Crear mots intraduïbles: l’exemple de “brutejar”

Al Llibre d’estil de VilaWeb hi ha un apartat dedicat als verbs formats amb el sufix -ejar. Diu així: “Una part dels verbs que es formen amb el sufix -ejar, normalment a base d’adjectius, tenen el sentit de ‘tendència a’, ‘aparença de’, ‘gust de’…: agrejar (‘tirar a agre’), blanquejar (‘semblar blanc, tirar a blanc’), brutejar (‘ésser més aviat brut’).”

Heus ací un sufix realment productiu. Val a dir que té més valors, com ara el de repetició d’una acció: bavejar (‘fer bava’), fuetejar (‘donar cops de fuet’), etc.

El llibre d’estil també ens parla de verbs en -ejar calcats de verbs espanyols en -ear, en què el sufix no aporta cap matís. En aquests casos, recomana d’acabar-los en -ar: blocar (en compte de bloquejar), sabotar (en compte de sabotejar), boxar (en lloc de boxejar), etc.  (vegeu-ne més detalls en aquest article del professor Gabriel Bibiloni). Entre els uns i els altres, en català hi ha vora nou-cents verbs acabats en -ejar.

Parlem una mica més dels verbs en què el sufix té valor aproximatiu (‘tirar a’, ‘semblar com’). D’aquests, n’hi ha qui-sap-los que no tenen traducció directa a les llengües de l’entorn. Els podríem considerar intraduïbles, doncs. Ho podem veure amb tres exemples que hem cercat en diccionaris bilingües (català-castellà, català-occità, català-francès i català-italià):

—amplejar (‘anar més o menys ample’): el diccionari català-castellà no ens en dóna cap traducció directa, sinó una definició: “ser más o menos ancho”; el català-francès, igualment: “être plutôt large”; i el català-italià, “essere più o meno largo”.

—abrilejar (‘presentar un temps primaveral’): en castellà, “hacer un tiempo primaveral”; en francès, “faire un temps du mois d’avril”; en occità, “far un temps abrilenc”.

— justejar (‘venir just’): en occità, “èsser just”; en castellà, “andar justo”; en francès, “être juste”, etc.

I encara hi podríem afegir els derivats de colors, com ara verdejar (‘tirar a verd’), groguejar, vermellejar, grisejar… O rossejar (‘tirar a ros, ésser més o menys ros’), un verb que tant es pot aplicar a la carn com a un camp de blat. I també el dels gustos: llanejar (‘tenir gust que recorda l’olor de la llana’), asprejar (‘tenir gust més o menys aspre’), xaiejar (‘fer olor de xai’), dolcejar (‘tenir un punt de dolç’)…

Fins i tot n’hi ha un subgrup que no és al diccionari: el dels verbs que volen dir ‘escriure a l’estil de’. Són mots nascuts (inventats!) gràcies a la creació popular. Per a entendre-ho, llegim aquest fragment d’un article de Manuel Cuyàs, titulat “Sagarrejar”: “Jo sóc el primer a dir-ho: aquests articles que escric diàriament tenen la influència de Josep M. de Sagarra, de Gaziel, de Josep Maria Planes, de Josep Pla…[…] ‘Sagarrejo’, ‘planejo’… Doncs què, si no? Quin altre remei tinc?”

La possibilitat de formar verbs amb aquest sufix (i amb aquest valor) és certament un tresor carregat d’expressivitat. Aquests darrers anys hem pogut veure, per exemple, que popularment s’ha atorgat un significat nou al verb justejar, de manera que, a més del significat de què hem fet esment, avui també vol dir ‘ésser justet, poc intel·ligent’ (“No ho ha entès pas: em sembla que justeja una mica”).

I, per una altra banda, els nostres periodistes, escriptors i fins i tot alguns tertulians han revifat un verb que teníem al diccionari ple de pols, un autèntic intraduïble: brutejar. El diccionari català-castellà diu que equival a ‘ser más o menos sucio’; el català-francès, ‘être sale’; i en el català-occità i el català-italià ni hi surten. Podem comprovar que el fan servir a bastament autors d’avui, com ara Marta Rojals en un article de VilaWeb (“Un maduret que tal dia fou un jove en forma, la cabellera bicolor que li bruteja, l’ombra d’una barba ressacosa…”), Empar Moliner (“És com si jo o vostè féssim una roda de premsa per assegurar que som nets i que ens dutxem cada dia. En fi, quan s’és net no cal. Només quan es bruteja”), Sebastià Alzamora (“A alguns no ens fa cap il·lusió ser representats per polítics que es complauen a brutejar”)…

Si la llengua s’estanca i copia el castellà no és pas perquè tingui cap limitació natural, sinó perquè no ens en servim prou, perquè no n’aprofitem les possibilitats. Inventar mots amb recursos propis i genuïns és una manera de començar a capgirar aquesta tendència.

Vegeu també:

— Jem Cabanes: “Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau”

—Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

—Deu refranys catalans intraduïbles

—La llengua diu com som?