31.01.2020 - 21:50
És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar i sondejar a sondar.
D’on ve la confusió?
La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braç, bracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc.
En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.
Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejar, boicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.
Estudis exhaustius i comparatius
Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).
Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complot, complotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assot, assotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellot, esquellotar…
Quan és genuí l’acabament en -ejar?
El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:
—acció reiterativa: espurnejar, fuetejar, bracejar, cuejar…
—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).
—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejar, verdejar, agrejar, fluixejar.
—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar, menjotejar…
Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar o escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter i chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).
