28.12.2022 - 21:40
|
Actualització: 28.12.2022 - 22:35
El lector em perdonarà que comente avui un fet que va passar fa dies. Les festes podrien ser una excusa, però no vull que ho siguen. Parle de la reacció dels espectadors de Joan Manuel Serrat quan una sola veu va exigir-li que deixàs de parlar en català i ell ho va fer. En el vídeo de l’espectacle, els fets es veuen ben clarament. Hi ha una veu que li exigeix a crits que parle en castellà i uns pocs espectadors aplaudeixen solidàriament enmig de la incomoditat, evident pels murmuris, de la majoria. D’una majoria que, emperò, no fa res, no diu res per a frenar aquella agressió. I Serrat, fins i tot en algun moment fa la impressió que la cosa estigués preparada, abandona la seua llengua diria que amb orgull i tot, amb un gest altiu.
Si parle tard d’això és perquè han passat uns dies en què volia trobar la manera d’explicar-ho sense caure en el maniqueisme ni en el discurs fàcil ni en l’atac personal al cantant. Alguna gent ha volgut situar el debat sobre Serrat i per a mi això és un error.
Joan Manuel Serrat, com tots, està condicionat pel seu temps i el del seu passat, però no hi està encadenat. Per tant, que en un moment determinat fes determinats gests o mantingués determinades conviccions no l’obliga a renegar d’allò que en realitat és ara. Algú ha parlat de coherència, però per a seguir amb seriositat aquesta via primer hauríem de posar-nos d’acord en quin és el Serrat coherent, si el jove o el vell, perquè tots dos no poden ser-ho. I aquest és, per tant, un debat sense trellat. Serrat avui és qui és Serrat avui i qui pensa allò que pensa avui. I si algú enyora un altre Serrat és un problema de qui enyora. Perquè aquell del “La, la, la” en català va morir fa molts anys i ja no existeix. Serrat, als anys seixanta i setanta, en l’època en què tenia coses interessants a dir, va ser un bon cantant, un demòcrata decidit, i va acostar la llengua catalana a milions de persones, tant als Països Catalans com al món. Però d’aquell personatge avui no en queda res, llevat d’aquesta persona física que va arrossegant el seu treball de jove pels escenaris.
Hi ha hagut també un cert debat sobre la seua qualitat artística i la responsabilitat que implica. I jo hi estic d’acord culturalment, però no civilment. El Serrat jove va fer àlbums meravellosos que es recordaran sempre, però cal que la gent entenga que el creador i l’obra poden separar-se. Ho vaig aprendre, també quan era jove i, després de negar-me a llegir-lo per les seues simpaties nazis, vaig descobrir que Jorge Luis Borges era un escriptor magnífic. I sí, es pot ser un desclassat, un fariseu, un girajaquetes, un aprofitat o un covard i alhora fer una gran obra cultural. El món en va ple d’exemples.
Per això el debat, per a mi, té poc a veure amb Serrat –la seua reacció no em sembla interessant, perquè no em ve de nou– i l’hauríem de centrar en el públic. En aquest públic que va rebre arraulit i covard la provocació del senyor de la veu grossa i no va fer res per evitar l’espectacle posterior.
Perquè és evident que entre els espectadors hi havia catalanistes, nacionalistes, independentistes, digueu-ne com vulgueu. Serrat és el cantant dels socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes, però el seu públic és molt barrejat. Precisament perquè hi ha molts Serrats –del catalanista a l’espanyolista o de l’insurrecte esquerrà al burgesot acomodat, per posar-ne dos exemples–, Serrat té públics diferents que es barrejaven al Sant Jordi aquella nit. I allò que crida l’atenció és que ningú, ni una sola persona, ni una sola veu entre aquell públic fervorós de Serrat però encara catalanista s’atrevís a alçar-se per contrarestar l’agressor, per reivindicar una cosa tan natural com que el cantant fes servir la seua llengua original en un concert que es feia a quatre passos del seu barri. El problema per a mi no va ser Serrat, sinó la societat catalana.
Si he tardat dies a escriure això també és perquè cercava la manera d’explicar que tot plegat no és una anècdota més. I per a veure-ho m’hi va ajudar un fet que va passar al Palau de la Música Catalana durant el concert de Sant Esteve, més acostat en el temps doncs. Allí, quan els cors i el públic van començar a entonar “El cant de la Senyera”, un jove, un de sol i solitari, va començar a insultar a crits els cantaires i el públic, dient que eren tots uns rucs –és la paraula que feia servir– i fent visques a Espanya. I la reacció del públic va ser la mateixa que el dia de Serrat: deixar fer. Jo, que era a la seua filera, li vaig recriminar l’actitud perquè vaig aprendre durant la transició valenciana que no es pot deixar mai passar impunement un feixista. I això va ser tot.
La pregunta a fer-se, doncs, és què ha passat. Què ha passat perquè individus com aquests no tinguen ni la menor recança, gens de prevenció ni respecte, a l’hora d’expressar davant públics multitudinaris el seu supremacisme. I la resposta és que la covardia s’ha encomanat i ells l’oloren. L’oloren els feixistes que se senten impunes i saben que, facen la provocació que facen, simplement no els passarà res.
En relació amb això, fa temps que m’interessa de comparar l’ambient de recuperació i orgull del català que planava a Barcelona l’any 2017 i aquest ambient de derrota i pessimisme que vivim avui. Perquè, ha canviat tant la ciutat? La resposta no pot ser cap altra que no. El nombre de parlants de cada llengua deu ser si fa no fa el mateix. Però, en canvi, el català clarament ha disminuït en presència pública. I això passa, simplement, perquè una part substancial de la població que parla català ara l’amaga i dissimula ser qui és. I l’amaga i dissimula perquè els espanyols han reeixit a fer surar la por ancestral dels oprimits –les porres del Primer d’Octubre, com un efecte Pàvlov, han retornat a la memòria viva les bufetades del mestre a l’escola, les amenaces de la pareja de la Guàrdia Civil, les prohibicions del franquisme o els morts republicans enterrats en les carreteres. En nosaltres, però també en ells. Que és per aquesta raó, al cap i a la fi, que els camises blaves d’avui es comporten, en el concert de Serrat o en el de Sant Esteve, amb aquella arrogància que lluïen quan tot el poder de la dictadura era a les seues mans i la llibertat, i la vida i la mort, depenien tan sol dels seus capricis.
Però deia abans que els feixistes oloren la por i la covardia i si ho fan és perquè la por i la covardia s’han encomanat. I ací hi ha una responsabilitat històrica, major, que recau sobre els presoners polítics del 2017 i que encara no hem pogut tractar amb la calma adequada i sense pressions. Perquè van ser ells qui, amagant el català al judici i doblegant-se davant la pressió del tribunal, van llançar la llengua pel penya-segat.
Aquell judici, retransmès de manera infinita per les cadenes de televisió, quin missatge de coherència lingüística va enviar a la població? No ens podem enganyar més temps respecte d’això: va enviar el missatge que si et trobes amb problemes la primera cosa que has de fer és evitar de parlar en català. Això és el que tothom va veure fer als seus, als nostres, líders i això és el que tothom –tothom no, però ja m’enteneu– fa ara. I sí, ja ho sé, que és molt dolorós parlar-ne així, durament. Perquè tots, jo també, vam fer una inversió emocional en els nostres presoners tan extraordinària, oberta i generosa que avui encara, fins i tot quan les coses es veuen nítides, ens costa de criticar-los. Però quan les preocupants anècdotes que passen avui reclamen que mirem de cara la realitat i ens adonem d’on som, no podem continuar, no hauríem de continuar, evitant de fer una crítica que ens pot resituar en la realitat, si l’entenem. I que si som capaços d’interioritzar-la i reaccionar pot retornar-nos les forces que tanta gent sembla que haja perdut.
Acabe. El novembre del 1967 Martin Luther King Jr. va fer una sèrie de conferències per a la Canadian Broadcasting Corporation, que acabaren essent el cos central d’un llibre encara avui remarcable, titulat The Trumpet of Conscience. Quan el vaig llegir, ja fa anys, em va impressionar que en un moment determinat King digués d’una manera tan eloqüent: “Al final serem recordats no per les paraules dels nostres enemics sinó pel silenci dels nostres amics.” En aquell context, era una frase que tenia un doble sentit: afirma que no ens hem de callar res com a persones, que no ens hem d’estalviar mai les crítiques, però també, i sobretot, que no podem callar ni tenim el dret de callar com a societat contra l’agressió. En tots dos vessants, em sembla especialment adequada avui per a tancar aquest editorial que, demane disculpes, he tardat a fer més dies que no tocava.
A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el rigor a parlar de les coses. Fins i tot quan no resulta agradable, com avui. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.
