La covardia s’encomana: del judici al Suprem als espectadors de Joan Manuel Serrat

  • La covardia s’ha encomanat i ells l’oloren. L’oloren els feixistes que se senten impunes i saben que, facen la provocació que facen, simplement no els passarà res

Vicent Partal
28.12.2022 - 21:40
Actualització: 28.12.2022 - 22:35
VilaWeb
Joan Manuel Serrat durant el concert al Palau Sant Jordi. (Fotografia d'Alejandro García)

El lector em perdonarà que comente avui un fet que va passar fa dies. Les festes podrien ser una excusa, però no vull que ho siguen. Parle de la reacció dels espectadors de Joan Manuel Serrat quan una sola veu va exigir-li que deixàs de parlar en català i ell ho va fer. En el vídeo de l’espectacle, els fets es veuen ben clarament. Hi ha una veu que li exigeix a crits que parle en castellà i uns pocs espectadors aplaudeixen solidàriament enmig de la incomoditat, evident pels murmuris, de la majoria. D’una majoria que, emperò, no fa res, no diu res per a frenar aquella agressió. I Serrat, fins i tot en algun moment fa la impressió que la cosa estigués preparada, abandona la seua llengua diria que amb orgull i tot, amb un gest altiu.

Si parle tard d’això és perquè han passat uns dies en què volia trobar la manera d’explicar-ho sense caure en el maniqueisme ni en el discurs fàcil ni en l’atac personal al cantant. Alguna gent ha volgut situar el debat sobre Serrat i per a mi això és un error.

Joan Manuel Serrat, com tots, està condicionat pel seu temps i el del seu passat, però no hi està encadenat. Per tant, que en un moment determinat fes determinats gests o mantingués determinades conviccions no l’obliga a renegar d’allò que en realitat és ara. Algú ha parlat de coherència, però per a seguir amb seriositat aquesta via primer hauríem de posar-nos d’acord en quin és el Serrat coherent, si el jove o el vell, perquè tots dos no poden ser-ho. I aquest és, per tant, un debat sense trellat. Serrat avui és qui és Serrat avui i qui pensa allò que pensa avui. I si algú enyora un altre Serrat és un problema de qui enyora. Perquè aquell del “La, la, la” en català va morir fa molts anys i ja no existeix. Serrat, als anys seixanta i setanta, en l’època en què tenia coses interessants a dir, va ser un bon cantant, un demòcrata decidit, i va acostar la llengua catalana a milions de persones, tant als Països Catalans com al món. Però d’aquell personatge avui no en queda res, llevat d’aquesta persona física que va arrossegant el seu treball de jove pels escenaris.

Hi ha hagut també un cert debat sobre la seua qualitat artística i la responsabilitat que implica. I jo hi estic d’acord culturalment, però no civilment. El Serrat jove va fer àlbums meravellosos que es recordaran sempre, però cal que la gent entenga que el creador i l’obra poden separar-se. Ho vaig aprendre, també quan era jove i, després de negar-me a llegir-lo per les seues simpaties nazis, vaig descobrir que Jorge Luis Borges era un escriptor magnífic. I sí, es pot ser un desclassat, un fariseu, un girajaquetes, un aprofitat o un covard i alhora fer una gran obra cultural. El món en va ple d’exemples.

Per això el debat, per a mi, té poc a veure amb Serrat –la seua reacció no em sembla interessant, perquè no em ve de nou– i l’hauríem de centrar en el públic. En aquest públic que va rebre arraulit i covard la provocació del senyor de la veu grossa i no va fer res per evitar l’espectacle posterior.

Perquè és evident que entre els espectadors hi havia catalanistes, nacionalistes, independentistes, digueu-ne com vulgueu. Serrat és el cantant dels socialistes, i més recentment de l’ala Ciutadans dels socialistes, però el seu públic és molt barrejat. Precisament perquè hi ha molts Serrats –del catalanista a l’espanyolista o de l’insurrecte esquerrà al burgesot acomodat, per posar-ne dos exemples–, Serrat té públics diferents que es barrejaven al Sant Jordi aquella nit. I allò que crida l’atenció és que ningú, ni una sola persona, ni una sola veu entre aquell públic fervorós de Serrat però encara catalanista s’atrevís a alçar-se per contrarestar l’agressor, per reivindicar una cosa tan natural com que el cantant fes servir la seua llengua original en un concert que es feia a quatre passos del seu barri. El problema per a mi no va ser Serrat, sinó la societat catalana.

Si he tardat dies a escriure això també és perquè cercava la manera d’explicar que tot plegat no és una anècdota més. I per a veure-ho m’hi va ajudar un fet que va passar al Palau de la Música Catalana durant el concert de Sant Esteve, més acostat en el temps doncs. Allí, quan els cors i el públic van començar a entonar “El cant de la Senyera”, un jove, un de sol i solitari, va començar a insultar a crits els cantaires i el públic, dient que eren tots uns rucs –és la paraula que feia servir– i fent visques a Espanya. I la reacció del públic va ser la mateixa que el dia de Serrat: deixar fer. Jo, que era a la seua filera, li vaig recriminar l’actitud perquè vaig aprendre durant la transició valenciana que no es pot deixar mai passar impunement un feixista. I això va ser tot.

La pregunta a fer-se, doncs, és què ha passat. Què ha passat perquè individus com aquests no tinguen ni la menor recança, gens de prevenció ni respecte, a l’hora d’expressar davant públics multitudinaris el seu supremacisme. I la resposta és que la covardia s’ha encomanat i ells l’oloren. L’oloren els feixistes que se senten impunes i saben que, facen la provocació que facen, simplement no els passarà res.

En relació amb això, fa temps que m’interessa de comparar l’ambient de recuperació i orgull del català que planava a Barcelona l’any 2017 i aquest ambient de derrota i pessimisme que vivim avui. Perquè, ha canviat tant la ciutat? La resposta no pot ser cap altra que no. El nombre de parlants de cada llengua deu ser si fa no fa el mateix. Però, en canvi, el català clarament ha disminuït en presència pública. I això passa, simplement, perquè una part substancial de la població que parla català ara l’amaga i dissimula ser qui és. I l’amaga i dissimula perquè els espanyols han reeixit a fer surar la por ancestral dels oprimits –les porres del Primer d’Octubre, com un efecte Pàvlov, han retornat a la memòria viva les bufetades del mestre a l’escola, les amenaces de la pareja de la Guàrdia Civil, les prohibicions del franquisme o els morts republicans enterrats en les carreteres. En nosaltres, però també en ells. Que és per aquesta raó, al cap i a la fi, que els camises blaves d’avui es comporten, en el concert de Serrat o en el de Sant Esteve, amb aquella arrogància que lluïen quan tot el poder de la dictadura era a les seues mans i la llibertat, i la vida i la mort, depenien tan sol dels seus capricis.

Però deia abans que els feixistes oloren la por i la covardia i si ho fan és perquè la por i la covardia s’han encomanat. I ací hi ha una responsabilitat històrica, major, que recau sobre els presoners polítics del 2017 i que encara no hem pogut tractar amb la calma adequada i sense pressions. Perquè van ser ells qui, amagant el català al judici i doblegant-se davant la pressió del tribunal, van llançar la llengua pel penya-segat.

Aquell judici, retransmès de manera infinita per les cadenes de televisió, quin missatge de coherència lingüística va enviar a la població? No ens podem enganyar més temps respecte d’això: va enviar el missatge que si et trobes amb problemes la primera cosa que has de fer és evitar de parlar en català. Això és el que tothom va veure fer als seus, als nostres, líders i això és el que tothom –tothom no, però ja m’enteneu– fa ara. I sí, ja ho sé, que és molt dolorós parlar-ne així, durament. Perquè tots, jo també, vam fer una inversió emocional en els nostres presoners tan extraordinària, oberta i generosa que avui encara, fins i tot quan les coses es veuen nítides, ens costa de criticar-los. Però quan les preocupants anècdotes que passen avui reclamen que mirem de cara la realitat i ens adonem d’on som, no podem continuar, no hauríem de continuar, evitant de fer una crítica que ens pot resituar en la realitat, si l’entenem. I que si som capaços d’interioritzar-la i reaccionar pot retornar-nos les forces que tanta gent sembla que haja perdut.

Acabe. El novembre del 1967 Martin Luther King Jr. va fer una sèrie de conferències per a la Canadian Broadcasting Corporation, que acabaren essent el cos central d’un llibre encara avui remarcable, titulat The Trumpet of Conscience. Quan el vaig llegir, ja fa anys, em va impressionar que en un moment determinat King digués d’una manera tan eloqüent: “Al final serem recordats no per les paraules dels nostres enemics sinó pel silenci dels nostres amics.” En aquell context, era una frase que tenia un doble sentit: afirma que no ens hem de callar res com a persones, que no ens hem d’estalviar mai les crítiques, però també, i sobretot, que no podem callar ni tenim el dret de callar com a societat contra l’agressió. En tots dos vessants, em sembla especialment adequada avui per a tancar aquest editorial que, demane disculpes, he tardat a fer més dies que no tocava.

 

A VilaWeb us demostrem cada dia la nostra independència i la nostra capacitat crítica, el rigor a parlar de les coses. Fins i tot quan no resulta agradable, com avui. És la nostra feina i la fem de gust. Però necessitem el vostre suport per a continuar existint i treballant. Necessitem que ens ajudeu fent-vos subscriptors del diari, en aquesta pàgina. Gràcies.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Gerard Joan Barceló
Gerard Joan Barceló
28.12.2022  ·  22:10

Magnífic editorial! Des de l’estat francès, on costa tant de mantenir el català i les altres llengües menystingudes per l’estat, animo els meus compatriotes catalans del sud de la frontera estatal a resistir!

Visca Catalunya lliure!

Bibiana Larrosa
Bibiana Larrosa
28.12.2022  ·  22:15

Gràcies Vicent.
Per fi, algú comenta públicament, el sotmetiment lingüístic i el mal exemple que van donar els presos polítics durant el judici.

Bibiana Larrosa

Josep Ramon Gil
Josep Ramon Gil
28.12.2022  ·  22:22

Trist , peró impecable escrit , es bó treure ns la bena dels ulls … tot i que fagi mal. Gràcies altre volta amic Partal

Josep m Uribe-echevarria
Josep m Uribe-echevarria
28.12.2022  ·  22:25

Exelent editorial.Es un mirall que reflecteix el que som molts de nosaltres devant les agressions de qualsevol pinxo.Som covards els catalans?.Malauradament,per el que’s veu darrerament,ho som.Tenir por es humà,no sobreposar-se a aquesta por es covardia.

Marià Puig
Marià Puig
28.12.2022  ·  22:29

Quina tristor i quina vergonya fa, sentir la veritat de tot plegat. Quants de nosaltres no dormirem tranquils? Jo, marxo al llit amb recança. Merda.

Esteve Freixa Baqué
Esteve Freixa Baqué
28.12.2022  ·  22:31

Editorial molt valent, Vicent. I molt lúcid. I molt cert… per desgràcia.

Matilde Font
Matilde Font
28.12.2022  ·  22:32

Magnífiques reflexions!
La llengua sempre ens ha d’honorar com persones i com societat.

Núria Coma
Núria Coma
28.12.2022  ·  22:33

És penós.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
28.12.2022  ·  22:34

Di l’article : ” … I Serrat, fins i tot en algun moment fa la impressió que la cosa estigués preparada, abandona la seua llengua diria que amb orgull i tot, amb un gest altiu… .”
També em va passar pel cap que la cosa fos preparada … i fins i tot que fos “induïda” … clar que no ho sabrem mai del cert.

Àngels Folch
Àngels Folch
28.12.2022  ·  22:35

Quanta raó! És ben bé així!
El que cal denunciar és la reacció covarda dels nostres compatriotes conseqüència de la manca de dignitat i de visió política dels nostres líders polítics que vergonyosament van renunciar a la seva llengua lesionant així els drets lingüístics de tots els catalans.
Fins quan acceptarem ser trepitjats i vexats? Què ha de passar perquè ens revel·lem contra el feixisme qie ens vol esclafar i esborrar del mapa?

Josep Usó
Josep Usó
28.12.2022  ·  22:36

Hem de tindre por, però hem de ser conscients que només ens tenim s nosaltres mateixos. I també que els altres poden olorar la nostra por, però també la nostra decisió. Hem de oblidar aquells que diuen que són líders i que només prediquen derrota i rendició. Per sempre més.

JAUME GUIU
JAUME GUIU
28.12.2022  ·  22:38

Bona nit, crec senyor Partal que la acció d’aquest energumen i reacció del concernit no es mereixien cap més resposta que l’abandonament en massa del recinte, o millor dit, no haver anat a veure una mòmia de tal calibre i llestos. Per que tant patètic es el seu “arte” com el seu discurs, cafre i espanyolista. I si, té raó en que ens em tornat uns titafredes, que anem parant una galta i l’altra. Sentin-ho molt pels pacifistes, l’actitud del paio del Palau, s’arregla amb un servei d’ordre eficient que l’hagués tret agafat per les orelles i al carrer. Però sembla ser que l’ambient no era ni de bon tros el d’altres vegades (no ho vaig veure) però, pel que he llegit, ni el director ni la “seva” hi van posar gaire de la seva part. Com enyoro temps passats!!!

Marià Armengol
Marià Armengol
28.12.2022  ·  22:42

Hi ha qui te la capacitat de separar l’obra de la persona, jo no. Mai. Si com a persona es un impresentable (per a mi, pels demes pot ser un Deu…), la seva obra m’importara una merda.
P.ex: Roman Polanski, condemnat a US per violacio d’una menor… encara hi ha qui te els sants c.llons de dir que feia/fa molt bones pelicules… per mi, se les pot fotre totes pel cul…
El gorgoritador ‘rossignol del Poble Sec’ que es dediqui a cantar als mitings de la rosa del PpSoez, o de Ciutadans. Fa per ell. Artisticament parlant, a mi, plim.
Com a persona la seva actitud vital i el seu menysteniment absolut al seu pais, als seus (en teoria, de fet no) conciutadans, i a la seva propia (en teoria tambe, de fet tampoc) llengua, fa que, en conjunt, em sigui un paio mes repugnant que indiferent, que ja m’ho es…
Apa! ‘Rossignol del Poble Sec’, a gorgoritar a la via!…

Soledad Arroyo
Soledad Arroyo
28.12.2022  ·  22:42

Si, hi ha una relació causa efecte tot el q passa avui i tot el q els nostres, supossats, liders han fet aquests anys, inclós el canvi d lluitar per aconseguir la independència a lluitar per aconseguir la seva llibertat. Tots els anys q cridaven llibertat pressos polítics, no cridavem volem la independència, i això va ser un greu error, q pagarem durant molts anys, perquè no vam saber veure q la nostra movilització els hi feia tanta por als d Madrit com a ells, i per això tot era sortir als mitjans a fer pena, i quan ja estava tot ben apaibagat, van ser indultats.
Algún dia haurem d reflexionar perquè es van entregar a un estat q se suposava q no era el seu, i si realment es consideraven pressos polítics, perquè van acceptar els indults.

Ramon Tubau
Ramon Tubau
28.12.2022  ·  22:48

La covardia ja es va demostrar quan les brigades anti llaços grocs actuaven amb total impunitat pels nostres pobles i no vàrem tenir la iniciativa d’organitzar brigades d’independentistes i platar cara. Les garrotades que hem rebut d’ençà del 1714 les portem incrustades a l’ADN.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
28.12.2022  ·  22:52

Efectivament, un feixista espanyolista assoleix superpoders sobre 15.000 catalans que al crit de la superparaula ‘en espanyol ” queden petrificats. No li cal ni piolins ni guàrdies civils, el conjur és d’una efectivitat espatarrant

Jordi Rebollo
Jordi Rebollo
28.12.2022  ·  22:52

Segur que estaba preparat…….a l’endemà ,el seu amo ja parlava de ‘ carpeta tancada ‘.Fa molta pena i molt de fàstic.Mes ‘ Llacs ‘ i menys ‘Serrats ‘.

Ignasi de
Ignasi de
28.12.2022  ·  23:01

Agafeu una senyera i veniu a la Meridiana, un cop a la setmana, de 8 a 9 del vespre. A mi m’ha ajudat.

Josep Ramon Noy
Josep Ramon Noy
28.12.2022  ·  23:04

Bravo Partal!!! Només les anàlisis llúcides ens poden portar a la llum i al camí recte. I no amagar-les, és clar. Costi el que costi!

Francesc Planas
Francesc Planas
28.12.2022  ·  23:06

Gràcies per l’editorial. M’agrada especialment el comentari referent als polítics independentistes optant per defensar-se en castellà durant el judici. Encara ara em costa d’entendre-ho. I em costa d’entendre que els seguim votant després de llur claudicació. Em dol, i molt.

J. Miquel Garrido
J. Miquel Garrido
28.12.2022  ·  23:06

L’editorial és exacta en la descripció del personatge, de les nostres pors, del galdós paper dels presos polítics en el judici, i de la prepotència dels peons del colonialisme castellà.
Com be recorda el Ramon Tubau, ja vàrem fer el paperina (polítics i ciutadans de a peu) permetent les vulneracions del nostre dret fonamental d’expressió que suposaven les “arrancades” de llaços grocs.
Hem d’espavilar i aprendre a lluitar pels nostres drets i a exigir els nostres? polítics que ens protegeixin. Som-hi!

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
28.12.2022  ·  23:07

La part d’en Serrat no m’interessa gaire d’entre altres coses perquè crec que el públic que hi va anar o que el segueix no és transversal sinó directament espanyolista o nihilista.

Quan la segona part de l’editorial, totalment d’acord.

Josep Antoni Martínez
Josep Antoni Martínez
28.12.2022  ·  23:18

Sí vàrem ser capaços de generar en 8 anys el clima necessari per arribar a l’1-O, es pot fer tantes vegades com vulguem. Ara bé, alguna d’aquestes vegades hauria de ser la definitiva per tal d’assolir la llibertat nacional, social, econòmica i cultural d’aquest Poble i d’aquest País. Cal desfer-nos d’aquest segell covard que se’ns aplica i procurar de comportar-nos com ho vàrem fer les tardors de 2017 i 2019. Els espanyols exerciran violència? o és clar que sí i de la dura, amb conseqüències. Sí és això el que ens ha d’aturar, deixem-ho doncs la reacció no canviarà mai. Hi podrà haver víctimes? sí!, ara i d’aquí 50 anys. Parlem d’España. Hi ha qui ha posat números a la revolta…200.000…de forma continuada entre 1 i 2 mesos. Stress-test.

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
28.12.2022  ·  23:33

Trobo irritants tant la paraula covardia com els qualificatius de covards o traidors.
Sobretot perquè s’adrecen a gent semblants a nosaltres.
Qui soc jo? Qui és vosté? per donar lliçons de valentia i patriotisme? I, sobretot, calen aquestes lliçons pretesament coherents i morals?
Tant se’ns han enganxat els dogmes de fe catòlics?
Cadascú és lliure de disparar-se trets als peus però disparar als peus dels altres és una altra cosa.
Cada cop hi ha més gent que calla. Per alguna cosa deu ser.
Faig vots perquè el 2023 ens queixem menys i hi vegem més clar.

Lluí Mor
Lluí Mor
28.12.2022  ·  23:38

Senyor Partal, quan diu “El problema per a mi no va ser Serrat, sino la societat catalana”. També demane disculpes perquè aquest editorial ha tardat a fer-lo mes dies dels que tocaven.
Estic convençut que, no ha tardat dies, sino anys a dir el que ha dit avui, tot i ser-ne conscient, tot i que, entenc perfectament que no ho pugues fer fins ara, que ja no s’aguanta per enlloc la evidencia i no queden argúments on agafar-se
Voste no pot sortir cada dia a defensar lo indefensable, la societat catalana, una societat poruga, infantil, sense conviccions i acomodada amb ben poca cosa, una de les societats més descafeinades i inconsistens del planeta.
Quants intel·lectuals, periodistes, doctors, professors, polítics, surten a denunciar amb veu alta el que esta passant en aquest pais, el seu? Voste senyor Partal i quatre més, comptats amb els dits d’una ma. No cal dir res més.
No sento vergonya, sento pena, i em recrimino que una persona com jo, feta al carrer, també em vaig deixar enganyar pensant que la gent era més solida i consistent, ara ja he caigut del cavall i algún cop me’n ric de mi mateix.

joan rovira
joan rovira
28.12.2022  ·  23:38

A “Instruccions per destruir un país en tres passos”, Ramon Alcoberro, El Temps, 5 de setembre de 2022; al cap de CINC anys, alerta:

El primer és saber que sense unitat, lideratge i un pla comú no hi ha empresa que pugui resistir
El segon pas de la fallida consisteix a menystenir la gent que t’ha seguit, deixant-la tirada i fent com qui no la veu.
El tercer pas per acabar d’ensorrar un país és, òbviament, confirmar la mateixa incompetència amb els actes.

Caldria afegir, després de cinc anys, que la premsa ha planificat, en lloc de descodificar l’escenari colonial -veure el comentari d’ahir- el programa següent:

Etapa 1. (la FALSA revolució del xantatge emocional):
-la contrarevolució sense un paper a terra, dels somriures, mística, etc.
Etapa 2. (la FALSA revolució del xantatge intel•lectual):
-la contrarevolució assenyada, ponderada, honesta, etc..
Etapa 3. (la FALSA revolució del xantatge institucional):
-la contrarevolució a la gestoria de la generalitat, parlament colonial, etc.
Etapa 4. (La FALSA revolució de les eleccions a l’administració local) En curs de programació:
-la contrarevolució de les joventuts heroiques: Trias, Maragall, Forn… Colau, Collboni.
Etapa 5. (LA FALSA autocrítica de les elits) En curs de programació arreu de la premsa.

CONCLUSIÓ
1. Sense informar i descodificar aquest entramat colonial és impossible avançar tal com ho demostren els successius intents d’alliberament del poble l’any (1931-1936) repetit (1978 -1983) i aquest segle (2017-2022)
2. Sense explicar els mecanismes psicològics emprats: a/dissonància cognitiva, b/la mentalitat retributiva i c/duplicitat organitzativa. Les consciències individuals estan intoxicades i són incapaces de discerniment.
3. Cal afrontar aquest estat de coses que, atesa la singularitat i persistència de l’anorreament físic, psicològic i mental, tan individual com col•lectiu, impedeixen qualsevulla comparació internacional.
4. No hi ha subjecte polític oficial, encara. I, si “demos”. Aquesta és la paradoxa del colonialisme català. Cal un pacte entre les elits polítiques, mediàtiques i professionals per obeir el mandat del poble.

Perquè sense projectes polítics ni equips professionals. Com coneixen arreu, excepte, pel que sembla, aquí. Catalunya i la nació sencera és una colònia espanyola, encara.

Rosa Masot
Rosa Masot
28.12.2022  ·  23:39

Lo dit a la nafra!

Joan Verdera
Joan Verdera
28.12.2022  ·  23:44

On hi ha una botiga de porres?
Pobre Serrat, quin ridícul tan espatarrant. Pobre home, que insignificant.
Sobre si llegir o no un filonazi com Borges o un feixista com Vargas Llosa: no crec que es pugui oblidar qui és la persona. Cada línia t’ho recorda, cada pàgina. Hi ha centenars d’escriptors magnífics a qui recórrer. No es perd res per oblidar-se completament del filonazi o del feixista. Al revés, es guanya dignitat, es fa justícia

Mercè ariza
Mercè ariza
28.12.2022  ·  23:46

Doncs jo aplaudeixo al Serrat per la seva reacció perquè l´unic que volia el cridaner era provocar un chivaarri o baralla i no s´en va sortir gracias al silenci del public també

Cristina Moscardó
Cristina Moscardó
28.12.2022  ·  23:59

Quanta raó tens, Vicens!! Què necessari era aquest editorial, com tants d’ altres que estàs publicant darrerament!. Sento una gran tristesa per allò que vam ser capaços de fer, l’ orgull que sentíem i el que som i sentim avui. Perque portem a l’ Adn la submissió i amb això no guanyarem mai. Quin mal tan gran han fet al país els” nostres” polítics!! són una colla de traidors.

Xavier Codó-Sastrada
Xavier Codó-Sastrada
29.12.2022  ·  00:23

El Serrat d’avui és el que quan fa poc li van demanar, a Barcelona, de fer l’espectacle en català, li fot un moc a qui ho demana i quan li demanen de fer-ho en espanyol, canvia la llengua amb convenciment i amabilitat (preparat també diria jo)

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
29.12.2022  ·  00:39

No n’estic gens d’acord amb el sentiment d’en Serrat que expresses, trobe que sí li molesta l’exigència de que l’obligaren a parlar-ne però tira endavant i amollà allò de:
” sí, lo diré en castellano para que nos entendamos todos….”
amb un gest contradictori i de fracassat de fer conviure dos idiomes en lluita.

L’ESQUERRA ESPAÑOLA ix en la seua ajuda, i no diguem la resta de l’españolada.

Per a mi, no hi havia res preparat, és la demostració clara que 2 idiomes no poden fer-se “conviure” com ens ensenyaren Lluís-Vicent Aracil i Rafel Ninyoles, els 2 valencians de la ciutat de València, que s’inventaren una ciència nova i inèdita: LA SOCIOLINGÜÍSTICA.

Fa uns anys Jordi Savall ( i no sé si la seua dona, na Montserrat Figueres, era viva encara o no, però hi havia participat força en la creació) al Palau de la Música de València, i entre peça i peça en Jordi anava explicant per a entesos i llecs, i els colons habituals començaren a fer el mateix que a Serrat, però el públic valencià reaccionà per fer-los-hi callar, però, endemés, en Savall va explicar que l’equip que duia era internacional compost d’anglesos, japonesos, españols, francesos, catalans, noruecs, etc i que no estava disposat a explicar-los-hi en tots aquells idiomes perquè tenien el mateix dret que els españols a que els explicàs en llurs idiomes, i continuà fent l’explicació en valencià oriental, i la sala tronà en aplaudiments.

Això són els nostres grans fars, com en Savall és un artista i estudiós de les músiques antigues d’arreu del món.

Però els que som una merda-seca penjada d’una canya, com és un servidor de vostès, també podem remar en el mateix rumb. Va una anècdota personal i com podem fer canviar la por de bàndol.

Haver pujat entre bandes de la ciutat de València ajuda força. Sí, eixes bandes de brètols que veiem en les pel·lícules del neo-realisme italià. Brètols de famílies desestructurades, amb pares alcohòlics, mares sacrificades que reben totes les faenes que ningú vol fer. Al bell mig d’un feixisme bategant en l’ambient que a un hom li resulta asfixiant. Que per a tindre un quinzet o te’n duies de putes als marines de la V flota americana atracada al Grau de València a canvi d’alguns duros, o quan mancava diner a casa te n’anaves a fer l’estiró de borso a les iaies que eixien de missa. I un miler de “faenetes” més de complicada explicació.
El meu cosí, era sense anar més lluny el gigolò de la germana d’en Garcia-Berlanga i Martí amb 16 anys.

A València sempre hi ha 5 pams colgats sota terra que quasi ningú hi veu. Una mica, sí, en Ferran Torrent.

Me n’aní de casa a 20 anys a viure a la plaça d’Hondures, prop de la UPV, on m’havia matriculat.

La de dies que vaig fer el dinar i el sopar amb la collita del repom i/o rebuig que restaven als camps que hi havia entre la Politècnica amb unes tissores!

La casa llogada on vivia era a compartir amb uns estudiants africans que a llurs països les famílies eren molt i molt benestants.

A 1981 no estava ni aprovada ni tan sols la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. Però a mi se’m va ficar entre cella i cella que usar-lo de manera normal i desacomplexada era la manera de rompre aquell mur imponent que és l’español i l’estat que el dopa. I ser castellanoparlant ajuda molt a no veure la gàbia on us tenen tancants a tots els catalanoparlants.

Si n’entres no és per a eixamplar-la, ans, per a rebentar-la.
I això ho aprens en aquelles bandes de macaris, brètols, i quasi-deliqüents d’infantesa i jovenesa.

Si vols sobreviure a la guerra, ara si t’agrada fer-te el màrtir, no t’hi fiques que perdràs temps i salut. Que és el aquesta nació encara no ha interioritzat.

La UPV és fillola d’Escola Superior d’Arquitectura de BCN, i llavors estava absolutament infestada d’españolistes en la seua majoria de gent de l’Opus Dei.
Les classes en rigorós español amb un percentatge enorme de catalanoparlants bàsicament de comarques, que podia oscil·lar entre un 60 a un 70 %, i també un bon toll de murcians, perquè l’Escola d’Arq. d’Alacant encara no era ni en pensament.

A classe jo, amb un català incipient preguntava als professors dubtes directament o feia els exàmens en el nostre idioma nacional. Eren els inicis de la Batalla de València encara. L’ajuda del llibre mallorquí d’en Miquel Fullana Diccionari de L’art i els Oficis de la Construcció ajudava a congriar un bon nivell d’expressió tècnica.

Això començà a fer que d’altres companys s’agafaren a roda, o d’altres et bescantaren. I això cal assumir-ho de bestreta.
Quan la bola començà a fer-se grossa el director de l’escola n’Arturo Martínez Boquera (alzirenc i catalanoparlant també) i professor d’estructures el dia de tutoria abans de l’examen entrà i em mostrà un llibre i em digué “eso es bilingüismo, español e inglés..” mentre jo consultava amb el professor del departament en Manolo Gasch (enginyer de camins vinarossenc o tortosí) , i vaig aturar la consulta amb en Gasch i li vaig dir:
“eixe bilingüisme de merda és per a provincians i terrossos com tu !”

Òbviament, l’examen de l’endemà el vaig suspendre apoteòsicament. S’ha d’assumir els riscos en eixes condicions d’inferioritat manifesta.

35 anys després, en 2016 vam tindre un plet sobre estructures d’un edifici al carrer de Salamanca de València ell i la seua client en la trinxera davant de la meua i el meua client. I va perdre fins i tot les costos.

I durant els moments de distensió el bandarra se m’adreçava amicalment i en to d’antics “col·leguetes” en valencià i amb la cua entre les cames.

Les nacions som això: gents amb un imaginari col·lectiu i una memòria viscuda d’elefants que es projecta cap a endavant.

Josep Blesa (València)

Carles Balbastre
Carles Balbastre
29.12.2022  ·  00:47

Va ser trist sentir a Serrat dir que en español todo el mundo lo entiende, com si fos una Colau qualsevol. Pel que fa als ex presos, ens van trair des del moment que es van lliurar voluntàriament a l’enemic. I cap avall que fa baixada.

Joan Benavent
Joan Benavent
29.12.2022  ·  00:52

Tal volta la causa de la passivitat del públic davant del crit maleducat de l’energúmen castellà és més súbtil que l’explicació més inmediata que se’ns acut. La por a contestar el feixista potser és una por a la por dels altres, no pas una por directa al mateix feixista. Hi ha la por, cert, al feixista. Aquesta por, minoritària en un principi, es veu incrementada, però, per la por a que un altre contesti el feixista. Ui, ui, ui! Callem, callem. Llavors ens podem trobar que un català poruc recrimini la reacció que un altre català ha tingut contra el feixista. No s’atreveix pas amb el feixista. Contra el català, però, sí s’atreveix sense dubtar-ho. I després també hi ha el català que té por d’haver de respondre la possible censura que rebria per part dels catalans als qui els fa por el feixista. L’últim cas és una por a quedar-se sol davant el perill, tot envoltat de mirades i comentaris que el censuren. L’argument pot semblar enrevesat, però em fa l’efecte que la causa principal d’aquesta mena de silencis cal cercar-la en aquesta por absurda a la por dels altres. La por es retroalimenta i creix fins a omplir del tot la sala. Hem arribat a un punt que els catalans tenim por de nosaltres mateixos. Ui, ui, ui! Callem, perqué no volem problemes ni volem que ens pelin. Que calli, cony! Que no veu que, tot i tenir raó, ens està posant en un compromís seriós amb aquest feixista? En alguna ocasió he sentit aquesta censura col·lectiva i he de dir que lamentes haver gosat obrir la boca i ja procuraràs tenir-ho en compte per la propera vegada. Ni un paper al terra. Mira que en som, de bones persones. No vam ser nosaltres mateixos els qui ens vam afanyar a sentenciar els joves d’Urquinaona per uns contenidors abans no ho fessin els jutges enemics? En canvi, al 2016, al Palau de la Música de València, sí, al País Valencià, en un concert de Jordi Savall, no hi va haver aquesta absurda por al quadrat que ens ha agafat ara a Catalunya. La reacció del músic va estar a l’alçada de la seva categoria (la d’en Serrat, també, no cal dir-ho). Heus ací l’enllaç de la notícia per si algú en dubta: https://www.diarilaveu.com/noticia/22655/%20un-espectador-increpa-jordi-savall-per-parlar-catala-al-palau-de-la-musica

Ferran Ribó
Ferran Ribó
29.12.2022  ·  00:53

Magnífic editorial¡ Com sempre, per la claredat d’expressió, trobant les paraules per fer-se entendre. I avui, en un tema ben delicat com l’afer del concert de Serrat, avui també és magnífic l’editorial per la valentia per exposar el punt de vista i dir-ho ben de cara. De nou, moltíssimes gràcies Partal, per un altre exemple de compromís i valentia.

Josep Jallé
Josep Jallé
29.12.2022  ·  01:08

Vaja … ara en adonem que qui calla fa el joc?. Aquesta és l’essència del que sempre ha passat amb la majoria dels que tenen per divisa “… calla, calla que encara prendrem mal …”.
Les revolucions però sempre han estat cosa de pocs que han arrossegat a les masses de indecisos o de desesperats. Mai als benestants com l’artista que segueix canviant d’idioma àdhuc quan ja no te res, comercialment, a perdre.
Un arquetip de comerciant del comerç folklòric. Salut.

Secundí Mollà
Secundí Mollà
29.12.2022  ·  01:09

Només un esclau, amb mentalitat d’esclau, és capaç de demanar perdó per parlar la seva llengua al seu país.

Francesc Serrahima
Francesc Serrahima
29.12.2022  ·  02:08

Vicent Partal, Bon Any i et felicito per l’editorial, tens tota la raó i per la teva referencia en el judici del “Procés” sobre la llengua usada per els acusats catalans o millor dit: Els presos polítics, aquets van perdre un bona oportunitat per defensar la llengua catalana

Oscar Bernades
Oscar Bernades
29.12.2022  ·  02:40

La solució ja fa temps que és un relleu absolut dels actuals partits i polítics catalans. Que se’n tornin a caseta i que en surtin de nous.

Francesc Rosés
Francesc Rosés
29.12.2022  ·  03:09

El que està clar és que amb por per defensar els principis, no ens independitzarem mai. Els polítics tenen molta responsabilitat, però la gent, també. Durant el procés, que dono per acabat, els que s’esforçaven a parlar català eren ells, perquè la por que reeixís el procés els hi obligava. Ara és al revés. La llengua tenia més força, malgrat les prohibicions, durant el franquisme que ara. Perdoneu, però algú ho havia de dir.

Insisteixo, així no assolirem mai la independència. Però la cosa és tan patètica que fa que tampoc no tinguem estatut. L’actual no ha estat refrendat pel poble. I no veig que els autonomistes d’ERC reclamin un nou estatut. Almenys, això. No és normal que Catalunya sigui l’única comunitat autònoma sense un estatut, senyors autonomistes!

Maria Rosa Biadiu
Maria Rosa Biadiu
29.12.2022  ·  03:17

Gràcies Vicent per aquest magnífic editorial. Som uns catalans de pa sucat amb oli, hem perdut l’orgull de les nostres arrels, de la nostra llengua. Quina tristor. Però desitjo que hagis obert els ulls a molta gent i per sempre posarem el cap enlaire.

JORDI PAGES
JORDI PAGES
29.12.2022  ·  04:41

De las millors editorials que he llegit mai del V.Partal… (felicitats)….la covardia s’apodera de nosaltres, quan ens amaguem en parlar en catala (A la nostre terra!!), quan “no volem provocar”……si alguna cosa ser, es que quan mes baixes el cap, mes facil per l’agressor agredir-te……per això estic amb el grup Koine i amb Andorra…l’unica llengua oficial al nostre pais ha d’esser el Català……… així que bona nit i PUTA ESPANYA!!

Eduard Morros
Eduard Morros
29.12.2022  ·  04:52

No tenim res a fer, som un poble covard.

LLUÍS CASTILLO
LLUÍS CASTILLO
29.12.2022  ·  05:00

Magnífic editorial. La veritat dol, tenim el que ens mereixem. Salut.

Maria Dolors Izquierdo
Maria Dolors Izquierdo
29.12.2022  ·  05:05

Comparteixo fil per randa la vostra editorial. La veritat és que l’esperava; hi ha coses que cal païr-les abans de pronunciar-nos. Personalment, jo no podria anar a un concert d’aquest senyor perquè la seva actitud davant la terra que l’ha vist néixer m’ha ferit més d’una vegada. Senzillament evito allò que m’és tòxic i em fa mal, tot i que segueixo cantant la ‘cançó de matinada’. I pel que fa a la meva llengua, el català, jo la parlo sempre; i a la butxaqueta hi tinc 3 o 4 llengües més per si veig que són de fora o, amb educació, em diuen que no m’entenen.
Gràcies senyor Partal, per posar paraules als nostres presentiments i, sovint, a les nostres emocions.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
29.12.2022  ·  06:25

Serrat es el simbol del psoe.gal, i un cantant mediocre, i un poeta d’egb

Ramon Riera
Ramon Riera
29.12.2022  ·  07:06

Som al cap del carrer.
No cal donar-hi més voltes.
Estem acabats com a poble.
Això només té una solució. 200.000 catalans disposats a sortir de casa i no tornar-hi durant setmanes, o mesos.
Si no tenim valor per plantar cara, no cal que perdem més el temps.. la mort com a nació està assegurada en pocs decennis.

Rafel Moreno
Rafel Moreno
29.12.2022  ·  07:24

Si qui ha de fer llum fa fum, ja podem penjar les barres!

Vicen Maupoey
Vicen Maupoey
29.12.2022  ·  07:29

Editorial magnífica i lucida. Amb paraules molt ben escollides i argument impecable.
Fa temps que penso que com a societat som porucs i ens deixem arrossegar per conductes còmodes , enlloc de posar el nostre granet de sorra. El tema de la llengua es un exemple.

Com ha dit algun subscriptor, gràcies per posar paraules als nostres sentiments i percepcions.

Victoria Pedrola
Victoria Pedrola
29.12.2022  ·  07:33

Magnífic editorial, no tic res a afegir… He esperat os anys que algu ho expresses tant bé.
El problema dels catalans són els mateixos catalans, i si, qui calla, li fa el joc

Miquel-Àngel Montserrat
Miquel-Àngel Montserrat
29.12.2022  ·  07:39

Molt bé, però no discrepo en una cosa: sí té a veure que fos el Serrat. Claríssim.
Això, a un concert del Llach, o dels Pets, o, abans, a un de la Dharma, no haguera passat.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
29.12.2022  ·  07:44

Magnífic, Vicent! I estic totalment d’acord amb tot.
Ah, i gràcies per comentar sobre les conferències de Martin Luther King Jr. per a la CBC (encara se’n parla). D’una banda perquè sóc una fan de King , i també perquè m’agrada quan els mitjans recorden alguna cosa (positiva) feta al Canadà.

Pilar Porcel
Pilar Porcel
29.12.2022  ·  07:57

No sé si per la por, el desànim o per què sòm un país de cagadubtes hi ha moments que ens enfilem pels núvols i d’altres que ens fonem com un bolado. Hi ha moments que claudiquem a cada cantonada. Aquests darrers dien en tenim exemples a cabassos.
Què representa aquesta intromissió judicial a la dinàmica d’una escola? Des del Departament fins el clautre (i tots els clautres) haurien de sortir al carrer deixant els nens i nenes a casa amb la impossibilitat dels pares d’anar a treballar: total paralitzar el país.
Què significa la intromissió dels Poder Judicial Espanyol en les decissions del Congreso de les Diputados de forma “preventiva”?
Hi ha més exemples de tots coneguts que no cal especificar aquí.
Sabeu quin és l’objectiu real? Aconseguir que el desencís de la ciutadania passi d’eleccions i puguin manar els de sempre gràcies a una majoria minoritària.

Carles Serra
Carles Serra
29.12.2022  ·  08:01

Com diu el subcriptor Sr. Lluí Mor 23:38, si que has tarda’t en veuré clar lo que es aquest Serrat Sr. Vicent, també lo que representa per la part nyorda que viu a la colònia catalana.
Aquest Serrat no deixa d’ésser una Colau, un Rufián, un Cuscuviela, una Arrimades i així la llista és llarguíssima; descendents d’aquells que varen defugir de la misèria i un futur millor pels seus fills i aquesta és la realitat de l’integració i agraïment.
Aquesta realitat Vicent en Pla ja fa molts anys ho va definí perfectament, el 90% dels valors dels espaÑols són franquistes.
Però com sempre, volguer negar aquesta realitat, malgrat cantin A POR ELLOS.
Vicent, tu que ets del País Valencià, encara no te’ns clar el perquè el català pràcticament ja s’ha fet el seu genocidi? el perquè els votants que viuen a Valencià votaven una Rita Barberà que no parlava català i lluitava pel seu genocidi? ; Tu que voltés per Barcelona i el seu cinturon rojo (així ho varen definir els és definien d’esquerres) quant la realitat és el cinturon rojo y gualda, en definitiva, nyordo amb idologia franquista, amb aquesta evidència Vicent no tenies clar el perquè la gent no va protestar? ara només faria falta saber amb quin idioma és comunicaven els que estaven presents en aquest acte del alzamiento nacional.
El català Vicent, com ja ha passat a la Catalunya nord, Barcelona i el seu cinturon, ja que dir a Valencià i a Palma de Mallorca, ja li podem cantar les ensoltes.

Joaquin Navarro
Joaquin Navarro
29.12.2022  ·  08:01

Simplement Gràcies Partal.

Pep Vinyals
Pep Vinyals
29.12.2022  ·  08:01

Gràcies Vicent per aquest magnífic editorial que ens posa un mirall davant i ens fa adonar-nos d’on som i on no hauríem de ser. Com bé dius, els espanyolistes i els feixistes energies oloren la por i la covardia de les víctimes i això els fa créixer. Lamentablement.

Belén Solé
Belén Solé
29.12.2022  ·  08:06

Se senten impunes perquè saben que el seu Estat els defensa. A nosaltres no ens defensa ningú.

virgínia ayuste
virgínia ayuste
29.12.2022  ·  08:15

Com sempre, llegir-te és un plaer, i en aquest cas “serratàire”, tot el que dius Vicent, moltes persones ja ho sabíem, però el que no sabíem era com expressar-ho bé per mandra, bé per evitar discussions o bé per no tenir la sensació del clam en el desert.
Gràcies per posar ordre en les nostres reflexions. Gràcies pel coratge de fer-nos sentir vives en la lluita per fer realitat una independent Catalunya Republicana.

Adrià Arboix
Adrià Arboix
29.12.2022  ·  08:20

Un article molt valent i honest. Moltes gràcies, director.

Francesc Gilaberte
Francesc Gilaberte
29.12.2022  ·  08:25

Editorial bona i punyent, posa el dit a la nafra. Dit això, penso que sí, que els catalans tenim por. Por de funcionaris, policies i jutges feixistes i supremacistes de la seva nació, espanyols en definitiva. Qui no s’ha trobat davant d’una funcionària de la seguretat social o d’un segurata qualsevol o d’un control de seguretat de l’aeroport o fins i tot d’un mosso d’esquadra (podria seguir) amb actituds supremacistes i violentes envers qui se suposa que han de servir (“tamos en españa!”). Un altre exemple, quan una família exigeix castellà a tota l’escola sense tenir en compte la resta de famílies i els jutges li donen la raó, què fa el nostre govern? En lloc de donar suport a les famílies que es presenten al mateix jutjat per exercir el seu dret a exigir el català, els nostres governants es limiten a acatar i callar. Sí, tenim por per que ens trobem sols i amb tot en contra i molta culpa la tenen els polítics i governs actuals que són els primers a cagar-se a les calces.
Desitjo un millor any nou per a tothom. Salut i força !!*!!

Carme Perello
Carme Perello
29.12.2022  ·  08:29

Sr. Partal, parla de que no li sorpren en Serrat….té tota la raò;
a mi tampoc….gens¡¡¡
Però el que em sorprèn és que s’indigni de la passivitat del públic d’en Serrat.
Estan acostumats a l’actitud d’en Serrat:
el públic SÍ que separa el costat artístic del costat ideari…….si no tots la majoria.

Parla d’actitud passiva, silenciosa, inhibida dels ciutadans, és cert. Però no és solament amb tema de Catalunya.
Només hem de sortir al carrer…..i ningú recrimina per exemple que ciutadans, es saltin el pagament d’un metro, ó es pixin al carrer, ó es posin a cridar dins un vagó…..
Fins i tot a les escoles, no criden l’atenció de certs comportaments incívics als adolescents i no tan adolescents….

Tot aquesta actitud de por, de mirar a un altre costat, fa que els cervellets esponja dels adolescents, ó els curts de gambals, dits també estúpids, crea un supercatetos al quadrat, fa que es pensin intocables.
I això, està portant més enllà de l’incivisme,, està portant a sobrevalorar individus estúpids, i portar-los a l’altar dels Déus.
I ells s’ho han cregut….com Napoleó.

Aquesta és l’actitud de la majoria del ciutadà:

Volem le coses ràpides, pero quan no surten bé -com va ser el cas del Procés-, abandonem, ens desinflem…fins i tot em tingut “la valentia”de dir que estem decebuts, enlloc de fotra-li pilotes (perdone), però és així.
Què vam fer tots???? vam tirar enrera, i amb això alguns partits ens van animar a fer-ho.
Perquè quan ens vam enfrontar a Ezpaña….que la majoria penséssim innocentment, que Ezpaña es rendiria…..Ostres¡¡¡
Que ens quedi clar, que Ezpaña ja no és adolescent, es un aburgesat que no es pensa desprendre’s dels caixer automàtic que té les 24 hores del dia.
I no hi ha res més en aquest cervellet d’esponja d’Ezpaña.

Ramon Esteve
Ramon Esteve
29.12.2022  ·  08:36

Gracies Vicens Partal per dir el que molts varem pensar…” i la resta , que no varen dir res????”
La teva fina analisi, ens ha ajudat a tots a veure el perque, i per entendre que allo que ens grinyolar a molts al judici, ara ens passa factura.
De fet, el que va grinyolar mes es que la estarategia de tornar fos seguida per uns quants confiant amb la justicia, o era misericordia, d’ un estat feixiste i corrupte fins el moll del os.
I la frase d e nLuther king es per emmarcar.
La lluita continua, cada dia,tambe quan anem a buscar el pa…

Carme Tulleuda
Carme Tulleuda
29.12.2022  ·  08:49

Ens has donat una bona plantofada, Vicent però jo em rebel.lo.
La gent de la meva edat ha rebut tota la seva educació en castellà, des d’infants fin a la Universitat. Lectures, cursos de formació, entrevistes.
Això si!! Ens adonàvem de l’època que vivíem i del missatge de subordinació que rebien per ser catalans i per tenir com a llengua materna un idioma que “no servia per a res”.
Hem lluitat contra corrent (jo des de sempre). Que fan els nostres polítics??
Com pujem les noves generacions? Quin missatge els envien els nostres governants?
Parlem del Serrat. Jo penso que en públic de l’altre dia, no hi hauria massa independentistes. Seria un públic del mateix perfil d’ell. Tot el que va passar els hi devia semblar bé. Hi havia el Pedro Sánchez, eh!! Allò estaria ple de sociates. Quina gran mostra d’afecte li van donar (eren els seus). Quina despedida va fer a Catalunya. Aquest record quedarà sempre. Va menysprear la seva llengua. Els seus el van menystenir a ell fent-li fer aquest paper. Li van dir que per molt que vulgui, sempre serà un lacai.
Recordo la Núria Feliu. No va ser apreciada pels “progrés” de la Nova Cançó. Va portar el català per tota Amèrica amb traduccions de boleros, jazz…Quan es va retirar va rebre homenatges per a tot arreu. Quan va morir tot va ser orgull d’haver-la tingut
L’1-O, el Serrat va dir que li retreia al Zapatero que hagués dit als catalans que, ells, podien ser el que volguéssim.
No sé que voli dir exactament.

Antoni Cuadrench
Antoni Cuadrench
29.12.2022  ·  08:50

I allò que crida l’atenció és que ningú, ni una sola persona, ni una sola veu entre aquell públic fervorós de Serrat però encara catalanista s’atrevís a alçar-se per contrarestar l’agressor.
Aquesta és “la deixa” del noi del Poble Sec.

Agustí Delgado
Agustí Delgado
29.12.2022  ·  08:54

De tota manera, qui va canviar de llengua automàticament va ser ell, no pas el públic.
Una altra cosa: quan es parla del Serrat cultural i dels seus famosos discos de jove, algú pensa que els arranjaments (sense els quals les cançons quedarien ostensiblement reduïdes en el seu esplendor) els ha fet algun músic que no és ell?

Marcel Barbosa
Marcel Barbosa
29.12.2022  ·  08:59

Anem dedicant temps i esforços a xorrades, a Espanya encantats. Què esperem per exigir la dimissió del titella i investir al nostre MHP Puigdemont?

Isabel Fernandez
Isabel Fernandez
29.12.2022  ·  08:59

La por a banda d’encomanar-se és un llegat que es transmet de generació en generació. Els motius poden ser diversos. Us recomano una editorial de Vilaweb del 2014 per entendre d’on ens ve la por. És la historia d’en Domènec Pastor i Petit:

Fa setanta-cinc anys, un tret al front
https://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4169142/75-anys-tret-front.html

Gràcies Vicens per posar paraules als pensaments i sentiments de molts de nosaltres! I per ajudar-nos a la reflexió!

Jaume Riu
Jaume Riu
29.12.2022  ·  09:05

CONFRONTACIO DEMOCRÀTICA
Bé, molt bé Partal. Avui hi estic plenament d’acord per diverses raons, sobretot perquè l’editorial s’ha cuinat a foc lent.
Ja vaig dir fa dies que Serrat era creatiu, interessant i genial fins fa quaranta anys, després no. Per això, el fet determinant no és el que fa ara Joan Manuel Serrat, tant si és un episodi planificat i ben estudiat, com si no.
El concert davant quinze mil espectadors amb allò del castellà ens ha fet pensar en el judici al Suprem, un tribunal no natural i en castellà, tramès en directe per televisió.
Tan en un cas com en l’altre, els espectadors, els advocats i els acusats, van perdre l’oportunitat de plantar-se, i fer-ho en públic.
La solució del conflicte d’Espanya amb Catalunya, per nosaltres consisteix a triar la confrontació democràtica i no la covardia.
En una conferència en català cap el 1976 a l’església de la Salut de Barcelona, unes monges van demanar “en castellano por favor” i el conferenciant, que no recordo qui era, va tenir una resposta sublim, que sí recordo:
– “Si havia de fer la conferència en castellà m’ho haurien d’haver dit quan em van convocar, i hauria dit que no”…
Aquesta resposta és confrontació democràtica.

Antoni Sans
Antoni Sans
29.12.2022  ·  09:12

Escriu Rosa:
Ja era hora sr. Partal de començar a dir les coses pel seu nom.
Jo tampoc veig cap interès en parlar del cantant, ni tant sols d’esmentar-lo. Però si de parlar de la covardia i del tret al peu dels altres (no al pròpi sr Camprubí) que ens han fet els ostatges polítics, durant i després de la seva captivitat. En lloc de marxar cap a casa calladets i assumir la seva covardia davant del judici i de l’indult, ho han emmerdat tot, fins a aconseguir una societat catalana tan submissa com ells.

Espero que aquesta editorial i el diari segueixi amb aquesta coherència i deixi d’anomenar independentista a qui no ho és, president a un usurpador mentider i govern a una colla d’aprofitats que no saben ni volen saber les normes bàsiques de la democràcia.

Albert Miret
Albert Miret
29.12.2022  ·  09:18

No crec que siguem un poble poruc, sinó que tenim un enemic amb totes les armes del món, amb tota la carn de canó possible, amb tota la violència del món i amb tota la bestialitat del món. En lloc de lamentar-nos, molts recordem amb goig que vam fer retirar als seus cossos armats fins a les dents als seus vaixells de lloguer, i que ho vam fer sense cap arma, només perquè no podíem aguantar més injustícia, espoli i manca absoluta de llibertat. Quatre dies després, es declarava la independència i se suspenia (no es derogava) per no deixar els carrers plens de morts metrallats tal com amenaçava la bèstia. Si no hi hagués hagut la traïció que tots coneixem, segurament encara estaríem lluitant al carrer, però aquells fets evidentment programats per l’enemic, van trencar la unitat imprescindible per a mantenir la revolta que ens hauria portat al reconeixement internacional i al final de la dependència de la bèstia. La traïció amb totes les males arts d’un poble potser excessivament confiat, va suposar un fre important, però no el final d’un procés, i ni molt menys suposa que transformi un poble valent en un d’espaordit, simplement suposa la pausa necessària per a la recerca d’una altra estratègia definitiva.
Vicent. A mi no se’m va acudir ni de jove assistir a un concert d’en Serrat, perquè ja se li veia la ceba des que va guanyar els quatre primers calés. Després se’n va anar a Sud-amèrica perquè del públic d’aquí ja estava tothom tip de les seves imitacions cabrunes. És per això que no m’estranya gens que ara en Serrat s’hagi de comprar uns quants individus espanyolistes (que t’asseguro que no era una sola persona, perquè aquests que són tan “valientes españoles” sempre van en gossades “porquets sempre juntets” i segurament situats estratègicament entre el seu públic per si la podien armar, que acostuma a ser aquest el seu únic objectiu per a sortir als diaris. Un va començar cridant el que en Serrat havia manat, però molts altres estaven a punt per si hi havia alguna queixa. Per sort, tothom va callar, però sí que estic d’acord amb un quants companys comentaristes com jo, que llavors hagueren hagut de marxar els que no hi estaven d’acord.
Desitjo un bon Any Nou a tots els catalans.

enric arquimbau
enric arquimbau
29.12.2022  ·  09:20

Gràcies, Vicent; és un gran escrit, i imprescindible de llegir. Divulguem-lo tant com poguem. Ens posa davant de nosaltres mateixos. Ens devem un respecte. I l’hem perdut. Se’ns ha empeltat la condició de colònia fins al moll de l’ós. “Posem-nos dempeus altre vegada. I via fora! Que tot està per fer. I tot és possible”.

Pau Arbués
Pau Arbués
29.12.2022  ·  09:24

Copio l’Ignasi: “Agafeu una senyera i veniu a la Meridiana, un cop a la setmana, de 8 a 9 del vespre. A mi m’ha ajudat.”
I afegeixo, aneu a qualsevol de les concentracions perodiques que es fan a Catalunya. Retrobeu les companyes i aneu-hi plegats.

Juan Martin ALEGRIA
Juan Martin ALEGRIA
29.12.2022  ·  09:27

El problema és que molts catalanoparlants no s’estimen la seua llengua, no se’n senten orgullosos. No són catalans, són només catalanoparlants, de la mateixa manera que són castellanoparlants o francoparlants. No associen la seua llengua amb la seua identitat. No tenen el sentiment de pertànyer a una nació.

P.S. Moltes gràcies, Josep Blesa, pel seu escrit. Magnífic.

Albert Salas
Albert Salas
29.12.2022  ·  09:30

Magnífic anàlisi Vicent. Molt trist tot plegat i estic molt decebut. Aquest fets són demolidors. Donen poques esperances i em dóna una sensació de solitud increible. Estem molt sols Em nego totalment a cedir al que no hi ha alternativa…..gràcies per la vostra feina.

Pep Agulló
Pep Agulló
29.12.2022  ·  09:30

UN TOC D’ATENCIÓ

Unes reflexions tan ben estructurades que satisfant la dialèctica mental…

El públic som tots i totes. Aquest encovardiment col.lectiu vull pensar que és fruit d’una por atàvica d’un poble oprimit, un reflex paulovià…

Perquè, és veritat que l’exemple infame del judici en castellà als polítics independències va ser tot un tractat de rendició, però també és veritat que la valentia de la ciutadania de l’1-O no els hauria hagut de donar-los tant de crèdit ni autoritat…

Una revolta sacrifica els líders que no donen la talla. Per això, penso que és la ciutadania que els fem “traïdors”, quan molts d’ells no podien donar més de sí. Sense exculpar-los de responsabilitats. Per què en depenem tant d’ells?

La covardia s’encomana en un col.lectiu que espera un heroi valent que actui en nom seu… Hem de respondre tots i totes al feixisme, perquè el país som cada individu i amb aquesta consciència determinen el col.lectiu.

En Jair Domiguez ja ho deia, al feixisme se’l combat amb un cop de puny… Bon editorial.

PS. En Serrat mai ha sigut sant de la meva devoció. No opin aré. Però estic també convençut que cal separar l’autor de la seva obra. Com Borges, Celine i moltíssims més…

Agnès Buscart
Agnès Buscart
29.12.2022  ·  09:37

Gràcies per aquest relat tan clar. Ho necessitava. M’adono del valor que té que cadascú faci la seva feina al lloc on és i això em qüestiona el meu dia dia. Gràcies de nou.

Inés Tell
Inés Tell
29.12.2022  ·  09:54

Vaig veure el Concert de Sant Esteve per TV3 i els insults no es van sentir ni veure, Sr. Partal. El que sí es va retransmite va ser que el concert no va acabar amb el Cant de la Senyera, com és habitual, sino que el cor va cantar l’Alleluia del Mesies de Händel. O sigui que el Cant de la Senyera es va cantar cap al final del concert, però no va cloure l’acte.

Joaquim-Jordi Salvany
Joaquim-Jordi Salvany
29.12.2022  ·  09:59

Excel·lent! Calen aquest tous d’articles. Feu-ne difusió.

Eduard Baró
Eduard Baró
29.12.2022  ·  10:07

És veritat. El supremacisme castellà està envalentolat. Però tot plegat, és el procés “natural” de substitució ètnica. El dret de conquesta, imposà la obligació d’aprendre la llengua INVASORA als PPCC. I nosaltres al acceptar aquesta obligació com a positiva, vàrem ajudar a assassinar la llengua. Aquest succés amb Serrat, forma part d’aquesta inèrcia. El bilingüisme és sin que se note el cuidado. Tanmateix encara ens fem els Xulus de saber millor castellà que els extremenys. És demencial. Una llengua sana i viva, és aquella on els seus ciutadans no coneixen la veïna, forta, invasora, prepotent.

Berta Carulla
Berta Carulla
29.12.2022  ·  10:10

Bon dia.
Estimat director, el primer paràgraf el tanques dient que el debat no és en Serrat, i el segon paràgraf l’obres parlant del Serrat i donant-nos inclús algunes instruccions per a interpretar la persona i els fets. ‘Ahí no es nada’ que dirien els castellanots. Als reis macs jo els demanaria més coherència i menys paternalisme, sigui dit amb tot el respecte de què soc capaç.

Dit això, penso que fa molt temps que els espanyols han superat l’etapa d’escapçar-nos el moviment, presentant-nos els nostres representants com a uns traïdors impresentables, i s’entretenen escapçant-nos a nosaltres oferint-nos l’espectacle de la nostra mateixa pusil.lanimitat. Si al concert del Serrat hi havia algun independentista em plau declarar que es mereixia aquell fuet i tots els que li caiguin, malgrat la meva opinió només sigui meva; amb perdó, cal ser curt de gambals per assistir al concert d’un instrument contra el moviment indepe.

Tot és política i, tothom ho hauria de saber, estem en guerra, encara que en les batalles posin música i s’instrumentalitzi la lletra. Nosaltres som molt pacífics, per això la nostra psique és un xiclet.

Carles Gil
Carles Gil
29.12.2022  ·  10:14

Doncs a mi em sembla que fer “un tortosa” en aquests casos, no està malament. El problema gros és que hom els obeeixi, i no passi re.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
29.12.2022  ·  10:20

Copio especialment aquestes paraules de l editorial:
“…
Perquè van ser ells qui, amagant el català al judici i doblegant-se davant la pressió del tribunal, van llançar la llengua pel penya-segat.
…”

Pel fet de no mantenir la seva llengua, els presoners polítics, en aquella farsa de judici, no van ser tractats millor, ans al contrari, van esperonar la fatxenderia del covard veient que la víctima arronsava el cap.

Perquè és vsn lliurar dòcilment per a ser jutjats?
M’estimo més pensar que uns, confiant en qui encara duia màscara aleshores, el Gran Botifler Oriol Junqueras, es van deixar arrossegar. Els altres, Junqueras i acòlits, ho van fer pensant que serviria d’alguna cosa les converses pel darrere del MHP Carles Puigdemont qye van tenir amb la Saenz de Santamaria.

Com he dit abans, si haguessin mantingut el català la cosa no hagués anat pitjor, fins i tot potser hauria anat millor plantant cara als covards fatxendes, per a ells, per a Catalunya.

I si, altres vegades ho he dit aquí, molts catalans segueixen canviant de llengua davant d’algú que en teoria els està dervint, com ara venedors, caixers de supermercats, tècnics de reparacions, etc., etc.
I això fins i tot havent-me vist a mi que davant d’ells parlava a l’empleat rn català i aquest responia en català o bé entenia el català.

Si no creiem en nosaltres mateixos, en la nostra cultura, com volem que els joves la mantinguin i no reculi com està passant ara?

Si no plantem cara, donem ales al fatxenda de torn, com diu en Partal, perquè es creixi.

Prou de covardia!!!

Pel que fa al Serrat, un Botifler amb majúscules, o un naZionalista espanyol si és pro C’s, fa temps que ni l’escolto ni vull saber res d’ell.
No be volgut veure els seus concerts que la TV3 del Sergi Sol d’ER, ens ha col·locat.
Com bé diu en Partal, la seva suposada rebel·lia de jove, no hi és, per tant per al Serrat ni aigua.

Joan Benet
Joan Benet
29.12.2022  ·  10:23

De qui avui va a un concert d’en Serrat gaire cosa no és pot esperar.
De la resta, el comportament dels nostres líders els dies previs al 1O i des de llavors fins avui ha estat indecent. Més val que hi assumim, els hi va venir gros. I el pitjor, han malbaratat les esperances d’una generació que ho va arribar a donar tot per ells.
No vull saber res de cap.

Toni Borrell
Toni Borrell
29.12.2022  ·  10:24

Excel.lent editorial que ja he compartit a diversos xats.
Algú havia de dir que la utilització exclusiva del castellà en el judici dels presos polítics i la seva actitud submisa va ser indigne i aquest fet per si mateix si que els inhabilita moralment per a representar l’independentisme.
Sobte el tema d’en Serrat, algú sap en quina llengua va parlar en els altres 2 concerts que no es van retransmetre?

RAMON PROS
RAMON PROS
29.12.2022  ·  10:25

Hem de preparar-nos per la propera! Si es canvia d’idioma perquè només un pocs protesten, l’objectiu serà renbentar l’acte. Si són molts, abandadonarem les localitats fent el major soroll possible.

Salvador Aregall
Salvador Aregall
29.12.2022  ·  10:26

Està ben dir tot el que has escrit avui, Vicent, ens entenem. Però diria que el fet que va passar al Palau Sant Jordi va agafar una mica als espectadors amb els pixats al ventre i sense ganes d’aixafar la guitarra el darrer concert de Serrat. No descarto en absolut que fos un acte preparat i programat. Per això jo vull parlar només de Joan Manuel Serrat. El noi de Poble Sec ha estat un cantautor molt important, si hagués estat francès seria una icona de la “chanson” i la seva música forma part de la banda sonora de les nostres vides. Això fa que el personatge i la persona siguin la mateixa cosa i tinguin un status moral que el situen molt per sobre dels demés mortals. Quan Serrat deixa anar una sentència se sent molt lluny i amb intensitat a molts recons del país, del món i amb una influència evident. No li podem negar ni criticar que canti en castellà, només caldria, com tampoc li podem criticar que tingui una posició política o ideològica contraria a la nostra, perquè és absolutament lícit. I si Joan Manuel Serrat no desitja la independència de Catalunya hi té tot el dret i cal respectar-lo escrupolosament. Dit això, quan ell fa campanya –no n’ha parat de fer- contra l’independentisme, ho fa des de la seva poltrona de superioritat moral que li dona el personatge i això ja no és tan lícit ni democràtic, en una persona que neix artísticament en el bàndol de la lluita antifranquista. Perquè, com pot negar el vot qui ha estat defensant la democràcia i ha patit l’exili a Mèxic fa 46 anys?. Fins aquí podríem parlar d’incoherència, de poca sensibilitat. Però és feridor la comparació amb en Raimon que, sense ser independentista, ha gestionat el temps i les paraules amb discreció, respecte, sensibilitat i neutralitat. No podré oblidar mai aquell anunci que es passava per la televisió abans de l’1 d’octubre on diferents artistes parodiaven als independentistes en un manicomi i Serrat demanava al Dr. Si això tenia cura. L’insult no pot ser més barroer. Per això l’actitud que va tenir amb la llengua catalana en el seu darrer concert no ho puc atribuir a una relliscada, perquè té més taules que un fuster i perquè en una situació similar –però amb les fixes canviades- va ser capaç de parar el concert i esbroncar amb vehemència la persona que el va interrompre i demanar que cantés en català. No li hauria costat res argumentar que s’ha acomiadat de mig món i de Madrid en castellà i que ara, a la seva terra, ho fa en la llengua que fa servir per pensar. La humiliació ha estat sideral pel català, sobretot ara que està rebent una pressió fora mida de la dreta, dels mitjans i la judicatura. A mi m’ha fet mal i no li ho perdono.

Pere Claver Armet
Pere Claver Armet
29.12.2022  ·  10:26

A veure, en primer lloc en Serrat és un artista que pot fer el que li doni la real gana…Ell no enganya: és espanyol i punt! Senzillament, si no t’agrada aquest fet, no el vagis a veure i limita’t a escoltar els seus discos si t’agrada. De fons hi ha “el tema”: els catalans NO ens estimem les nostres coses. Parlem en espanyol a les nostres minyones/ treballadores de la llar! Com podem exigir res i fer escarafalls per la baixada d’ús de la nostra llengua? És el que hem buscat amb la nostra actitud de menyspreu cap a les nostres coses. Ens hem espanyolitzat absolutament i la por i vergonya de ser catalans ha arribat de baix a dalt i de dalt a baix: és compartida i no té solució. No anem cap al pedregar: ja hi som!

Jordi Parera
Jordi Parera
29.12.2022  ·  10:32

Si en serrat si li hagues dit estava parmabt amb catala jo decideixo en que parlo al facha aquellno hauria anat a mes, l’acte era seu i la majoria de gent que estava alla no lhaurien pas contradit. No cal disculparlo abans d’hora

GUILLEM VERGER
GUILLEM VERGER
29.12.2022  ·  10:34

L’actitud dels jutjats i condemnats per la sentència del TS va ser la dels xais a l’escorxador. Víctimes potser d’un autoengany, semblaven no saber que a Espanya les lleis les fan, les desfan i les interpreten els nostres enemics. Van ser còmplices d’una comèdia humiliant envoltant-se d’una colla d’advocats suposadament habilíssims per acabar fent la fi del cagaelàstics. El pitjor va ser que van acabar indultats (que no amnistiats) per pura magnanimitat, digueu-ne condescendència. Després hem tingut unes actituds més lúcides en els casos de Costa, Baños i Reguant, però el que ha creat escola ha estat la ingenuïtat irresponsable dels nou del TS. Està clar que aquests líders no van estar a l’alçada, però no n’hi ha cap que ho hagi reconegut, i encara n’hi ha algun que té la barra de tornar a l’arena política, o almenys intentar-ho…

Jesús Albiol
Jesús Albiol
29.12.2022  ·  10:36

Article molt bo sobre la persona i la seua obra. Subscric totalment el comentari de Salvador Aregall (10:26), és clavat al que penso.

teresa permanyer
teresa permanyer
29.12.2022  ·  10:42

Gran editorial. I molts i excel·lents comentaris. Destaco el de Ma Dolors Izquierdo i el de Carme Perelló ; també el testimoni d’en Josep Blesa.
Jo, ahir, després de veure un tros de concert i de la notícia, vaig tenir necessitat de veure el darrer concert de comiat d’en Raimon. Era el llegat del cantant d’un poble. En plena forma. Amb tota dignitat. I me’l tornaré a posar quan em faci falta.

David Badia
David Badia
29.12.2022  ·  10:48

Molt bon article Sr. Partal, posan els punts sobre les i,. Crec que estaba tot preparat lo del Sant Jordi d’en Serrat i lo del Palau de la Musica en el Concert de Sant Esteve

Clara Salueña
Clara Salueña
29.12.2022  ·  10:48

Doncs al meu parer, el problema és que Serrat va llogar el seu cul al règim i ja no pot seure quan vol, si no vol renunciar a tots els privilegis que això li comporta, estatus, relacions amb el poder, diners… Allà ell amb la seva consciència, però el preu que pagues, la teva dignitat, és massa elevat. La seva incomoditat a l’escenari quan algú xiula la seva llengua materna i la misèria moral que l’acompanyarà per la resta dels temps és un preu just per haver-se venut l’ànima

CARLES MILLAN
CARLES MILLAN
29.12.2022  ·  10:52

Excel·lent article, com de costum. El problema no era Serrat sinó el públic, que va callar i acceptar el canvi de llengua com una cosa natural. El català es troba en un pendent ferroviari amb grans dificultats per a frenar.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
29.12.2022  ·  10:59

Josep Blesa gràcies per l’ escrit.
Isabel Fernandez gràcies per l’enllaç.

Tot plegat té les seves arrels en la ignorància i la por.
Molts pocs estan atents i tenen consciència del moment i capacitat de discriminar . La conseqüència es el nivell de misèria en el que es viu.

ramon Feixas
ramon Feixas
29.12.2022  ·  10:59

I fer un llistat públic on tothom hi posés greuges lingüístics?

Marta Monné
Marta Monné
29.12.2022  ·  11:04

Trobo a faltar en l’ article un aspecte que tenen els catalans i és el de l’empatia. Crec q molta gent no debia contestar pq crec q van empatitzar amb el cantant i haver-ho fet hagués situat al cantant en una situació molt incòmoda, i a tots en una situació incòmoda i de dubtós final.
Per tan crec q no estant una qüestió entre valor i covardia, sinó de l ‘espurna d indignació que ens faci sortir a cadascun de nosaltres de la comoditat de la col·lectivitat a l’acció individual sense esperar ser amparat pel col·lectiu.

Ismael Calvet
Ismael Calvet
29.12.2022  ·  11:05

Brillant. Hi ha de positiu que l’oportunitat neix de la autoconfiança de l’enemic. Dit d’una altra manera, quan l’enemic pensa que no et defensaràs és quan l’hòstia que li fots li fa més mal. Si ho poguéssim entendre giraríem el combat de mig a mig.

Gràcies per un text tan honest, Josep Blesa.

Marta Tomás
Marta Tomás
29.12.2022  ·  11:06

Ha valgut la pena esperar aquest article, fantàstic i veritablement cert.

Jaume Palau
Jaume Palau
29.12.2022  ·  11:08

Una vegada més senyor Vicent Partal ens poseu davant del mirall, tal com ens mereixen, en un article d’opinió que ens hauria de fer reaccionar, tant sí com no, i d’una punyetera vegada, davant de les continues agressions a la nostra dignitat, a la nostra llengua. Article que si bé es d’una rabiosa actualitat el tindriem que segellar en la nostra ment per dir prou!

TERESA GUAL
TERESA GUAL
29.12.2022  ·  11:09

Un article que m’ha deixat molt colpida, perquè les veritats son com a clatellots que et cauen de trascantó.
Sr. Partal, gracies per repartir clatellots quan cal fer-ho i sense autocensura.

Francesc Casajuana
Francesc Casajuana
29.12.2022  ·  11:09

Un resum ràpid i sintetitzat del Procés ha estat: ep! que hem de marxar d’Espanya, a la Meseta hi ha Satan. I aquells que assenyalaven Satan avui i ara estan pactant amb ells alegrement. O sigui, són l’enemic (bé, en termes junquerians hauríem de buscar una altra paraula més fina) però alhora s’avenen amb ells, al Congreso i a la Dipu. I aquests mateixos em diuen que jo em trenqui la cara amb la gent del carrer que no conec de res per a defensar el català, però com molt bé comentes a l’article: en el judici televisat tots els acusats parlaven en castellà, la llengua dels qui volen tancar-los a la presó.

En Serrat, opinions personals a part, quan munta un concert és el seu propi espectacle i la seva forma de tractar el públic ho decideix ell: aquí no hi ha debat possible. (per cert, jo també penso que aquesta escena estava preparada). I sí, autor i obra, encara que no ho sembli, es poden separar. Poso d’exemple Steve Jobs, uns el consideraven un prepotent, però fins i tot els qui el coneixien i el criticaven no discuteixen la seva capacitat de lideratge. O sobre en Dalí, hem sentit moltes crítiques sobre la seva persona, els seus ideals i els seus valors, però la seva obra és indiscutible.

Jo com que no he anat mai a cap concert seu, no em queixo pas. I els qui van anar-hi. sabien on anaven, per tant, sabien que no es trobarien cap sorpresa. Per tant, en aquest cas no hi veig cap acte de covardia. Veig més les ganes d’en Serrat de preparar un espectacle precuinat perquè després es parli d’ell.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
29.12.2022  ·  11:20

Bravo, Vicent! Així es parla!

Joan Parera
Joan Parera
29.12.2022  ·  11:24

Més que covardia és falta d’orgull com a poble, per això tants catalans que van a Madrid acaben perdent la identitat per diners, o si més no, busquen la equidistància, per què mantenir l’orgull de ser català acaba sent ridícul i provincià.

Joan Mir
Joan Mir
29.12.2022  ·  11:24

És el mateix que quan Rufián gosa maltractar Puigdemont (senyoret, etc). Qui ha canviat no és Rufián, és la gent, nosaltres. Ja ens ho empassem tot.

Josep Soler
Josep Soler
29.12.2022  ·  11:41

Primer felicitar al Vicent per l’article i perque mica a mica, es va desfent dels “modus”(expressio popular que havia sentit dir sovint, que pot interpretar-se com al de “contenció” . Una forma subtil per no ofendre al que tens d’interlocutor).
Tant la Inés Tell, com la Berta Carulla, amb faciliten dir el que amb suggerieix el tema que toca avui tant be en Vicent Partal:
La Ines fa refenencia al Concert de Sant Esteve que va emetre TV3. la veritat es que va ser una autentica presa de pel, que pel que sembla, “TAMBE” ha passat desapercebut per bona part de catalans. En l’escrit na Ines diu: “El que sí es va retransmite va ser que el concert no va acabar amb el Cant de la Senyera, com és habitual, sino que el cor va cantar l’Alleluia del Mesies de Händel”. i jo que hi afegeixo si es que algu va donar ordres d’amagar estelades, perque alguns/nes que ho van intentar pero van haver de desistir que semblaven espantades.
De na Carulla en destacaria tot l’escrit.
Falicitats tambe per la intervenció de Josep Blesa, Carles Serra, Albert Miret, Juan Martin ALEGRIA…en fi, i la resta tambe…
Per cert que es molt satisfactori veure que les senyores, potser tenen mes clars que nosaltres , que el que esta passan es del tot insostenible

Rafael Benavent
Rafael Benavent
29.12.2022  ·  11:49

Com als negres de Sud Àfrica, tot ve d’una educació en que s’ens ha inculcat, si no obligat, a cedir el pas al castellà en casa nostra. Tant més si, fins fa poc, “l’autoritat competent d’on es tractara”, t’aconsellava “hablar en CRISTIANO, ” per tal de no crear-te problemes. Hi han “tics” heretats difícils de no llegar. Ens falta EMPODERAMENT MENTAL d’allò just i necessari que ens hem d’autoexigir sense tindre que demanar permís ni perdó. Per bé de tots.
Vicent, gràcies i enhorabona, com sempre, pel seny i el respecte amb que ens despertes i actualitzes en cada Editorial. Bones festes i bon any 2023 a tots els lectors de VilaWeb

Susanna Herce
Susanna Herce
29.12.2022  ·  11:59

Recomano la lectura d’un capítol del llibre de J. Diamond “Guns germs and steel” o “Armas, gérmenes y acero” (que jo sàpiga. no hi ha la versió en català.

En un capítol “Un experimento natural en la historia” explica com el poble moriori (Illes Chatham) va ser aniquilat per un grup de 500 maoris.
Els moriori eren pacífics, la seva població mantenia un equilibri amb els recursos i no hi havia conflictes greus i quan sorgien, tenien per costum resoldre els seus problemes dialogant. No tenien armes.

Quan van veure que els maorís venien disposats a matar, van intentar oferir part de les seves riqueses, compartir-ho tot, però ni tan sols els van escoltar, perquè els maorís tenien costums completament diferents i no sentien cap remordiment de matar a tota una població, si colien apropiar-se dels seus recursos. I així ho van fer. No va caler ni portar molts homes, perquè escassament cinc-cents, ben armats, van matar el 95% de la població moriori, homes, dones i nens, encara que aquests corrien a amagar-se fins i tot a forats subterranis. Els maorís els trobaven i els mataven. A molts, se’ls menjaven, fins i tot. Els maorís deien que “ho feien tot seguin els seus costums i que no pensaven que estiguessin fent res de malament”

S’ha d’anar amb molt de compte de no establir falsos paral·lelismes, sinó que els exemples de la història i d’altres societats, ens han d’ajudar a tenir perspectiva.

Fa molt que vivim amb la creença de que mostrar-nos respectuosos amb els castellano-parlants (que fa trenta anys que viuen aqui…), resoldre les coses parlant, etc…és una idea tan civilitzada que tothom la comparteix. No és així. La història viscuda i els costums de cada lloc fan a la gent, i les seves creences, molt diferents. Els espanyols (excepte honroses excepcions) mai, MAI, ni entendran ni voldran entendre que els catalans no se senten espanyols, ni descansaran mai fins que quedi una espurna de cultura catalana.
La teoria rousseauniana de que l’home és bo per naturalesa, no sé si serà vàlida d’aquí uns quants mil·lennis d’evolució, però de moment està servint perquè els més violents es mengin els febles (sigui per costums ancestrals, sigui per covardia)

Contestar a l’home que va cridar “en castellano” no era ni tan sols violència, perquè clarament l’agressiu era ell. Què ens passa? Covardia? Vergonya? Excés de prudència? Diem-li com vulguem. Això, si no aprenem a defensar-nos, ens farà desaparèixer.

Aleix Gaus
Aleix Gaus
29.12.2022  ·  12:03

Felicitats per aquesta editorial la covardia s´ha instal-lat a primera fila és molt gros que un idioma és perdi ja que els seus parlants no el protegeigen

Joan Sabater
Joan Sabater
29.12.2022  ·  12:05

Admirat Sr. , aquesta vegada dissenteixo absolutament de l’argument central de la seva editorial, encara que reconec que hi ha part de certesa en ell. Però no comparteixo que sent un recital de comiat, en què va cantar tant en català com en espanyol, davant d’una provocació així el Serrat artista bregat en mil batalles antifeixistes en molts racons d’aquest planeta, un home d’una ironia i una saviesa popular excelses i sempre amb un sentit de l’humor intel·ligent, no hauria d’haver dit res semblant a “bé si, així ens entendrem tots millor”. Perdó, la nostra llengua se’n va en orris, i el Serrat de tota la vida, l’incombustible es traeix i ens traeix d’aquesta manera?, podria haver fet servir una fórmula tipus, “ara en català i després li tradueixo” (aquest espectador ja havia sentit totes les cançons en català, sabia a què anava a aquest recital) o una altra, pel meu gust millor, una cosa així com….” A la meva edat, amb la meva vida no necessito demostrar res”…., que és el que ens està dient a tots els independentistes des de fa molt de temps, però va claudicar, i potser per això els espectadors més catalanistes no van dir res, per respecte a ell i també per decepció perquè esperaven una altra reacció, era el seu darrer recital per a la història. I si, al Serrat monumental i grandiós tots ho admirem i ho abalem, a mi , aquest em va decebre, trobe a faltar el lluitador i el transgressor.
He viscut molts anys a Llatinoamèrica, i especialment a l’Argentina, on és un mite inqüestionable, i allà, als seus recitals, ningú no va gosar mai dir-li que només canti en espanyol, o que no parli en català, cosa que allà, jo sí que hauria entès . Conec argentins que no parlen català però se saben les seves cançons en tots dos idiomes.

Josep M. Pratsobrerroca
Josep M. Pratsobrerroca
29.12.2022  ·  12:16

Ja vaig dir l’altre dia que molts dels escrits que es publiquen ara en els mitjans de comunicació tenen un to que ens fa sentir culpables de ser catalans. Evident ment nosaltres com la resta dels éssers humans som ambigus, ens movem entre el seny i la rauxa. Massa sovint callem i ens acomodem etc. etc. Però també cal dir que hem mantingut viva la flama de la nostra identitat durant tots aquests segles. Un temps que no ha estat pas gens fàcil i que molts s’hi han jugat la pell i que encara no hem estat pas anorreats.

Roser Bravo
Roser Bravo
29.12.2022  ·  12:27

Ben cert, que les prioritats que un dóna a les coses de la vida, marquen el camí que hem decidit seguir. Res a dir d’en Serrat, ni d’aquells els qual van decidir participar del seu comiat a escena… Sobretot perquè era lliure participar o no de la seva última gala. Tothom sabía allò en la qual cosa és podia i es va trobar…. Altra cosa seria el fet d’haver estat obligat a participar-hi. Llarga vida i seny a uns i altres!!!!

Josepmaria Berenguer
Josepmaria Berenguer
29.12.2022  ·  12:42

Volen lleialtat a qualsevol preu; però la seua incompetència fa que ningú amb dos dits de front estiga disposats immolar-se per a res. Calen eleccions.

Pep Comeres
Pep Comeres
29.12.2022  ·  12:46

Si en portés, em trauria el barret, Vicent!

Marc Mateos
Marc Mateos
29.12.2022  ·  12:58

Molt bona reflexió!
Al feixisme se’l combat sempre, arreu, i acotar el cap només acabarà per fer que la factura per aturar-lo i fer-lo fora de les nostres vides surti més cara.
És allò d’en Churchill: “Si t’humilies per evitar la guerra, tindràs la guerra i la humiliació.”
El feixisme ecspanyol no ha estat mai aturat fins ara, i així ens va. No tenim cap altra sortida que enfrontar-nos-hi i foragitar-lo per sempre més de les nostres vides.
//*//

JOAN RENDÉ
JOAN RENDÉ
29.12.2022  ·  13:00

Em sembla que no se’n pot dir res més ni més clar. Només em vaig amb cor d’afegir’hi que els primers culpables de la derrota (tot i que no els únics) son els que no han sabut defensar el seu bastió; i que, quan qui es defensa fa un pas enrere, deixa el terreny lliure perquè l’atacant n’hi faci un endavant, i el farà indubtablement. És més fàcil evitar la derrota (tot hi que pugui resultar cada cop més difícil) que no pas grinyolar eternament un cop ja ens han vençut.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
29.12.2022  ·  13:34

La submissió lingüística la veiem cada día en els nostres liders i autoritats públiques. Fent rondes de premsa i declaracions en castellà. No fent respectar la llei llingüística als comerços i als espais públics, convidant a castellanoparlants als mitjans de comunicació i no mantenint el català en la interlocució. I si, les declaracions en castellà davant la (in)justicia espanyola van ser un molt mal exemple de l’importància que li hem de donar els catalans al nostre propi idioma, el català.

Mercè Viella
Mercè Viella
29.12.2022  ·  13:51

Bravo per a Josep Blesa, així es defensa la terra, però no tots som capaços de plantar cara, ho reconec.

Josep-Oriol Serra
Josep-Oriol Serra
29.12.2022  ·  13:52

Segurament la llengua materna del Serrat155 és l’escañol de sa mare aragonesa .
Molts independentistes no crec q fossin al concert . Si saps com pensa , costa escoltar-lo i gaudir-ne .
Més que por , hi ha dolor , cansament , desencís .
Personalment actualment visc exclusivament en català . I a la finestra hem tornat a posar l’estalada roja , retirada després del segon dispar .
Endavant q no som crancs .

Natàlia Garriga
Natàlia Garriga
29.12.2022  ·  13:53

El que va passar al concert de Serrat m’interessa ben poc i no crec que ens defineixi com a societat poruga, qui és independentista i va a un concert d’aquesta mena ja sap què s’hi pot trobar. El que sí que em preocupa és com hem cedit durant tots aquests anys al xantatge emocional d’uns presos “polítics” que primer es van lliurar a l’enemic i després van col.laborar en un judici farsa que no tan sols buscava la seva humiliació sinó la de tots nosaltres.

Josep Pericas
Josep Pericas
29.12.2022  ·  13:55

Completament d’acord. Recordo una intervenció d’un subscriptor fa uns dies:

“No es podía esperar gaire res dels qui van acceptar lliurar-se ‘a ser jutjats’ . Només això ja va demostrar la poca vàlua en la que es tenien ells mateixos.
Quan el vergonyant ‘judici’ es va perpetrar, la indignitat es va fer paraula:
‘Què si no anava de debò’
‘Què si jo no vaig fer res’
‘Què si ho hagués sabut no ho hagués fet’
‘Què si tot era cosa de Puigdemont, i per això ell ‘ha fugit’ i nosaltres no’
‘Què si soc molt bó i m’estimo Panya més que el pà amb tomàquet’
‘Què si cal parlarem castellano amb accent de Madrizzz’, com algún và fer.
Indignitat per part d’ells i indignitat máxima dels ‘nostres’, que es vàn lliurar, esperant clemència… “

Es van humiliar i, pitjor, van humiliar tot el país. I al Congreso i al Senado, continuen humiliant-nos, acceptant de renunciar a parlar en català.

Una glopada d’aire fresc, de la mà de Na Clara Ponsatí i Octuvre: https://youtu.be/dVvRUgeXrzw

Davant d’això, hem de passar a l’ofensiva. Podem aprofitar que, com ens recordava Vicent Partal, recentment el gaèlic irlandès (200.000 parlants) va ser declarat llengua oficial de la UE, sense cap tràmit ni votació, simplement perquè el govern d’Irlanda ho va demanar (https://www.vilaweb.cat/noticies/pedro-sanchez-i-el-catala-a-europa-o-com-prendre-el-pel-de-nou).

Una bona jugada seria que s’obrís una Iniciativa Legislativa Popular o alguna cosa similar, demanant que el Parlament de Catalunya fes una petició solemne al govern espanyol perquè sol·liciti que el català sigui llengua oficial a la UE. No tinc gaires esperances que el govern espanyol ho faci, fins i tot temo que ERC i Comuns no subscriguin la petició. Però tothom quedarà retratat, i s’enviarà a la societat el missatge que tenim dret a molt més.

La Plataforma per la Llengua ho podria fer, de bracet (espero, també), amb Òmnium Cultural.

Maite Mora
Maite Mora
29.12.2022  ·  14:00

Gràcies i molt gràcies per aquesta editorial,

CARLES ADELL
CARLES ADELL
29.12.2022  ·  14:01

Volem salvar el català? Doncs comencem per nosaltres mateixos: fem-lo servir sempre i arreu (llevat de justificades excepcions), siguem monolingües al nostre territori, perquè hi tenim tot el dret i NINGÚ, amb la Llei a la mà, ens pot prohibir de fer-ho.
Aquest podria ser un bon propòsit per a l’any nou. Ho farem?

Ricard Collado
Ricard Collado
29.12.2022  ·  14:02

1.- La llengua d’en Serrat no és el català, la llengua de casa era el castellà, ja que sa mare era aragonesa i el seu pare catalanoparlant va morir quan ell era petit. No era per ell la llengua habitual de comunicació.
2.- L’embolic pel la-la-la, no va ser per patriotisme lingüístic va ser per una guerra pels drets d’autor i comercialització, l’idioma en va ser la excusa.
3.- Va compossar (ell o en Bardají) una canço anomenada “Edurne”, mai la canta però encara la podeu trobar, és fácil deduir que diu entre línees. Si algú la composa ara, acaba a la presó per apologia del terrorisme

Marga Calvo
Marga Calvo
29.12.2022  ·  14:06

Moltes gràcies, Vicent.
Brillant article, commentaris i reflexions.
Un gran plaer, i un cert descans emocional sentint-me acollida…
Per a tots: Estar d’acord no es suficient!

Joan Ramon Ricart
Joan Ramon Ricart
29.12.2022  ·  14:13

Un gran article. Precís contundent i memorable en apuntar questions bàsiques i fonamentals per mantenir qualsevol societat

Josep Navarro
Josep Navarro
29.12.2022  ·  14:24

Després del que ha fet el Serrat, vendre’ s per un plat de llenties, no serè jo el que li compre cap disc. Malauradament la vida ens mostra, que anar de Bones persones no ajuda massa. És trist però es pot dir així. La gent que va patir els camps nazis de la mort, ho va escriure i esmentar…. Tan sols sobrevivien els que robaven o es prostitutes. Una pastanaga robada era un día més de vida. Molts acabaren ensinistrats pels feixistes com gossets faldillers. En definitiva anar com el bon nano de l’ escola, que rep tots els cops, no ens servirà gens.

Francesc Ermi
Francesc Ermi
29.12.2022  ·  15:01

Totalment d’acord amb tot.
Catalunya es el país que votem i sembla que ara al Parlament guanya l’autonomisme de la nova ERC i a Barcelona l’espanyolisme dels Comuns

Roser Caminals
Roser Caminals
29.12.2022  ·  15:10

La covardia moral en aquestes circumstàncies és imperdonable. Hauríem de tenir independestistes preparats en aquests actes públics per alçar el crit contra els que ens volen ofegar.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
29.12.2022  ·  15:17

Des del primers dies, molt abans del primer, d’octubre hi ha covardia i engany.

Valentia hagués estat desprestigiar i desobeir la constitució franquista que no contempla els drets fonamentals.

Per als politics era més fàcil dir-nos que tot estava preparat per a la independència que no pas acceptar que només volien pressionar l’estat espanyol.

Vergonya de covardia d’una gran majoria del nostres líders!

Ara segueixen fent bullir l’olla assegurant-nos confrontacions intel·ligents o taules de diàleg.

Taula de diàleg SENSE DIALEG.
Confrontació intel·ligent que NINGÚ sap com concretar.

Amb la constitució colonial NO és possible cap tipus de llibertat catalana.

Ens fulminen cada dia amb la constitucionalitat. La vera covardia és no voler DESTRUIR la constitució del 78.

Artur Quintana
Artur Quintana
29.12.2022  ·  15:24

Diuen els savis que la veritat ens farà lliures, Doncs això!

Ricard Pons
Ricard Pons
29.12.2022  ·  16:54

Moltes gràcies Vicent per l’article, i tots els comentaris posteriors, jo hi era al concert d’en Serrat, perquè el vaig veure molts cops en la meva joventut i per que va formar part de la banda sonora de la meva vida, i sabia del tarannà de la persona però vaig deixar aquest fet aparcat per assistir a una despedida, com també vaig fer amb Raimon, i en Llach ( res comparable en termes de sentiment i pell de gallina). Per això no em va sorprendre res l’incident del franquista, no em va agradar però en aquell moment tampoc em va sorprendre la NO reacció del públic que no era majoritàriament polititzat. Ara jo SI he canviat la meva actitud en vers la meva llengua, la faig servir sempre i no
canvio més que quant no m’entenen, i això abans no ho feia. Si no ho fem els catalanoparlants , la llengua es mor.

Ferran Moreno
Ferran Moreno
29.12.2022  ·  17:09

El punt més àlgid en segles en l’orgull de ser i de sentir-se català va ser el Primer d’Octubre. Germans del País Valencià, de les Illes, de la Catalunya del Nord, etc. que anaven seguint el procés estaven també expectants per veure fins on arribaríem.

Malauradament, la rendició que va suposar la suspensió de la DUI, l’exili i l’entrega als tribunals espanyols van acabar ensorrant aquell somni col·lectiu i deixant per terra la nostra autoestima.

Els nostres polítics, molt hàbilment, ens van girar la truita i ens van ficar en el joc de la queixa i defensa de màrtirs. Des d’aquesta posició perdedora, anant de víctimes, barallant-nos entre nosaltres, defensant ídols polítics i buscant que ens donin la raó pel món no arribarem enlloc.

S’imposa un canvi de mentalitat. Però per poder canviar primer cal ser conscient de que tenim un problema i no seguir pensant que el problema el té sempre l’altre.

XAVIER DE
XAVIER DE
29.12.2022  ·  17:13

Excel.lent editorial.
Hem d’ actuar ni que sigui reactivament hem de fer callar aquests 4 gats que van comprar junts les entrades al concert de Serrat, son els 4 gats de sempre.

Sara Fernández
Sara Fernández
29.12.2022  ·  17:51

Escriu Eusebi Treserra

El fet de cambiar de idioma en aquest cas, no es res d’estrany i es conegut per tothom des de fa molts anys i sobretot pels admiradors de les seves lletres i música.
El fet, preparat o no, que un maleducat fes el comentari sobre la llengua que utilitzava l’artista es normal que no causes impressió a uns seguidors acostumats i ben coneixedors del Serrat.
Aquest tipus de personal no fa por, més aviat son uns impertinents i maleducats que provoquen unes situacions incòmodes.
Respecte a l’idioma utilitzat durant el judici, cadesqú es lliure de utilitzar la llengua que més li convingui segons la situació en que es trobi, i, personalment, crec que amb la mala llet que es respirava , van fer lo que humanament van poder.
A mi em preocupa més el estar passeijant el gos i trobar-me una persona desconeguda i d’entrada tots dos ens dirigim a l’altre en castellà i al cap d’una estona dar-nos compte que tots dos som catalans i pensar que hem fet el ruc.
Els gossos no tenen aquest problema, s’entenen a la primera, això si, després d’olorar-se el cul.

Daniel Llorca
Daniel Llorca
29.12.2022  ·  17:56

Totalment d’acord.
Prou de silencis i de renúncies.

Daniel Mir
Daniel Mir
29.12.2022  ·  18:07

He llegit l’editorial i avui he sentit vergonya.

Que un txitxarel·lo com Serrat faci un numeret “patriotero” a dalt d’un escenari per vendre discs, no sols no és noticia sino que no mereix que el director d’un diari com VilaWeb li dediqui una editorial i que, a més, tingui 138 comentaris.

Hem perdut el sentit de la dignitat.

xavier solaní
xavier solaní
29.12.2022  ·  18:19

No veig covardia, si hi hagués estat, xiular o cridar ho hauria estat al cantant mateix, no tindria sentit, menys en el seu comiat. Els fatxes com no tenen educació ho tenien preparat, segur, clar, i ell segurament s’ho esperava, o sigui, si no preparat sí pensat. El problema o error del Serrat va ser fa 45 anys, com el de molts, incloent CiU, les falses esquerres, etc. Molts encara no volen veure l’error, posen per davant els interessos privats. Però és cosa de molts encara no estimular vells i presents errors.

Oriol Martí
Oriol Martí
29.12.2022  ·  18:39

Vicent Partal
(I tota la benvolguda gent que està participant tan activament):
Penso que sociològicament, la gent del concert probablement sigui aquell sector de gent que tendeix a replegar-se i no defensar-se.
Aquest és el drama: voler ser amables, canviar de llengua, i colocar-nos en la lògica colonial.
Per això és tan important l’editorial, perquè posa l’accent on ningú l’havia posat.
Moltes gràcies Vicent !!!
i millor any 2023, alegre combatiu, per a tothom !!!
Oriol Martí

Maria Teresa Casals
Maria Teresa Casals
29.12.2022  ·  19:04

Gràcies. Moltes gràcies.
Tens tota la raó. Estem perdent la capacitat de reacció davant dels atacs constants a la nostra manera de ser i als principis més elementals que ens defineixen. Hem perdut la capacitat de lluitar i estem abandonant la moral de victòria Què se n’ha fet del “pacte per la llengua”?. El jutges ja no parlen de percentatges. Ara ja imposen quina matèria important estan obligats a impartir en castellà. Esperem la reacció del nostre govern…

Marta de
Marta de
29.12.2022  ·  19:20

El que sap greu és veure com els catalans ens deixem prendre dignitat i autoestima, començant pels que ens representen.
M’agradaria ser més com els bascs.

Jordi Nogués
Jordi Nogués
29.12.2022  ·  19:28

Simplement genial Vicent, us felicite i us desitjo un bon any nou ….i que ens porti a tots eixa valentia que tanta falta ens fa

Lluis Molist
Lluis Molist
29.12.2022  ·  19:30

Tota la rao som uns covards ( no ho erem el 2017)
Amb aquesta covardia no hi ha INDEPENDENCIA

Jaume Ferrer
Jaume Ferrer
29.12.2022  ·  19:31

11 setiembre 2015:El senyor Rufian fa la seua intervenció en espanyol.
Ho consentirem?.Era bo per sumar?
Per tant, la cosa be de lluny.
.

Josefina Vidal
Josefina Vidal
29.12.2022  ·  20:43

Provocació, pura i simple, perquè el discurs altament filosòfic i els problemes de física quàntica explicats pel personatge eren molt difícils de seguir en català.

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
29.12.2022  ·  21:19

Molt interessants les teues reflexions, Vicent. Però per mi ni el filonazi Borges ni el pijofeixista Vargas no existeixen. Hi ha prioritats a la vida per perdre-hi el temps i l’humor. I el Serrat rere el muntatge là là là tampoc i el “en castellano que nos entendemos todos” ja mostra quan encertat he estat i el nivell de sensibilitat del paio. Tampoc no entenc gentola que arriba al 1-O, proclama la independència, abandona el poble i marxa a Madrid a entregar-se al judici de l’enemic i al seu idioma, i ara continua fent el paperina al govern i a una mesa de diàleg vergonyant! És per això que crec que al concert la majoria ni era independentista ni catalana si molt m’hi apures. El poble va votar sense por i ficant el cos i el motorista mallorquí planta cara al guàrdiacivil sabent qui té un estat al darrere recolzant-lo. Si algú ens ha de salvar serem nosaltres.

Antoni Borrell
Antoni Borrell
29.12.2022  ·  21:31

M’ha agradat llegir una reflexió com aquesta d’en Serrat.
No he tingut gaires ocasions d’aconseguir un text pensat i reflexionat sobre el Serrat d’avui.

D’en Serrat, en tinc un gran record d’infantesa, i moltes de les seves cançons les he celebrat durant tota la vida.
Compromís per la llengua, les llibertats, drets…

L’1-O va ser molt clarificant, però, per a molts.
Les caretes de “demòcrata” van caure de la majoria dels polítics del PSOE de Catalunya. També dels seus simpatitzants. Uns quants polítics no van poder fer una altra cosa que sortir del partit, després d’anys de ser-hi.
Les declaracions que ha estant fent en Serrat al respecte del dret de Ñ a seguir espoliant econòmica i culturalment han estat decebedores.

Segueix sent un grandíssim cantant, evidentment.
Compromís per la llengua, les llibertats, drets… és evident que fa temps que no.

El segueixo cantant, perquè m’agrada, però solament el canto per a mi, molts cops inconscientment. Em costa cantar-lo alt sense passar vergonya.

Alguna cosa semblant em vam passar amb en Loquillo, un altre cantant que també havia sigut part de la meva banda sonora de la meva joventut.

La diferència és que en Loquillo no el vull cantar més.
Loquillo és Ñ i és ciutadans o PP, que és quasi el mateix, i ha viscut sempre a Catalunya.
I per tant no té el perdó que podrien tenir una part dels consumidors del mitjans de comunicació espanyols que no poden consumir massa més informació que el que els donen: odi i desinformació.

Llàstima, perquè amb el PSC -ara definitivament PSOE de Catalunya- i en Serrat a la banda de la democràcia, les coses podrien haver canviat fàcilment.
Molts hi confiàvem, ingènuament.
Com no ha estat així, l’status quo i la impunitat del franquisme segueix endavant.

“Para la libertad, sangro, lucho y pervivo…”
No cola, Serrat.

Jordi Buïl
Jordi Buïl
29.12.2022  ·  22:41

Com que ja tinc uns anyets, puc recordar coses que no tothom sap de primera mà.

Recordo com, acabada d’inaugurar l’autonomia catalana, en Lluís Vicent Aracil ho va deixar ben clar. En va venir a dir, amb paraules però que no recordo amb detall, això: “Els dirigents catalans miren pels seus interessos personals i de classe, no pas pels interessos dels catalans”

Amb això volia dir, ell que era el primer sociolingüista del país, que, a més de deixar el poble políticament desarmat, havien deixat la llengua del país totalment a la intempèrie.

Això que tan sovint hem sentit anomenar “el catalanisme polític” no és altra cosa que l’ús que es fa dels anhels del poble en profit d’uns interessos que no són els de tots.

L’ús indecent que, a la mort d’en Franco, es va fer dels anhels de llibertat del poble en profit dels interessos d’uns quants és el mateix ús indecent que, amb l’anomenat procés, s’ha fet dels anhels d’independència dels catalans.

Les elits catalanes, políticament, no en són, de catalanes, són espanyoles. El seu centre de referència, la seva verdadera capital, és Madrid.

Quan els convé, per reivindicar els seus interessos davant el gruix de l’oligarquia espanyola, de la qual en certa manera formen part, fan servir el poble de soldats i, quan ja tenen el que volien, el deixen abandonat a la seva sort.

És la lliçó que de moment en trec, de tot plegat.

Sira Domènech
Sira Domènech
30.12.2022  ·  02:01

M’agrada la cita que fas de King i que digués d’una manera tan eloqüent: “Al final serem recordats no per les paraules dels nostres enemics sinó pel silenci dels nostres amics.”
Et felicito per la teva sinceritat, seguim…

Silvia Martres
Silvia Martres
30.12.2022  ·  10:33

Excel·lent editorial. Descripció minuciosa i real del que està passant.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any