Max Modesti: “El 50% d’estrangers considera d’anar-se’n de Xangai”

Parlem amb Max Modesti, empresari italià que fa trenta anys que viu a la Xina, sobre el confinament total de Xangai

VilaWeb
Blai Avià i Nóvoa
25.04.2022 - 21:30
Actualització: 26.04.2022 - 18:32

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Fa temps que els confinaments domiciliaris han deixat d’ésser una ocurrència excepcional a la Xina, però el caos a Xangai, on el govern ha imposat un confinament total que ha reclòs a casa uns vint-i-cinc milions de persones, certament n’és una: desabastiment de medicaments i aliments bàsics, munions de gent ventant les seves frustracions pels balcons, drones governamentals instant els ciutadans a “controlar el desig de llibertat de les vostres ànimes”, i un llarg etcètera. La situació no és solament notable perquè arriba en un moment en què un moment en què occident comença a aixecar les poques restriccions que encara eren vigents, sinó també perquè suposa el primer gran pas en fals d’un govern que fins ara havia controlat de manera exemplar la pandèmia, si més no des del punt de vista epidemiològic.

Però com viuen els xangainesos una crisi que ha capgirat en qüestió de setmanes la vida a la ciutat, i per què la Xina continua apostant per mesures altament restrictives després de dos anys de pandèmia? Per tal de respondre aquestes preguntes parlem amb Max Modesti, un empresari d’origen italià que arribà a la Xina l’any 1989 i ja no n’ha marxat.

Fa més de trenta anys que viviu a la Xina. Com hi heu passat la pandèmia?
—L’esclat de la pandèmia em va agafar a Tailàndia, de fet, i no vaig poder tornar a la Xina perquè la frontera fou tancada de cop i volta a tothom que vingués de l’estranger. Aquesta situació es va allargar molts mesos, fins a mitjan any passat, quan el govern xinès va reobrir les portes a algunes persones, entre les quals jo mateix. No vaig poder tornar a la Xina fins el passat setembre; el 21 de febrer vaig aterrar a Xangai. Després de fer la quarantena reglamentària de tres setmanes, vaig poder retornar al meu apartament, amb la malastrugança que l’edifici també es trobava en quarantena. Dos o tres dies més tard, les autoritats decretaren el confinament de Xangai. Entre una cosa i l’altra, estic a punt d’arribar als seixanta dies de confinament.

Fins ara, Pequín havia tingut molt d’èxit a l’hora de contenir el virus, però ara la situació a Xangai sembla veritablement crítica: més enllà de l’augment de casos, hi ha hagut manca d’aliments bàsics i de medicaments essencials. Com s’ha arribat a aquest punt?
—És difícil de dir. Normalment, tot allò que es fa a la Xina ha estat prèviament pensat. Del cas de Xangai sobta que, si bé les autoritats entengueren de bon principi que s’havia de confinar la ciutat, l’operació no ha estat ben planejada. Jo, que viatjo molt per feina, he fet un total de catorze quarantenes: dues a Xangai i dotze a Hong Kong. Perquè us feu una idea de com n’estic, de mentalment preparat, per a aquesta mena de situacions: si les sumem totes, els darrers dos anys he passat vuit mesos en quarantena. La gran diferència en tots aquests altres confinaments és que en sabia per avançat el començament i el final. És molt diferent confinar-te sabent per avançat quan podràs sortir i confinar-te sense saber-ho. Fins i tot jo he notat que la situació posa a prova la meva preparació mental. Jo, que malauradament estic completament entrenat per a situacions com aquestes! Puc entendre, doncs, que el confinament sigui un gran desafiament per a la població en termes de salut mental. Jo hauria preferit que ens haguessin dit la durada del confinament per avançat, fins i tot encara que hagués durat tres mesos: sé que sona dur, però crec que és millor fer tres mesos de confinament si saps quan podràs sortir que no fer-ne un d’un mes i mig…

…Sense saber quan acabarà.
—Justa la fusta. Ara mateix, pots sortir de casa si a l’edifici on vius no s’ha registrat cap positiu les darreres tres setmanes. El problema és que cada vegada que hi ha un cas a l’edifici, el comptador torna a zero i tot torna a començar. No sóc pas estadista, però m’atreviria a afirmar que al meu edifici, en què viuen unes 2.500 persones, les probabilitats que en tres setmanes hi hagi almenys un positiu són força altes. És aquesta incertesa constant, més que no el confinament en si, allò que realment atabala la gent. Una altra font d’estrès, sobretot al principi, era trobar menjar. Al meu edifici vam ser doblement desafortunats, perquè el nostre confinament va començar uns dies abans del confinament general, i això ens va deixar amb poc temps per a acumular provisions. Quan es va anunciar que es tancaria la ciutat sencera, vam disposar d’unes poques hores per a intentar d’arreplegar tot allò que poguéssim abans no tanquessin les botigues. Fou realment complicat, i durant la primera setmana fins i tot vam haver de recórrer a la barata: tu em dónes pasta i jo a canvi et dono oli d’oliva, tu em dónes cafè i jo a canvi et dono te… Un altre problema són els preus, que s’han disparat arran del confinament. Ara, afortunadament, el govern hi ha intervingut per combatre l’especulació, però continuen essent alts perquè hi ha poca oferta i poc personal que pugui treballar, i tot això acaba repercutint-hi.

Entenc que hi ha hagut molta frustració i incomprensió amb la manera com s’ha gestionat la situació a Xangai. Se’ls acaba la paciència, als xinesos, amb la política de covid zero que tan bé havia funcionat fins ara?
—La situació a Xangai, específicament, causa molt d’estrès a la gent. Els darrers dos anys no n’hi havia hagut gaires, de problemes, perquè la gran majoria dels xinesos no solen viatjar fora del país. El tancament fronterer, doncs, ha estat un problema bàsicament per als estrangers, que són els qui estan més avesats a viatjar. Fins i tot els estrangers que fa més temps que són aquí els ha costat adaptar-s’hi… Quan viatges d’un país europeu a un altre canvia l’idioma, canvia la gastronomia, però en principi el sistema és el mateix. El problema és que els estrangers que vénen a la Xina continuen pensant com a estrangers, i s’exclamen: “Això no té sentit!”, “això no es faria al meu país!” A aquesta gent sempre els dic el mateix: aquest no és el teu país, tots en som hostes. Sembla evident, però molts dels estrangers que viuen aquí no sembla que ho acabin d’entendre, i continuen pensant amb paràmetres que aquí no serveixen. Si véns aquí, cal que entenguis els paràmetres amb què pensen els xinesos, que evidentment són diferents dels nostres. Això explica per què els estrangers pateixen molt més en aquestes situacions que no els xinesos, però vaja: costa no atabalar-se després de trenta dies de confinament, vinguis d’on vinguis.

Ja que parleu dels estrangers, a Hong Kong la política estricta de covid zero ha ocasionat un èxode important de ciutadans i companyies estrangeres. Temeu que Xangai, una altra ciutat cosmopolita de gran importància econòmica, sigui la següent?
—Hi ha una enquesta que ha anat circulant entre la comunitat estrangera de la ciutat que diu que el 50% d’estrangers considera d’anar-se’n de la ciutat: un 25% tan aviat com sigui possible, l’altre 25% en un termini d’un any. Però pel que fa a les empreses, dubto que la tendència sigui aquesta. Potser n’hi ha alguna que se n’anirà de la ciutat arran d’aquest nou confinament, però crec que la majoria romandran a Xangai, que continua essent un dels principals nodes de comerç i producció mundials. Al capdavall, la raó econòmica sempre s’acaba imposant a les creences i necessitats personals. L’economia ho mou tot.

Altres països que antigament havien seguit la política de covid zero, com ara Nova Zelanda, l’han acabada abandonant en favor d’una estratègia més laxa. Per què la Xina és l’únic país que continua aferrant-se a la política de covid zero?
—La Xina és un país enorme, i com a tal disposa d’un avantatge important, i és que pot valdre’s de la seva demanda interna perquè l’economia continuï en peu. Això és una cosa que, a banda de la Xina, solament poden fer els Estats Units, segurament. La resta ha de valdre’s del comerç internacional tant sí com no. Això posa la Xina en una posició única a l’hora de decidir si continua la política de tancament fronterer: òbviament, no és un escenari òptim, però el país pot continuar funcionant.

—El cas de Xangai és especialment notable pel contrast amb la situació epidemiològica d’ací, on hi ha unes restriccions. A l’hora de gestionar la pandèmia, quines diferències creieu que hi ha entre la Xina i els països occidentals?
—L’estratègia de control que s’ha seguit fora de la Xina, a occident, és completament diferent. Inicialment, tothom seguia la mateixa estratègia, amb tancament de fronteres i confinaments domiciliaris. Després del xoc inicial, la Xina apostà per mantenir un control epidèmic estricte, mentre que a occident eventualment s’imposà l’estratègia de “conviure amb el virus”. Aquesta diferència probablement va començar després de la variant delta, que era més letal però menys contagiosa que no pas l’òmicron. Fins i tot amb l’òmicron, l’estratègia de control a la Xina continua essent la del començament de la pandèmia.

Per què els xinesos semblen estar més preparats per a tolerar restriccions més dures, i què explica aquesta diferència amb la població occidental?
—La gran majoria de xinesos sol tenir un sentit molt arrelat d’unitat i sovint actua pel bé de la societat, mentre que a occident tendim a actuar de manera més individualista. És important d’entendre que el pensament confucià posa gran èmfasi en la jerarquia i això explica per què l’harmonia i la conformitat són els principis a què els xinesos solen remetre’s per mantenir l’ordre social. Ja que hi som, els xinesos també tenen una perspectiva molt diferent sobre l’autoritat: a la Xina, allò que en diuen “figures d’autoritat” és acceptat tant sí com no, i la gent hi expressa el seu acord encara que en discrepi. A Occident, per contra, l’autoritat és qüestionada i sotmesa a l’escrutini públic constantment. D’on provenen totes aquestes diferències? És evident que hi ha un substrat històric, geogràfic i filosòfico-religiós que les explica, però aquesta divergència també deriva de factors més moderns, diguem-ne. El primer és el sistema de govern: fins fa pocs segles, tant els països occidentals com els orientals es regien per sistemes de govern absolutistes. La Xina abandonà aquest sistema a començament del segle XX, però al contrari que occident –que majoritàriament opta per la democràcia parlamentària–, agafà el camí de l’unipartidisme, primer sota un règim republicà i més tard sota un de comunista. El segon factor és el pensament comunista, i la manera com encaixa amb el pensament tradicional xinès, que també emfasitza el bé comú per sobre de l’individual, o bé la col·lectivitat de la propietat. El comunisme com a tal ja no es practica a la Xina –a parer meu, el país opera ara sota un règim de capitalisme social–, però continua tenint una gran influència en àmbits com ara l’educació o bé el control del partit sobre l’economia i la societat xineses. El darrer factor són les diferències a l’hora d’entendre el sistema capitalista: a Occident la creació de riquesa s’orienta més cap al guany privat, mentre que a la Xina el focus és més aviat col·lectiu, i la riquesa se sol compartir més amb la família i la nació. La conclusió d’això que dic, bàsicament, és que Occident i la Xina són diferents, i que cadascun té els seus avantatges i desavantatges. Ras i curt: si a Occident cal mirar de pensar com un occidental, a la Xina cal mirar de pensar com un xinès.

Aquests darrers dos anys, alguns analistes han posat la Xina com a exemple a seguir per occident en termes de contenció de la pandèmia. Creieu que encara ho és, després de tot el que ha passat a Xangai?
—Crec que el problema de base és comparar l’estratègia d’un país de la mida d’Itàlia i França, per exemple, amb la d’un país de la mida de la Xina. Atesa la seva grandària, la Xina té unes necessitats completament diferents de les d’un país vint, trenta o quaranta vegades més petit. No crec que a Europa es pogués fer un tancament d’aquestes característiques, per una mera qüestió cultural: no s’acceptaria una mesura així. Cada país té la seva pròpia idiosincràsia: la seva història, la seva cultura, les seves creences… I això determina què estan disposats a acceptar els ciutadans. Us imagineu tornar a confinar ara 45 milions d’espanyols, o bé 70 milions de francesos? Dit d’una altra manera, cal que hi hagi una certa predisposició dels ciutadans per fer un tancament així. Aquí, aquesta predisposició hi és, crec, tot i que no sé fins quan durarà. Els casos van baixant i, si es manté aquesta tendència, suposo que a final de maig començarem a veure la llum al final del túnel. Fins i tot es podrien començar a implementar noves mesures, tot i que veig difícil que el govern xinès faci un gir radical d’estratègia. Confinar vint-i-cinc milions de persones no és la solució ideal, certament, però l’estratègia sembla que funciona, si més no.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €