Remedios Varo, la catalana més surrealista

Museu d’Art Modern de Mèxic
Av. P.º de la Reforma s/n, Bosque de Chapultepec, Ciutat de Mèxic
Mapa a Google

Dins l’anomenat Bosque de Chapultepec, a la Ciutat de Mèxic, hi ha de fa sis dècades el Museu d’Art Modern (MAM), un espai cultural dedicat sobretot a preservar, estudiar i difondre l’art mexicà produït d’ençà de la dècada del 1930. Dins el seu fons vastíssim trobem moltes obres representatives de l’Escola Mexicana de Pintura i de la Generació de la Ruptura, entre les quals no falten mostres de Frida Kahlo i Diego Rivera, José Clemente Orozco, David Alfaro Siqueiros i Saturnino Herrán. De fet, una de les funcions principals de la institució és resguardar obres dels nou artistes plàstics declarats Monument Artístic per la legislació mexicana, una figura legal força curiosa que reconeix la representativitat dels anomenats artistes patrimonials envers l’art mexicà, “atesa la seva importància per a forjar una estètica local, diferenciada i alhora connectada amb els corrents estilístics moderns, que sobresurten pel grau d’innovació, els materials i les tècniques usades al segle XX”.

Entre aquests nou artistes patrimonials hi ha els acabats d’esmentar, a més de la representant principal del surrealisme mexicà, Remedios Varo Uranga (1908-1963), l’obra de la qual va ser declarada Monument Artístic el 26 de desembre de 2001. Al MAM tenen una quarantena de pintures i dibuixos seus, a més de l’arxiu personal, adquirit el 2018. Un altre element que singularitza Remedios Varo és el seu origen: va néixer a la vila d’Anglès, a la comarca de la Selva, filla d’un enginyer hidràulic andalús i d’una basca. El matrimoni s’hi havia establert per motius laborals i la Remedios hi va passar els anys d’infantesa, primer al carrer de les Indústries i després al carrer Major. Però els mateixos compromisos laborals del pare els van portar més tard a Algesires, a Larraix (el Marroc) i a Madrid, on la família es va establir el 1917.

A la capital espanyola, totes aquelles perspectives i dibuixos professionals del pare que havia mamat de ben petita a casa van acabar convergint en un interès viu per l’art. Va ser així com va ingressar a la prestigiosa Academia de San Fernando i en va sortir, al tombant de la dècada del 1930, amb un bon coneixement dels clàssics i dues grans coneixences: la pintora surrealista gallega Maruja Mallo (1902-1995) i Gerardo Lizarraga Ortiz, amb qui es va casar a Sant Sebastià i amb qui se’n va anar un any a París. A la capital artística europea, Varo va continuar la formació freqüentant la famosa Académie de la Grande Chaumière i va exposar per primera vegada. Però el 1932, amb la república acabada de proclamar, la parella va tancar el parèntesi parisenc i es va instal·lar a la plaça de Lesseps de Barcelona. Amb nou estudi i estatus gracienc, doncs, Varo es va centrar professionalment en la gràfica publicitària, al costat de creatius com ara Carles Fontserè i Helios Gómez; artísticament, va començar a flirtar amb el surrealisme local a través d’associacions artístiques d’avantguarda com ara els Amics de l’Art Nou (Adlan) i participant en l’exposició col·lectiva logicofobista a la galeria Catalonia; i, políticament, va viure en primera persona el clima revolucionari i llibertari de la ciutat, on el 1936 va conèixer el poeta surrealista francès Benjamin Péret (1899-1959), arribat a Barcelona per ajudar la causa antifranquista.

Un any després, Varo tornava cap a París, però no amb Lizarraga, sinó amb Péret, que li va obrir la porta de bat a bat del surrealisme francès amb amics com André Breton, Max Ernst, Victor Brauner, Joan Miró, Wolfgang Paalen i l’anglesa Leonora Carrington. Va participar en revistes del moviment, com Trajectoire du Rêve i Visage du Monde, va col·laborar amb el Dictionnaire Abrégé du Surréalisme i, entre el 1937 i el 1938, va aportar obres per a les exposicions internacionals del surrealisme a Tòquio, París i Amsterdam. Si una guerra havia tallat la seva trajectòria a Barcelona, la invasió nazi de l’estat francès va estroncar la de París. Amb un pas breu i força desconegut per la garjola, amb penes i treballs Varo i Péret van aconseguir de fugir cap a Mèxic, com milers de republicans més, atrets per la política d’acollida del president Lázaro Cárdenas.

Hi van desembarcar al final del 1941, un any després d’haver exposat una obra seva (Recuerdos de la Valkiria) a l’Exposició Internacional del Surrealisme a la Galería de Arte Mexicano, a Ciutat de Mèxic. Una bona targeta de presentació, sens dubte, per a entrar en els cercles artístics locals, amb Frida Kahlo, Diego Rivera i Octavio Paz al capdavant, a més dels artistes acabats d’aterrar també d’Europa: César Moro, Esteban Francés i vells coneguts, com ara Gerardo Lizarraga i Leonora Carrington. Laboralment, a Mèxic Varo va reprendre el disseny publicitari i, artísticament, va començar a mostrar interès per les teories esotèriques del mestre George Gurdjieff. El misticisme d’aquell filòsof d’origen armeni, passat per la teoria psicoanalítica, l’alquímia i el feminisme, va acabar de definir l’estil pictòric de Varo, que en certa manera clavava les arrels en el pensament avançat del seu pare –lliurepensador i esperantista ja en l’època d’Anglès– i el catolicisme profund de la mare.

L’art de Varo, amb tot, no va fer eclosió fins a mitjan segle XX, després d’haver partit peres amb Péret el 1947 i d’una estada de dos anys a Veneçuela integrada en una expedició científica francesa. El 1952 va casar-se per tercera i última vegada amb Walter Gruen, un polític austríac jueu supervivent dels camps d’extermini nazis de Dachau i Buchenwald. Admirador de la seva obra, Gruen va oferir prou estabilitat emocional i econòmica a Varo perquè, ara sí, es pogués dedicar exclusivament a “pintar de debò”. Malauradament, la màxima etapa creativa de l’artista anglesenca, just quan la crítica i el públic celebraven les seves exposicions i obres, es va tallar també abruptament i definitiva el 8 d’octubre de 1963, a cinquanta-cinc anys, a causa d’un infart de miocardi a la Ciutat de Mèxic.

L’any següent, el Museu Nacional d’Art Modern li va dedicar una exposició d’homenatge, amb xifra rècord de visitants i la presència de moltes de les obres declarades posteriorment Monument Artístic del país, entre les quals hi ha l’última pintura acabada, Naturaleza muerta resucitando. La mort prematura, en efecte, no va impedir que Varo ressuscités com a màxim exponent del surrealisme mexicà i icona de la pintura metafísica mundial al costat de les seves amigues Frida Kahlo i Leonora Carrington, Salvador Dalí, Joan Massanet, Paul Delvaux, Victor Brauner i André Breton mateix, que a la seva mort va escriure: “El surrealisme reclama tota l’obra d’una fetillera que se n’ha anat massa aviat.”

I una mica més: Remedios Varo, tot i portar el nom de la patrona de la vila, va néixer per casualitat a Anglès. Això no obsta perquè el municipi la reivindiqui sempre que pot i li dediqués, sense anar més lluny, una ruta per la trama urbana el 2016 amb plaques explicatives als indrets que van formar part de la seva infantesa o als racons que va plasmar, més explícitament o menys, en els seus quadres onírics.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat