La pizza, una denominació d’origen (una mica) catalana

Rua Catalana, Nàpols
Mapa a Google

Als Països Catalans, sant Antoni Abat és considerat el patró dels animals de treball i dels de companyia. Però en un antic territori de la Corona catalano-aragonesa, Nàpols, també ho és dels elaboradors de pizza, un plat que d’aquesta ciutat meridional de la península Itàlica s’ha estès, com cap altre, per tot el món. Per això, el 17 de gener s’hi celebra el Dia Mundial de la Pizza, una jornada per a promoure –encara més– una menja tan senzilla com complexa emparentada amb la pita grega, la pide turca, la piadina romanyesa i, també, amb la coca nostrada. Segons una de les llegendes populars més difoses sobre l’origen de la pizza, Nàpols n’és la capital d’ençà que un forner anomenat Nicola, pels volts del 1490, en va coure una a partir d’una massa de fogassa amb formatge pecorino, alfàbrega, orenga i llard. La mastunicola, com és coneguda la mare de totes les pizzes, sortia del forn que el mestre Nicola tenia en un petit local situat en una de les vies més cèntriques i actives de l’època: la Rua Catalana.

Així com la història de Nicola i la seva primera pizza continua essent enigmàtica, amb ben poca constància documental, la de la petita i estreta via catalana sí que té una cronologia sòlida i, de fet, s’ha mantingut fins els nostres dies malgrat la canviant trama urbana napolitana. Es calcula que es va obrir cap a mitjan segle XIV, al principi del regnat de Joana I de Nàpols, quan per a mirar d’impulsar el comerç la reina angevina va començar a atraure a la ciutat mercaders, artesans i menestrals de molts racons de la Mediterrània occidental: genovesos, pisans, francesos, provençals i, és clar, també catalans, establerts al començament en un barri estratègic, a tocar del port, “just al mig entre la ciutat vella, als peus dels turons de San Marcellino i del Monterone, i la més lliure i oberta, que s’estén al voltant del Castell Nou”, segons una descripció de l’historiador Amedeo Feniello a Napoli 1343. Le origini medievali di un sistema criminale: “En aquesta àrea, els catalans van aixecar els seus magatzems i van organitzar els seus bancs, a la Rua Catalana, que existeix encara ara, a l’entrada de la centralíssima via Depretis.”

Al tombant del segle XV, aquells mateixos comerciants catalans que hi traficaven o hi vivien van experimentar l’hostilitat del nou rei Ladislau I, però aviat les coses canviarien amb la caiguda, l’any 1442, del Regne de Nàpols en mans d’Alfons el Magnànim i la decisió de traslladar la seva cort de València a la florent ciutat itàlica. “Els catalans s’insinuen en tots els ganglis vitals de la vida urbana”, destaca Feniello, i van contribuir enormement a conferir a Nàpols l’aspecte de gran metròpoli, rica en vida social i també econòmica. Un testimoni de l’època ho resumia amb una sola frase: “Tutta la citate ‘de èi piena.” En els càrrecs clau de l’administració napolitana, s’hi situen homes de confiança del rei provinents de tots els territoris de la Corona d’Aragó, i el català hi esdevé la llengua preferida de govern i d’estat. És, sense dubte, el període d’or de la Rua Catalana.

Un carreró, val a dir, que podria haver desaparegut del tot arran de la profunda reforma urbanística que va viure el centre de Nàpols el 1884 arran d’una gran epidèmia de còlera. Sota l’impuls del batlle Nicola Amore, amb l’anomenat Risanamento es van modificar o es van fer desaparèixer moltes vies antigues, però miraculosament la Rua Catalana va sobreviure a la piconadora i ens permet, actualment, de reviure una antiga Nàpols que gairebé va desaparèixer al final del segle XIX, en què la mar arribava quasi a tocar els palaus medievals. A evocar aquella ciutat llunyana, també hi ajuden els nombrosos tallers de llauners, ferrers i brocanters, hereus dels artesans del ferro i del metall que d’ençà de l’arribada dels primers catalans es van establir al carreró i van consumir, agafant-nos a la llegenda, les primeres pizzes del mestre Nicola.

I una mica més: La cèlebre novel·la quinta de la segona jornada del Decameró (1349-51), de Giovanni Boccaccio, és ambientada precisament en els carrerons, magatzems i bordells de la zona de la Rua Catalana primigènia, que el 1971 Pier Paolo Pasolini va traslladar al cinema.

Recomanació: Si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat