Closcadelletra (CCCXXXIX): Saps que no saps que saps

Diuen que en el cor d’un cicló hi ha una calma absoluta.

Cada dia aprenc un poc més les llengües estrangeres de la claror, dels terrossos, de la pluja i de les males herbes.

Tall una frase fins que no en queda res.

Mentida.

Sempre em deixa unes aromes com quan esclaf amb els dits les floretines blanques de l’alfabeguera i l’olor del seu suc m’entabana.

De cada vegada hi ha menys gests que no cerquen cap profit.

Dic: escriure no és pensar. I de cop s’encenen totes les gotes de roada damunt una fulla de colocàssia plena d’una constel·lació de forats naturals, de rosasses.

Dic: per què m’agraden les coses just a la vora de la seva desaparició, erosionades, tudades, demacrades?

Dic: tota la meva exploració pels llocs més impensats i perillosos es mou per un somni d’harmonia.

Dic: què m’estim més, la llum de la duració o el foc de l’instant?

Dic: vull romandre dins el temps suspès.

Dic: el temps que mustia, que destenyeix, que renta, que patina, que fa malbé molt a poc a poc.

Dic: un verd sord o engroguit em pot fer plorar.

Dic: les obres que neixen del buit tenen una gràcia comparable al vent que mou la superfície del mar.

Dic: tot el que sent es converteix en tinta.

Dic: pots estimar una pedra amb la mateixa fervor que una persona, els nins ho saben.

Dic: el despullament no consisteix a desfer-se de les coses, sinó de si mateix.

Dic: el mormol brunzeix, el rumor és una paraula sorda, la cendra es recorda que amaga calius.

Dic: el teixit sonor de les teves llàgrimes m’eixorda.

Dic: quan no escric som mort.

Dic: les obres tardanes esclatades, caòtiques, inacabades, desastroses, cataclísmiques fan que el fracàs esdevengui, en sentit suprem, la mesura de l’èxit.

Dic: voldria no haver de menester res, ni esdeveniments, ni paisatges, ni presències humanes. Només aquesta gràcia d’un recolliment il·luminat per l’atenció i la perseverança.

Dic: cerc amb passió la festa amagada que hi ha en les coses per mostrar-la a la llum esclatant del dia. 

Dic: no em cerquis en el temps dels rellotges. El meu esperit sempre està en moviment a prop de la pèrdua. Visc en un món en què tots els intercanvis són possibles entre l’ombra i la llum, el baix i l’alt, la joia i la tristesa, entre tots els territoris carnals que posseeixen una altra mesura més subtil, més dolorosa, més somrient, més viva.

Dic: duc la veu encara tota plena d’arena i de vent del desert.

Dic: sé qui ets. Aquell, com Hölderlin, que sap musicar les coloracions vinoses de l’alba i la cançó fresqueta del pit-roig que arrossega les rialles de l’Univers. Tu ets ningú.

Dic: tenc fam i set de lleugeresa en aquest món tan feixuc. Duc les ales plenes de plom, el cap amarat de verins i el cor adolorit de batalles. Tenc fam i set d’una força ascensional.

Dic: des d’una finestra oberta sobre els segles et faig aquestes retxes, bec la llum de la tendresa humana, escolt alguna cosa que em diu coses que no acab d’entendre, de vegades d’un no-res neix i creix una festa.

Dic: som una relíquia abandonada, qui em sap veure em salva.

Dic: hi ha llocs en què hom se sent inexplicablement estimat.

Dic: invent alens tostemps.

Dic: ets tu que parles. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: