Closcadelletra (CCCXIV): Veure la llum darrere la negror

"Em sent com si caminàs entre els annals d'una solitud, com si fos un home òrfic"

Biel Mesquida
Biel Mesquida
13.03.2022 - 10:03
Actualització: 13.03.2022 - 11:03
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

A vegades una bafarada de mel dins l’aire del capaltard és l’indici d’una planta enfiladissa que llança els seus sucs deliciosos i de la qual el nom s’ha escapat per les retxilleres del temps.

Però ja em conform amb aquest tast d’una dolçor punyent que em reviscola la pituïtària de l’ànima.

M’agrada inscriure minúcies humanes en un vertigen estel·lar, vora amb una vora.

Una cinètica en espiral.

En el fons sempre es tracta de memòria.

Per cristal·litzacions, esclats, enigmes, efectes d’absència, els objectes m’acompanyen en un rossegall perillós.

Com puc vestir aquests records d’uns angles morts?

Unes ulleres són un adjuvant de la civilització.

Quan més envellim més som tributaris d’aquestes pròtesis translúcides que ens han servit per desxifrar els caràcters de les lletres, per recórrer les planes oloroses dels volums relligats.

Les ulleres sense les quals literalment perdríem el sentit, els sentits.

Una empremta d’efímer em fa eco a un sentiment de la fugacitat  de les coses.

Vaig agafar les ulleres, amb un vidre romput, de mumare i les vaig guardar dins una capsa entapissada de vellut blau nit.

Ho vaig fer amb el sentiment agut que la vida és una separació incessant.

El nostre segle sagna, deia Aragon, i aquesta afirmació s’ajusta al meu estat d’ànim.

Aquesta memòria de les ulleres de mumare és singular. I alhora és universal perquè tots estam lligats al destí del que mor, és a dir, a la condició comuna de tot el que és viu.

Em sent com si caminàs entre els annals d’una solitud, com si fos un home òrfic.

Hi ha instants en què m’agradaria practicar una espècie d’animisme: l’objecte susceptible d’una vida mítica, que deia l’amic Andreu Breton.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Transmetem el que ignoram amb el que creim saber.

Cal permetre ressonar el silenci.

L’alba fa aparèixer. 

L’alba desunifica.

Allibera una a una en el si de les ombres formes humides i pàl·lides que enrevolta de silenci.

L’alba emblanquina.

Els dits vinosos de l’aurora donen color a les coses.

Les olors pugen.

Els perfums creixen.

Els colors s’acoloreixen.

Per què l’aurora té tan mala premsa en la literatura i el crepuscle és alabat sempre seguit?

Som testimoni d’aurores i trec del seu avenç les forces per refer-me en el temps de la gran crisi planetària.

L’espai i el temps repensat per essers lliures i clandestins.

La festa de l’aurora amb música ribiana (de Carles i de Pau com bessons de la civilitat) s’inclou en un moment ja viscut.

La bellesa serà convulsa o no serà.

Qui no ha tastat el petit jour dels matins parisencs en què s’exalten tots els somnis de la nit no sap res de la dolçor de viure.

Enyor aquest cel de blau capri i de llautó lluent damunt els totxos ciutadans eterns que puden a benzina mentre cada cosa cerca el seu color únic.

Cada aurora és un temps perdut.

Però puc retrobar aquest temps quan tanc els ulls i afín aquest llumeneret blau que creix, lentíssim, dins la negror del fons de la nit. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

 

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies