21.07.2018 - 20:00
|
Actualització: 21.07.2018 - 21:39
Passa en qualsevol país del món que, en els moments en què l’hi va la mateixa definició de què és, el debat polític i ideològic adopta posicions molt marcades i nítides. Hi ha una reacció reflexa i fins a un cert punt comprensible: els hi va tot.
L’envit que significa el procés d’independència de Catalunya també ha causat aquesta catarsi entre la dreta espanyola, que ja fa temps que és extrema. I el resultat n’és ben visible: ara corre a competir directament per saber qui se situa primer i més ràpidament en l’extrema-dreta. A saber, una extrema-dreta marcada pel nacionalisme espanyol més bel·ligerant, per la reacció més obtusa possible en temes socials, pel menyspreu de les regles democràtiques i –això arribarà aviat– també per l’antieuropeisme.
Amb la victòria d’ahir de Pablo Casado en el congrés del PP, la dreta espanyola ha entrat definitivament en aquesta deriva. Però amb una característica pròpia que ho marcarà tot, que és el control de José María Aznar dels seus dos instruments polítics actuals, el PP i Ciutadans. Però aquest control no pot portar a enlloc més que a la reunió a curt termini, de nou, de tots dos partits, aquest cop sota un missatge radical i sense matisos, de confrontació total especialment amb la societat catalana.
Això respon, per cert, a la realitat dels seus electors. En el darrer CEO hi ha una dada esfereïdora: L’institut ha demanat si la democràcia és preferible a les altres formes de govern i amb aquesta de definició tan nítida no estan d’acord un 43,9% dels votants del PP i un 26,5% dels de Ciutadans.
La mà d’Aznar, doncs, assegura fermesa. Però també assegura rebuig, i això és molt important. No crec que hi haja cap personatge al Principat, a la resta dels Països Catalans i al conjunt de l’estat espanyol i tot que provoque més rebuig que ell. De fet, no crec que hi haja cap personatge que concite més unitat en contra seua dins d’allò que diuen el catalanisme que Aznar. Això, en el punt on som, només ho podem interpretar com a una oportunitat. Espanya, com sol passar, no ens ha fallat.
El CEO es limita a la societat catalana, però segons les enquestes del World Values Survey (WVS) fetes entre 2010 i 2014, el 40% de la població espanyola prefereix un règim autoritari a un sistema democràtic: https://www.elnacional.cat/ca/politica/40-espanyols-regim-autoritari-democratic_290205_102.html
Aquesta dada implica que, o bé gairebé tots els votants del PP i C’s a l’estat són d’aquesta opinió, o bé que (molt més probable) aquesta tendència no es limita als votants d’aquests dos partits, sinó que també impregna altres com el PSOE.
En tot cas mostra com el totalitarisme no és una qüestió reductible a l’estat, sinó que és intrínseca a bona part de la societat espanyola. Si a més tenim en compte que la catalanofòbia no només afecta als que estarien d’acord amb un règim totalitari, sinó també a gran part de la resta, la cantarella que no s’ha de posar el poble espanyol en el mateix sac que el govern de l’estat que voten, resulta molt poc fonamentada en una considerable proporció.