Casado i Aznar: l’Espanya que no ens falla

La radicalització de l’espanyolisme sols pot comportar (vaja, si els catalans tenim encara un mínim de dignitat) una radicalització de l’independentisme. Això, en tota lògica, hauria de portar a l’enfrontament (com a molt tard un cop la dreta recuperi el poder a Espanya). Suposo que ja hi persones preparada i amb responsabilitats de governança que hi pensa i està calculant què ens cal per sortir airosos, victoriosos del futur xoc. De segur que s’estaram preveient i sospesant els ingredients, els recursos de sempre: capacitat de resistència, propaganda, intel.ligència, aliats… Vull creure que els catalans de peu anirem rebent tota aquella informació i tots aquells consells i estímuls que ens permetin anar-nos preparant a nivell personal. Volem i exigim ser dirigits a la batalla el més ben equipats possible, també en el pla psicològic i ideològic. Tot el que sigui abandonar-nos fugint del camp de batalla just abans de començar o abans d’hora, o fer una falsa sortida escamotejant la topada, serà entès com una traïció, és clar.

El problema de l’Espanya des de fa uns segles ha estat i segueix sen el complexe d’inferioritat que pateix
S’ha creat una personalitat de grandesa d’imperialisme que a l’hora de fer-se autoconciencia d’ella s’espanta per no trobar cap estructura interna que la defineixi i ha tingut que obeir a la religió més rància i intentar imitar el poc aire innovador que els arribava, no hem obert mai les finestres per renovar l’atmosfera viciada que es crea, ni revolució industrial ni aprendre altes llenguas ni fer anàlisis religiós , sempre és defensa són els altres que ens odien ,la nostra furia , l’ una grandesa i lliure, de què de qui
És una història morta.

Llàstima que el famós hastag #marxem no es pugui fer realitat sortint tots a l’hora capa algun país com Bèlgica o Suïssa i que no ens puguin fer tornar amb euro-ordres, per que el nostre país es aquí, és nostre per que hi vivim, l’estimem i volem el millor per tots els nostres conciutadans, pensin com pensin.

Malauradament a EspaÑa tenen un concepte molt diferent, Catalunya és d’ells per drets de conquesta i això diuen no es pot revertir democràticament en un referèndum per que no hi tenim cap dret.

Hem de ser conscients de que això costarà molt de revertir. Espanya no enganya, però falla en el sentiment democràtic general, per tal de preservar els seus interessos.

No tinc cap dubte que democràcia, que es el menys dolent dels mètodes de governança, necessita un nivell de cultura social que Espanya no té. El País es cutre. Un país que “la Manada” lliure per el carrer i tots els infinits etc (monarquia, policía, poder judicial, poder econòmic com el Bernabéu, etc), no pot tenir el carnet de conduir de democràcia.
La Transició va ser una farsa i s’ha de recomençar de nou.
Catalunya es totalment diferent. Ho sé. He viscut molts anys fora. La Independència i democràcia catalanes serán l’esperó per el bon país veí. Bona sort. Lo primer votar monarquia si o no. El resta els vindrà sol.

La serp faesista ha post dos ous i, com sempre cara al sol que més escalfa, els ha posat a incubar. Hem oït el discurs de la victòria i, sense distingir-los massa, sabem que Rivera té un PPrimo igual de tabernari. Amb Franco la dreta ultramuntana dominant tenia un partit únic. Ara apunta la falange per una banda i les jons per l’altra i vorem si s’acabaran unint o una
s’engolirà l’altra. Haurem de vigilar de no deixar-nos sorprendre entre dos focs. EspaÑa no falla però no podem badar.

Molt d’ acord en l’ anàlisi, però no sóc tant optimista amb els resultats. Si bé és cert que el exacerbat nacionalisme espanyol que mostrarán a partir d’ ara i la violència verbal cap a Catalunya, ens ajudarà a ampliar base portes endins, fa por l’ anti-europeïsme que crearán. Els veig arribant a sortir dels tractats que no els convinguin, i tancant-se altra vegada per poder esclafar-nos. O marxem abans que tinguin temps d’ armar-se en aquesta invol.lució, o patirem de valent.

L’enemic extern promogut per la oligarquia econòmica espanyola i els Borbons, fent us d’uns mitjans de comunicació (no fan periodisme seriós) comprats i submisos, han permès tenir una majoria de gent a espanya amb conviccions feixistes, nazionalsocialisme, que amb el cervell rentat ajuden al saqueig econòmic de les colònies, uns per a enriquir-se personalment tant com puguin i per tant de temps com es doni, i els altres, el poble, per a viure anorreat de les subvencions. Pa i circ.

I això ha fet possible el mantenir enquistat, mig adormit fins ara, el feixisme del dictador, tant a la població com, sobretot a la administració espanyola.

Estem pagant el preu de no haver fet la catarsi que si es va fer a Alemanya i a Itàlia.
La constitució del 78, tutelada per l’exèrcit franquista, va ser el que va permetre aquest maquillatge davant el món que avui dia està caient.

Espanya no ens falla. Cert. Perque sempre reaccionan igual i ja els coneixem. El seu feixisme intrínsec, la seva ignorància/odi per tot el diferent, traduït en antieuropeísme i molt marcadament, anticatalanisme. La seva supèrbia no els deixa aprendre i per tant canviar mai. Ja ho sabem i per això mai ens falla.
Però en qué ens beneficía a nosaltres? Podem pensar que el trenta i tants % d’espanyols residents aquí, que s’identifiquen amb aquella societat i no amb la nostra, canviaran? O es radicalitzaran, encara més? El psc, vull dir psoe, no intentará salvar una part del vot nacionalista espanyol (a costa nostra)? I els comuns… els comuns no seguiran somniant que poden renovar Espanya i el mon, i no ens continuaran possant a l’altre costat de la balança, si no assenyalant-nos com a culpables de despertar la bèstia?
No dubto d’un cert suport europeu, a fets passats. Mentre no forcem res….
Marxem aviat, que l’horitzò no pinta massa be… Que no s’esfondri l’UE, de moment, i si el del.liri espanyol els porta fora de l’Uniò (cosa que no crec que passi, però…), que no ens arrossegui, perque aleshores sí estem perduts. Perque Espanya no ens falla mai.

l problema no em sembla tant polític com cultural. L’Aznar va saber agrupar a tota la gent espanyola de baix nivell cultural en un partit. Per a ser feixista, una persona pot ser: asocial, inculte, o mal parit que viu conscientment dels altres. Sovint, de les tres coses juntes, perquè cada una d’aquestes tres coses va associada a les altres. D’ideologia política no en tenen ni falta que els fa. Mai els ha calgut. N’han tingut prou abusant de la força des de temps immemorial. El seu cabdill assassí ja ho deia ben clar: “hagan como yo, no se metan en política”, cosa que en Rajoy es va aprendre al peu de la lletra i va cometre el gravíssim error de donar tot el poder fàctic als jutges. Ell ho va fer amb una idea de temporalitat, per covardia i per comoditat, però ara els passa factura, ja que cap jutge els vol tornar el poder prestat, i el problema que se’ls presenta és brutal, injustificable i difícilment corregible. Per a Europa, impossible de digerir, i en aquest punt comença el primer enfrontament cru amb Bèlgica, Escòcia, Suïssa i finalment Alemanya directament, però també amb molts altres per motius ètics i morals que de moment només fan d’espectadors. A la Unió Europea, se li acosten unes eleccions i més val deixar-la de banda perquè s’està autodestruint soleta per ineficàcia i pel cop d’estat contra els seus principis.

Com deia abans, el problema espanyol no és tant polític com cultural, i serà l’evolució del poble espanyol el que acabarà amb el feixisme que porten inoculat des de fa segles. El poble ho canviarà, no pas els polítics que en viuen com un canonge. Fixem-nos que de tants milers de “militants” que figurava que tenia el PP, en realitat no arribaven ni al 10%. I això ja és un símptoma de què s’acabaran desintegrant. Cap ment normal pot admetre que tothom és dolent menys un mateix. I ara els enemics ja no som només els catalans, sinó també els europeus.

Les tres potes que han d’aguantar el sobiranisme són : una majoria social, activa i responsable (encara no hi hem arribat, estem al 50%) ; unes institucions preparades, llestes per a gestionar un estat (intuïm que l’administració està força preparada, la capacitat coercitiva és obvi que no) ; uns països europeus, uns organismes internacionals que no es posin d’esquena, i que reconeguin per no dir donin una empenta a la independència catalana (serà l’última pota a assentar-se).
A partir d’aquí, el que facin els espanyols ens resultaria molt secundari. Només ens serviria de referent per pactar els termes del divorci.
Però. tenim les tres columnes abans esmentades de l’edifici republicà ben sòlides?
Mentre siguin febles, podem anar parlant sobre les febleses dels veïns subdits borbònics. Però millor que ens preocupem de fer la nostra feina. Bé. Amb visió estratègica enlloc de amb ambició tàctica.

Quan tot això els funcioni, nosaltres ja hem de ser molt lluny. No em trenco molt les banyes pensant en el poder d’Aznar i la seva mare.

Ja s’ho faran entre ells i suposo que els ganivets corriran ben afilats. Ho mirarem a les notícies internacionals.

A casa, el lider va fent caure totes les peces. Serà bo de veure gent d’ ERC i votants seus, al costat del President Puigdemont. I la CUP sempre al costat.

Això va be.

Estic a casa sopant i amb la meva dona tenim un record pels presos. No podem més, no podem estar sense fer rés. Estem tristos…

El CEO es limita a la societat catalana, però segons les enquestes del World Values Survey (WVS) fetes entre 2010 i 2014, el 40% de la població espanyola prefereix un règim autoritari a un sistema democràtic: https://www.elnacional.cat/ca/politica/40-espanyols-regim-autoritari-democratic_290205_102.html

Aquesta dada implica que, o bé gairebé tots els votants del PP i C’s a l’estat són d’aquesta opinió, o bé que (molt més probable) aquesta tendència no es limita als votants d’aquests dos partits, sinó que també impregna altres com el PSOE.

En tot cas mostra com el totalitarisme no és una qüestió reductible a l’estat, sinó que és intrínseca a bona part de la societat espanyola. Si a més tenim en compte que la catalanofòbia no només afecta als que estarien d’acord amb un règim totalitari, sinó també a gran part de la resta, la cantarella que no s’ha de posar el poble espanyol en el mateix sac que el govern de l’estat que voten, resulta molt poc fonamentada en una considerable proporció.