Cagadubtes, cagacalces i cagaelàstics: l’escatologia en la llengua

  • El català és una llengua amb tirada a l’escatologia? Repassem els derivats i composts de ‘cagar’ per comprovar la riquesa que amaga el nostre registre col·loquial

VilaWeb

Tot sovint sentim dir que els catalans som un poble amb gran tirada a l’escatologia. [Un incís inicial. El mot escatologia té dos significats que no tenen res a veure l’un amb l’altre: si prové del grec ἔσχατος (‘extrem, darrer’), vol dir ‘part de la teologia que tracta de les darreries de l’home, com la mort, el judici final…’; i si prové de σκάτος (‘excrement’) vol dir ‘estudi dels excrements, o conversa sobre coses relacionades amb l’excrement’.] Bé, el cas és que els partidaris de la teoria que diu que als catalans ens agrada parlar d’aquest tema addueixen de seguida el caganer i la tradició de fer cagar el tió per Nadal. 

 

Però aquesta suposada escatofília es veu reflectida en la llengua? Per a esbrinar-ho, podríem començar, per exemple, pels mots composts o derivats de cagar. I, certament, en trobem molts: una quarantena segons el DIEC i cap a cent setanta segons l’Alcover-Moll (que inclou moltíssimes variants). Revisar tots aquests mots serveix per a adonar-se de la imaginació que han esmerçat els parlants de tots els temps a l’hora de crear mots composts i, sobretot, per a comprovar la quantitat de prefixos, sufixos i infixos que té la nostra llengua i que, sens dubte, la doten d’una expressivitat enorme.

Cagallons i cagarrines

Mirem, primer de tot, els mots amb sentit literal. Molts derivats de cagar serveixen per a anomenar amb precisió tota mena d’excrements. Per una banda, tenim el cagalló (o cagó, cagaó o quigaió), compacte i rodó o cilíndric. I amb un significat si fa no fa igual hi ha cagarricó, cagarrita, cagarrulla, cagarruta i cagola

Una cagolla és un cagalló de cabra. Les cagueles són específicament els cagallons de les ovelles i una cagallonada és un munt de cagallons. A Mallorca s’anomenava cagalloner el qui recollia els cagallons de les ovelles quan les esquilaven. 

El cagarro és el tros compacte i cilíndric d’excrement. Té molts diminutius, com ara cagarret, cagarretxo, cagarrel·lo, cagarreu, cagarri, cagarró, cagarroneu, cagarronetxo, cagarronel·lo.

Un altre gruix important de mots d’aquesta mena és format per les mil maneres d’anomenar la diarrea: cagareles, cagarel·la, cagarelles, cagaretes, cagarines, cagarrines, cagatxoles, cagueroles, cagueta, caguetes, escagarrutxament, escagassament, escaguissament. Tenir diarrea és escagarrinar-se, escagar-se, escagarrar-se o escagassar-se

Escagarritar-se (o escagarrussar-se o escagarrutxar-se) és fer-s’ho al damunt, sense treure’s la roba. I si la cosa és molt abundosa, escagatxar-se.

I ací cal filar prim: escagatxar és –diu l’Alcover-Moll– ‘embrutar cagant’ (com ara un ocell); però no és igual que escaguitxar, ‘esquitxar de merda, de fang o altra matèria que embruta’. Precisant encara més, concagar-se o esconcagar-se volen dir ‘embrutar-se defecant’. 

El lloc on fem les deposicions és el cagador, la cagadora, o el cagatori. El qui caga molt sovint és un caganer, un cagó o un cagaire. I la caguera –això ho sap tothom– és la necessitat o les ganes d’anar de ventre.

Cagacalces que s’escagassen

Però potser és en els significats figurats on els nostres avantpassats foren més creatius a l’hora d’inventar mots d’aquest àmbit. Entre els composts o derivats de cagar, molts són referits a la covardia. Totes aquestes paraules són, segons l’Alcover-Moll, sinònims col·loquials de covard o de pusil·lànime: cagacalces, cagacalçons, cagaïssa, cagall, cagalló, caganer, cagapoquet, cagarina, cagarot, cagarota, cagarri, cagarrina, cagarró, cagat, cagó, cagolla, caguerot, caguerri, cagueta i caguetes.

Sense fugir d’aquest camp, tornem a trobar concagar, que vol dir ‘acovardir’. I entre els verbs que signifiquen ‘deixar-se abatre per la por’, hi ha escagarrinar-se i escagassar-se, amb un significat semblant a les locucions cagar-se de por (‘tenir molta por’), però no ben bé igual que cagar-se a les calces (‘desistir, per por, de fer alguna cosa’).

També ens servim d’aquesta mena de derivats per referir-nos als pretensiosos. Per exemple, un cagarul·lo (o caguerot) és un nen que té pretensions de gran. I un cagandanes (o cagandances o caganaies) és algú ‘que es mou molt i aparenta energia, però que és fluix de caràcter i no fa res d’importància’. 

L’avarícia és un altre camp on trobem aquests derivats i composts emprats figuradament. Un cagadur, un cagalatxa o un cagamiques és un ‘home ric i avar’. 

Encara n’hi ha més, de composts de cagar, que s’apliquen a persones. Per exemple, un cagadéus és un renegaire, que blasfema sovint. Un concagallocs és aquell qui canvia sovint de lloc. Si algú s’enrabia fàcilment és un caga-ràbies i si és primmirat, un cagarel·lós. Un cagatinta és un escrivent, dit pejorativament. 

També parlant pejorativament, o satíricament, hi ha noms inventats per la gent d’un poble per referir-se a la d’un altre. Un caga-sal és el nom que apliquen als habitants de Cardona els dels pobles veïns; això mateix es troben els del Palau d’Anglesola, anomenats caga-selles pels de la vora. I diu l’Alcover-Moll que els pagesos anomenaven caga-sucs els barcelonins.

Molts d’aquests mots s’han anat perdent. Com ara el verb encagarrar, que segons el diccionari vol dir ‘engrescar, enamorar (en l’argot dels malfactors barcelonins)’. 

I, per contra, alguns altres han anat guanyant significats amb el temps. N’és un exemple caganiu o caganius, que de primer volia dir ‘ocell petit’, però ben aviat va designar també el fill més petit d’una família. O bé cagarel·la, que significa ‘deposició clara’, però ha donat origen a la frase feta fer cagarel·la, que segons el diccionari vol dir ‘fer broma’ o ‘fer el ridícul’ –tot i que al meu rodal sempre ha significat ‘exagerar, fer veure que una cosa és més important que no és’.

Així mateix, del verb cagar n’han sortit qui-sap-los noms d’ocells, com ara cagafaves (o el sinònim cagafocs) i cagamànecs (o caganap); i de plantes, com ara cagatrepa o cagamuja (també anomenada cagamoixa, cagamussa o cagamutxa).

No ens podem descuidar el nostrat cagadubtes, que sembla únic al món però no ho és, perquè té un corresponent italià, cacadubbi, amb el mateix significat.

I deixeu-me acabar amb dos mots molt expressius. El primer és cagaelàstics, que forma part de la frase feta fer la fi d’en Cagaelàstics, és a dir, ‘acabar malament’; és registrada al DIEC, però no als altres diccionaris normatius. El segon és cagamandúrries o cagabandúrries, persona de poc seny, irresponsable, gens formal, o bé covarda i indecisa; a aquest li passa a la inversa: el recull el Diccionari normatiu valencià, però no el DIEC, tot i que és prou coneguda aquella dita que fa: Hi ha homes, homenets i cagamandúrries.

Les llengües vives i potents han de tenir recursos en tots els registres, també en el col·loquial. El català –suara n’hem vist una petita mostra– en té de sobres. Si els volem preservar n’hi ha prou de fer-los servir.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor