La macedònia de la insensibilització

La política catalana i l’espanyola han entrat en una fase de macedònia: hi ha tanta fruita al plat que és difícil d’identificar què mengem. La raó és que som en un moment de canvi. “Macedònia” és l’expressió que Míriam Nogueras, portaveu de Junts a Madrid, ha fet servir per referir-se a l’últim decret cefalòpode del govern de Pedro Sánchez, que inclou mesures d’àmbits tan diferents com la digitalització de la justícia, el mecenatge i les administracions locals. La negativa de Junts a validar el decret s’explica per la por que paralitzi l’amnistia durant molts mesos, si no anys, almenys en les causes importants, cosa molt probable. El PNB, que coordina l’estratègia amb Junts, no sap què votar, i s’ha queixat que amb tant d’aiguabarreig temàtic costa de definir una posició. La macedònia és una bona imatge del moment: la primera línia política aprèn a fer servir el caos informatiu de l’era digital per insensibilitzar la ciutadania i dissuadir-la de cap reacció organitzada.

Aquesta setmana hi ha hagut uns quants exemples de coses que passen mentre passa també la contrària. L’advertència de Junts al PSOE sobre els perills del seu decret, per exemple, serveix de fet per a preparar mentalment els votants i familiaritzar-los amb la idea que l’amnistia es pot endarrerir. Així, qualsevol pot dir alhora que l’amnistia ja és al sac, perquè ja és acordada, i que l’amnistia no sabem quan serà al sac, perquè tot depèn de quant se n’allargui l’aplicació. Dimecres, La Vanguardia va publicar que el PP es va reunir amb Josep Rius, vice-president de Junts i home de confiança del president Carles Puigdemont, i amb Albert Batet, president del grup parlamentari de Junts al parlament. Sobre si Junts era de fiar, Daniel Sirera va respondre que qualsevol partit era més de fiar que els socialistes. El mateix dia, el PP va proposar d’il·legalitzar els partits que promoguessin referèndums il·legals i declaracions d’independència.

Els populars, és clar, atien el fantasma de la il·legalització perquè necessiten compensar la branca radical de les seves pròpies files, que paeix malament la notícia de la reunió amb Junts. No és la maniobra política més sofisticada de la història, però la situació aboca els votants de Junts a reaccions necessàriament contradictòries: o bé una indignació dual, amb Junts per haver-se reunit amb el PP i amb el PP per voler-los il·legalitzar, o bé una apatia encara més grossa, assumint que Junts no pactarà amb el PP a curt termini ni el PP il·legalitzarà Junts. Mentrestant, però, la calor de la confusió va fonent els blocs que han protagonitzat aquests darrers anys. L’única lliçó neta d’aquesta parella de notícies és que la normalització de les relacions entre Junts i els populars va prenent forma. Encara que sigui de manera tímida. La sola insinuació llunyana que un dia hi podria haver una entesa esporàdica ja és una manera de preparar el terreny.

També Xavier Trias, un altre prestidigitador de macedònies, ha dut a la pràctica una operació semblant aquests dies. El juny, molt indignat, Trias va acusar Collboni de mentider i deshonest, de no tenir paraula, de “no complir res del que diu” i de clavar-li una punyalada a l’esquena. Dimarts al vespre, el diari Tot Barcelona va informar que era imminent un acord per a governar amb Jaume Collboni. L’endemà, a RAC 1, Trias va dir que era mentida que fos imminent i va carregar els neulers al batlle, pressionant-lo perquè decidís si volia pactar amb ell. És la paradoxa del moment: perquè no et puguin acusar de sacrilegi, l’aproximació al rival es fa a l’inrevés, per mitjà de la crítica, marcant-hi una distància, però com més va més petita. El PSC va encarnar tots els mals de la política durant unes hores, ara podria esdevenir un soci perfectament legítim de govern, si tria bé amb qui s’alia.

També Esquerra Republicana es va fer la dolguda amb els comuns i el PSC i al cap d’unes setmanes va pactar-hi de governar plegats la Diputació de Barcelona. No són contradiccions i prou, sinó una estratègia col·lectiva per a descongelar tots els acords que semblaven impensables i així guanyar marge per redefinir blocs i aliances. Fins i tot els comuns es van ajudar del PP per marcar la seva posició. Tothom rema en la mateixa direcció: trencar els mites de l’última dècada i mitja. No és casualitat que tant a la Generalitat com a l’Ajuntament de Barcelona hi governi un partit en minoria que no va ser primer a les eleccions, ni en vots ni en escons, i que pot triar socis a banda i banda. El president Pere Aragonès fou investit amb el suport de Junts i la CUP, que ja hi ha partit peres, i el darrer pressupost el va pactar amb el PSC i els comuns. I Collboni té gairebé tot l’arc del consistori per a definir-se: de Junts als comuns, aquests que tant es detesten, com es detestaven Junts i el PSC aquella tarda d’estiu.

Els jocs i el xiclet de la cooperació espanyola

La setmana passada, el govern de la Generalitat va tirar la tovallola amb la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern, que també ha estat una maniobra de distracció en què res no volia dir allò que semblava. La sequera tan vistosa que travessa el país els ha donat una excusa rodona, però el govern no sembla haver tingut mai la intenció de dur una candidatura fins al final. A banda de repartir, tal com ha explicat Blai Avià, gairebé un milió d’euros per preparar una campanya que ni tan sols ha arribat a néixer, cosa que caldrà fiscalitzar, al principi de la presidència de Pere Aragonès, fa tres anys, la pretensió d’una candidatura pirinenca per als jocs del 2030 va servir per a comunicar un missatge polític: pel cap baix, hi hauria deu anys de col·laboració braç a braç amb l’estat espanyol, atès que era un projecte que havien de defensar plegats. Ara que ja ho ha paït tothom, no cal estirar més el xiclet de la broma. La perspectiva d’un nou conflicte institucional, en canvi, ja és esvaïda.