22.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 23.08.2023 - 08:24
Com que sembla que la dinàmica política inusual d’aquest mes d’agost ha amainat un poc, amb el vostre permís avui vull fer una digressió literària, lingüística i geopolítica, que fa dies que em porta de corcoll.
Parteix d’una anècdota personal. A final de juliol, vaig haver d’anar a una reunió a Nàpols i vaig aprofitar per comprar uns quants llibres en una llibreria local. Concretament, a l’Ubik.
Quan hi vaig arribar, em va sorprendre molt que a l’entrada tinguessen molt destacada i visible una bellíssima antologia en italià i català d’Ausiàs Marc: Ausiàs March. Un male estrano. De manera que li vaig demanar al llibreter com era. La resposta em va deixar sorprès, car va explicar-me que Marc era moda i que se n’havien fet quatre edicions en poc temps. I que això era perquè la gent redescobria “el més gran poeta napolità de la història”.
Em va deixar bocabadat, i vaig reivindicar com vaig poder que Ausiàs Marc era valencià, i no pas napolità. A la qual cosa em va respondre que sí, però que la cort i el nostre rei –seu i meu, volia dir– eren a Nàpols –el Magnànim. I que Marc va escriure els poemes ací. Fins i tot va llegir-me apassionadament aquell vers de “Bullirà·l mar com la cassola en forn” i em va més que assegurar que no podia haver-hi cap descripció més bona del golf de Nàpols en ple estiu. [En aquell moment, la seua contundència argumental em va enxampar fora de joc i em va fer dubtar sobre si Marc, efectivament, havia viatjat mai a Nàpols. Dies després ho vaig demanar a la professora Rosanna Cantavella, que amablement em va aclarir que no.]
En tot cas, no tenia més arguments i solament se’m va ocórrer d’invocar la llengua, dir-li que Marc escrivia en català, no pas en napolità, i encara menys en italià, que com a tal no existia en el seu temps. I aleshores el llibreter de l’Ubik em va deixar mort: “Com nosaltres! Tots parlàvem català!” I ja em direu què caram podia dir, jo. Vaig callar i vaig pagar ben content els llibres que havia comprat. Colpit.
L’anècdota m’ha fet reflexionar bastant aquest estiu i m’ha obligat a tornar a mirar molts mapes. M’ha fet pensar força sobre els espais naturals de les nacions i els espais creats artificialment. De manera que vaig aprofitar una xerrada que faig ritualment a Ondara cada agost per parlar d’unes hipòtesis geopolítiques que ara voldria posar en comú.
Fa temps que treballe amb la idea que els Països Catalans som una creació geopolítica excepcionalment natural. En vaig parlar l’any passat en aquest vídeo. Som un territori marcat per la continuïtat de sis planes litorals perfectament tancades a l’exterior i bolcades solament sobre la mar. Pel nord, el pas de Salses i Leucata és una de les fronteres naturals més rotundes del món, i pel sud, la línia Busot-Biar és un tancament natural de molta consistència, però que ens vam botar per quedar-nos Alacant i Elx, Oriola i Múrcia –i aquesta és una història apassionant que avui no tinc temps d’explicar.
Els geògrafs i geopolítics francesos, que no tenen comparació al món per la seua qualitat, ja van remarcar fa dècades que la gran qüestió a la península ibèrica, allò que ho definia tot, era l’altitud. L’altiplà. I que la dinàmica essencial serà sempre la contraposició entre aquest altiplà i les seues maneres de fer, i les planes litorals que no s’hi comuniquen de manera natural.
En el nostre cas, claríssimament. Els Països Catalans tan sols tenen dues eixides naturals cap a l’oest. Una és el camp d’Elx, i ja he dit que la seua excepcionalitat la fa un cas a banda. L’altra és la vall de l’Ebre, però és molt menys eixida que no sembla, perquè va a parar a un desert demogràfic, que és la peça clau que ens ha protegit com a nació durant segles: això que els geògrafs anomenen la regió muntanyenca celtibèrica. És un espai desert enorme que va d’Utiel i Morella fins a Logronyo, i és el segon territori més despoblat de la Unió Europea, solament després de Lapònia. Un espai que ha fet, juntament amb més de cinquanta pics més alts que els Urals, que la relació natural entre Barcelona o València i els territoris espanyols fos pràcticament nul·la fins a l’aparició de l’estat modern.
Després, tot això que ha passat, i encara passa, ha estat una batalla entre la nació del català, de la llengua catalana, definida naturalment pels fenòmens físics i històrics –les sis planes contínues i l’expulsió dels àrabs són els més determinants– i la nació artificial espanyola creada pel poder. I una de les conseqüències d’aquesta batalla és que hem perdut de vista el nostre espai natural d’interrelació. Que no pot ser cap més, tal com ens recorda l’anècdota napolitana, que la Mediterrània occidental, aquest tros de mapa que va de Sicília i Tunis fins a Còrsega i la Ligúria, de Marsella a Orà: l’espai que, quan no hi havia un estat espanyol que mirava d’imposar una geografia pròpia, era el natural per on els catalans ens movíem. Tal com vaig explicar en el curs de geopolítica, la mar aleshores era l’eix de la comunicació, i no pas la terra, les carreteres, els trens o els avions. I d’ací vénen l’existència i la persistència de l’Alguer, la consciència napolitana sobre el rei Magnànim, els catalanoparlants d’Algèria, de Menorca o de la Marina i el simbolisme, siga en els colors o en els números, de la senyera que trobem encara avui a Sicília, a la Provença, a Sardenya, a Nàpols i a Còrsega.
Malgrat tot això, el catalanisme modern no ha mostrat gaire interès, per no dir que no n’ha mostrat gens, a recuperar aquest espai natural de contacte de la catalanitat, aquesta zona de barreja natural. No n’ha creat cap discurs. L’Alguer, la ciutat de parla catalana de Sardenya, continua viva, però aïllada del sentit que tenia en el seu entorn geogràfic. I, en general, malgrat que els moviments de reconstrucció nacional que hi ha per tota aquesta zona s’han emmirallat en el cas català aquesta darrera dècada, no hem entès mai la importància –per a nosaltres, no pas per a ells– de refer els vincles. Fins al punt que l’any 2012 l’independentisme sicilià va decidir de recuperar les quatre barres com a bandera del país i ací pràcticament no en vam fer cabal…
Acabe. Repensar-nos com a nació implica de tornar a la naturalitat del nostre espai geogràfic. I això sobretot vol dir refer el sentit de les sis planes litorals que ens fan país, però també recordar, amb permís dels amics d’Al Tall, que per Nàpols ix el sol i per Castella s’amaga.
La nostra feina és ajudar els lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us feu subscriptors.
De tant en tant és de molt profit aturar-se i mirar al voltant. Quan es nada en aigües obertes, cada poques braçades s’ha d’alçar el cap i mirar la referència. Alenteix la marxa; però estalvia les marrades . D’altra banda, les carreteres i ferrocarrils que ens han de connectar per terra, només poden anar cap a l’est, que és on hi ha població. Cap a l’altiplà, només hi ha Madrid. Res més.