Assumiu que estem sols i estareu molt més tranquils

  • «Deixeu d'esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força»

Vicent Partal
11.01.2017 - 22:00
Actualització: 12.01.2017 - 14:41
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’editorial d’ahir i sobretot la nota final que vaig escriure sobre el cinisme dels estats m’ha dut un notable bescanvi epistolar que em fa pensar que seria pertinent d’aclarir unes quantes coses. Ho provaré.

En aquell editorial demostrava que la posició del govern alemany en favor de l’autodeterminació és molt sòlida i raonada. I argumentava que, per tant, Espanya, en compte de fer bromes sobre Baviera, s’hauria de sentir molt preocupada. Però al final advertia que la política internacional és el regne del cinisme. I explicava que en la meua vida havia vist els estats fer tantes coses indecents i amorals que ja no m’estranyava res. Això ha motivat la major part de les respostes que he rebut, moltes de les quals alarmades per saber fins on pot arribar aquest cinisme.

Ho diré ben clar: el cinisme arriba fins a l’infinit. I afegiré que això té un correlat que crec que és molt important que ens fiquem al cap per evitar malentesos: comptem amb el suport que comptem, per anar bé no hem de tenir mai coll avall que rebrem cap suport exterior. Ni el que tenim segur. Qualsevol il·lusió que ens puguem fer sobre això és un perill.

La independència s’aconseguirà, l’aconseguirem, contra els interessos dels estats, i no únicament de l’espanyol. Perquè sempre ha estat així. En tots els casos. Ser un estat és ser membre d’un club molt limitat i ningú no vol que el club s’ompli de gent si no és impossible d’evitar-ho. De manera que només t’hi accepten quan no tenen cap més remei. I aleshores sí: aleshores ets tan igual als altres que et costa d’acostumar-t’hi i tot.

El govern alemany, per a seguir l’exemple d’ahir, no pot ser més clar en el seu informe oficial sobre Kossove. Però si un dia li convé dir el contrari respecte de Catalunya ho dirà. No en tingueu cap dubte. Hores abans de la independència, si creu que cal. L’ONU té el dret d’autodeterminació inscrit des de la seua fundació, però si els interessos dels estats fan que haja de posar-se en contra nostre en un moment determinat s’hi posarà. Hores abans de la independència, si cal. I fins i tot el Comitè Venècia és capaç d’abjurar les pròpies conclusions sobre el referèndum si Espanya fa prou pressió en el moment que toque i als altres tant els fa la seua honorabilitat. Hores abans de la independència, si cal.

Què vol dir, això? Només vol dir que els estats ens posaran a prova fins al darrer minut i no ens regalaran res. En primer lloc, perquè fins que no s’haja proclamat la independència Espanya és un estat i Catalunya no. I això vol dir que Espanya pot oferir coses tangibles als altres estats. Fer costat a Catalunya ara és un risc i acceptar de no fer-li’n, en canvi, pot significar beneficis. O us penseu, per exemple, que si Espanya aprova justament ara d’atorgar la ciutadania als jueus descendents d’espanyols, després de segles perseguint-los, és perquè miraculosament ha canviat d’opinió?

Però no és únicament això. No hi ha ni un sol cas d’independència en què els estats existents en aquell moment hagen aplanat el camí al nou. Cap. I, tanmateix, des del dia que jo vaig nàixer fins avui el nombre d’estats independents del món s’ha doblat. El 1960 eren 106, dels quals 99 membres de l’ONU, i avui són 207, dels quals 193 membres de l’ONU. Ix a gairebé dos estats nous cada any de la meua vida. Si aconseguir la independència sense suport exterior fos impossible, avui continuaríem essent 106 estats. Cosa que explica ben clarament que el suport exterior no és el fet cabdal.


El fet cabdal, i això els alemanys ho repeteixen una vegada i una altra, és que cal constatar l’existència real d’un estat, que la nova república controle el territori i es comporte com es comporta un estat independent. Tota la resta és accessòria, malgrat que, evidentment, com més bé i més adequat a dret, millor i més fàcil serà tot. I com més errors cometa Espanya, i n’ha comesos molt, més fàcil serà que els altres estats ens obrin la porta més de pressa, quan siga el moment.

En definitiva: deixeu d’esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força. I ho fem de meravella. Ara toca guanyar el referèndum, proclamar la república i controlar el territori, com si estiguérem sols i com si ningú ens hagués de fer cas. I la resta vindrà sola. Com li ha passat a tothom.

Jo, amb els meus ulls, vaig veure com el govern dels Estats Units, dos dies abans de la independència d’Eslovènia, jurava que no la reconeixeria mai (ací teniu un relat d’aquella època). I jo, amb les meues orelles, vaig sentir com la Unió Europea amenaçava Lituània de no reconèixer-la mai, justament quan més difícil i perillosa era la seua situació. Però, com tots sabem bé, avui Eslovènia i Lituània són estats normals que tothom respecta com si ho haguessen estat sempre. I sabeu per què? Perquè els seus ciutadans es van mantenir ferms i van lluitar contra tot i contra tothom per l’objectiu que perseguien. I  perquè no els va fer por res. Ep! però també perquè els estats són cínics però no idiotes i arriba un moment que la realitat cau pel seu pes, tal com van descobrir un dia, desconcertats, els soviètics i els iugoslaus, que s’ho havien ben cregut, que els altres no reconeixerien mai els independentistes que ells no volien deixar anar.

(I un poc de til·la per als ‘tribuners’ sempre amb tirada al desànim: el mapa dels estats que Catalunya té més a favor.)

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
12.01.2017  ·  00:08

Els estats només es mouen per interessos i només si aquests interessos són segurs i poden créixer a Catalunya, la reconeixeran. Ja coneixem la història de les noves repúbliques que va aconseguir la independència fa poc temps i les crítiques ferotges i els ultimàtums que van patir fins el moment que van declarar la república. Ara, un cop feta la declaració, tot va canviar i tots aquells països que deien que mai no reconeixerien la seva independència, la van acceptar, canviant radicalment la seva posició. Això val la pena dir-ho i repetir-ho. Recordem que a les repúbliques bàltiques actuals, el mateix Gorbtatxov, va anar-hi intentant convèncer la gent passejant pels carrers de les seves capitals i ni fent això se’n va sortir. I això que a Lituània hi havia un grup molt nombrós de colons russos i l’exèrcit roig ocupava aquesta nació, i no es van rendir i van aconseguir ser lliures. Podeu veure la pel·lícula ‘La revolució cantada’ que parlar del procés de la independència de Lituània.
Cal no defallir i seguir treballant sense descans ara que ja som molt a prop i, a banda de contestar les agressions espanyoles, cal fer veure a la gent indecisa – amb els unionistes no hi hem de perdre el temps- el moment que està vivint la nostra nació, que ells també en sortiran beneficiats i que podran participar en la seva construcció, i que ara és el moment d’aprofitar-ho, que ara és l’hora.

Josep Usó
Josep Usó
12.01.2017  ·  00:08

Que estem sols és un fet inqüestionable. I que el camí cap a la independència no és senzill, també està clar. Només cal veure el que ja hem recorregut. I falta la part més dura. Però també hem de tindre en compte que fins ací ho hem fet bé. O molt bé. I, per més que ens vulguem pensar el contrari, ho hem fet nosaltres. la gent. Ni tan sols els polítics que ara conformen el govern, fa pocs anys, molt pocs, estaven decidits a tirar endavant la independència. De manera que l’únic que cal és mantindre’ns ferms i seguir endavant. No hi ha cap altre camí. Cal arribar fins el final. I proclamar la independència de la república quan toque. I fer-ho bé. El reconeixement de la resta d’estats serà l’endemà de la independència, però no la vespra. Però fins aquell moment, la feina, tota la feina, l’hem de fer nosaltres. En contra de l’Estat espanyol i de tots aquells que ens diguen que no pot ser. Aquells no importen. I cal mantindre la moral alta. Si ho estem fent bé, i ho estem fent bé, és que hem de fer. I cal continuar animats i de bon humor. La prova que anem bé és mirar als adversaris. Ara ja no s’ho agafen de broma. Van a totes. I, malgrat això, han de canviar de discurs gairebé cada setmana. Mentre que el president Puigdemont, va dir que no aniria a les reunions de presidents autonòmics i no hi va. Perquè ell pensa que és el president d’un altre estat i actua com a tal. D’altra banda, no hi ha estats “bons” i “dolents”. És una qüestió d’interessos. Quan hi serem al club, caldrà fer com fan els altres. parlar amb tots i defensar allò que ens convinga, malgrat que la coincidència siga amb qui siga.

Carles Balbastre
Carles Balbastre
12.01.2017  ·  00:09

Cal deixar de preocuparse del que no controlem, com l’actitud dels estats actuals, i ocuparse del que controlem, com l’enllestiment de les lleis i la convocatòria del referéndum. Un amic meu de fa molts anys deia: a la parálisis por exceso de análisis. Massa sovint estem així. La part de seny ja l’hem posada, ens falta una dosi de rauxa. L’estat espanyol confia en que no tindrem, ciutadans i polítics, els pebrots o les albergínies de tirar-ho endavant. Jo confio en que no tenen res per aturar-nos.

Víctor Serra
Víctor Serra
12.01.2017  ·  00:09

Només aconseguirem la independència si som una majoria que la volem, durant el temps suficient ( que no són uns pocs mesos) i ho demostrem amb vots a totes les eleccions que sens posin al davant, autonòmiques, estatals, municipals i europees. No tenim cap altra força real. Hem d’intentar fer el referèndum i sobretot no baixar el cap davant els atacs espanyols, però si no surt a la primera cal continuar.

Lluís
Lluís
12.01.2017  ·  02:53

Una bona anàlisi del pedregar, però com que és un pedregar, és cert que saber que algú t’esperarà a la meta és, com a mínim, d’agrair. Perquè dóna moral i un se sent més preparat per lluitar, no creieu?
De totes maneres, sí discrepo en un punt: què pot aportar Espanya en aquests moments, malgrat ser un estat? S’ha posat un munt d’estats en contra, està empastifada de corrupció i deu més del 100% del seu PIB. I ens n’encasquetaran quasi una quarta part, però almenys nosaltres podrem pagar. Així que hi ha estats, sobretot a Europa, que ara mateix estan fent el paripè.

Shaudin
Shaudin
12.01.2017  ·  05:26

Totalment d’acord amb l’editorial.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU
12.01.2017  ·  07:42

Només veient com els nostres “aliats” ens van deixar en l’estacada en la “primera guerra mundial” -avant la léttre- del 1704 al 1715, hi hauria prou per saber que sempre hem estat sols.

Només ens tenim a nosaltres mateixos. Per això ens volen, damunt, dividits. Ens tenen una terrible paura en veure’ns lliures, malgrat el pacificsme consuetudinari intrínsec, d’aquest país de països.

Ja ho avançà VOLTAIRE més o manco: “Catalunya pot viure sense Europa, però Europa no podrà sobreviure-hi sense Catalunya.”

Josep
Josep
12.01.2017  ·  08:08

Crec que per a demostrar als estats que som una nació i que volem ser un estat com ells, en un moment donat haurem de ser “políticament incorrectes”. Com diu en Carles Balbastre més avall, amb la dosi de rauxa necessària per a demostrar una veritable actitud de rebel·lia, sense la qual no deixarem de ser percebuts com un ramat de xais timorats. No sé, és una idea, per exemple organitzar una cremada popular de postals borbòniques a les places del pobles i ciutats, emulant la La Crema del Paper Segellat del 1808 a Manresa. No és per provocar, sinó per demostrar que no hi ha por i que la imposició espanyola per via reial no ens convé.

Enric (EPM)
Enric (EPM)
12.01.2017  ·  09:12

Una bona anàlisi. Tot i així, cal considerar que emancipar-se només pot esdevenir per la pròpia voluntat. Donat que l’estat no et vol fora, només pot dependré de nosaltres mateixos, altrament sería sortir del foc per caure en les brases d’un altre.

Josep Maria
Josep Maria
12.01.2017  ·  09:52

Estem bastant sols. Per això hem de suar i repartir entusiasme que és encomanadís.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes