L’editorial d’ahir i sobretot la nota final que vaig escriure sobre el cinisme dels estats m’ha dut un notable bescanvi epistolar que em fa pensar que seria pertinent d’aclarir unes quantes coses. Ho provaré.

En aquell editorial demostrava que la posició del govern alemany en favor de l’autodeterminació és molt sòlida i raonada. I argumentava que, per tant, Espanya, en compte de fer bromes sobre Baviera, s’hauria de sentir molt preocupada. Però al final advertia que la política internacional és el regne del cinisme. I explicava que en la meua vida havia vist els estats fer tantes coses indecents i amorals que ja no m’estranyava res. Això ha motivat la major part de les respostes que he rebut, moltes de les quals alarmades per saber fins on pot arribar aquest cinisme.

Ho diré ben clar: el cinisme arriba fins a l’infinit. I afegiré que això té un correlat que crec que és molt important que ens fiquem al cap per evitar malentesos: comptem amb el suport que comptem, per anar bé no hem de tenir mai coll avall que rebrem cap suport exterior. Ni el que tenim segur. Qualsevol il·lusió que ens puguem fer sobre això és un perill.

La independència s’aconseguirà, l’aconseguirem, contra els interessos dels estats, i no únicament de l’espanyol. Perquè sempre ha estat així. En tots els casos. Ser un estat és ser membre d’un club molt limitat i ningú no vol que el club s’ompli de gent si no és impossible d’evitar-ho. De manera que només t’hi accepten quan no tenen cap més remei. I aleshores sí: aleshores ets tan igual als altres que et costa d’acostumar-t’hi i tot.

El govern alemany, per a seguir l’exemple d’ahir, no pot ser més clar en el seu informe oficial sobre Kossove. Però si un dia li convé dir el contrari respecte de Catalunya ho dirà. No en tingueu cap dubte. Hores abans de la independència, si creu que cal. L’ONU té el dret d’autodeterminació inscrit des de la seua fundació, però si els interessos dels estats fan que haja de posar-se en contra nostre en un moment determinat s’hi posarà. Hores abans de la independència, si cal. I fins i tot el Comitè Venècia és capaç d’abjurar les pròpies conclusions sobre el referèndum si Espanya fa prou pressió en el moment que toque i als altres tant els fa la seua honorabilitat. Hores abans de la independència, si cal.

Què vol dir, això? Només vol dir que els estats ens posaran a prova fins al darrer minut i no ens regalaran res. En primer lloc, perquè fins que no s’haja proclamat la independència Espanya és un estat i Catalunya no. I això vol dir que Espanya pot oferir coses tangibles als altres estats. Fer costat a Catalunya ara és un risc i acceptar de no fer-li’n, en canvi, pot significar beneficis. O us penseu, per exemple, que si Espanya aprova justament ara d’atorgar la ciutadania als jueus descendents d’espanyols, després de segles perseguint-los, és perquè miraculosament ha canviat d’opinió?

Però no és únicament això. No hi ha ni un sol cas d’independència en què els estats existents en aquell moment hagen aplanat el camí al nou. Cap. I, tanmateix, des del dia que jo vaig nàixer fins avui el nombre d’estats independents del món s’ha doblat. El 1960 eren 106, dels quals 99 membres de l’ONU, i avui són 207, dels quals 193 membres de l’ONU. Ix a gairebé dos estats nous cada any de la meua vida. Si aconseguir la independència sense suport exterior fos impossible, avui continuaríem essent 106 estats. Cosa que explica ben clarament que el suport exterior no és el fet cabdal.

El fet cabdal, i això els alemanys ho repeteixen una vegada i una altra, és que cal constatar l’existència real d’un estat, que la nova república controle el territori i es comporte com es comporta un estat independent. Tota la resta és accessòria, malgrat que, evidentment, com més bé i més adequat a dret, millor i més fàcil serà tot. I com més errors cometa Espanya, i n’ha comesos molt, més fàcil serà que els altres estats ens obrin la porta més de pressa, quan siga el moment.

En definitiva: deixeu d’esperar cap ajut de fora, que hem de confiar només en nosaltres i en la nostra força. I ho fem de meravella. Ara toca guanyar el referèndum, proclamar la república i controlar el territori, com si estiguérem sols i com si ningú ens hagués de fer cas. I la resta vindrà sola. Com li ha passat a tothom.

Jo, amb els meus ulls, vaig veure com el govern dels Estats Units, dos dies abans de la independència d’Eslovènia, jurava que no la reconeixeria mai (ací teniu un relat d’aquella època). I jo, amb les meues orelles, vaig sentir com la Unió Europea amenaçava Lituània de no reconèixer-la mai, justament quan més difícil i perillosa era la seua situació. Però, com tots sabem bé, avui Eslovènia i Lituània són estats normals que tothom respecta com si ho haguessen estat sempre. I sabeu per què? Perquè els seus ciutadans es van mantenir ferms i van lluitar contra tot i contra tothom per l’objectiu que perseguien. I  perquè no els va fer por res. Ep! però també perquè els estats són cínics però no idiotes i arriba un moment que la realitat cau pel seu pes, tal com van descobrir un dia, desconcertats, els soviètics i els iugoslaus, que s’ho havien ben cregut, que els altres no reconeixerien mai els independentistes que ells no volien deixar anar.

(I un poc de til·la per als ‘tribuners’ sempre amb tirada al desànim: el mapa dels estats que Catalunya té més a favor.)