Un encert de l’ANC: el consumisme polític és modern i eficaç

  • «L'Assemblea Nacional Catalana ha sabut obrir vies noves que fins ara havien estat poc transitades, però que, en la mesura que transformen a fons la nostra societat, són imprescindibles»

VilaWeb

El terme ‘consumisme polític’ fa referència al fet que al món, al món occidental sobretot, cada volta hi ha més moviments de consumidors que tenen en compte valors no econòmics a l’hora de prendre decisions de compra. Dels defensors dels drets dels animals als ecologistes, dels moviments LGTBI als partidaris del comerç just o dels drets sindicals al tercer món, per assenyalar-ne cinc dels més habituals. La tria implica afavorir aquelles empreses que comparteixen uns mateixos valors i, per tant i seguint la implacable lògica del mercat, castigar les que sostenen els contraris.

És ben evident que com més va més gent connecta els problemes socials i polítics amb els seus patrons de consum i que això és molt positiu i un signe de modernitat. Naturalment, els canals d’expressió política continuen essent prioritaris, però no cal amagar que el consumisme polític creix a partir de la consciència que existeix un poder col·lectiu que no necessàriament s’expressa mitjançant la política. De fet, alguns dels fenòmens de consumisme polític porten implícit un anhel evident de canviar les coses des de baix, desencantats per la poca capacitat de fer-ho dels de dalt. Hi ha autors que defensen que el consumisme polític és un nou format de participació pública, precisament nascut en resposta a l’erosió evident de l’espai col·lectiu. Forno i Ceccarini van més enllà i tot, quan afirmen que el consumisme polític ‘és una forma de participació política que permet a l’atomitzat ciutadà postmodern de reclamar la seua agenda política i trobar la pròpia veu gràcies al desplaçament de l’arena política al mercat’.

Les hipòtesis més acceptades sobre aquest fenomen posen en relleu que té l’origen en cercles de ciutadans que es malfien dels sistemes tradicionals de mediació política (partits, eleccions…) i cerquen noves maneres d’influir socialment. Per això sol definir-se com la ‘politització de l’acte de compra’. Els problemes que ha d’encarar aquest fenomen són evidents. Generalment, els productes responsables són més cars que no els irresponsables, simplement perquè tenen cura d’allò que passa en el procés de producció –sempre serà més barata una peça de roba fabricada a Àsia, en països on els sindicats són prohibits, això ho sabem tots. Però la importància del fenomen i la velocitat amb què empeny contra les cordes grans empreses de tot el món crec que ja no les pot discutir ningú.

Allò que va començar fa molts anys amb el fenomen elemental i ben conegut del boicot ja ha sabut arribar a estructurar sofisticades i propositives xarxes de compradors col·lectius que marquen diferències reals. I que ja no es limiten a campanyes esporàdiques i concretes. El 2010, per exemple, Greenpeace va doblegar Nestlé amb la històrica campanya ‘Give it a break’, en defensa de la selva indonèsia. Però avui quan, per exemple, Jeremy Corbyn, parla de la necessitat d’entendre el veganisme com un gran avanç social i polític, no solament com una tria personal, és evident que hi ha un salt enorme quant a la consciència dels consumidors i a la coherència dels ciutadans.

És en aquest context, i no en cap altre, que cal entendre la campanya de l’ANC, molt encertada, ‘Consum estratègic’. I més concretament el cercador d’empreses que es va presentar ahir i que és una eina molt ben dissenyada perquè els consumidors puguen prendre decisions, fonamentats en una bona informació que, per cert, no inclou tan sols dades relacionades amb la qüestió nacional, sinó també amb la forma que adopta cada empresa i amb la relació que té amb la societat. El fet que ja hi haja hagut 148.000 canvis de contracte és molt revelador de la potència del projecte i de l’impacte que pot arribar a tenir.

I la incardinació d’aquesta campanya dins l’èxit de la candidatura ‘Eines de país’ posa en relleu, a més, que l’Assemblea Nacional Catalana ha sabut obrir vies noves que fins ara havien estat poc transitades, però que, en la mesura que transformen a fons la nostra societat, són imprescindibles. La consolidació del sindicalisme independentista, la històrica victòria a la Cambra de Comerç de Barcelona i el salt endavant d’aquest projecte de consumisme polític són processos molt ben dissenyats que palesen una presa de consciència important de l’independentisme per a fer sentir la seua força també fora de la política, amb la fita de configurar una societat on els poders fàctics no siguen tan determinants. Tot plegat evidencia que com a país hem après moltes coses de tot allò que va passar durant l’octubre republicà del 2017.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
20.06.2019  ·  22:24

Un exemple. Els meus diners parlen com jo: Català. I funciona. Un altre. Mira, li diu una amiga a un cambrer sudamericà; et deixe propina perquè m’has parlat en Català. I també funciona. És tan senzill com posar-se en valor a un mateix.

Jordi Puig
Jordi Puig
20.06.2019  ·  22:35

Una llàstima (una greu manca de visió estratègica) que aquesta iniciativa se circumscrigui a la Catalunya estricta. Hi ha empreses que no són de l’IBEX 35 i que també operen a la resta dels Països Catalans. Però si al cercador d’empreses hi poses un codi postal de Mallorca et diu que aquest codi postal no existeix. Quan entendreu al Principat que nosaltres som “els altres catalans”?

Sílvia Poll
Sílvia Poll
20.06.2019  ·  23:30

Tant de bó tinguis raò, benvolgut Vicent. Jo espero de tot cor que, totes i tots sapiguem fer un pais millor, en tots els aspectes dels que parles. Vull creure que també serem capaços de deixar de banda, per exemple, l’amiguisme que jo observo sovint al nostre pais. En tot cas, que mantinguem un esprit critic, no tot el que ve de Catalunya o els catalans, és perfecta.

Encarnació Parets
Encarnació Parets
20.06.2019  ·  23:41

M’ha passat el mateix que al Jordi Puig: València no és catalana. Quo Vadis Principatus?

Josep Jallé
Josep Jallé
20.06.2019  ·  23:53

L’encert de l’ANC vers impulsar la participació a les eleccions de les Cambres de Comerç ha estat tota una festa pels resultats clars i directes, especialment a la de Barcelona, amb gent del Cercle Català de Negocis que ha treballat incansablement per reeixir front a tanta organització clàssica i entestada en perdurar sense esforç. Vaig anar a votar amb tota facilitat, per les informacions de com fer-ho enviades per l’ANC. Ha estat una satisfacció molt gran. Eternament agraït. Apart de la posterior reacció dels Valls, Masià i companyia volen que es declari nula una elecció amb auditoria externa impecable. Calen aquestes coses concretes per avançar cap a la República, sense divisions ni partidetes de partidets perduts en els egos de gent amb poca preparació i molta mesquinesa. Sento la insistència en el tema però …. es que encara estic gaudint-ho!.

joan rovira
joan rovira
21.06.2019  ·  07:15

Tallar, o desfer el nus?,
com és que les llengües del sud del continent no tenen el mot equivalent a “self” o “selbst”?,
però, fem coses com “eines de país” i moltes d’altres,
som el que érem, fem i desitgem.

(Ara mateix… i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.) Miquel Martí i Pol

Albert Miret
Albert Miret
21.06.2019  ·  08:36

Trobo extraordinari el rebuig que causa aquest pas tan intel·ligent de l’ANC. Què passa amb aquesta oposició tan violenta? És que no pot fer el mateix tothom que ho desitgi? Passa que en lloc de veure-ho amb el seu vessant cultural, ecològic i de proximitat, la majoria de gent ho veu exclusivament com un pas més cap a la llibertat, que també ho és, perquè no? Tot allò que és català és boicotejat des de fa molt de temps per tota Espanya com la cosa més natural i divertida del món, i ningú diu res. Els quatre franquistes que queden per aquí, amenacen com sempre i criden a viva veu que serà la pesta negra per Catalunya, i que els catalans serem engolits per la terra, i els veïns ens acusen de què això estigui circumscrit a Catalunya. Ningú ho ha dit això, sinó que és ben clar que és un avenç cultural per tot aquell que ho vulgui dur a terme. La queixa contra tot allò que fem per a superar l’asfixia i la sordesa a què ens sotmet Espanya és vist com a traïció, però en canvi nosaltres (gairebé sempre sols) hem de patir l’absurda i antidemocràtica immobilitat espanyola a la qual tothom contribueix amb el seu silenci sepulcral i deixant fer lliurement a la bèstia les majors atrocitats, ah!, i dels cops de porra també en tenim l’exclusiva. Felicitats ANC. El que esteu fent és fantàstic!

Josep Albà
Josep Albà
21.06.2019  ·  09:19

Aquest és exactament el camí. De fet, personalment crec que és l’únic camí que ens queda.

Però, afortunadament, també és el més eficaç, el més contundent, el més fàcil i, sobretot, és l’únic camí on España no hi pot enviar la fiscalia falangista ni la judicatura que la creu ni els criminals de les seves forces policíaques.

És l’eina definitiva, la única capaç de fer tombar l’estaca, i la prova més clara és que amb menys de 150.000 canvis, la cúpula empresarial del règim borbònic ja ha posat el crit al cel. Imagineu-vos si, dels més de dos milions de vots de l’1 d’Octubre, aconseguim un milió de canvis, només de llum i gas… O negocien o s’enfonsen sense remei.

Deixeu Endesa i Gas Natural, i totes les demés de l’IBEX. Deixeu la Caixa, i el Sabadell, deixeu Movistar, no poseu més els peus al Mercadona…etc, etc. No pagueu més el sou de l’Aznar,ni del Felipe, no subvencioneu la FAES, la Fundación Francisco Franco o Societat Civil Catalana, no financeu C’s, PP, Bocs ni el PSOE…

És fàcil, és immediat, no genera cap problema, no és més car: és clarament més barat. Al meu poble, Vilanova i la Geltrú, cada dimecres, a La Talaia, només amb DNI i número de compte us fem els canvis.

Si no creieu em manifestacions, vagues, llaços grocs etc, deixeu les companyies fe L’IBEX.

És la jugada definitiva.

Jaume Bonet
Jaume Bonet
21.06.2019  ·  09:23

Me sembla que era en Josep Guia qui va dir allò de: “A València hi ha molts blaveros, a Barcelona ho són tots”. Però pens que potser això és lo que ara convé. Crec que si els del Principat poden fer el seu camí l’han de fer sense tenir esment de Mallorquins ni de Valencians, etc. Voler junyir València i les illes Balears i Pitiuses al carro, en aquests moments, seria condemnar la independència al fracàs. L’exemple d’una Catalunya independent és l’estímul que pot esperonar l’imprescindible “canvi”, social, que permeti el recobrament de la consciència de poble de la resta dels països catalans.

Josep Salart
Josep Salart
21.06.2019  ·  09:34

Trobo la idea molt bona i una eina que, pulida, anirà marcant el camí. Ahir vaig mirar-me quasi tota la web i trobo que ja era hora, necessito anar-me’n enterant i divulgar-ho be a tothom.

No sé si ho entenc be, però m’agradaria obrir la pàgina i trobar amb lletra flourescent i dos columnes: una d’empreses i entitats bancàries que van contra Catalunya i ens menysprean diariament i una altre columna de les empreses catalanes o que, tot i siguent de matriu de la Polinésia, treballen per casa nostra i la nostra llibertat. Què farìem nosaltres si anessim a montar una empresa a Islàndia per exemple? Doncs islandensos fins al moll de l’os.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.06.2019  ·  09:37

BENVINGUDA LA CULTURA DEL RIZOMA

“Moviments de consumidors” és la frase clau. M’ha portat a pensar amb una visió de la vida que lliga del tot amb la xarxa global en què ens movem.

Perquè el filòsof Gilles Deleuze ens proposa ser món, caminar amb el moviment del món. Fa un símil vegetal. La cultura arborescent, diu, és la cultura del ser, la que fa de les arrels un impediment per al moviment, i del territori un terreny tancat i fix. Proposa, doncs, la cultura del rizoma. No arrelar en la nostra identitat sinó cerca connexions. Com el rizoma, l’herba que creix horitzontalment i no coneix tanques. No abandona el seu territori, sinó que en connecta de nous…

La intel·ligent iniciativa el’ANC va en aquest sentit. La potència imparable dels ciutadans, dels consumidors amb objectius clars i compartits pot moure muntanyes i fer trontollar els poders. Altrament fusiona aquesta eina dels patrons de consum com un alçaprem indistint per objectius nacionals, socials, ecològics, etc.

La contradicció, és avui, el fet que aquesta manera de fer política social mitjançant el consum ètic, respectuós amb el medi, etc., encareix el producte. La democràcia i el mercat mai no encaixen, però això és una altra lliga, la pervivència d’un sistema injust: el capitalisme.

Agnès Buscart
Agnès Buscart
21.06.2019  ·  12:25

Visca l’ANC, visca els seus treballadors, els seus socis i tota persona simpatitzant!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

JESÚS ESTREMERA
JESÚS ESTREMERA
21.06.2019  ·  14:32

Efectivament, tenim molt més poder del que ens pensam, i aquesta n’és una bona mostra. Tant de bo els col·lectius en defensa de la llengua ho tenguin en compte: jo, per exemple, ja fa més d’una dècada que no vaig al cine perquè es fa només en castellà (doblat o subtitulat) a les Illes (amb excepcions), malgrat els tres Pactes de pseudoProgrés (ens han donat la misèria d’una pel·lícula per setmana en una única sessió a una sala mínima).

P.S.: Aprofit, senyor director, per comentar-vos que, aquesta setmana ha estat la primera que estic totalment en contra de la proposta que heu fet a l’editorial: canviar la llei electoral per a les municipals de qualsevol de les tres maneres que deis seria reforçar el bi, perdó, monopartidisme espanyolista del PPSOE, i dels seus annexos ERC i PNB. Poca broma!

Sal·lustià Herrero
Sal·lustià Herrero
21.06.2019  ·  15:40

Les estratègies conjuntes que es puguen fer a tots els Països Catalans, s’haurien de fer, trencant les fronteres que ha imposat la constitució espanyola i les administracions autonòmiques… Si en la negociació amb l’estat espanyol es pogués tenir en compte tot el territori catalanoparlant, per oficialitzar el català a la UE, per aconseguir més reconeixement lingüístic, econòmic, polític, nacional i infraestructural (amb independència o sense) i si una part de la nació catalana dels Països Catalans, aconsegueix la plena sobirania millor; no podem frenar ni ajornar a cap part regional dels Països Catalans d’aconseguir la independència, però no entenc els qui pensen que actuar en clau catalana és prescindir plenament de les Illes i del País Valencià (o de la Catalunya de Nord o el Nord de Catalunya!). No es tracta de junyir les Illes i el País Valencià a Catalunya, (posant-los un jou com si foren bous o rucs… això és ofensiu), és tracta que per defensar llengua, cultura, mitjans de comunicació en la nostra llengua catalana, en economia, empreses, corredor mediterrani, cooperativisme, política europea en afers exteriors en defensa dels productes dels Països Catalans, taronges incloses, es tinga en compte la perspectiva local i global dels Països Catalans.

Lluïsa Miret
Lluïsa Miret
21.06.2019  ·  17:40

Ho trobo molt ben fet i mica en mica.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any