20.06.2019 - 21:50
El terme ‘consumisme polític’ fa referència al fet que al món, al món occidental sobretot, cada volta hi ha més moviments de consumidors que tenen en compte valors no econòmics a l’hora de prendre decisions de compra. Dels defensors dels drets dels animals als ecologistes, dels moviments LGTBI als partidaris del comerç just o dels drets sindicals al tercer món, per assenyalar-ne cinc dels més habituals. La tria implica afavorir aquelles empreses que comparteixen uns mateixos valors i, per tant i seguint la implacable lògica del mercat, castigar les que sostenen els contraris.
És ben evident que com més va més gent connecta els problemes socials i polítics amb els seus patrons de consum i que això és molt positiu i un signe de modernitat. Naturalment, els canals d’expressió política continuen essent prioritaris, però no cal amagar que el consumisme polític creix a partir de la consciència que existeix un poder col·lectiu que no necessàriament s’expressa mitjançant la política. De fet, alguns dels fenòmens de consumisme polític porten implícit un anhel evident de canviar les coses des de baix, desencantats per la poca capacitat de fer-ho dels de dalt. Hi ha autors que defensen que el consumisme polític és un nou format de participació pública, precisament nascut en resposta a l’erosió evident de l’espai col·lectiu. Forno i Ceccarini van més enllà i tot, quan afirmen que el consumisme polític ‘és una forma de participació política que permet a l’atomitzat ciutadà postmodern de reclamar la seua agenda política i trobar la pròpia veu gràcies al desplaçament de l’arena política al mercat’.
Les hipòtesis més acceptades sobre aquest fenomen posen en relleu que té l’origen en cercles de ciutadans que es malfien dels sistemes tradicionals de mediació política (partits, eleccions…) i cerquen noves maneres d’influir socialment. Per això sol definir-se com la ‘politització de l’acte de compra’. Els problemes que ha d’encarar aquest fenomen són evidents. Generalment, els productes responsables són més cars que no els irresponsables, simplement perquè tenen cura d’allò que passa en el procés de producció –sempre serà més barata una peça de roba fabricada a Àsia, en països on els sindicats són prohibits, això ho sabem tots. Però la importància del fenomen i la velocitat amb què empeny contra les cordes grans empreses de tot el món crec que ja no les pot discutir ningú.
Allò que va començar fa molts anys amb el fenomen elemental i ben conegut del boicot ja ha sabut arribar a estructurar sofisticades i propositives xarxes de compradors col·lectius que marquen diferències reals. I que ja no es limiten a campanyes esporàdiques i concretes. El 2010, per exemple, Greenpeace va doblegar Nestlé amb la històrica campanya ‘Give it a break’, en defensa de la selva indonèsia. Però avui quan, per exemple, Jeremy Corbyn, parla de la necessitat d’entendre el veganisme com un gran avanç social i polític, no solament com una tria personal, és evident que hi ha un salt enorme quant a la consciència dels consumidors i a la coherència dels ciutadans.
És en aquest context, i no en cap altre, que cal entendre la campanya de l’ANC, molt encertada, ‘Consum estratègic’. I més concretament el cercador d’empreses que es va presentar ahir i que és una eina molt ben dissenyada perquè els consumidors puguen prendre decisions, fonamentats en una bona informació que, per cert, no inclou tan sols dades relacionades amb la qüestió nacional, sinó també amb la forma que adopta cada empresa i amb la relació que té amb la societat. El fet que ja hi haja hagut 148.000 canvis de contracte és molt revelador de la potència del projecte i de l’impacte que pot arribar a tenir.
I la incardinació d’aquesta campanya dins l’èxit de la candidatura ‘Eines de país’ posa en relleu, a més, que l’Assemblea Nacional Catalana ha sabut obrir vies noves que fins ara havien estat poc transitades, però que, en la mesura que transformen a fons la nostra societat, són imprescindibles. La consolidació del sindicalisme independentista, la històrica victòria a la Cambra de Comerç de Barcelona i el salt endavant d’aquest projecte de consumisme polític són processos molt ben dissenyats que palesen una presa de consciència important de l’independentisme per a fer sentir la seua força també fora de la política, amb la fita de configurar una societat on els poders fàctics no siguen tan determinants. Tot plegat evidencia que com a país hem après moltes coses de tot allò que va passar durant l’octubre republicà del 2017.
Un exemple. Els meus diners parlen com jo: Català. I funciona. Un altre. Mira, li diu una amiga a un cambrer sudamericà; et deixe propina perquè m’has parlat en Català. I també funciona. És tan senzill com posar-se en valor a un mateix.