Fotografia: Albert Salamé.

Baixant amb uns amics del concert de dissabte, vam coincidir a recordar l’impacte sobre la nostra vida d’aquell disc amb caràtula negra que Lluís Llach havia enregistrat el gener del 1976, dels concerts al Palau d’Esports de Barcelona. Era, supose, una referència inevitable després de constatar que unes quantes cançons de les que acabàvem de sentir, Llach ja les havia cantades, amb la mateixa intensitat, en aquell disc. De “Silenci” a “La gallineta” i de “El jorn dels miserables” a “L’estaca”, convertida amb el pas dels anys en un himne mundial.

Històries de VilaWeb. L’Estaca: Cent versions d’un himne universal

Tot xerrant, vam convenir que si, quaranta-cinc anys després, aquelles lletres i músiques sonen tan d’actualitat certament és per un parell de coses. La primera és que eren molt ben fetes –cap obra d’art no aguanta tants anys si no és bona. I la segona, que, efectivament, encara no hem arribat allà on fa quaranta-cinc anys ja volíem arribar.

Tanmateix, a parer meu, no és gens bo convertir això en un malestar. És molt millor aprendre de Llach. Ell no s’ha cansat mai i sempre hi va i hi va i hi va. No ha deixat mai de fer una gran obra amb una exigència de qualitat altíssima –i, sobre això, si dissabte hi havia ningú que esperava veure i sentir un Llach justet-justet va quedar amb un bon pam de nas: quin concert, quina veu, quin domini, quina actuació! Però, com va recordar algun dels músics i cantants que el van acompanyar, allà a l’escenari hi havia també el Llach activista, el Llach militant de tantes causes que al capdavall són una sola causa: la llibertat. I el recorregut i la persistència d’aquest Lluís Llach és una gran lliçó per a tots sobre la qual m’agradaria cridar l’atenció.

Perquè, després d’haver contribuït com el primer a lluitar contra el franquisme, i d’haver hagut d’anar-se’n a l’exili, Llach precisament va ser dels primers a entendre que la transició era una farsa, concretament la que vivim avui i que finalment el país ja veu com allò que és. I va ser dels primers a rebutjar de ser ofegat per aquella farsa i a oposar-s’hi. Recordeu que va portar als tribunals Felipe González per haver traït el programa electoral amb l’entrada a l’OTAN; i que el 1981 encara va ser censurat a TVE. Avui tothom parla amb raó de la seua important contribució a Junts pel Sí, però cal fer memòria per recordar que també es va presentar per Nacionalistes d’Esquerres el 1980, quan no era moda, precisament, ser independentista. I que, amb la seua actitud i el seu compromís intacte amb el pas dels anys, pràcticament ha rescatat el país en moments molt difícils. Amb concerts mítics com el del 1985 al Camp Nou, el primer espai multitudinari en què l’independentisme va tenir l’ocasió de traure el cap després de la duresa de la repressió postfranquista; o el de dissabte mateix.

Per això jo m’estime més mirar aquests anys que hem passat junts, escoltant-lo cantar, com un procés social gegantí d’aclariment i de definició. Perquè crec que potser així entendrem millor on som avui, més enllà de les penoses circumstàncies provisionals que tant ens emboiren l’esguard.

Una vegada un polític letó em va deixar atònit quan em va dir que no s’entenia com era que els catalans no havíem proclamat la independència després de la mort de Franco. Tenia tota la raó del món, però la veritat és que en aquell moment l’operació de reforma del franquisme –que avui constatem que és un podrimer i un suplici– va funcionar, per la raó que fos. Per la por de tornar a la dictadura, perquè els partits s’havien convertit en grans maquinàries d’interessos personals, per la manca de criteri intel·lectual, per la repressió contra els qui aleshores ja ho deien. Per la raó que fos.

En aquell projecte de reforma del franquisme s’hi van abocar uns recursos ingents, nacionals, estatals i internacionals. La pantomima de la transició perfecta es va vendre fins a l’avorriment i ha tardat molts anys a poder ser despullada. Ha costat molt d’esforç que s’assumesca, com Catalunya assumeix avui, que és el marc constitucional espanyol l’estaca real que aleshores ja volíem tombar –i que l’altra s’havia mort tranquil·la i tota soleta al llit. I és això que, amb una paciència i una constància excepcionals, ha fet l’independentisme, pràcticament l’únic corrent social capaç de plantar cara a la gran màquina de poder i als privilegis que es van empescar per a projectar el franquisme cap al futur i perpetuar-lo. Per això l’independentisme és l’únic moviment capaç d’assaltar el poder i disputar-li’l. Capaç avui, demà, quan siga, de tornar-ho a fer.

I per això el concert del Sant Jordi s’assemblava tant al del Palau dels Esports. Perquè en realitat és el mateix concert i representa els mateixos somnis, les mateixes il·lusions, la mateixa estima. El 1976 hi havia uns ciutadans que volien fer del nostre país un país normal i decent, simplement. La política oficial i les renúncies contínues dels polítics professionals van taponar el camí durant dècades fins que, a còpia de Lluís Llachs, el 2017, entre tots, vam ser capaços de fer saltar la tapa i aclarir definitivament la confusió. Ara, finalment, sabem com aconseguir allò que ja volíem el 1976.

I és precisament per això que m’agrada tant recordar que el “No és això, companys, no és això” té, en realitat, dues parts diferents però necessàriament complementàries. Una és la indignació amb aquells qui no han fet allò que es van comprometre a fer i que ara ens reclamen –com si fóssem idiotes– esperar no sé sap què. I això, que valia llavors per als diversos partits socialistes, Convergència, el PSUC i tots aquells altres grups i persones que van deixar passar l’oportunitat, val avui per al govern i el parlament autonomistes, per a aquests polítics d’ERC o Junts que proven de frenar el procés d’independència. Però alerta amb l’altra part de la cançó, que per a mi és la important. Perquè és allí que Lluís Llach avisa tothom que “esperem, ben segur que esperem”, però que la nostra espera no és de cap manera una espera tova i molla, sinó “l’espera dels que no ens aturarem fins que no calgui dir no és això”. És així, és gràcies a aquesta actitud sostinguda durant dècades, que hem arribat com a poble on som, tan lluny ja de l’engany enorme que ens van parar i va funcionar i, per tant, tan a prop de la llibertat. I és gràcies a això que avui sabem, com no sabíem pas el 1976, que la llibertat i la decència i la vida digna només arribaran gràcies a la independència. Quan deixem enrere Espanya. Quan guanyem el combat.

PS. El concert era en suport del Debat Constituent. Ací trobareu més informació sobre aquest important procés participatiu.

 

Si voleu, i podeu, fer-vos subscriptors de VilaWeb, aneu a aquesta pàgina. Gràcies.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.