Albert Balcells: “Sense la UE, el procés hauria acabat amb una dictadura com la de Primo de Rivera”

Que el món s’ha mirat Catalunya i, sobretot, que Catalunya ha mirat el món és una realitat que no ve de nou. L’historiador Albert Balcells i González (Barcelona, 1940), catedràtic emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona, ho detalla al llibre La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres. L’investigador hi ressegueix uns anys apassionants que van del món sorgit del primer conflicte mundial a la vigília de la Segona Guerra Mundial, amb la tasca exterior de la Mancomunitat de Catalunya, que va acollir la conferència internacional del 1921, l’exemple d’Irlanda, la diplomàcia oficiosa del catalanisme durant la dictadura de Primo de Rivera i les conseqüències de la guerra del 1936-1939 com a plats forts.

Aprofitem l’avinentesa per demanar-li sobre el passat immediat i el present i, tot i que es resisteix a “transgredir tots els principis de l’ofici d’historiador”, acaba mirant-se el procés independentista en el mirall de la història que coneix tan bé. Però l’entrevista també serveix per a conèixer una mica més un dels autors més prolífics i documentats de la histografia catalana.

—Quins van ser els vostres mestres?
—Vaig estudiar l’especialitat d’història a la Universitat de Barcelona, però el meu primer mestre va ser el monjo i historiador Casimir Martí, l’iniciador de la recerca sobre el moviment obrer a Catalunya amb el seu llibre sobre l’anarquisme a Barcelona al segle XIX. Va ser el meu padrí a la historiografia, un amic amb una intel·ligència privilegiada i d’una honestedat de pedra picada. Emili Giralt va ser el tutor de la meva tesi doctoral sobre la qüestió agrària a Catalunya, que ell havia començat a investigar i va tenir la gentilesa de cedir-me. A partir d’aquí, n’he tingut molts de mestres.

—A vint-i-cinc anys vau publicar un estudi pioner, El sindicalisme a Barcelona 1916-1923.
—De fet, és el primer llibre sobre el moviment obrer català al segle XX. Però és un llibre de principiant, fet amb tota la il·lusió d’algú que comença. Martí em va impulsar a presentar-me a la primera convocatòria del premi Nova Terra d’assaig sociològic, que es donava la Nit de Santa Llúcia, i el vaig guanyar.

—Què era l’Escola Superior de Ciències Socials de l’Institut Catòlic d’Estudis Socials de Barcelona, on vau donar classes durant anys?
—A la Universitat de Barcelona no hi havia uns estudis de sociologia i ciències socials, per la qual cosa a partir de final dels anys seixanta sota l’empara de l’Església es crea una escola superior del bisbat que fa una tasca de substitució i empara. El doctor Modrego havia fundat l’Institut d’Estudis Socials, seguint un model francès i que es dedicava a la doctrina social de l’Església, però aviat queda superat i es deslliura d’una posició confessional. Als professors –hi recordo, entre més, Rafael Ribó, José Antonio González-Casanova i Ramon Garrabou– no ens exigien cap creença religiosa i va ser un centre de formació de futurs quadres sindicals, polítics o culturals, com Carles Viver i Pi Sunyer. Però, al final, l’institut ser víctima de la reacció eclesial contra el progressisme postconciliar.

—Heu fet la vostra carrera acadèmica a la UAB. Com ha evolucionat aquesta universitat?
—Les primeres classes les vaig donar al claustre del monestir de Sant Cugat. Després les vaig fer al Centre de Cultura de Sant Cugat. He vist la construcció material de la UAB al llarg de trenta anys.

—Heu creat escola o deixebles?
—Avui dia el concepte de mestre i deixeble és una mica periclitat. Hi ha tantes novetats en la investigació que les influències són múltiples. Ara, si em demaneu si he creat o format part d’alguna xarxa de clientelisme o vassallatge dins la universitat, la resposta que us puc donar és que no. Sempre he estat un historiador independent, amb amics universitaris als quals he influït de la mateixa manera que ells m’han influït a mi. El concepte de càtedra és molt diferent de quan jo vaig estudiar.

—Esteu estretament vinculat a l’IEC. Quin és el seu paper en el camp de la història?
—Hi ha una desgraciada ignorància de la diversitat de metes de l’IEC, tot i que el nucli més antic és la Secció Històrico-Arqueològica. En general, es tendeix a oblidar que en la recuperació de la identitat col·lectiva la memòria històrica ha estat tan important com la normalització de la llengua. Els referents històrics són d’una importància enorme.

—D’uns anys ençà, us heu centrat força en la història de la Mancomunitat de Catalunya i els seus presidents. En aquest sentit, heu reivindicat sovint la tasca de Josep Puig i Cadafalch.
—Puig i Cadafalch forma part de la cadena de presidents, i sovint es passa de Prat de la Riba a Macià. Prat és el fundador de la Mancomunitat, però qui la porta endavant és Puig, el seu col·laborador eminent en qüestions culturals. Puig no és epígon sinó algú que li dóna una gran volada. Prat es mor tan jove que no arriba a veure, si m’ho permeteu, la terra promesa.

—El catalanisme sempre ha tingut una perspectiva internacional?
—Cap nacionalitat, encara que no tingui estat, no pot obviar la projecció exterior. Hi ha un lema del mateix Puig que ho resumeix: “Coneguem i que ens coneguin”. Hem de sortir a fora, si volem la plena personalitat perquè Catalunya contribueixi al progrés mundial i estigui en contacte amb institucions internacionals. I, alhora, hem de fer que ens coneguin, perquè la seva identitat és feta del coneixement que en tenen els altres. Un nacionalisme que només es miri el melic no té futur.

—La Primera Guerra Mundial en va ser un accelerador?
—Els catalans prengueren una consciència més gran d’aquesta oportunitat exterior, perquè la guerra era seguida amb passió. L’estat espanyol era neutral, no va entrar a la guerra, però la guerra hi va entrar. Els catorze punts de Wilson, que incloïen l’emancipació de les nacions oprimides, van generar l’esperança que el cas català entrarien en la taula de la pau. No va entrar a l’ordre del dia, malgrat el mèrit d’un miler de voluntaris catalans, que no eren dotze mil com es va dir, però Déu n’hi do, per a una nació tan petita com Catalunya.

—Els fets ocorreguts durant la visita del mariscal Joffre poden semblar al lector ben familiars…
—Puig va convidar Joffre, que era de Ribesaltes i catalanoparlant, a presidir els Jocs Florals en un acte eminentment propagandístic. Però els fets van desbordar la Mancomunitat –es va cridar “visca Catalunya lliure” i la policia va carregar contra la gent– i el viatge va donar una notorietat exterior a la qüestió catalana una mica desafortunada. El president de la Mancomunitat i l’alcalde van trencar relacions amb el governador civil i Joffre se’n va anar abans d’hora, perquè no es volia veure embolicat en un conflicte diplomàtic.

—L’exemple irlandès és ambivalent.
—La revolta de la Pasqua de 1916 va ser durament criticada pels catalanistes aliadòfils, que creien que afeblia Anglaterra, la principal nació aliada juntament amb França. Quan després de la guerra es concedí l’estatus d’estat lliure, la Mancomunitat va saludar oficialment els nacionalistes irlandesos per aquest assoliment, tot i que el cas irlandès anava més enllà dels objectius de la Lliga. Quan es va veure que la via gradualista cap a l’autonomia seria frustrada, amb la dictadura de Primo de Rivera, va ser l’hora de Francesc Macià, que sí que va seguir l’exemple irlandès. Va anar a Amèrica a buscar finançament per al seu aixecament armat, emulant la tasca d’Eamon de Valera entre els emigrats irlandesos als Estats Units. Els fets de Prats de Molló fracassaren, però li van donar una gran notorietat internacional.

—Podem parlar d’una política internacional de la Generalitat republicana?
—Sota Primo de Rivera, els catalanistes van jugar la carta d’apel·lar a la Societat de Nacions, presentant el cas català com a homologable a les minories que havia promès protegir, com els alemanys de Polònia o els hongaresos de Romania. Els catalans aspiraven a molt més que veure la seva llengua reconeguda a l’ensenyament o la seva religió protegida, però seguien una tàctica diplomàtica notable, paral·lela a la insurreccional de Macià. Tot i que amb l’estatut del 1932 semblava que no calia aquesta projecció perquè s’havia aconseguit l’autonomia, Batista i Roca va mantenir el contacte amb els congressos de les nacionalitats, i es van desenvolupar relacions amb Occitània, de la mà de Josep Carbonell.

—Què va canviar amb la guerra del 1936-1939?
—La projecció exterior va esdevenir urgent. S’havia de convèncer Europa que la raó era en mans de la República i la Catalunya nació que lluitava amb la Generalitat al capdavant contra el feixisme. El Comissariat de Propaganda va organitzar l’exposició de l’art medieval català, coincidint amb l’Exposició Universal de París de 1937, amb la idea de contrarestar la mala imatge que havia donat la crema d’esglésies. Amb una aparença apolítica i cultural, es feia acció política. L’any 1938 hi va haver un intent del president Companys de convèncer Londres i París perquè fossin els promotors d’un armistici a l’estat espanyol, que comportés una pau negociada que evités el contagi de la guerra a Europa. Era massa tard i, a més, va topar amb la política de resistència a ultrança de Negrín i els comunistes.

—Què us ha sorprès més de les relacions internacionals de Catalunya durant aquella època?
—La revolució social del 36 fa que, curiosament, s’uneixin els socialistes i els comunistes catalans creant un partit socialista unificat, el PSUC, que aconsegueix de Moscou el reconeixement com a partit de la Internacional Comunista. Això és insòlit, perquè la política de l’URSS és d’un partit per a cada estat. Moscou ho accepta arrossegat, i sempre vist amb recança per influència del PCE, que veu amb suspicàcia aquest “partit germà”.

—Durant el procés independentista es va dir que el món ens mirava. Entroncava amb aquesta història de projecció internacional.
—Parlar d’aquests fets recents ja no és la feina d’un historiador, però una nacionalitat que lluita per la seva emancipació ha d’assolir el reconeixement internacional. Això, històricament, només ha passat mentre un independentisme ha tingut prou força per a imposar-se a l’interior o després. No es pot donar a l’exterior una responsabilitat que és de l’interior. Ara, que l’exterior és imprescindible, també. Amb l’hostilitat de l’exterior és impossible, però amb la simpatia exterior poden passar coses importants. Si no hi hagués hagut la Unió Europea, el procés independentista hauria pogut acabar amb una dictadura com la de Primo de Rivera a Espanya. Això no ha estat així, perquè l’estat espanyol forma part de la Unió. És a dir, el final del procés hauria pogut ser catastròfic sense la UE, però tampoc es pot esperar que Europa tregui les castanyes del foc a l’independentisme català.

—Què en podem aprendre d’aquella experiència?
—La projecció exterior de Catalunya a l’època d’entreguerres pot ser un exemple per a l’acció diplomàtica actual. És més, penso que Puig i Cadafalch, que no es va atrevir a convertir l’oficina d’Expansió Catalana de Joan Estelrich en una institució de la Mancomunitat, veuria amb bons ulls l’esforç de crear unes delegacions a l’exterior per part de la Generalitat. Per més insuficient que ens sembli la situació actual, aquell passat és pitjor que el present. Ara, som successors d’aquell passat, sense el qual no seríem on som ara.