02.01.2020 - 21:30
|
Actualització: 03.01.2020 - 10:19
Finalment sabem què diu l’acord signat entre el PSOE i ERC, aquest acord que té la conseqüència immediata de facilitar la investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. I la lectura que en faig d’entrada és que és més interessant que no esperava.
És un acord que té moltes ambigüitats de tota mena, un acord amb clarobscurs. La principal ambigüitat és que no incorpora el dret d’autodeterminació. Però per una altra banda tampoc no incorpora el respecte a la constitució espanyola com a únic marc dins el qual es pot parlar, sinó que remet genèricament al ‘respecte als instruments i als principis que regeixen l’ordenament jurídic democràtic’. Aquest text recorda el que es va aconseguir amb la Declaració de Pedralbes.
L’ambigüitat principal, doncs, és la indefinició del subjecte a tractar. Ara, és positiu que el PSOE reconega que hi ha un problema polític i sobretot que assumesca que cal ‘superar-ne la judicialització’. I és especialment important que el PSOE deixe escrit que, ‘com qualsevol conflicte d’aquesta naturalesa, només es pot resoldre amb processos democràtics, amb el diàleg, la negociació i l’acord’. Per això faríem mal fet de no valorar d’una manera molt especial que aquesta redacció és una esmena a la totalitat d’allò que el PSOE i el PSC han fet aquests darrers anys: Iceta duent papers amb Ciutadans i el PP al Constitucional o fent crits al parlament i Sánchez anant a Brussel·les de bracet de Rajoy a vendre el 155 i la repressió.
Amb el text presentat avui, aquestes actituds es desacrediten completament i s’han d’acabar avui mateix. Ara –i aquesta és la part que suscita més dubtes–, la gran pregunta és si tenen credibilitat precisament Sánchez i Iceta per a fer un tomb copernicà i que aquest tomb siga creïble. O si una volta tinguen la investidura a la butxaca simplement s’haurà acabat tot.
Aquest és el risc de l’acord. I això no ho sabrem fins que no hagen passat uns quants dies. Per tant, ens arrisquem tots plegats a una aixecada de camisa històrica. ERC en primer lloc. Tanmateix, sobre això hi ha un parell de detalls que crec que són importants i que ben prompte ens diran amb certitud a quina realitat ens encarem. El primer és que la primera reunió de la taula de governs serà quinze dies després de la constitució del govern. No es podrà dilatar més, doncs. El segon arribarà més aviat encara: demà mateix.
Perquè demà la Junta Electoral espanyola és més que probable que inhabilite la condició de diputat del president de la Generalitat, Quim Torra, i que suspenga els drets de diputat europeu d’Oriol Junqueras. I el PSOE i el PSC, si són coherents amb això que ha signat avui, no tenen cap més remei que oposar-se frontalment a aquestes mesures i denunciar-les. I no solament amb declaracions públiques, sinó també amb el seu comportament, votant, al parlament.
Em fa l’efecte que el cas del president Torra serà l’autèntica pedra de toc de la credibilitat d’aquest acord. La JEC l’inhabilitarà com a diputat, però el parlament sap que pot reaccionar-hi defensant que el president continua essent el president perquè no hi ha cap sentència judicial ferma contra ell i perquè, si bé ha de ser diputat per a ser president, no és clar si una volta és president ha de continuar essent diputat. El parlament, en definitiva, té vies raonables d’enfrontament i desobediència, si ho voleu dir així, respecte de la JEC. I, en vista de l’acord signat, no tinc cap dubte que el PSC té l’obligació d’unir els seus vots als de la majoria independentista i els comuns, denunciant la maniobra del poder judicial i defensant la institució de la Generalitat i el president. Altrament, aquest acord perdrà tota la credibilitat hores després de ser signat.
Si el PSC votàs amb Junts per Catalunya, ERC, la CUP i els comuns en defensa del president Torra, aleshores sí que començaria a creure que entrem de debò en una etapa nova. I si passàs això el president Torra, crec, hauria de seure en aquesta taula de negociació bilateral sempre que hi segués també el president Sánchez. I en aquesta taula el govern de Catalunya, unit, hauria d’exigir l’exercici de l’autodeterminació. Dic que Torra hauria de seure-hi, entre més motius, perquè la imatge seria molt poderosa, aquesta vegada sí. Imagineu l’impacte d’un president que l’estat profund ha intentat de destituir encapçalant la delegació negociadora i encaixant les mans amb el president del govern espanyol. I imagineu tot allò que podria arribar a desencadenar a Madrid…
Per això us demane que em permeteu una darrera reflexió. Ahir us explicava que un moviment independentista no reforça mai el govern del qual es vol independitzar i d’això en feia un argument per a dir que no era positiu de donar els vots a la investidura de Sánchez. Vist el text de l’acord, crec que la situació pot anar més enllà que no era previsible i que potser –només dic potser– es va obrint una possible eixida negociada a la situació. I em sembla raonable d’explorar si aquesta via pot menar a un referèndum d’autodeterminació o de validació del que es va fer el Primer d’Octubre. I com que ja es veu que el PSOE passarà grans dificultats a Espanya a conseqüència d’aquest acord, també em sembla raonable d’explorar si la crisi de l’estat espanyol creix exponencialment, cosa que crec que significaria, al capdavall, que no s’ha reforçat Sánchez, sinó que s’ha fet esclatar el polvorí. Si aquesta via fracassa pel PSOE, la unilateralitat encara serà més justificada.
Siga com siga, ja ho sabeu: jo sempre dic què pense i si es demostra que vaig equivocat no em reca gens de rectificar. Ni avui ni demà.
