02.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.08.2023 - 11:01
Una vegada hi havia un noi i una noia, gai ell, lesbiana ella, que van decidir anar-se’n a la ciutat per poder viure més lliurement. Acabats d’arribar, entre el desconcert de l’anonimat i la solitud del nouvingut, ens vam començar a trobar de tant en tant per tal que poguessin ancorar la seva nova vida en algun punt conegut. Alguna vegada quedàvem per sopar. Si ho fèiem, sempre era al mateix restaurant i ell sempre demanava magret d’ànec. Jo vaig arribar a la conclusió que a aquell noi no li agradava menjar o, més aviat, que la seva mare devia ser tan bona cuinera que no era capaç d’arriscar-se a tastar res de nou. Un dia que fèiem temps per entrar al restaurant que encara era tancat algú va dir que podíem anar a un altre i jo vaig al·lucinar quan vaig veure que l’alternativa era un restaurant grec que hi havia al carrer de París, Planet Greece, a tocar de Casanova em sembla, on es menjava la mar de bé i on de tant en tant et donaven plats de guix per trencar mentre sonava el sirtaki de Zorba el grec.
Recuperada de la sorpresa, els vaig dir que, si volien, podíem fer trobades periòdiques per anar a sopar a restaurants “exòtics”. Tal dit, tal fet. Ens vam posar unes regles mínimes, una trobada al mes, pagaríem per torns, cada cop un ho pagava tot i el que pagava triava el restaurant i no havíem de repetir llocs. Aquesta darrera regla ara ja no és tan rígida però generalment la respectem. Aquest agost celebrem els nostres dinou anys com a grup gastro-alegre i no vam trigar gaire a tenir nom.
L’any 2005 el GELA va organitzar l’exposició Les llengües a Catalunya al vestíbul de la UB. Un dels nois de l’equip coneixia el noi gai i, el dia de la inauguració, quan es van saludar, es van fer un petó. El meu fill petit, que aleshores tenia dotze anys i sabia que la noia era lesbiana, se’m va acostar i em va demanar
—Mare, ell és gai?
—Sí.
—Ostres, doncs aleshores quan feu aquells sopars tots tres vosaltres sou la taula dels raros.
–Ah, sí? Per què?
—Home, ella és lesbiana, ell és gai i tu ets mare soltera…
Des d’aleshores vam adoptar el nom de raros, que em perdonin els normativistes.
Quan vam començar el nostre periple, el GELA estava treballant en la cerca de parlants de llengües diverses, l’embrió de l’inventari que ara supera les 300 llengües amb parlants a Catalunya, i aquesta tasca es va afegir a la nostra activitat. Els primers cinc restaurants a què vam anar van ser el ja esmentat Planet Greece; el Mesopotàmia de l’inefable Pius Alibek; la creperia bretona Le P’ty Mon del passatge de Pellicer, de la qual tornaré a parlar un dia d’aquests; i un vietnamita que em sembla que encara és al carrer de Villarroel davant del Clínic. En aquest cas, un alumne que s’havia entusiasmat amb això de les llengües m’havia passat al davant i ell ja hi havia anat a demanar als treballadors quines llengües parlaven (aquell moment en què descobreixes que els treballadors d’un restaurant vietnamita no necessàriament han de tenir cap vincle amb el Vietnam i resulta que parlen wu o altres llengües de la Xina).
El cinquè no sé si encara existeix. Es deia Lahore i era al capdamunt del carrer del Torrent de l’Olla. Ara hi ha un Lahore al Moll de la Ronda i no sé si són els mateixos, però aquell de Gràcia ens va deixar un record inesborrable. Un lloc on segurament no hauríem entrat si no fos perquè era paquistanès, amb hule a les taules i el televisor engegat. És impossible recordar què vam menjar després de tants anys però sí que recordo un sorbet de mango i unes postres de color verd i rosa amb una textura com de polenta de cuscús; vull dir que era una massa de grans petits compactats. Espectacular. Vaig parlar d’aquest restaurant a la gent del GELA que aleshores encara no tenien canalla i tenien més llibertat que jo i ells hi anaven força sovint. Ben segur que totes aquestes experiències ens van anar bé per anar entenent la diversitat que arribava i vam descobrir una cosa: no era fàcil parlar de les llengües de la gent si aquestes no eren oficials; els prejudicis atàvics han convençut molta gent que les seves llengües són una rèmora que no serveix de res. Però ens vam entrenar per indagar sense que se sentissin agredits i vam mantenir grans converses que van ajudar el GELA a créixer i a estar actiu encara ara, més de trenta anys després de la seva fundació, el 1992.
