A Alemanya, Josep Pla hi va veure covar l’ou de la serp

  • Destino publica 'La inflació alemanya', les cròniques que Josep Pla va escriure per a la Publicitat com a corresponsal a Berlín · Va ser testimoni de la crisi i va poder veure de prop Adolf Hitler

VilaWeb
Els acusats del 'Pustch' de Munic.
Joan Safont Plumed
28.10.2023 - 09:52
Actualització: 28.10.2023 - 22:37

Potser algun televident atent ha trobat Josep Pla i Eugeni Xammar a la sèrie Babylon Berlin, ara que s’ha emès a TV3. Si no l’heu vista, la recomanem fervorosament, com ja vam fer en el seu moment. És fàcil imaginar-se’ls com peixos a l’aigua en aquell Berlín cosmopolita, alegre i despreocupat, frívol i al caire de la tragèdia, fos a l’Hotel Adlon, on compartien tertúlies amb altres periodistes –Xammar era el tresorer de la Verein der Ausländischen Presse zu Berlin, l’Associació de la Premsa Estrangera a la capital del Reich–, dinant al restaurant Kempinski, escrivint al Cafè Bardinet, a la Postdamerstrasse, o al Romanisches Cafè, a l’inici de la Kurfürstendamm, la Ku’Damm, el bulevard per excel·lència, que podem veure a la tercera temporada de la sèrie alemanya.

Josep Pla, a París.

També és probable que puguem buscar –i qui sap si trobar– els dos periodistes catalans a Das Weiße Haus am Rhein, traduïda com a Hotel Europa, i que es pot veure a Filmin i aviat a TV3. És la història, més o menys real, més o menys inventada, dels Dressen, propietaris d’un hotel luxós sobre el Rin, a Rüngsdorf, Bad Godesberg, un barri de la ciutat de Bonn, a l’estat de Rin del Nord-Westfàlia. Del trauma de la Primera Guerra Mundial fins a les polítiques racials del nazisme que parteixen la família protagonista, hi veiem l’ocupació francesa després del diktat de Versalles, incloses les tropes senegaleses que van ser motiu de l’anomenada vergonya negra, la presidència del socialista Friedrich Ebert, el creixent antisemitisme i la idea de la punyalada per l’esquena dels revengistes i ex-combatents, les lluites dels comunistes i els independentistes renans, l’aparició dels Inflationsheiliger, grups mítico-apocalíptics d’inspiració socialista i cristiana que van aparèixer arran de la inflació. I, evidentment, el creixent protagonisme d’un hoste anomenat Adolf Hitler, registrat per primera vegada l’any 1926 com a “escriptor apàtrida”. És a dir, tot allò que va veure i explicar Pla a les cròniques enviades d’Alemanya estant al diari La Publicitat durant els anys 1923-1924, ara fa cent anys. Vuitanta-vuit cròniques que ara són recollides a La inflació alemanya (Destino).

El Reichbank durant la inflació.

L’arribada a un país en crisi

Després del viatge iniciàtic a París, l’abril del 1920, i d’haver escrit cròniques sobre bona part d’Europa, Pla té la pretensió de ser enviat a Londres, capital de l’encara lluent imperi britànic. Però la direcció de la Publicitat, vell diari republicà que s’acaba de catalanitzar sota l’orientació d’Acció Catalana, li proposa de prendre la corresponsalia de Berlín, on retroba Xammar –corresponsal del diari rival, la Veu de Catalunya, bon coneixedor de la llengua, casat amb una dona prussiana i integrat en el medi periodístic alemany–, que arrodoneix amb col·laboracions a El Día, dirigit pel seu amic Joan Estelrich, del qual és propietari el magnat Joan March. El primer d’agost de 1923, quan Pla arriba a Berlín, “Alemanya és com una molla que ha perdut una gran part del seu vigor”. Un imperi derrotat sotmès a l’ocupació franco-belga de la conca del Ruhr per a garantir el pagament de les reparacions lleonines establertes pels aliats, que el govern es resistia a pagar. Una república democràtica en tensió, on la dreta òrfena del kàiser cerca un home fort: “Conspiren, conspiren i no troben res. Parlen, escriuen, es mouen, i el govern, amb gran indignació d’ells, és d’una generositat inacabable. Fan el mateix paper que a França fa l’Acció Francesa. Mengen comunistes, pengen jueus, tenen aspiracions policíaques i estan sempre disposats a morir per la pàtria.”

El canceller Stresemann llegint el diari.

Poc després d’arribar a Alemanya va ser nomenat nou canceller Gustav Stresemann, del Partit Popular Alemany, “l’ala esquerra del nacionalisme alemany” que acceptava la república amb reserves i estava estretament vinculat al poder industrial. Encapçalava una coalició centrista. Pla fa un retrat precís de l’home que amb la seva política pragmàtica i reformista va negociar el pla Dawes, que equivalia a una renegociació del deute alemany i l’acostament a la França d’Aristide Briand –amb qui compartiria el premi Nobel de la pau: “És un bon orador, doblat d’home d’experiència, i és reconegut com un dels millors gerents d’afers que té aquest país. A la sala roja del Reichstag –on l’hauríeu pogut veure aquests dies indefectiblement rodejat de periodistes alemanys i estrangers– la seva figura d’home petit, una mica ple, de barbamec, es distingeix de seguida de la massa grisa de diputats. Stresemann és una esperança per a Alemanya.” Com afegiria més endavant, amb notable admiració, “és un home racialment alemany i prussià, però és un esperit fi, un polític de traça indiscutible”.

El pànic a la inflació

Un dels fenòmens que van esglaiar el jove periodista és la hiperinflació. Li deixarà un pòsit de conservadorisme econòmic (i polític) que l’acompanyarà tota la vida, tant en el debat d’idees, com en les finances personals. El pànic a una espiral inflacionària, l’aversió al risc financer i la preferència per les monedes fortes i sòlides que es convertirà en un ritornello habitual, tenen l’origen en el fet que va ser espectador d’un fenomen realment delirant. Tot just d’arribar, va poder veure que els dos-cents mil marcs que li costava l’habitació d’hotel on s’allotjava –dues pessetes, al canvi–, en una setmana s’havien depreciat a la meitat. És a dir, cobrant com feia en una moneda llavors forta com la pesseta, set dies després l’allotjament li costava la meitat. Va ser la primera de moltes observacions de primera mà i anècdotes viscudes que van enriquir les seves cròniques, i que es van centrar en aquell fenomen que va produir bitllets de milions i bilions de marcs que no servien sinó per a empaperar parets. El resultat de tot plegat no podia ser gens falaguer: “A Alemanya, mai els rics havien estat tan rics com ara i els pobres tan pobres com ara.”

Pla és un periodista de ciutat, que escriurà sobre les grans capitals europees, però després d’escriure durant gairebé tres mesos des de Berlín, té clar que les tensions internes del Reich alemany –nom oficial del règim nascut a Weimar– són fora de la capital prussiana. Ho havia percebut tan bon punt va arribar: “Prússia és republicana i socialista. Baviera és monàrquica. Saxònia és comunista. Això naturalment, no és pas absolut. Prússia pel que té d’industrial, és socialista i republicana, però pel que té d’agrícola és kaiserista i nacionalista. A Baviera passa el mateix, i a Saxònia. Però, de la mateixa manera que a Prússia dominen les idees de la fàbrica, a Baviera dominen les del camp. Això s’ha de completar, encara: A Prússia les grans organitzacions capitalistes són tendencialment republicanes i socialistes, mentre que a Baviera són tendencialment nacionalistes i catòliques.” Per conèixer de ben a prop què passa, Pla i Xammar se n’anaren el 4 de novembre de 1923 en direcció a Colònia, a Renània, i en acabat cap a Baviera, Turíngia i Saxònia.

Un viatge per Alemanya

A Renània, Pla i Xammar van poder veure de prop el fenomen de l’independentisme renà, que l’octubre del 1923 –poc abans que hi arribessin– arribà a proclamar la República Renana a la zona ocupada per França. De fet, no se’l van prendre pas com una cosa gaire seriosa, ni creien que tingués cap base més enllà del ressentiment contra Berlín i l’oportunisme francès. Com assenyala el catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra Josep Maria Fradera –en un pròleg en què el rigor historiogràfic saluda la qualitat del periodisme–, el separatisme era una prova de la inestabilitat alemanya i dels interessos dels aliats a assegurar l’enfonsament de l’enemic vençut, i que en aquell moment era factible. El problema important, però, semblava provenir de Baviera, l’antic regne tradicional i catòlic –com les terres del Rin– del sud. Munic, segons Pla, és una ciutat on la vida seria normal, “si no fos que, quan un menys se n’adona, se senten uns trets darrere la cantonada, hi ha unes corredisses i al cap de poc passa l’ambulància de la Creu Roja”. Una terra de cops d’estat.

La Marienplatz de Munic durant el ‘Putsch’ (fotografia: Bundesarchiv).

De fet, l’atzar va fer que Pla i Xammar fossin testimonis de l’anomenat Putsch de Munic, el cop d’estat fallit encapçalat pel cap del NSPAD, Hitler, i el general Erich Ludendorff, cap de l’exèrcit alemany durant la guerra. Fou el 8 de novembre de 1923, aniversari de la revolució que havia desembocat en la caiguda de la monarquia i la rendició alemanya. “A mitja tarda, tota la ciutat era una olla de cançons i de cridòria. Les colles més manses cantaven rodejant una bandera, a les cantonades més cèntriques, les cançons de la guerra. Altres colles passaven formades i marcant el pas, cridant contra els jueus: Juden, Juden, Juden… Sovint d’aquestes bandes en sortia un tret de revòlver, isolat, s’iniciaven unes corredisses, el carrer es netejava, i després, al cap d’una estona, la gent tornava a sortir dels amagatalls, com si el ruixat hagués passat.” En una descripció dels fets absolutament cinematogràfica, Pla descriu fil per randa què va passar a la cerveseria Bürgerbräukeller, on era previst que intervingués el primer ministre bavarès Von Kahr, tradicionalista, anticomunista i antisemita: “Hi ha un moment de silenci que de seguida es romp en saber que al llindar de la porta s’ha presentat Hitler al davant d’una banda. Hitler entra. La gent protesta. Es victoreja Von Kahr. Hitler demana per parlar. La protesta es fa més densa. Hitler avança decidit, puja al taulat, es treu un revòlver i dispara dos trets al sostre. Cau una mica de calç i de pols. Es fa un silenci glacial. Hitler parla.” Com sabem, Ludendorff i Hitler van acabar essent detinguts i, de la presó estant, aquest darrer escrigué el seu programa: el Mein Kamf.

La cerveseria Bürgerbräukeller on va tenir lloc el ‘Putsch’ del qual van ser testimonis Pla i Xammar (fotografia: Bundesarchiv).

Hitler té la paraula

Pels lectors barcelonins de Pla, els qui el seguien a la Publicitat, Hitler no era un nom nou. Ja n’havia parlat en un dels primers articles, en què el descrivia com “un histèric del nacionalisme”. I assenyalava: “És un home sense cap preparació, és un barret de rialles, però té cops potser genials i ataca amb un gran furor, cosa –el furor– que en aquest moment aquí fa un gran efecte perquè el país està més aviat aplanat i aixafat.” Hitler és el protagonista d’un dels articles més memorables, però també més discutits del recull: “Coses de Baviera: Hitler (monòleg)”, resultat de la suposada entrevista que els dos periodistes catalans van fer al capitost nazi a la seu del diari del partit. En el text, com en la peça de Xammar, el futur dictador s’esbrava amb una lliçó d’antisemitisme ètnic, en contraposició amb el religiós dels Reis Catòlics –alliçonant dos periodistes ben rebuts en la seva condició, si més no diplomàtica, d’espanyols– i anunciant els seus plans de futur.

Hitler i els seus en una ronda propagandística per Alemanya (fotografia: Bundesarchiv).

“Gènere bo i baratet”, en diu irònicament Pla, que no parlava alemany i en tots aquests dies havia d’aprofitar les traduccions que feia Xammar. A diferència de l’entrevista del seu amic, aquest és un monòleg d’un personatge de qui Pla destaca l’impermeable vulgar, amb cinturó i solapes grosses, que vesteix el seu interlocutor. S’ha discutit molt sobre si els dos periodistes se la van inventar. Sembla cert que van tenir la possibilitat d’escoltar i veure de prop un personatge que avui tots hem vist manta vegada en documentals i films històrics, però que llavors no deixava de ser un actor més aviat secundari de la política europea. El fet és que ni Pla –ni Xammar– no en va parlar mai, d’aquesta entrevista. Però tampoc no va parlar gaire d’Aly Herscovitz, la noia jueva amb qui va compartir aquella temporada, causa, sembla evident, de l’estremiment que li causava l’antisemitisme ambiental que començava a ofegar Alemanya.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any