19.05.2015 - 11:30
Fa molt, molt de temps, a un país llunyà hi vivia un emperador que, després d’aconseguir pujar al poder, va decidir escriure un llibre compilant totes aquelles tècniques ancestrals que havien arribat fins a ell. Aquest podria ser el principi d’un conte, però en realitat és l’inici de la medicina tradicional xinesa, que, si bé té un origen encara més antic, va ésser institucionalitzada fa més de 3.500 anys de la mà de l’emperador Huangdi i recollida en un parell de llibres anomenats Nei Jing.
Aquesta medicina, la més antiga del món d’entre les que encara són vigents, parteix de la doctrina taoista i està basada en una concepció del cos força diferent de la que regeix la medicina aristotèlica, hegemònica a la nostra societat. L’anomenada medicina convencional, des d’un punt de vista clarament eurocèntric, concep el cos com un agregat d’òrgans que s’han de tractar de forma especialitzada i concreta per a curar una malaltia, mentre que la medicina tradicional xinesa considera el cos des d’una perspectiva més global. A la medicina tradicional xinesa el centre és la persona malalta i les causes que l’han portat a estar-ho.
Qüestió d’harmonia
L’equilibri entre allò positiu i negatiu és el principi filosòfic que sustenta aquesta doctrina mèdica. Si el yin i el yang estan equilibrats perquè cos i ànima ho estan, el qì – l’energia vital que segons la creença xinesa recorre el nostre cos de forma similar a la sang pels meridians- flueix correctament. Si es produeix un desequilibri, esdevé la malaltia
Així, les tècniques que conformen la medicina tradicional xinesa tenen l’objectiu de desbloquejar l’energia vital. Tot i que hi ha un cert consens sobre quines conformen el nucli d’aquesta doctrina, la destrucció massiva de textos i la opressió dels practicants en algunes èpoques fan que es desconeguin molts aspectes filosòfics i tècniques que potser s’utilitzaven.
Segons afirma Manuel Rodríguez Cuadras, professor de medicina tradicional xinesa i propietari d’un centre a Barcelona, “el fet que la medicina tradicional xinesa es desenvolupés en una època on predominava la tradició oral i que els textos siguin moltes vegades poc clars tampoc ajuda a la seva total comprensió”.
Evolució i extensió de la medicina tradicional xinesa
A mesura que aquesta medicina es va anar estenent pels països del sudest asiàtic, va anar adquirint nous matisos i cada territori va anar creant una cultura medicinal pròpia. Actualment, les medicines japonesa , tibetana , coreana i mongola es consideren independents, si bé totes estan fortament influïdes per la medicina de la Xina.
La medicina tradicional xinesa –MTX- que es practica actualment prové d’una compilació de receptes i tècniques duta a terme a la República Popular Xinesa de Mao Tse Tung. Tot i que el dictador apostava per un trencament radical amb les tradicions antigues, va acabar institucionalitzant la medicina tradicional xinesa per pal·liar les malalties que assotaven la població. Va triar receptes i tècniques entre les més de mil escoles existents, va tenyir els principis amb la filosofia marxista-leninista i els hi va donar un caràcter oficial.
Els quatre pilars
Malgrat la controvèrsia, són quatre les teràpies que es consideren bàsiques: acupuntura, fitoteràpia i dietètica, tuina i txi kung. L’acupuntura és la tècnica principal, i acostuma a anar aparellada amb la moxibustió . Ambdues manipulen el cos per a reequilibrar el qí mitjançant punts dels meridians que recorren a la persona. L’acupuntura ho fa amb agulles i la moxibustió escalfant la zona amb moxes -canuts calents elaborats amb artemísia– o ventoses.
La MTX creu que moltes malalties o dolències estan causades per factors ambientals i emocionals o per mals hàbits. Així, la fitoteràpia i la dietètica no s’empren només amb la finalitat de curar malalties, sinó que també les prevenen mitjançant l’incorporació de plantes i aliments a la nostra rutina.
Una altra forma de prevenir malalties i de cuidar el cos és el txi-kung, un sistema d’exercicis de meditació. Aquesta tècnica es basa en el control del cos, la ment i la respiració per a millorar la salut. El seu objectiu és garantir l’equilibri entre els tres tresors de la tradició xinesa: esperit, essència i energia.
L’última teràpia principal és la tuina, que es podria definir com una acupuntura sense agulles. És un massatge terapèutic i normalment va lligada a l’acupuntura perquè “si no hi ha necessitat, millor no punxar”, afirma la Cristina Domingo, doctora en MTX i directora del Màster en Valoració Energètica i Acupuntura a la Universitat de Barcelona. Normalment el metge comença amb un massatge i si finalment cal es passa a l’acupuntura.
La tuina va ésser adoptada i perfilada al segle XX al Japó. En va resultar el shiatsu, que parteix dels punts d’acupuntura però té una concepció del pacient diferent. Tal i com explica la Imma Bonet , propietària d’una de les úniques dues escoles que l’ensenyen a Catalunya, al principi del tractament “es parla amb la persona per saber quin és el seu estat emocional”. Bonnet considera que “el qí és important, però també l’estat anímic”.
Una medicina poc contemplada
La història mil·lenària i la provada eficàcia no són suficients per a què a casa nostra la medicina xinesa no sigui sovint considerada com a poc fiable. Les medicines no convencionals -entre les que es troben la MTX, l’homeopatia i la medicina naturista- a Catalunya es troben en un buit legal. Tot i que la Generalitat ha intentat impulsar dues vegades la seva regulació, no ho ha aconseguit mai.
Pedro Ródenas, president de la secció de medicina naturista del Col.legi de Metges de Barcelona, explica que dins el col·lectiu de metges impera una unanimitat de criteri. “Això no es deu a que hagin estudiat tots els tipus de medicines i hagin triat la convencional sinó que hi ha una uniformitat d’ensenyament i d’investigació”, afirma.
L’explicació a aquest fet pot estar en l’hermetisme de la medicina. Rodríguez Cuadras afirma que “la medicina és la ciència més endarrerida que existeix”. El doctor Francesc Cardellach López, degà de Medicina de la Universitat de Barcelona, ho matisa. “El món de la medicina és molt tancat però s’arriba a entendre perquè tots ens hi juguem molt”, assegura. Tot i així, explica que la UB, juntament amb la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, està intentant posar en marxa un màster en Medicina Tradicional Xinesa. “Un 25% de la població ha fet servir la MTX en algun moment”, afirma Cardellach. Per tant, hi ha una demanda de la societat i “nosaltres hem d’intentar donar-li veu”.
Cardellach explica que l’aprovació del màster seria una forma de donar-li oficialitat a la MTX i d’intentar arribar a la medicina integrativa real, on els conceptes occidentals i orientals es barregessin per a millorar la salut de les persones.
