Els fets del Centre d'Investigació Príncep Felip (CIPF) són una de les mostres més clares del desgavell de la política valenciana d'aquests últims anys. Una vegada més, molts dels recursos de tots els valencians es dediquen a qüestions banals i secundàries, si no estrafolàries, amb el pretext que ens situen en el mapa i ens fan més internacionals, però després aspectes centrals del nostre benestar, com la sanitat i l'educació, acaben retallats. I la recerca científica del CIPF, que és una recerca biomèdica important, amb aplicacions pràctiques directes, es troba sotmesa al principi de manca de seriositat i de manca de visió de futur.

Aquí hi ha un problema de planificació a llarg terme. La recerca científica no es pot improvisar. Una frustració com la de tancar les portes, d'un dia per altre, d'un centre com el CIPF --o si més no de disminuir-ne radicalment el potencial--, és un desastre polític majúscul i revela manca de seriositat i de programa. Alguna cosa s'ha fet malament i ara en paguen les conseqüències, per començar, els cent vuit treballadors de primer nivell que despatxaran, a més dels becaris pre-doctorals, que veuen frustrada la carrera científica. És la manifestació més clara que la política que es fa és una política buida de visió a llarg termini.

Tots els grans projectes de centres de recerca necessiten un període de consolidació llarg. Calen uns quants anys de rodatge. Amb els sis anys del CIPF no n'hi ha pas prou per a consolidar-lo, però s'ha de dir que ja havia assolit un nivell molt alt i que havia obtingut resultats de relleu mundial. I això que fan ara no és pas una auditoria per a optimitzar costos i per a reconduir la recerca, eliminant-ne les línies que no rendeixen o no obtenen resultats; això que fan és una retallada brutal sense cap mena de criteri científic, una condemna de bones línies de recerca que podien obtenir grans resultats. El CIPF és tocat de mort.

Vejam, mirat avui, el pressupost inicial del centre era probablement desmesurat. Hi havia una certa hipertròfia. Però la crisi ha accelerat un procés d'aprimament que ha acabat ofegant del tot el centre, de la pitjor manera. En condicions normals, i amb una política sensata, aquest aprimament forçat per la crisi hauria estat molt menor, s'hauria fet més progressivament i, sobretot, tenint en compte criteris científics.
I, atenció!, romanen dotze línies d'investigació de les vint-i-cinc que hi havia, però moltes d'aquestes dotze línies, buidades de personal, seran a la pràctica inoperatives, per manca de recursos. I cal encendre llums d'alerta, perquè això que passa al CIPF també passa al Centre d'Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM) o a l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries, algunes línies del qual també han estat tocades.

La situació general deguda a la crisi és força devastadora en tots els àmbits. Però és que ací van voler fer una gran operació científica que, òbviament, requeria el suport a llarg terme i que en menys de sis anys se n'ha anat en orris. I aleshores diuen que per a eixir de la crisi cal canviar el sistema productiu, no tan basat en la construcció, sinó en el coneixement, l'educació i la recerca.

Però a l'hora de la veritat resulta que l'educació pública i la recerca tornen a anar a la cua de tot, sobretot tenint en compte que enguany la Generalitat es gastarà tres milions d'euros en un campionat de golf a Castelló. Hi ha novament una gran contradicció entre allò que diuen i allò que fan.

Juli Peretó
(Opinió telefònica recollida per VilaWeb.)