Xavier Trias: “Jo ja me n’hauria d’haver anat”

Xavier Trias i Vidal de Llobatera (1946) no el deixen jubilar. Després de guanyar les darreres eleccions a Barcelona amb Junts ja va dir que, veient que el pacte entre PP, comuns i socialistes no el deixava ser batlle, ell se n’anava. Però ara, amb les eleccions catalanes, l’han acabat de convèncer d’esperar-se. De moment, el seu nebot, l’escriptor i advocat Jordi Cabré, ha escrit el llibre En conclusió (Ara Llibres), que destil·la a partir de la proximitat familiar l’adeu d’un home, l’actitud i les idees del qual són qualificades per tothom de gentleman. Cabré, en canvi, destaca la intel·ligència d’aquest ex-conseller de Sanitat, ex-batlle de Barcelona i persona clau de la política catalana. Tots dos van rebre ahir VilaWeb per a parlar d’un llibre que vol ser testimoni i retrat.

—A la vostra família esteu més castigats pels anarquistes o pels franquistes?
—Tenim de tot. Un germà del meu pare el van afusellar allà a Montjuïc per haver estat president de la congregació mariana. I això va marcar una part de la família molt important. I després hi ha els Vidal de Llobatera. Per entendre’ns, quan vaig anar a parar una vegada a Via Laietana (perquè em van agafar en una manifestació) em van dir: ja tenim tots els Vidal de Llobatera. La cosina, sobretot, quan venia Franco ja la tancaven.

—Quina és la influència del vostre parent, Pelai Vidal de Llobatera, fundador d’Acció Catalana?
—La seva història la vaig conèixer de gran, i no gaire, perquè ningú no en parlava, del nostre parent. Vaig viure amb ell uns anys quan jo era molt petit, perquè el pobre senyor va fer una demència. Estava desesperat amb mi, perquè deia que jo era molt dolent i que els donaria molts disgustos, perquè els nens jugàvem a prendre-li el bastó i li creàvem molts problemes. Hem estat dotze germans i de petits érem molts trapelles.

—Comenteu aquesta frase del llibre, si us plau: “El problema del Collboni és l’Illa.” 
—Això vol dir que Collboni depèn del senyor Illa. I al senyor Illa li interessa que Junts per Catalunya tingui el mínim poder possible per poder ser president de la Generalitat. I quan dius a Collboni: “Escolta, ara que ja ets alcalde, jo estic disposat a entrar a governar amb tu”, per què no ho vol? Per què es queda en minoria? Doncs perquè ells consideren que com menys poder tingui Junts per Catalunya, millor per a Illa.

—I jo afegeixo que el problema d’Illa és Sánchez, que per fer content Puigdemont pot dir a Illa què ha de fer, també a Barcelona.
—Jo em creia que era així, però no funciona així. Tenen molta autonomia.

—Dieu que no us n’anireu fins que no deixeu les coses arreglades a Barcelona. Què vol dir “coses arreglades”?
—Jo ja me n’hauria d’haver anat. Vaig dir: “Si no surto alcalde, me n’aniré a casa.” Aquesta és la veritat. Què ha passat? M’han dit: “Escolta’m, estigues-hi un temps més, quan s’acabin aquestes eleccions.” I dius: home això també ho deies el mes de gener. S’ha embolicat i això ha durat més del que jo tinc previst. Però que jo continuï no té sentit. El que és lògic és que deixi les coses ordenades. Les coses ordenades per mi és deixar clar qui es queda en aquest període. I jo ja ho explico, que per mi són en Jordi Martí i la Neus Munté, i que tothom no estigui nerviós. És lògic que quan el que guanyi faci el govern, jo me’n vagi a casa tranquil·lament.

—Després de les eleccions catalanes, Collboni batlle i vós dins el govern?
—Jo sempre li dic: “Collboni, tu ets el que decideixes que no governem amb tu.” El senyor Collboni ja ha dit que no. Jo li he ofert això, com també li vaig dir que si entrem a govern jo me n’aniré igualment. El que ha de fer el meu partit és recompondre la situació, com fem. Hem d’acceptar que no governem a l’ajuntament. Hem d’entendre que ens convertim en oposició, i hem de saber com fem d’oposició de manera que no sigui una rebequeria. Nosaltres hem de ser seriosos.

—Frase del llibre: “Els partits sovint són màquines sinistres”.
—Els partits hi ha cops que no respecten la individualitat de la gent. Sóc un defensor dels partits que són oberts i que, per tant, generen una transversalitat. Per això es necessita lideratge. I ara n’hi ha poc. Però ara a Junts per Catalunya n’hi haurà. Un partit sense lideratge és un desgavell.

—Sobre els fets del Primer d’Octubre, dieu al llibre que no vam ser conscients de la força que els espanyols tenen i Jordi Cabré us respon no vam ser conscients de la força que nosaltres teníem.
—Hem de saber que hi ha moments que tu et creus molt fort, però resulta que l’altre té més força que tu. Ho he viscut en la meva pròpia carn.

—Però en el cas del compte suís de què us acusaven falsament vau ser capaç de reaccionar de pressa.
—Perquè vaig tenir sort i perquè tinc un cunyat intel·ligent. El diari que ho va publicar va cometre un error, va posar els números d’un compte bancari. Tinc un cunyat que és advocat de l’estat que em va dir: “Si contractes advocats d’aquí potser passen sis, set, vull mesos. Has de contractar un advocat suís i entrar en una querella contra el banc per haver donat el teu número de compte.” I per això el banc suís va dir: “Què dieu ara?, però si no hi teniu pas cap compte, aquí!

—La resposta de Jordi Cabré, davant la suposada força del rival, quina és?
—Jordi Cabré [J. C.]: Jo m’inclino més per pensar que quan agafes tanta velocitat, si frenes és quan te la fots. I a favor d’ell, la veritat és que ens l’hem fotut igualment. Ara, després de l’hòstia que ens hem fotut (sigui perquè l’estat era molt fort o perquè nosaltres no vam creure prou en les nostres forces) sí que sembla certa aquella frase de Puigdemont que deia “paciència, perseverança i perspectiva”. I potser més endavant es pot fer una altra cosa. I ara sembla que això de poder negociar la cosa amb una certa fortalesa, i amb una certa unitat, és bastant possible. I amb la cosa més temperada pot haver-hi alguna solució.

—Dieu que una part que es desconeix al senyor Trias és la seva mala llet.
— J. C.: És que en en Xavier tothom hi veu la bona persona, perquè és una persona que escolta, i que és molt empàtica, però quan s’enfada, s’enfada molt. És a dir, quan tu li falles, en pren nota i actua en conseqüència.

—Quins punts forts li veieu, al senyor Trias?
— J. C.: Tothom li reconeix la bondat i l’honestedat. Jo penso que és la intel·ligència, que és una cosa que sembla molt òbvia, però és que és molt difícil de trobar. I tu vas parlant amb ell i vas llegint el llibre i t’adones que totes les respostes són el que se’n diu intel·ligents. Per exemple, aquest llibre té tot un decàleg de què és la negociació. “Negociar no és cedir”, “Només es pot negociar des de les conviccions fortes”, “No pots pretendre que l’altre es rendeixi del tot”.

—O aquesta: “No es pot pactar la rendició”.
—Xavier Trias [X. C.]: És que no ens hem de rendir. Nosaltres no ens hem de rendir de res. Tot això que ha passat a Catalunya aquests últims anys ha estat molt important. Sí que és veritat que quan arriba el moment de la veritat dius: “Ostres, escolta’m, ens atonyinen, ens han aculat. Què hem de fer? Ens rendim? No, no ens rendim, però passa que ho hem de fer diferent.

—Vós feu un joc de paraules, que diu: “Ara el que hem de buscar és la no dependència.”
—X. C.: Jo dic: Escolta, el que hem d’aconseguir és la independència, però la manera d’aconseguir la independència és no ser dependents. El primer que hem de fer és no ser dependents. Vols la independència, i no obtens un tracte econòmic adient? Com aconseguiràs la independència si no obtens la cosa petita? Les coses les hem de fer ben fetes, i hem d’assolir la massa crítica de gent que hi estigui d’acord. Aquesta situació l’hem de vèncer.

—I si resulta que és igual de difícil el pacte fiscal que la independència?
—Jo crec que és bastant més fàcil, si es vol. Una altra cosa és que decideixin que t’han de continuar munyint. Però ells han d’entendre que aquesta situació, a la llarga, se’ls gira en contra. Que aquesta situació és la que és conflictiva, i la que fa que la gent es torni independentista. L’altre dia Puigdemont va fer una explicació clara: “Nosaltres no anem a fer amics. Durant anys hem anat a fer amics a Madrid, a demostrar que som amables. Què anem a fer? A fer coses a favor de Catalunya. Si vostès saben fer coses a favor de Catalunya, arribarem a l’extrem de donar-vos el govern. Per què hem donat el govern? Perquè vostè s’ha comportat.”

—El llibre diu que teniu una part de vis còmica. Per exemple, imitant el ministre que us deia “Jo et dono el que vulguis, però tu abans em donaràs els dinerets, els dinerets.” Qui és?
—La frase no és exactament així. Montoro és un senyor que quan l’anaves a veure, et deia: “Cada mes ha vingut a demanar els dinerets, eh? Cada mes.” Però al final acabes sabent que el senyor Montoro té les seves coses, amb què li pots fins a arribar al cor.

—Per exemple?
—Si li parles de cavalls, el senyor Montoro s’emociona.

—Frase del llibre: “Jo no vull un traspàs de Rodalia.”
—No ho vull. Et donen un traspàs de Rodalia, que serà deficitari, i el que tindrem és que ens tornarem més dependents. Haurem de tornar a anar a demanar els dinerets. Per tant, el traspàs, depèn amb quines condicions. Nosaltres hem passat una època en què volíem moltes competències, perquè ens semblava que fèiem autogovern. I què han fet ells? Doncs donar les competències, però no el sistema per a finançar-les. L’exemple més clar és el de sanitat. Tenim un pressupost fantàstic, 12.000 milions. Doncs la despesa real de l’any 2023 de Sanitat no ha estat de 12.000 milions, sinó de 15.000 milions. Falten 3.000 milions per a finançar la sanitat. Escolta’m, això és una presa de pèl.

—Què són les Llars Trias?
—Això és una cosa molt maca. En diuen també Llars Cheshire, que són unes llars que el meu pare va agafar. És un model anglès, que consisteix a fer que un conjunt de gent visqui amb la màxima llibertat, amb la màxima autonomia possible, i parlem de persones afectades per grans discapacitats, com paràlisi cerebral.

—I que respon a la idea que l’estat del benestar no és sols cosa de l’estat, sinó de la iniciativa civil.
—Tu pots donar-ho a la gent, però has de fer-ho amb una col·laboració estreta de la societat civil, que hi posi part de diners. I després pots desgravar, però necessita forçosament aquesta voluntat de fer les coses. No pots pensar que l’estat ho ha de solucionar tot, sinó que nosaltres, amb l’esforç, hem de fer coses i hem de ser capaços de regir. Però és evident que l’estat s’ha de reservar i ha de ser capaç de respondre a aquelles coses que no tenen solució.

—Frase del llibre impactant, de quan éreu batlle: “Vostè té un problema, que és que jo tinc tres pisos i són una casa de putes.”
—La meva resposta va ser: “Jo no tinc el problema, que el problema el té ell, i a més si puc, el cascaré.” Això li vaig dir. No es pot ser tan cínic. No es pot ser així a la vida. Nosaltres tenim problemes que sabem que hi són, però el que no pot ser és que tu abusis d’aquests problemes i que facis el ximple. Tu llogues un pis, doncs tu has de saber a qui llogues el pis.

—Senyor Cabré, què volíeu explicar amb aquest llibre?
—J. C.: Pensava que era important de fer una recapitulació de la seva manera de pensar i de la seva actitud, sobretot. Que és això: construir. És intentar ser una persona que pot pensar com pensa, pot tenir raó, pot tenir menys raó, pot equivocar-se, però l’actitud és constructiva, de gentleman, guant blanc. I ara, realment, doncs passa això que diu ell: anem transformant tots els adversaris en enemics. I pensava que aquest testimoni era útil.
—X. T.: Jo sóc optimista. Creure que el futur és pitjor és una mentida, el futur serà millor.

—Al llibre dieu: no podem renunciar a la independència. Per què no?
—X. T.: Perquè ho portem a dintre. Nosaltres som catalans, creiem de debò que Catalunya és una nació. Que, escolta, podem ser una nació que s’acomodi en segons quina situació. Si Espanya fos un estat plurinacional… Escolta’m, jo vaig viure a Suïssa, i allà no hi ha ningú que se li ocorri de dir que què fas ensenyant la canalla el suís-alemany. Tenen una manera respectuosa, no són conqueridors. Són defensors d’allò seu, això sí. Molt. Tremendament.

—Però passa que Suïssa no ho serem, aquí…
—X. T.: Bé, es viu millor aquí que a Suïssa. Jo hi he viscut dos anys i, home, és un lloc molt ben organitzat, que funciona molt bé, que té aquestes qualitats, però si tu no saps com avorrir-te, te’n vas a Suïssa.
—J. C.: Jo sóc escèptic sobre el reformisme d’Espanya, però ara mateix hi ha una taula de negociació justament a Suïssa, que vés a saber com acaba. Vull escoltar a veure com acaba. Penso que és una cosa molt interessant, en aquest moment.