Xavier Domènech: ‘Es poden tenir sobiranies compartides amb la resta de pobles de l’estat’

Xavier Domènech (1974) és professor d’història de la UAB i especialista en moviments socials. Membre de Procés Constituent, al costat de Teresa Forcades i Arcadi Oliveras, va donar suport a la candidatura d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. Després de la victòria, fou nomenat comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona. I, en una carrera fulgurant, ara ha acabat encapçalant la llista d’En Comú Podem a les eleccions al congrés espanyol. Xavier Domènech atén VilaWeb via telefònica, entre acte de campanya i acte de campanya.

—Per què us n’aneu a Madrid? Quedeu-vos aquí, que prou falta que ens fa…
—No me’n vaig pas a viure a Madrid, eh? El grup treballarà des de Catalunya. Anirem a les sessions, quan toqui. Per tant, hauré de marxar dimarts i tornar dijous. Però la feina del grup parlamentari nosaltres la farem des de Barcelona.

—Ho coneixeu, Madrid?
—Fa anys vaig viure-hi sis mesos per qüestió de feina. Hi tinc amics. M’agrada més Barcelona, Roma i Nova York, però Madrid també està bé. Ara, Nova York és fascinant: és una de les capitals del món. Fascinant.

—Creieu que Madrid és la capital dels catalans? Què n’opineu de les declaracions d’Ada Colau?
—Ens remetem a les declaracions que ella mateixa ha fet avui explicant-se.

—No podeu afegir-hi res més?
—No, em sap greu.

—Pablo Iglesias inclou el referèndum en el programa. Hi ha gent que ho nega.
—Evidentment, l’hi inclou. En el moment que Pablo Iglesias és invitat per Rajoy a la Moncloa, ell no només es nega a afegir-se al front antisecessionista, sinó que surt a dir que la solució és que els catalans puguin decidir el seu futur lliurement en un referèndum. Aleshores ja queda molt clar que és una aposta claríssima. Aquestes seran les primeres eleccions generals on es podrà discutir i votar, tot això. I no només perquè hi ha una confluència catalana, En Comú Podem, que ho volem, sinó perquè l’aliança que tenim amb la resta de confluències de l’estat també ho diuen. Negar això em sembla un error. És negar una evidència.

—També és un error de no acceptar que l’inclou, però al darrer minut. D’entrada al programa hi posaven ‘consulta’ i no ‘referèndum’. No es pot dir que s’hi veiessin gaires ganes.
—El problema és que al programa hi sortia ‘consulta’, perquè és consulta via referèndum, de la llei de referèndums de l’any 1980. I va despertar desconfiança, cert. És veritat que s’havia d’explicar millor. I per això es va canviar. Però abans el compromís ja era notori i públic. Dues setmanes abans que saltés això del programa, Pablo Iglesias va anar a la Moncloa i va apostar pel referèndum. Errejón també. Posem-nos-hi del tot: Pablo Iglesias va a un programa de la Maria Rosa Quintana, de ‘prime time’, i diu que la solució és un referèndum. Però bé, si el problema era aquest, doncs es canvia i ja està. Perquè el compromís sí que hi era.

—Imaginem que Podem guanya les eleccions. Quan es faria el referèndum, i com?
—El primer any de la legislatura. El 2016. Hi ha dues vies: la transferència temporal de la competència, com havia demanat el Parlament de Catalunya. Aquesta és una via. L’altra és fer-lo directament, que crec que és més ràpid. Agafar l’article de la constitució que permet consultes referendaries i utilitzar la llei orgànica que ho desenvolupa, que és del 1980, i fer un referèndum directe. I ja està. Qualsevol altra via que impliqui unes altres fórmules o un procés constituent espanyol, significaria que el dret de decidir quedaria subjecte a una reforma o procés constituent que duraria més temps, i dins un debat més genèric. Abans de res, doncs, que els catalans decideixin si volen tenir una forma específica de relació amb l’estat, o no. Veure si en volen cap o tenir un estat independent. I per tant ja no ens hem de preocupar de processos constituents. La idea és fer-ho per la via més ràpida que pugui ser.

—Imaginem-nos la hipòtesi contrària. Podem no guanya les eleccions. Aleshores, què fem?
—El compromís d’En Comú Podem, i de Pablo Iglesias, és que el referèndum és un compromís bàsic d’investidura. I no es pot sacrificar per qualsevol altra cosa. Però és que, a més a més, creiem que guanyarem. En el cas de Catalunya tenim força oportunitats de guanyar. I en el cas d’Espanya, Podem viu una remuntada bastant impressionant. I encara hi ha un 6% de votants que diuen que votaran i no han decidit qui.

—Hi insisteixo: jo voldria saber el vostre full de ruta, en cas de derrota de Podem. Què en farem, del referèndum?
—En cas de derrota, el 21-D s’haurà de valorar què fer. Si és que passés, perquè treballem perquè no passi. Ja ens posem la bena abans de la ferida. Treballem perquè això que tu apuntes no passi, i que hi hagi referèndum. I que hi hagi moltes altres coses, també t’ho he de dir: acabar la corrupció, les portes giratòries, reconstruir els drets socials a favor de les majories. Nosaltres, amb el dret de decidir, i el referèndum, anem a guanyar. Si es produís la hipòtesi que exposes, i no hi hagués referèndum ara, a Catalunya continuaríem fent el que hem fet fins ara. Creiem, i defensem, la idea de processos constituents, i que Catalunya ha de fer el seu propi procés constituent. Però creiem que Catalunya es fa més forta, i és més possible el referèndum, si s’interrelaciona amb altres processos constituents.

—I Xavier Domènech, què votaria: sí o no a la independència?
—Jo vinc d’una tradició, de les classes populars catalanes al llarg de molts anys, que creu que Catalunya és un subjecte polític i per tant té dret a la sobirania plena. Passa que també, com creia Salvador Seguí, Lluís Companys, Pi i Maragall, o Comorera, jo crec que a partir d’aquesta sobirania plena, es poden tenir sobiranies compartides amb la resta de pobles de l’estat. La realització del referèndum significa tenir un debat que no s’ha pogut fer. I no s’ha pogut fer pel Partit Popular. I un govern del PSOE tampoc no l’hauria portat. No és per culpa del moviment sobiranista que no hi hagués un debat amb alternatives sobre la taula sobre què significa cada cosa. Jo vull construir aquest escenari, aquest debat, i que es pugui votar. I aleshores veure com es construeixen els diversos projectes i alternatives. Vull exercir el meu dret de decidir en aquell moment.

—El decidireu al darrer moment, doncs, el sí o el no?
—Ara la batalla és pel referèndum. I després decidirem, no sé si al darrer moment. Però ara estem pel referèndum.

—Enteneu que us diguin: ‘Aquests defensaran el referèndum a Espanya, i no són independentistes? Agraïts, però no hi posaran les mateixes ganes.’
—No entenc la crítica. Nosaltres som sobiranistes. La majoria d’aquest país és sobiranista. I no anem a defensar un referèndum pels independentistes. L’anem a defensar per Catalunya. Perquè són el 80% dels catalans i catalanes que creuen que la sortida és un referèndum. Fins i tot els votants de Ciutadans, ho creuen, segons les enquestes. Nosaltres –em sap greu, eh?– som sobiranistes. Jo crec en la sobirania de Catalunya. M’ho crec. A la nostra llista hi ha gent que és independentista, gent que és federalista, confederalista, i gent que no té una definició. Nosaltres ens hem manifestat igual que els altres. Amb aquest tipus d’arguments el projecte independentista, hi perd.

—I ara, a Catalunya, què preferiríeu? Enmig de les converses JxSí i CUP, preferiu govern o eleccions avançades?
—Anar a eleccions anticipades perquè no s’ha sabut resoldre qui ha de ser el president de la Generalitat em sembla una frustració col·lectiva. Em sembla que es veuria massa com un afer de poder, i no de país. Ara, si no se’n surten, doncs també ho entenc.

—Des del 27-S, els independentistes tenen un 48%, i els contraris, un 39%. Hi ha un 12% que no es mulla. Li sembla bé si fem via amb un procés unilateral amb aquests resultats?
—Més enllà de si em sembla bé, o no, Antonio Baños la nit electoral va dir que això no produïa mandat democràtic per a la declaració unilateral. I crec que Mas també ho ha dit, recentment. Per tant, entenc que els dos espais polítics que es presentaven com el sí clar al plebiscit han fet la reflexió. No sé si és una reflexió només dels dirigents o de més gent. Si el 27-S va ser un plebiscit i havia de substituir un referèndum, doncs els referèndums compten vots. És evident que hi ha una majoria d’independentistes al Parlament de Catalunya. Evident. I això implica un seguit de coses. Però en l’àmbit internacional no em sembla tan factible.

—En l’àmbit internacional, hem de dir la veritat. Que els partidaris del sí tenen un 48%, i els del no, un 39%. I un 12% que no es mulla.
—Em remeto a la reflexió de Baños i Mas.

—Canviant de qüestió. Sou amic de Teresa Forcades. On para?
—Crec que és a Alemanya, fent cursos de teologia. I sé que continua anant-hi, però també a Barcelona, a les reunions de Procés Constituent.

—I si hem perdut una monja i una política, però hem guanyat una intel·lectual?
—Bona pregunta. I no ho sé. També me l’he feta jo. Intel·lectual, de fet, ja ho era. Recordo intervencions seves de teologia, i eren impressionants, sobretot en teologia feminista.