30.03.2024 - 21:40
Un dels acudits que es fan entre els especialistes en novel·la negra és que l’autor clàssic que feia la novel·la més negra era Chester Himes (1909-1984). La cosa prové del fet que Himes era un dels pocs escriptors negres que havia triomfat en el gènere en l’època clàssica. Els mitòmans, a més, ho tenen fàcil: és l’escriptor d’aquesta mena de literatura la tomba del qual és més fàcil de visitar. No cal ni sortir del país: Himes és enterrat a Moraira (Teulada, Marina Alta). Curiosament, és en aquesta població on té segona residència i sojorn Feliu Oyono, l’inspector de policia d’origen Guineà que es va treure del barret Xavier Aliaga (1970), un personatge que els lectors adoren. Aliaga, després d’haver aconseguit un èxit notable amb les seves novel·les més intimistes, com ara Ja estem morts, amor, torna al gènere negre i a la col·lecció Crims.cat amb Això no és un western, una novel·la ambiciosa en tots els plantejaments en què tot sempre és molt més complicat que no sembla. Parlem amb ell del llibre, de periodisme (la seva tasca diària és en aquest ofici) i del sentit de la feina en aquests moments. En acabat, el deixem tornar a la lectura d’originals d’un premi literari i de texts d’uns altres amics que el fan servir de lector zero perquè digui la seva sobre els llibres del futur.
—Torneu al gènere negre deu anys després. Per què ara?
—Doncs per això, perquè ja havien passat deu anys i això que el temps passa molt de pressa és un tòpic absolutament cert, com tots els tòpics. El meu ritme de publicació no és lent, trec un llibre per a adults més o menys cada tres anys, i entre les novel·les d’uns altres gèneres i alguns encàrrecs ja feia prou temps que no feia novel·la negra. També es deu a la insistència dels editors, d’Ilya Pérdigo, de Clandestina, d’una banda, i d’Àlex Martín, director de Crims.cat, de l’altra, que periòdicament em feien el recordatori que els agradaria un altre text meu i ho tenia pendent. A més, necessitava un canvi de registre perquè havia fet tot un seguit de novel·les de molta densitat dramàtica, en què gaudeixes molt del procés, però no tant com fent aquesta, i per mi era urgent no repetir-me i tornar a un gènere en què em divertesc.
—Tot això sense renunciar a la vostra ambició literària, amb una estructura novel·lística que inclou notes al peu de pàgina, interpel·lacions al lector, canvis de focalització, una estructura una mica complexa que arrenca in extrema res…
—Dos metres quadrats de sang jove, la novel·la negra anterior, ja tenia una certa ambició, tenia dos capítols inicials aconseguits, però en el conjunt potser em faltaven recursos. Ara, deu anys després, n’he adquirit més i sí que m’agrada que es note l’estil. No per fer una novel·la negra hi he de renunciar, de fet, seria poc honest refugiar-me en el gènere per aigualir les exigències literàries, perquè l’exigència ha de ser-hi. M’agraden molt els jocs literaris, per què hi he de renunciar per escriure novel·la negra? Potser sobtarà algun lector, però és la meua manera d’escriure i m’ho passe bé.
—A tots aquests jocs estructurals, hi hem d’afegir els elements paremiològics i unes metàfores i comparacions marca de la casa que renoven les fusterianes, sense perdre un punt d’esperit coent i faller. Us heu divertit força…
—És possible que hi haja alguna cosa de tot açò, perquè sempre vull que el llenguatge siga expressiu, i necessite trobar recursos que fomenten l’expressivitat del text. Tot això són xicotetes recompenses que fas al lector per llegir-te. Has de tenir en compte que es publiquen molts llibres cada any i si el lector llegeix la teua novel·la l’has de recompensar d’alguna manera, has de jugar amb ell, enganyar-lo i que tinga recompenses. Per això m’ho passe molt bé amb els jocs, i meditar sobre una frase, que és una gota al mar de la novel·la, em resulta molt divertit.
—Torneu a emprar Feliu Oyono, heu tingut la temptació de deixar-lo de banda i escriure amb un altre personatge?
—Sí, és clar, la temptació hi és sempre, però havia deixat un fil per a reprendre i hi ha un procés de reflexió prou llarg per a decidir què vull contar. I crec que havia de premiar la gent que m’ha seguit aquest vessant de novel·lista negre i que s’identifica amb el personatge. Els lectors em deien: “Quan faràs un altre Oyono?” I no pas: “Quan faràs una altra novel·la negra?” Els lectors i el poble són sobirans i els hem de recompensar, i a més el personatge té molts seguidors.
—Un dels temes que planen a la novel·la és la por de fer-se gran…
—És que la sèrie de l’Oyono, com qui no vol la cosa, té dues dècades i el personatge ara és més a prop dels seixanta que d’una altra cosa i té por de fer-se gran i de fer-se’n sol. Aquesta independència que per ell ha estat un valor ja no ho és tant, i això mou tota una reflexió, que a la vegada és un altre dels motius per a explicar la història amb ell. Qui haja llegit les altres novel·les podrà apreciar l’evolució del personatge.
—Un dels vostres personatges acaba de consolidar el seu projecte personal d’hotel amb celler, hi apareixen russos, alemanys, tot l’aiguabarreig que us permet de fer un bon retrat d’algunes contrades del país…
—Sí, el fil que deixava penjant és que Mapi se n’anava a desenvolupar aquest celler i hotel amb encant i que fa pensar en un fet: com és possible que la Marina Alta, malgrat el turisme de masses i el més selecte, continue tenint la renda per càpita més baixa del País Valencià? La pregunta és retòrica, naturalment. M’agradava tractar una mica aquest tema i fer-ne unes quantes pinzellades. Ara la gent es fixa en els immigrants econòmics o en els refugiats, quan la colonització té una altra procedència i tant a la Marina Alta com a la Marina Baixa hi ha reductes on tan sols es parla anglès o alemany. I sobre els cellers, són els alemanys qui compren aquestes instal·lacions, tal com passa també en alguns casos a Mallorca.
—Un altre rerefons que apareix és la guerra d’Ucraïna, que sovint va desapareixent de l’actualitat informativa…
—Tenia la intenció de fer un thriller, fins ara no n’havia fet. M’abellia fer quelcom influït per l’audiovisual i era molt llaminer tot el tema dels serveis d’intel·ligència dels estats. La guerra és una excusa per a poder parlar en algun moment d’espionatge i fer una picada d’ullet al gènere, amb homenatge a Gorky Park inclòs. Això m’abellia fer-ho des de feia molt de temps i el rerefons de la guerra ho permetia.
—Hi ha una cosa en què estic completament en desacord amb vós: això sí que podria ser perfectament un western, i al ritme que avança la sequera encara més…
—Bé, és que tot forma part d’un joc. No és un western, però en té alguns dels elements i com jugar o no forma part de les decisions literàries. I respecte de la sequera és cert, res d’Almeria, ara ja hi ha zones de l’Alacantí on es podrien rodar westerns sense cap problema.
—Un altre element que apareix sempre en les vostres novel·les negres és la figura d’algun periodista… i aquesta vegada fins i tot pren una importància gran. Per què?
—No era previst que la periodista tingués tanta importància, però supose que la bèstia va cap allà i ens hauríem de preguntar per què. Crec que comence a abusar del tema de l’autocrítica sobre el periodisme, però, així i tot, crec que encara hi ha coses a contar. El personatge de la periodista no era previst així, però serveix de nexe per a poder unir diferents investigacions paral·leles, i per això acaba tenint un paper molt més gran del previst. Ens passa sovint als narradors amb els personatges que van creixent sense control.
—Vós us dediqueu professionalment al periodisme cultural, un fet que pot entroncar una mica amb Oyono, que té un molt bon gust musical pel jazz, algun bon quadre a casa seva i bon gust lector. Però quin sentit té fer periodisme cultural avui dia amb totes les altres informacions que ens arriben?
—M’ho pregunte moltes vegades. Hi ha dies que fas una ressenya sobre un disc que t’ha impressionat molt o sobre un nou valor musical que has descobert i és el mateix dia que hi ha un atac a Gaza que fa tres-cents morts. Llavors et preguntes quin sentit té fer això. El dia que hi va haver el gran incendi a València l’endemà publicàrem una entrevista fantàstica amb Borja Penalba, i tots dos pensàvem que estava fora de lloc, que la nostra conversa sobre el disc i la música coincidia amb la cosa dramàtica i et senties fora de lloc. Això em passa cada volta més. I sense deixar de fer periodisme cultural actiu i propositiu, toca fer reflexió i més peces sobre política cultural. I això, que és una mala notícia, em fa sentir menys fora de lloc que si fes peces culturals sense més ni més. Passa i és greu.
—És que als periodistes culturals valencians els ha tocat cada personatge… començant pel conseller, Vicente Barrera, de Vox.
—És que mai de la vida hauria d’haver estat conseller perquè l’extrema dreta té oberta una guerra cultural i ocupar aquests espais implica conseqüències terrorífiques. La famosa cultura blanca que volen imposar és un concepte paorós, un concepte del franquisme…
—Escriviu en un moment en què els índexs de lectura són prou baixos i els índexs de lectura en català al País Valencià encara més. Suposo que més d’un cop heu sentit allò que si escrivíssiu en castellà tindríeu més lectors.
—Saps què passa, que ho hem de relativitzar una mica tot. Molts escriptors nord-americans també es fan la pregunta sobre el sentit de la seva feina veient com baixen els índexs de lectura, i això que ells escriuen en la gran llengua franca. Si escrius en una llengua minoritària, això t’afecta encara més, i si hi escrius en una àrea de gran minorització, doncs encara més. Tinc la sort de publicar també a Catalunya i tinc els lectors més repartits, però el problema no és del català, sinó general, i es diu cultura audiovisual i digital. Ara en un tren no veus ningú llegint en cap llengua. Ara, personalment m’agradaria que en algun moment alguna de les meues històries, publicades o no, tinguessen format audiovisual, perquè en aquest format hi ha una molt bona escriptura, amb diàlegs espectaculars i històries molt creatives. Una part important de l’escriptura del segle XXI és a l’audiovisual, i això ho tinc a l’horitzó. Mentrestant, faré llibres, però fer reflexions obscures no té sentit, mentre hi haja algú que em llegesca continuaré escrivint llibres i articles i tinc com a exemple el vinil, que ha revifat d’una manera espectacular… Hem de relativitzar les coses, mantenir la calma i fer les coses bé, que potser hi ha un percentatge de culpa nostra i, si es pot fer millor, doncs fem-ho.
—Suara dèieu que vós publiqueu indistintament al País Valencià i a Catalunya. Tinc la sensació que ara mateix es fa molt bona literatura al País Valencià que en molts casos no arriba als lectors de Catalunya (i encara menys als de les Illes). Què en penseu?
—Que és cert. A Catalunya hi ha una certa representació d’autors valencians que hi publiquen, però n’hi ha molts que no, i això és un problema. També és un problema que alguns autors importants de les editorials valencianes, com ara Anna Monner o Toni Cucarella, hagen publicat ara a Catalunya, perquè això buida de talent alguns catàlegs. A mi m’agrada la mescla, poder publicar a tots dos llocs, perquè és molt complicat donar-te a conèixer a Catalunya, on a banda dels autors catalans també hi ha els illencs que hi resideixen. La competència és molt forta i és una llàstima perquè hi ha un immens talent literari valencià invisible.
