“Castiguen els seus pares”: els fantasmes de l’escissió planen sobre Vox

El grup de Vox al Parlament de les Illes ha esclatat aquesta setmana. Cinc diputats discrepants han expulsat del grup Patricia de las Heras, diputada i presidenta del partit, i Gabriel Le Senne, president de la cambra, sense consultar-ho amb la direcció general del partit, que ja ha començat els tràmits d’expulsió dels rebels i els ha acusat de moure’s per ambició personal.

Però el cas, que a més de posar en qüestió l’estabilitat del govern Prohens ha originat un enfrontament directe entre el grup i la direcció general del partit, és tan sols el darrer exemple de mala maror interna a Vox. Aquests darrers mesos, com més va més figures de la dreta i la ultradreta espanyola han alçat la veu contra la direcció que encapçala Abascal, cosa que ha alimentat la tensió dins la formació i ha atiat els fantasmes de l’escissió.

Mayor Oreja fa sonar les alarmes

Després d’anys d’un ascens que havia arribat a semblar indeturable, les eleccions espanyoles del 23 de juliol passat van marcar un punt d’inflexió per a Vox. Lluny de millorar els resultats del 2019 –després d’unes eleccions en què s’havia imposat com la clau de la governabilitat al País Valencià, les Illes o bé l’Aragó–, perdé més de 600.000 vots i 19 escons a tot l’estat espanyol. De 52 diputats passà a 33. Aconseguí de mantenir la tercera posició, però per un marge molt més estret que no confiava: si el 2019 l’havien separat 17 escons d’Unides Podem, ara la distància amb Sumar era tan sols de dos.

El resultat fou decebedor tant per a la formació com per a la dreta espanyola en general, que va veure com l’aritmètica parlamentària feia esvair qualsevol possibilitat d’un govern de coalició PP-Vox encapçalat per Feijóo. Per a alguns, tanmateix, el pessimisme s’estengué més enllà d’aquest cicle electoral: i si els resultats del 23-J no eren un contratemps esporàdic, sinó que evidenciaven l’esgotament del projecte de Vox i la incapacitat d’erigir-se en contrapès de Sánchez, que ja encara la segona legislatura consecutiva com a president espanyol? I si Vox, en compte de comandar la reacció de la dreta espanyolista al govern del PSOE, havia facilitat l’ascens i el manteniment de Sánchez al poder? Dit d’una altra manera: i si l’esquerra era l’única beneficiada de la divisió de la dreta en dos blocs?

Amb el pas de les setmanes, aquesta inquietud no va sinó créixer. Jaime Mayor Oreja, un dels primers dirigents a capitalitzar l’onada de descontentament amb el govern Rajoy que va culminar en l’ascens de Vox, va fer sonar l’alarma pocs dies després de les eleccions: el fracàs del 23-J, lamentà, s’explicava primordialment per la manca d’unitat entre el PP i Vox. “No es pot guanyar sense una direcció, sense un projecte, sense una estratègia i competint entre si”, digué.

La cúpula, a la defensiva

Les declaracions de Mayor Oreja a l’agost, certament, no van ser un episodi esporàdic. Els mesos posteriors a les eleccions, l’ex-ministre espanyol ha repetit aquesta crida a la unitat una vegada i una altra. La setmana passada, sense anar més lluny, va demanar “una certa refundació de l’espai cultural i polític” del conservadorisme espanyol. “Per a ajudar-nos de debò”, diu, i poder plantar cara al “Front Popular” conformat pel PSOE, Sumar i els socis de la investidura. “No n’hi ha prou d’esperar que la fruita madura caigui de l’arbre; cal sacsejar-lo”, digué en un acte del think tank extremista Neos, amb la presència de pesos pesants de Vox, com ara Ignacio Garriga i Santiago Abascal mateix. I sentencià, entre crits espontanis de “unitat”: “Això depèn dels partits. […] Molts espanyols ens sentim feliços quan pacteu i deixeu de competir.”

Les crides al pacte amb el PP arriben en un moment de mala maror interna a Vox, que aquest cap de setmana va ratificar el lideratge d’Abascal fins l’any 2028 en una assemblea general sense oposició i sense participació dels militants. En l’assemblea es reordenà també l’estructura organitzativa del partit, que deixà el català Ignacio Garriga, home de confiança d’Abascal, com a únic company del president a la cúpula. D’ara endavant, Garriga ocuparà l’única vice-presidència que resta de les tres que hi havia abans de la reforma. Rocío Monasterio, que fa mesos que arrossega desavinences profundes amb Abascal, sí que ha estat foragitada del nou organigrama, tot i ser una de les cares més visibles del partit a escala espanyola.

Lluny d’espolsar-se els fantasmes de la crisi, Abascal va entonar un discurs eminentment defensiu durant l’assemblea, en què acusà els “mitjans corruptes” d’intentar assetjar Vox amb falsedats i “films de ciència-ficció” sobre presumptes tensions a la direcció del partit. I sentencià: “On és el candidat que s’havia de presentar? On és el corrent interna? Quina idea ha deixat de ser defensada per Vox? […] No estem en declivi; es moren per matar-nos.”

Tot i que Abascal no hi va fer referència explícitament, sobre les seves paraules planava l’espectre d’Iván Espinosa de los Monteros, que a l’estiu deixà de sorpresa els càrrecs de portaveu del grup parlamentari i vice-secretari de relacions internacionals de la formació, arran de la patacada del 23-J. Aquestes darreres setmanes, uns quants mitjans espanyols han especulat amb una possible escissió, encapçalada per Espinosa de los Monteros, que naixeria per a competir per l’espai de la ultradreta en les eleccions europees d’aquesta amb un programa “liberal”, i més acostat a la visió original de Vox, que es contraposaria a “l’ànima socialcristiana” de l’actual direcció del partit.

Sis escissions en una dècada

La informació ja ha estat desmentida per Espinosa de los Monteros mateix, però la possibilitat d’una nova escissió no sembla pas forassenyada, atès l’historial turbulent de la formació. Fins ara, Vox n’ha tingut sis: TÚpatria, creada el 2019 a Alacant; España Suma, creada el 2020 a Andalusia; Valores, creada el 2020 a Múrcia; Juntos por España, creada el 2021 al País Valencià; Libres, creada el 2021 a Andalusia; i, més recentment, Caminando Juntos, creada el 2023 per l’ex-diputada de Vox Macarena Olona i farcida d’ex-càrrecs del partit.

Tot i que cap d’aquestes escissions no ha reeixit electoralment, que Vox n’hagi acumulat sis en un període tan curt palesa un descontentament profund de les bases amb la direcció del partit. Aquests darrers mesos, tanmateix, la insatisfacció sembla haver-se estès als estaments més alts del partit. Amb el futur d’Espinosa de los Monteros i Monasterio en l’aire, el 2023 també abandonaren el partit figures destacades com ara Juan José Aizcorbe, gerent de la formació fins l’octubre passat, i Carla Toscano, ex-portaveu adjunta de Vox a la Comissió d’Igualtat del congrés espanyol. Toscano era considerada la mà dreta de Javier Ortega Smith, a qui Abascal va rellevar de sorpresa a final del 2022 com a número dos de la formació en favor d’Ignacio Garriga.

Crítiques contra el sector “nacional-catòlic intervencionista”

L’estil de lideratge d’Abascal i el seu cercle més estret, que alguns titllen d’autoritari i intransigent, ha estat durant anys un dels principals motius que han empès els afiliats a escindir-se de Vox per a crear nous partits. Darrerament, tanmateix, aquest descontentament ha agafat un caràcter més ideològic. Ho explicaren així l’agost passat, en una entrevista a la cadena COPE, Rubén Manso i Víctor Sánchez del Real, dos ex-càrrecs de Vox que denunciaren que havien estat purgats de les llistes de la formació per a les eleccions del 23 de juliol.

Vox, segons que lamentà Manso, havia entrat en un procés de “deriva ideològica” i s’havia convertit en un “partit de nínxol” després de les purgues i les dimissions dels sectors més liberals de la formació. A parer de Manso, la formació –en què antigament convivien diverses sensibilitats “en pau i harmonia”– havia estat segrestada per una “facció” escorada molt a la dreta i amb un component “nacional-catòlic intervencionista”, integrada per noms com ara Jorge Buxadé, eurodiputat i vice-president d’Acció Política, i Kiko Méndez Monasterio i Enrique Cabanas, assessors d’Abascal.

De les paraules de Manso, Sánchez del Real n’extragué una lliçó més àmplia: que l’auge d’aquesta facció suposadament més extremista del partit havia alienat part de les bases de Vox i havia deixat un forat que havia empès milers d’ex-votants cap a l’abstenció. “Les matemàtiques no enganyen”, sentencià. Una setmana més tard, en un article a Voz Pópuli, Manso hi tornà: “Com alguns adolescents, Vox ha decidit de castigar els seus pares comportant-se de manera irresponsable, perquè Vox tenia una responsabilitat de la qual ha dimitit”, escrigué.

Aquestes crítiques contra la direcció, com més va més contundents, arriben en un moment de desgast polític per a Vox, que després del 23-J ha estat incapaç d’aprofitar l’oportunitat mobilitzadora que la investidura de Sánchez ha representat per a la dreta espanyolista. L’anomenat “novembre nacional” –l’intent de la formació de comandar sota les seves sigles la reacció ultra contra l’aprovació de la llei d’amnistia– va dissipar-se tan bon punt va començar a perdre a força l’onada de protestes diàries davant la seu del PSOE a Madrid, i la vaga general convocada pel sindicat del partit el 24 de novembre va fracassar estrepitosament, amb un seguiment virtualment nul. El darrer sondatge del CIS atorga a la formació una estimació de vot d’un 8,3%, més de quatre punts per sota del decebedor 12,4% que obtingué el 23-J.

Vox, una excepció entre l’extrema dreta europea

Lluny de convertir el partit en una excepció, una hipotètica escissió encapçalada per un polític de primer nivell no faria sinó acostar Vox als seus homòlegs europeus. Els cismes han estat, fins ara, una de les grans constants en l’auge de l’extrema dreta a Europa. De fet, ni tan sols l’èxit electoral ha estat capaç d’evitar la desunió dels representants principals del moviment ultra al continent. A Hongria, el Fidesz de Viktor Orbán no ha estat capaç d’evitar l’aparició d’un corrent encara més extremista, Jobbik, tot i ostentar la presidència del país des del 2010. Un cas semblant és el de Polònia, on el partit Llei i Justícia –que governà el país entre el 2015 i l’any passat– va veure com l’aliança d’extrema dreta Confederació li arrabassava centenars de milers de vots en les darreres eleccions. A Itàlia, la Lega Nord de Matteo Salvini i els Fratelli d’Italia de Giorga Meloni es disputen l’espai de la ultradreta, mentre que Éric Zemmour va arribar a amenaçar l’hegemonia de Marine Le Pen a l’espai de l’extrema dreta en les darreres eleccions franceses.

Amb el partit llastrat per les tensions internes i la manca de tracció electoral, alguns crítics, tanmateix, s’atreveixen a anar un pas més enllà i auguren per a Vox un destí molt més desfavorable. “Vox serà el primer partit de la dreta no convencional que fracassarà a Europa”, sentencià Manso l’any passat. Cal veure si el temps li donarà la raó.