Brossa
Poema visual, 1970-1978 (Fundació Joan Brossa).

Fa uns quants dies, convidat per la Fundació Joan Brossa a explicar com ‘em va fer Brossa’ en la meva trajectòria, recordava que la seva obra s’havia desplegat majoritàriament en uns temps obscurs, els de la dictadura franquista. Hi posava l’èmfasi perquè no podem oblidar mai que ell, com alguns altres creadors, van fer servir l’acte poètic per a denunciar aquella foscor que els envoltava i de la qual, ni que fos involuntàriament, formaven part. Recordava també que, tot i la seva posició contrària al règim, alguns antifranquistes el van silenciar. Joaquim Molas i Josep M. Castellet, per exemple, van ocultar la seva poesia en l’antologia poètica que van publicar l’any 1963. Per què? Brossa els incomodava, no s’arrenglerava amb els dictats obligats del moment, anava massa a la seva. Ells preferien Espriu o Pere Quart.

És cert que aquests darrers anys de la seva vida, ja en plena transició, Brossa va acceptar alguns homenatges del sistema; sense arribar al cas de Tàpies, que va admetre un marquesat de part de la funesta monarquia espanyola, el poeta, els darrers moments, devia voler pensar que era certa la reconciliació democràtica. Però era mentida. Ara ho sabem prou bé.

Vivim, avui també, una època obscura. No faig comparacions amb la dictadura. Simplement, constato que ens movem entre foscors, sovint imperceptibles. I no ho dic pels aquelarres de la justícia espanyola que vam veure fa pocs dies; ni per l’existència de la repressió en l’àmbit polític i, encara més, en l’econòmic; ni per l’actitud miserable dels partits que, en comptes de defensar els ciutadans que els han votats, o que han votat unes altres opcions, què carall, es protegeixen ells mateixos; ni pel sempre inconclús alliberament de la dona; ni…

Tampoc no ho dic per la fòbia cap als immigrants d’aquells catalanets que es pensen que són progressistes perquè porten un llaç groc, però que els importa una mè què passa al Mediterrani amb la gent desesperada que busca un futur; o per aquells que ja són aquí, els manters o els jornalers del camp, i són perseguits per tipus abjectes com l’Albert Batlle i els qui li donen suport. Arran de la medalla que el parlament va atorgar a Òscar Camps i Carola Rackete per totes les vides que han salvat al mar, passant per alt les lleis de l’Europa genocida, van sortir tot de veus histèriques maleint aquests salvaments i acusant els migrants a mig morir de ser terroristes en potència. No és broma, fins i tot la pàgina de Facebook de VilaWeb va acollir veus d’aquestes, moltes de les quals tenien distintius independentistes en els seus identificadors. Quina por!

Vivim una època obscura, no tan sols per tot això i més, sinó també perquè el món de la cultura catalana continua essent un disbarat, perquè continua havent-hi uns dictats normatius. I, per tant, una gran quantitat de marginats o exclosos pels qui tallen la llonganissa. De fet, durant el franquisme, Molas i Castellet ordenaven l’entorn cultural des de la clandestinitat i amb uns criteris ideològics, equivocats o no; ara és pitjor, hi ha institucions que en premien uns i en silencien uns altres amb la  suposada legitimitat de la conjectura de democràcia en què subsistim, amb pautes que no provenen dels mèrits artístics ni de la ideologia, sinó de la intrínseca banalitat que es desprèn dels mandataris d’aquestes institucions.

Ja sé que això sempre ha estat així, que la cultura institucional dictamina un ordre on hi ha els còmodes en un bàndol, que són premiats, i els empipadors en un altre, que són bandejats. Hi ha una adversativa important, però, pel moment en què ens trobem. Catalunya és un país que ha de suportar unes tensions majúscules, de totes bandes i amb tots els matisos, i en aquests casos són els artistes que empipen els més necessaris. No sé si em faré entendre, però per mi és evident que l’hegemonia poètica de Joan Margarit, la poesia de l’experiència portada als límits; o els fastos que el món de l’art dedica a gent com Jaume Plensa, la visualitat decorativa, no mostren més que l’obscuritat a què em refereixo. La norma cultural va per aquí, el benestar, la indolència; avui, si Brossa publiqués alguns dels seus poemes de combat, seria processat i empresonat o s’hauria d’exiliar.

No és un problema de les altes esferes de la cultura (si és que tal cosa existeix), el problema greu és que la major part de la societat acceptem aquest cant a la comoditat. També l’activisme polític: sortim al carrer a defensar drets, però quan hem de llegir o mirar no estem disposats a fer cap esforç. El cinema català derivant cap a les historietes; les arts visuals retornant al realisme; a la poesia se li demana que no es comprometi amb cap mena de radicalitat, el pamflet és ignorat o sacrificat, els grafits criminalitzats…

La nostra televisió pública és el símptoma estel·lar de tot això: quan Inés Arrimadas va a alguna entrevista a TV3, embeguda per la seva ràbia histèrica, per la seva voluntat destructiva, pels seus dèficits culturals, no sap que els seus trets no van ben dirigits. Perquè el problema de la televisió catalana no són els informatius, allò que a ella i el seu partit tant els irrita, sinó tota la resta. Em refereixo a tots els programes que només aposten per l’entreteniment, per la comoditat, per amagar sota la rialla frívola els combats que es duen a terme en el país real.

Vivim una època obscura. Però passa que, al contrari dels qui lluitaven contra una dictadura, no ens n’adonem o hi ha moments del dia que volem oblidar-ho. Intueixo que les batalles no poden fragmentar-se, que la pugna per la llibertat no admet compartiments tancats: no pots sortir a cridar al carrer contra els desnonaments, contra el racisme, contra els presoners polítics o contra qualsevol altra lluita per fer un món millor i, després, empassar-te aquesta promesa de benaurança que són tants productes culturals o, pitjor encara, la promesa d’estupiditat que representen tants programes de televisió.

I és que Brossa, profètic, ja ho va deixar escrit:

«La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.»

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb