“Viure al carrer mata”: més de 450 plaques en record dels sense-sostre que s’han mort

A Miguel Ávila li agradava molt llegir revistes i premsa del cor. És recordat com una persona encantadora, malgrat que al començament li costava de saludar i hi havia dificultats per establir-hi contacte. De dia, es movia per l’avinguda de Roma de Barcelona. Els veïns el coneixien i l’ajudaven. Al vespre, baixava cap al mercat de Sant Antoni. I la rutina es va repetir en els més de deu anys que Ávila va viure al carrer.

La fundació Arrels hi va fer vincle durant la pandèmia, quan es van habilitar uns quants espais per als sense-sostre. Ávila no va tenir sort i va haver de continuar dormint al ras. Tenia un estat de salut delicat i les voluntàries d’Arrels el visitaven tres o quatre vegades per setmana per mantenir-hi el contacte i perquè no se sentís sol. Parlaven de la infantesa, de l’amistat, de la gent del barri, i també de la mort. Amb el pas del temps, la salut li va empitjorar i, després d’haver passat per l’hospital, va acabar vivint en un centre sociosanitari, on va morir, a setanta-un anys, el 21 d’agost de l’any passat.

La fundació Arrels ha impulsat la col·locació de 450 plaques de record als sense-sostre que han mort aquests darrers vuit anys. L’entitat té comptabilitzades 494 persones mortes, de les quals 136 vivien al carrer. Els altres tenien algun lloc on viure o arrecerar-se.

Acció de record i denúncia

L’acció també pretén de denunciar que aquest col·lectiu té molts dels drets vulnerats, fins i tot el del record una vegada moren. Hi participen vuit centres educatius amb 357 estudiants, voluntaris i treballadors. Ahir a la tarda, a vint-i-cinc alumnes d’integració social del centre Ceir-Arco els va tocar de sortir al carrer i van col·locar-ne unes quantes, entre les quals la d’Ávila.

Els alumnes es divideixen en tres grups i recorren els districtes de la Ciutat Vella i l’Eixample. La gent que viu al carrer, de mitjana, té quaranta-quatre anys, segons dades d’Arrels. La xifra sorprèn molt els alumnes, que veuen que encara tenen tota una vida al davant. “No hi ha consciència en la nostra edat. Vivim en una societat molt individualista i no ens preocupem pels altres. Ens pensem que la gent del carrer és perillosa, els evitem, no els donem conversa i realment no entenem la situació que viuen. Els rebutgem. No n’estem gens conscienciats. És un col·lectiu que té poca visibilitat i passa desapercebut”, expliquen la Sara i l’Isa, alumnes del Ceir-Arco.

Al costat d’una tintoreria, a la paret del Teatre Goya, a la façana de la parròquia del Carme, a l’entrada d’un pàrquing, a prop del col·lectiu Metzineres… El grup que acompanyem ha de col·locar set plaques de plàstic. S’hi mostra el nom, l’edat i la data de defunció, tot acompanyat d’una frase que defineix la crua realitat a què s’han afrontat: “Viure al carrer mata.” S’enganxen amb cinta adhesiva i procuren de posar-les en llocs elevats perquè no les pugui arrencar ningú. Recorden el Pelayo, que va morir a cinquanta-set anys; el David, a quaranta-set; la Luz, a cinquanta-quatre; o l’Asan, a seixanta-vuit.

Ignoren moltes de les històries que hi ha al darrere, però el programa formatiu d’Arrels els ha permès de trencar tabús i sensibilitzar-se amb un col·lectiu que, malauradament, la societat deixa de banda. Aquesta sortida al carrer és la segona sessió de la formació. La primera va servir per a fer sensibilització, i la tercera serà per a reflexionar. Fa un any van recórrer els carrers del Raval amb en Jaume, un ex-sense-sostre que ara treballa amb Arrels. “Ens va ensenyar els llocs on va viure i vam parlar de les idees que teníem. Ens va ajudar a pensar diferent. No en teníem ni idea del col·lectiu i fer la sortida amb Arrels ens ha canviat la perspectiva”, diuen els alumnes.

“Quan ens van comunicar l’activitat, vam veure que era una bona iniciativa. No som conscients que tanta gent viu al carrer, i que qualsevol es pot trobar en aquesta situació”, afegeix la Marta, la professora que acompanya el grup. Les sessions també els han servit per a parlar del paper de la dona. “Si les dones privilegiades ja són víctimes d’agressions, algú sense llar en pot patir el triple o més”, diuen les alumnes.

A la fotografia grupal es veu que al graó de l’aparador de la tintoreria hi ha unes punxes. El grup ha topat amb un exemple clau d’arquitectura hostil. És a dir, elements que dificulten la vida de la gent que viu al carrer. I n’hi ha més exemples, com ara portals blindats amb reixes, graons amb pendent, boles de formigó a l’entrada de vianants dels pàrquings i bancs individuals a les places i als carrers. A Barcelona i a l’Hospitalet de Llobregat n’hi ha 334, pel cap baix, segons Arrels.

Acte de record davant la catedral de Barcelona

Arrels farà un acte dimecres a les 18.30 a la plaça Nova de Barcelona, davant la Catedral, per homenatjar i recordar els seixanta-cinc sense-sostre que han mort aquests darrers dotze mesos.

L’entitat recorda que viure al carrer deteriora i escurça els anys de vida. “No tenir les necessitats bàsiques cobertes, viure durant molt de temps a la intempèrie, ser víctimes d’agressions físiques o verbals, haver viscut situacions traumàtiques, no tenir targeta sanitària ni accés a una atenció sanitària continuada són algunes de les causes que fan que la salut de les persones que viuen al carrer es deteriori”, expliquen.