Virginia Woolf i les pomes de Cézanne

Woolf va veure les pomes de Cézanne i va proposar-se fer el mateix en literatura

Tina Vallès
27.10.2022 - 21:40
VilaWeb
Pomes de Paul Cézanne.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“Podria escriure un article titulat ‘La insignificança de la significança’, en el qual demostraria que importa un rave de què tracta una novel·la, que l’única ficció de pes en qualsevol època és la que efectua una màgia amb les paraules, i que el tema només és la plataforma de llançament per a la imaginació de l’escriptor. […] Els únics escriptors que queden que tenen alguna cosa a dir són els que escriuen sobre pràcticament res i joguinegen amb les estranyes maneres de fer-ho.” Ho va escriure Raymond Chandler. Hi he anat a parar perquè encapçala el capítol dedicat a La senyora Dalloway de Virginia Woolf del taller de narrativa del segle XX de Javier Aparicio Masdeu titulat El desguace de la tradición. I hi he anat a parar després de passar una hora amb Itziar Hernández i Dolors Udina parlant de la seva experiència de traduir l’obra de Woolf, en una conversa que van fer al Pati de les Dones del CCCB el 23 d’octubre i que per sort va ser enregistrada.

Escriure sobre pràcticament res; no és el primer cop que m’hi encaparro, en això. Cada cop estic més convençuda que els llibres que més m’interessen són aquells que no sé explicar quan algú m’engalta el clàssic “de què va?”, o que quan els explico només aconsegueixo dibuixar-ne un esquelet simplíssim perquè la trama és només el pretext per a una altra cosa més complexa. Com les pomes de Cézanne que encapçalen aquest text. Què hi veus? Set pomes, oi? Doncs pregunta a Virginia Woolf per les pomes de Cézanne: “Què poden ser set pomes? Hi ha la relació que hi ha entre elles, el color i el volum. […] El seu pigment sembla que ens repti, que ens toqui el nervi, que ens estimuli…” Cézanne va pintar més de dues-centes natures mortes i la seva fixació per les pomes li va fer dir: “Sorprendré París amb una poma”, que per mi té el mateix valor que afirmar: “Escriuré una novel·la sobre res.” Woolf va veure les pomes de Cézanne i va proposar-se fer el mateix en literatura.

Udina i Hernández parlant de traduir Woolf és una jam session de literatura de les bones, i en dic jam session perquè Udina ja avisa al principi que serà una conversa improvisada, i realment es nota que ho és i també es nota que totes dues traductores podrien haver-la allargada dues hores més, perquè han llegit i traduït molta Woolf i tenen moltes coses a dir-ne. Ja ho sabem: la traducció és la lectura més profunda que es pot fer d’un text, perquè el desmuntes en un idioma i el tornes a muntar en un altre i ha de tenir la mateixa fesomia. Així que una conversa sobre Woolf de dues de les seves traductores és una estona de reflexió profunda sobre l’escriure, profunda però alhora amena perquè és conversa. No us en faré la crònica perquè el millor que podeu fer quan tingueu una hora d’esbarjo és seure i escoltar-les amb un paper a prop. “Amb Woolf no cal insistir a entendre-ho tot d’entrada, hi ha temps”, diu Udina, i això apunta precisament a aquest desig de traslladar les pomes de Cézanne a la literatura. Només veus unes pomes, però queda-t’hi una estona, o continua passejant per la sala del museu, mira més quadres de pomes, i aviam on et porta el cap, no et quedis plantat en el només-veig-pomes.

“Virginia Woolf va escriure La senyora Dalloway a partir de la determinació d’escriure una novel·la sense trama ni, de fet, tema”, ho diu E. L. Doctorow citat al mateix llibre d’Aparicio que he esmentat més amunt. Udina ho diu diferent però ve a dir el mateix des d’un altre lloc potser més assequible per al lector: “Woolf no pretén explicar una història concreta, sinó que és la vida des de dins del personatge.” Al capdavall, la història de la Dalloway és un dia en la vida d’una dona que decideix sortir a comprar flors. Hauria pogut sortir a comprar pomes! I Hernández hi afegeix: “S’aferra al que és petit per explicar el que és gros, i això és el que fem tots.”

Woolf vol canviar la literatura que s’ha fet fins llavors, vol escriure el que passa dins de la gent, “estem formats de coses grans i coses petites”, diu Udina, i Woolf vol centrar-se en les petites, en el que hi ha dins del cap de cada personatge per així acabar explicant les coses grosses, que queden dibuixades sense ser dites. És el que va fer Proust abans, i el que faran també Joyce i Elliot, però Woolf ho fa d’una manera més pròxima al lector, més… costumista. Centrant-se en els pensaments dels personatges, se centra en els nostres pensaments: “Tots tenim pensaments propis però hi ha una xarxa comuna i potser no és tan difícil entendre’ns”, diu Hernández, i això és el que fa la literatura de Woolf, acostar-nos als nostres pensaments, recollir-los, convertir-los en paraules. Llavors et demanen de què va i dius que és el dia d’una dona que se’n va a comprar flors i hi haurà qui només hi veurà pomes, però també hi haurà qui només veient-hi pomes en tindrà prou perquè està disposat a mirar pomes i deixar-se portar per tot el que li suggereixin.

Sorprendre París amb una poma i canviar la literatura del segle XX amb una senyora que decideix anar a comprar flors acaba sent el mateix: una combinació perfecta d’ambició artística i confiança en qui ens mirarà o llegirà només a l’abast dels que dediquen la vida sencera a l’art, a la literatura, perquè per a ells no hi ha res més important, i cent anys després això encara és una lliçó que Woolf ens dóna des de les pàgines de tots els seus llibres, per això és tan important que la tradueixin, que la llegeixi tothom, per això Udina i Hernández en podrien parlar durant hores i hores, perquè és una autora que no s’acaba mai, “quin esclat de vida, quina plenitud*”.

* Traducció de Dolors Udina de la frase “What a lark, what a plunge” de Mrs. Dalloway; a la conversa amb Itziar Hernández dediquen una estona a explicar com van traduir aquesta frase tan important dins de la novel·la (la traducció de González: “Qué gozo, que trance”).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes