25.02.2022 - 08:03
|
Actualització: 25.02.2022 - 09:03
L’agressió militar russa contra Ucraïna, com també el reconeixement per part de Moscou de les autoproclamades Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk, han revifat l’interès en aquestes dues regions sota domini pro-rus. Donetsk i Lugansk són fora del domini d’Ucraïna des del 2014, quan les forces pro-russes van prendre’n el control per la força. El conflicte resultant pel control d’aquestes dues regions ha causat uns catorze mil morts.
Dos milions de persones han fugit d’ençà del 2014 –cap a Rússia o cap a la resta d’Ucraïna– i es calcula que en aquestes dues regions encara hi ha uns tres milions de persones. Però aquests darrers dies, les dones i els nens de Donetsk i Lugansk han rebut l’ordre d’evacuar a Rússia. És un símptoma inequívoc que el conflicte armat torna a trastocar les vides dels habitants d’aquestes regions.
El juliol passat, vam contractar un equip d’investigadors ucraïnesos perquè ens ajudessin a estudiar els problemes quotidians dels habitants d’aquests territoris. A diferència dels periodistes, que tendeixen a cercar persones amb històries especialment interessants, nosaltres vam reclutar gent normal i corrent, tant de ciutat com de poble, tant homes com dones: en total, unes quaranta persones van participar en el nostre estudi. Malgrat que va ser telemàtic, els participants semblaven prou còmodes a l’hora de parlar de la seva vida quotidiana, sovint des de la sala d’estar de casa.
La cosa que més ens va cridar l’atenció va ser, sobretot, allò de què no vam parlar: si volien passar a formar part de Rússia, si volien continuar formant part d’Ucraïna o si volien independitzar-se’n. Fa vuit anys que Rússia i Ucraïna es disputen aquests territoris, però els seus ciutadans semblen més preocupats pels problemes quotidians: com alimentar les seves famílies, com assegurar la millor educació possible per als seus fills, o com mantenir el contacte amb els familiars a l’altra banda de la “línia de contacte” (la frontera que separa les àrees sota control ucraïnès de les àrees sota control de les forces pro-russes).
El 2015, l’acord de Minsk II es va saldar amb un alto el foc entre els rebels pro-russos i el govern ucraïnès. D’aleshores ençà, aquestes regions estan controlades per governs titelles alineats amb el Kremlin. Però el consegüent aïllament internacional d’aquests dos territoris ha passat factura als habitants. De resultes d’aquest aïllament, alguns dels participants del nostre estudi havien perdut la feina; d’altres es queixaven de la pujada dels preus i la caiguda dels salaris. A Donetsk i Lugansk, el sistema bancari està aïllat del món exterior, el transport públic està greument deteriorat i la gent no cobra la pensió. Els residents d’aquestes regions han estat separats a la força dels seus familiars de la resta d’Ucraïna, com també dels familiars que s’han traslladat a Rússia.
Molts dels participants van lamentar la pèrdua de població, i assenyalaven que la majoria dels qui s’hi havien quedat tenien més de quaranta anys. Segons les estimacions oficials, un 41% de la població de Donetsk i Lugansk té més de seixanta-cinc anys, un percentatge superior al de la resta d’Ucraïna. Molts joves han marxat a Ucraïna o a Rússia perquè, en paraules d’un dels participants, “quines perspectives tenen?, cap”. La major part de les infrastructures de Donetsk i Lugansk –com ara les mines, les empreses i les fàbriques– es troben en un estat de deterioració irremeiable, moltes han hagut de tancar. Molts dels millors doctors i especialistes mèdics, a més, se n’han anat d’aquestes regions. Un pare enfurismat ens va explicar que havia dut el fill a vaccinar-se i el tècnic que el va atendre ni tan sols sabia com trobar-ne la vena.
Quan els vam demanar com afectava el conflicte la seva vida diària, els participants no ens van respondre amb paraules sinó amb improperis. Atrapats en un conflicte actiu, se senten abandonats per ambdós bàndols: “No ens necessiten allà, i tampoc ens necessiten aquí.” Altres ens van explicar que els trets esporàdics que encara se senten a la nit fan plorar els seus fills, i els fan rememorar records traumàtics dels pitjors moments del conflicte.
Encara que la majoria dels participants lamentaven que Donetsk i Lugansk s’havien buidat i ensopit, alguns van expressar cert optimisme. El centre de Donetsk –abans una ciutat pròspera, la cinquena més gran d’Ucraïna– ha millorat els darrers anys, amb noves infrastructures i nous serveis. No obstant això, la majoria dels nostres participants continuaven essent profundament pessimistes: “Al principi del conflicte, hi havia diners, estalvis i esperança. Ara se’ns han acabat els diners, els estalvis i l’esperança.”
La decisió de quedar-se
Per què els participants del nostre estudi van decidir de quedar-se a Donetsk i Lugansk, en unes condicions que han empès molts dels seus amics i veïns a anar-se’n? No pas perquè vulguin formar part de Rússia, com sol afirmar Moscou, sinó senzillament perquè no tenien oportunitat de trobar feina en altres llocs, ni tampoc fons per a traslladar-s’hi o xarxes de contactes a l’exterior que els poguessin ajudar a refer la seva vida. Molts tenen responsabilitats familiars –com ara fills petits o pares ancians– que els lliguen a la regió, i anar-se’n implicaria abandonar casa seva: traslladar-se a un indret desconegut els sembla pitjor que quedar-se en un que coneixen. Com ens va dir un participant: “No hi ha llum al final del túnel, no tenim on anar.”
En vista dels intensos debats que solen suscitar aquestes regions, ens va sorprendre l’absència de comentaris pro-russos o pro-ucraïnesos per part dels participants. És possible que els ciutadans pro-russos s’hagin negat a participar en un estudi organitzat per un grup d’investigadors amb seu a Kíev, o fins i tot que els participants s’hagin autocensurat per por de possibles represàlies.
Sovint, les discussions sobre Donetsk i Lugansk solen tractar els ciutadans com a mers peons geopolítics. Però les seves veritables preocupacions solen tenir més a veure amb la vida quotidiana en circumstàncies inestables, caòtiques, tot sovint amenaçadores. Aquests dos territoris s’han convertit en indrets desolats i tristos, sense esperança ni oportunitats.
“Ens anem extingint lentament”, va dir un dels participants. Una invasió russa no farà sinó accelerar aquest procés d’extinció.
Brienna Perelli-Harris és professora de demografia a la Universitat de Southampton, al Regne Unit. Theodore Gerbe és professor de sociologia a la Universitat de Wisconsin-Madison, als Estats Units. Yuliya Hilevych és professora d’història i sociologia a la Universitat de Groningen, als Països Baixos. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
