La vida inesborrable d’Antoni Benaiges

  • Era al gener. Ara quan arribi l'estiu, els va prometre el mestre, farem un viatge fins a casa meva, fins a Mont-roig; fins al mar. Ara quan arribi l'estiu d'aquest funest 1936

Núria Cadenes
12.07.2023 - 21:40
Actualització: 13.07.2023 - 10:57
VilaWeb

És una història tristíssima, preciosa, terrible, real. Probablement, molts de vosaltres ja n’heu tingut notícia. Hi ha llibres que en parlen, se n’han fet exposicions, teatre, conferències. Aviat comptarà també amb un film. Gràcies a aquesta excusa bella, hi torno jo avui. I perquè, repassant informació, he recordat que ara de seguida, quan arribi el 25 de juliol, farà exactament vuitanta-set anys que el van assassinar.

Que van assassinar Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar.

Va néixer l’any 1903, a Mont-roig del Camp, en una família molt vinculada a l’ensenyament (era renebot del pedagog Agustí Sardà), i ell també en va fer, de l’escola, ofici i vocació. L’any 1934 se’n va anar ocupar la plaça de mestre que li havien assignat a Bañuelos de Bureba, un poblet de la província espanyola de Burgos, sense carretera, sense telèfon, sense electricitat, amb tot just una quarantena de cases i una escola mig desballestada. I allà, amb la seva capacitat i amb les eines del sistema d’ensenyament Freinet (el linòleum, la impremta, un gramòfon, observació, experimentació, participació, cultura democràtica, gens d’autoritarisme, tota la dedicació), Antoni Benaiges va capgirar el món.

Hi ha la petjada que va deixar en els seus alumnes, ballar el tango, pintar-se la cara quan arriba carnaval, i hi ha també els quaderns que la mainada va anar editant, dibuixos, cròniques de la vida passada pels seus ulls, i els seus mots: es llegien els textos en assemblea, es votaven, es corregien col·lectivament a la pissarra, s’il·lustraven amb el linòleum, passaven a la impremta, es cosien en quadern, s’enviaven a un grapat de subscriptors. Família, coneguts, altres escoles. Per explicar-hi com ha nevat, què he somiat, la música tan diferent de tot que sona al gramòfon del mestre. Van preparar i editar algun número especial: el del retratista que els va fer aquella fotografia amb la roba abrigada de mudar i el mestre a l’altura de la quitxalla, barrejat. I el del mar. Perquè aquells infants no hi havien estat mai. I se’l van imaginar. “El mar serà”, començava cada escrit. I després Antonio García hi deia (en faig la traducció) “molt gran, molt ample, molt fondo. Diu Fernando que serà com des de Vallejopablo al puig de Quebrantalinos d’amplada, metres i metres de fondo”. I Florentina Sáez: “La gent anirà allà a banyar-s’hi. Jo no he vist el mar. El mestre ens diu que hi anirem a banyar-nos-hi.”

Era al gener. Ara quan arribi l’estiu, els va prometre Antoni Benaiges, farem un viatge fins a casa meva, fins a Mont-roig; fins al mar. Ara quan arribi l’estiu d’aquest funest 1936.

El poblet on vivia Benaiges va quedar a la banda dels colpistes. L’endemà mateix del cop d’estat, el 19 de juliol, el van detenir a Briviescas, prop de Buñuelos. El van torturar. Li van arrencar les dents. El van exhibir mig nu pels carrers com un trofeu. El dia 20 es va presentar al poble una banda de falangistes. Van anar fins a l’escola. En van treure els llibres, els quaderns, les petites impremtes, els dibuixos, en van fer una pila, ho van cremar tot. El 25 de juliol, els feixistes van afusellar el mestre Antoni Benaiges i el van enterrar juntament amb desenes de persones més en una fossa comuna al paratge dit de la Pedraja.

Tot això no els devia semblar prou i també en van voler eliminar l’existència. Expliquen els historiadors que va ser exercici rutinari per part dels vencedors. En el cas de Benaiges, el 1939, el mateix any en què van acabar la guerra, l’organisme de torn va establir que el seu nom quedés apartat de la llista de mestres. També als morts se’ls havia de depurar. Aquesta darrera humiliació.

Com si es pogués esborrar la vida viscuda, la vida tossuda en el seu recomençar. Fa més d’una dècada que es va excavar aquella fossa, que la tenacitat de les famílies, d’investigadors, documentaristes, fotògrafs (Sergi Bernal, que ha seguit tan constantment el cas) van treure a la llum els fets, els noms, les vides que la feixistada volia colgar definitivament, que pretenia condemnar a la pena cruel de l’oblit.

Ara en un poblet d’aquella zona han prohibit l’obra de teatre que explica la història de Benaiges i el mar. S’hi havia de representar el 15 de juliol, però el nou batlle ha dit que no. Aquesta obsessió. La vella obsessió. Depurar, obliterar. La vella impotència.

Però resulta que la figura d’Antoni Benaiges és tan potent, té tantíssima força, que supera sempre, i amb escreix, els seus cruels esborradors. I hi ha llibres (el de Francesc Escribano, el de Bernal i Gertrudix), còmics, documentaris, obres de teatre, exposicions…

Ara hi haurà el llargmetratge que ha dirigit Patrícia Font i que s’estrenarà quan arribi la tardor. I allà a la pantalla hi tindrà els gestos i la veu i la capacitat interpretativa de l’actor empordanès Enric Auquer, i tornarà a ser ell, continuarà essent ell, El mestre que va prometre el mar.

Aquesta memòria de les coses.

De les coses i de les persones que pretenen que oblidem.

Dels noms que tenien i que mantenen per sempre.

Antoni Benaiges.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any