‘Vergonya d’Europa’, se sent cada cop més sovint al carrer, als mitjans o prenent quelcom amb els amics. ‘Mira el Canadà com és solidari i ha acollit 25.000 persones’ s’afegeix no poques vegades com a prova de la nostra baixesa moral.

Criticar Europa surt gratis darrerament. No afecta ningú en concret -sembla- i permet desviar les culpes dels propis errors cap a una instància llunyana i que -efectivament- té problemes greus de rendiment de comptes.

Parlo és clar de les reaccions respecte l’acord amb Turquia (encara que les entengui i sovint les comparteixi). La desmesura de la crítica contra ‘Europa’ ha estat només igualada per la falta de idees viables per a resoldre la crisi. Un cop tancada unilateralment la frontera macedònia amb el suport d’Àustria i el grup de Visegrad, i amb l’extrema dreta creixent a Alemanya a passos de gegant, l’acord bàsicament està pensat per a les necessitats de Grècia (evitar que es converteixi en un camp de refugiats gegant) i Alemanya, que no pot afrontar políticament l’arribada d’un altre milió de refugiats aquest any. No tinc gaire fe que el pla triat funcioni, ni que sigui massa encertat, però avaluar-lo no és l’objectiu de l’article.

Com deia, culpar Europa en abstracte no és una reacció nova. Es va viure el mateix fenomen durant la crisi de l’euro i els rescats. La culpa és d’Europa es deia llavors. Com si fos culpa de la UE que Itàlia porti 25 anys pràcticament sense créixer en termes reals, o que en faci 40 que Franca no quadra un pressupost, o que Espanya al complet (elits, sectors econòmics i ciutadans) decidís llançar-se a una orgia de crèdit que va esclatar en forma de bombolla immobiliària, o què Grècia creessin un estat clientelar mentre es passaven el poder entre els Karamanlis i els Papandreu o què Xipre decidís tenir un sector bancari 8 cops major que el seu PIB. Tot era culpa d’Europa també llavors, clar.

Clar que tant en la gestió de la crisi dels refugiats com en la de l’euro s’han comès errors per part de la UE. I clar que l’Europa política ha pecat d’omissió al no fer prou esforços per a completar les institucions de la zona euro o per protegir degudament les fronteres europees a la vegada que evitar que centenars de refugiats/immigrants morissin ofegats (tot i que ni així es pot assegurar que les crisis hagueren estat evitades). Però compte, perquè si la UE no ha pogut actuar en aquests camps ha estat perquè els estats no ho han volgut durant molt temps!

I aquesta és la qüestió principal. Perquè ni tan sols ara, que la situació és desesperada i en què l’any 2015 es van rebre més d’1 M de refugiats al 2015, els estats responen. La vergonya és que molts estats no hagin posat els recursos humans necessaris per evitar les morts a la mar, la vergonya és que Franca, Espanya, Holanda o Bèlgica no hagin mogut ni un dit per ajudar en la relocalització dels refugiats. La vergonya és que Polònia, Hongria, Eslovàquia, Àustria o Txèquia hagin posat tantes traves com han pogut i hagin tornat a aixecar barreres enmig d’Europa. O que Dinamarca hagi requisat als refugiats que arribaven al seu país part dels seus béns més preuats com a mesura dissuasòria. La vergonya és que la Comissió Europea no tingui prou marge pressupostari per afrontar amb mínimes garanties una crisi com aquesta sense dependre dels estats. I la vergonya més gran en realitat és pròpia, perquè els governs de tots estats han estat votats pels ciutadans, per tant pels europeus. L’exemplaritat del Canadà no ha de fer vergonya a la UE, sinó per exemple a un estat com Espanya que es va comprometre a acollir 18.000 persones i n’ha rebut 18.

No ens podem fer trampes al solitari dient que el problema és que hi ha un govern del PP. Encara no he escoltat a ningú del PSOE o Podemos dient que com a condició per fer un pacte de govern es posi sobre la taula acollir no 18.000 refugiats que toquen per quota, sinó diguem-ne 50.000 i així reduir la pressió política a l’Europa central. Pot semblar molt, però és només la meitat del què ha acollit el Länder de Baixa Saxònia. Tots sabem de les dificultats de tot plegat, molts refugiats volen anar a Alemanya i no a d’altres estats perquè al país germànics hi tenen família o perquè els serveis i els drets hi són millors, però la voluntat política tampoc no hi és.

La grandiloqüència de l’alcaldessa Colau anunciant que ‘Barcelona està preparada per acollir 100 refugiats’ gràcies a l’acord pilot amb la ciutat d’Atenes, com si ja tinguéssim la solució a la crisi tampoc permet agafar visió de conjunt. A Barcelona hi posarem un valuós gra de sorra, és clar, però qui està portant el pes de tot plegat són els pobles i ciutats del centre i nord d’Europa en general i Alemanya i Suècia en particular. Només a Bremen, una ciutat 3 vegades més petita que Barcelona, se n’han rebut 10.000, 100 vegades més que la proposta de Colau emmarcada sota el hashtag propagandístic #BCNCiutatRefugi.

Els 4500 refugiats que encertadament intenta portar la Generalitat també són una gota en un oceà malgrat ser important, és la quantitat que durant mesos ha arribat a Baviera cada dos dies. Així doncs, tot celebrant l’esforç i la voluntat solidària del nostre país (reflexada també en la voluntat de l’Associació Catalana de Municipis d’acollir refugiats més enllà de la quota espanyola) i sense oblidar la vergonyosa actitud de l’estat espanyol envers els esforços catalans per acollir una petita part dels refugiats arribats a Europa, hem d’admetre que proclamar #RefugeesWelcome davant la crisi humana i humanitària que vivim surt gratis a Barcelona, però no a Berlin ni a Atenes.

La meva sensació -i la confirmo aquests dies- és que l’origen de la frustració amb el projecte europeu l’hem de trobar les paraules de tots aquells que durant anys han inflat interessadament la bombolla del poder real que realment tenia la UE per tal de treure’s les culpes de sobre en els seus errors o reformes domèstiques. Què típic ha estat allò de ‘la UE ens hi ha obligat’ per justificar qualsevol acció impopular i que inhabitual que a l’inaugurar una obra finançada amb fons europeus es recordi públicament (no en un cartellet) d’on venen part dels diners. Així doncs, potser la fàbrica d’euroescèptics més gran no es troba a les cimeres Brussel·les, sinó en les falses expectatives creades sobre el poder real d’Europa pels discursos de governants com Zapatero o Rajoy per dir dos exemples propers.

De facto a la UE hi manen els estats, no el Parlament Europeu ni una Comissió Europea triada pels ciutadans. Desgraciadament és així, i els estats prenen decisions basant-se en les preferències dels seus ciutadans, que són els qui els voten. Si volem que es prenguin decisions d’abast i interès europeu el què cal aconseguir és que els lideratges europeus es decideixin a escala europea. Per aconseguir-ho, cal anar a votar més a les eleccions europees.

A Catalunya, igual com a la resta de la UE, la participació voreja el 40% de mitjana. Alguns diran que són eleccions menors, que no importa, però aquesta aproximació és incompatible amb voler una Europa menys dependent dels estats. Si les eleccions al Parlament Europeu tenen un 80% de participació i hi ha una resultat pro-europeu, ja podem estar segur que els estats quedarien molt debilitats i que es generarien lideratges europeus forts. No com ara, que la Comissió Europea de Juncker, la ‘més política de la història’, ha estat totalment desapareguda les darrers setmanes. Pensem doncs també, abans de queixar-nos, a quanta gent vam convèncer per anar a votar a les eleccions europees, de la mateixa manera que preguntem-nos si per les eleccions catalanes i/o generals vam considerar que l’agenda europea de cada partit era important. En quants debats es va preguntar als candidats de cada formació què farien per (ajudar a) resoldre la crisi dels refugiats?

Per altra banda, hem de ser capaços d’entendre que Europa no és un cos polític amb una sola veu, sinó que està composada per 28 estats que poden tenir 28 aproximacions diferents a un problema. Seríem deshonestos si no admetéssim que la visió que és té de la crisi de refugiats a Catalunya, apartada del flux, és molt diferent de la de Suècia on alguns refugiats han acabat vivint en hotels perquè les vivendes socials s’han exhaurit, que la d’Àustria que veu com centenars de milers de persones han creuat les seves fronteres il·legalment en pocs mesos, o la dels països de l’Est d’Europa on el record de les invasions de l’imperi Otomà encara ressona en la mentalitat popular. Aquestes visions poden ser equivocades o no, però existeixen, i les hem de tenir en compte.

Em desagrada l’expressió ‘vergonya d’Europa’ perquè la trobo pobra, perquè mata el missatger sense tractar els problemes de fons. Perquè crec que l’europeisme frustrat que transmet, si no és capaç d’articular solucions pràctiques i resta en la queixa permanent, no serà capaç d’actuar per reclamar un salt endavant polític que doni poder real a la UE i al Parlament Europeu enfront dels estats. A hores d’ara és probable que la única conseqüència de l’emprenyada general sigui que els estats aconsegueixen el què realment volen i que el projecte europeu quedi políticament molt tocat.

Temo doncs que la crítica en abstracte a Europa només serveixi com la millor coartada per amagar les culpes concretes que té cadascun dels actors en joc (inclosos els ciutadans, que votem i decidim governs i prioritats), però especialment que tenen estats com l’espanyol, que no només incompleix els acords europeus d’acollida de refugiats i ajuda en el control fronterer exterior, sinó que a més posa traves per a que les administracions catalanes posin el seu petit granet de sorra en esmorteir els efectes de la crisi.

@AleixSarri, assistent de Ramon Tremosa al Parlament Europeu

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.