És clar que sóc verd… Però quant em costarà?

Ahir i avui hem tingut dos nous rècords en el preu de la llum. Dia sí, dia també, els mitjans ens han anat recordant, el juliol i l’agost, que anem arribant a uns nivells mai vistos. I ens han explicat els perquès, però no sempre són fàcils d’entendre. Mentrestant, les butxaques ho noten. I molt. El gener, el MWh es pagava a 46 euros i abans-d’ahir va arribar als 122. No cal dir el càstig que implica per a les llars –sobretot les menys afavorides– i per a les empreses, especialment les que fan servir molta electricitat per a elaborar els productes.

De cap manera voldria repetir allò que ja deveu haver llegit cent vegades durant aquest mes, però sí que vull recomanar, per si teniu dubtes sobre això que passa, un excel·lent article que va publicar el Banc d’Espanya a mitjan agost. Es titula: “El paper del cost dels drets d’emissió de CO₂ i de l’encariment del gas en l’evolució recent dels preus detallistes de l’electricitat a Espanya“, i n’explica molt bé les claus. El trobareu fàcilment a la seva web.

El fet més destacat és que quantifica les causes de l’encariment dels preus de la llum. Segons que diu, entre el desembre del 2020 i el juny del 2021, els preus majoristes de l’electricitat gairebé es van duplicar a l’estat espanyol. Avui, ja és molt més, tal com acabem de veure. D’acord amb les estimacions presentades al document, una part significativa d’aquest augment –al voltant del 20%– s’explica per l’encariment observat, en el mateix període, en els preus dels drets d’emissió de CO₂, l’efecte dels quals repercuteix directament en els costs de generació de l’energia elèctrica a través de tecnologies que fan ús de combustibles fòssils. No obstant això, la major part del creixement –aproximadament la meitat– prové de l’encariment del preu del gas, matèria primera emprada per les centrals de cicle combinat. Amb aquest rerefons, el comportament dels preus en els mercats majoristes de l’electricitat dels principals països de l’àrea de l’euro ha estat similar a l’espanyol.

Vet aquí, doncs, que el 70% –i, ara per ara, probablement bastant més– de l’encariment és fora de les actuacions internes possibles de cada país. Ni tan sols podem canviar la picaresca que s’ha fet a l’estat espanyol –abusar del sistema de càlcul del preu–, només sancionar-la. Em refereixo al fet que el preu de tota l’electricitat produïda ve fixat pel darrer kilowatt posat a la xarxa. Si és de cicle combinat –gas natural–, tot el paquet d’energia barata –hidràulica, nuclear, eòlica i solar– es cobra a preu de gas natural. Per això, aquests dies s’ha acusat Iberdrola d’haver buidat dos pantans de Castella i Lleó i haver cobrat l’aigua a preu de gas… I fer créixer els beneficis de la companyia, és clar. Per aquest motiu, em sembla de tenir molta barra que l’Associació d’Empreses d’Energia Elèctrica (Aelec), que agrupa Endesa, Iberdrola, EDP i Viesgo, hagi defensat l’activitat i el paper de les companyies elèctriques, hagi dit que no es beneficiaven pas de la pujada del preu al mercat majorista, i hagi afegit que era l’activitat del gas la que se’n beneficiava. Segur, però una cosa no treu l’altra. Bé, aquest sistema, que és injust, no es pot tocar, tal com ha tornat a assenyalar fa ben poc la UE.

Evidentment, els països que tenen un mix en què la producció d’energia renovable o nuclear és molt alta, tenen un cert avantatge. I també és cert que en estius calorosos com aquest, la despesa d’energia es fa més gran i obliga a fer ser-ne servir més de produïda amb gas. O, en alguns països, carbó. Però, al marge d’aquesta realitat, la clau ara com ara és la correcció urgent i necessària de la temperatura i tenir clar que la producció d’energia elèctrica en centrals de cicle combinat –i carbó, és clar– fa moltes emissions de CO₂ a l’atmosfera –n’és el principal emissor– i que la UE el juny passat va decidir de retallar més que no es preveia el volum d’emissions per al 2030. Penseu que els drets d’emissió s’han encarit fins a tocar aquesta setmana els 56 euros per tona, quan a principi d’any eren de vora 33 euros. Sobre el gas natural, cal recordar que el preu mitjà del 2020 va ser de 10,25 euros/MWh i aquesta setmana supera els 47. Cal fer pocs números per a veure per què s’ha enfilat tant el preu de la llum, malgrat la rebaixa d’imposts del govern espanyol.

La pregunta que em faig sovint és si els europeus estem disposats a pagar, sigui en la factura elèctrica, sigui a través d’imposts nous, la factura del canvi climàtic. Fa tres anys, l’Institut Elcano va fer una enquesta a tot l’estat espanyol en què feia aquesta pregunta i gairebé un 60% deien que sí, que estarien disposats a un (petit) augment de l’impost de la circulació. Però en tres anys han passat moltes coses i no sé si avui la resposta seria la mateixa si els parlessin del preu de la llum, per exemple.

“Estem d’acord en ser verds… amb la condició que no ens costi res.” Recordo que em va fer gràcia aquesta frase punyent que vaig llegir a Le Monde, el mes de juny, dedicada als seus veïns, l’endemà que els suïssos haguessin tombat en referèndum la proposta d’una nova “llei de CO₂”, que hauria donat al país els mitjans per a respectar els objectius de l’Acord de París, signat per Berna. El resultat va ser una sorpresa –poc comentada, per cert– en un país que es considera un bon alumne en matèria climàtica. I que, a més, és a la primera línia de l’escalfament. Cal recordar que Suïssa és particularment vulnerable al canvi climàtic. Mentre, a escala mundial, la temperatura mitjana ha crescut 0,9 graus d’ençà del 1990, l’escalfament suís és molt més gran i arriba als 2 graus.

I, no ens enganyem, també ho va ser perquè les enquestes prèvies donaven un 60% a favor del sí i, finalment, va ser un 51,6% a favor del no. En el moment de la veritat van canviar d’opinió o l’havien falsejada a les enquestes, vés a saber, però el cas és que no n’hi ha prou amb sortir al carrer amb pancartes quan es vol de debò una cosa, cal saber que sempre hi ha un cost… I acceptar-lo ja són figues d’un altre paner.

El text del projecte de llei tenia 80 articles, entre els quals es tocaven algunes taxes. Per exemple, preveia un impost sobre els bitllets d’avió de 27 euros a 110 segons la destinació, un augment de l’impost sobre els combustibles fòssils per a la calefacció, ja vigent, i un creixement del litre de gasolina de 12 cèntims. Segons les previsions, dos terços dels ingressos s’haurien de retornar a la població i al sector econòmic per diferents vies. I la resta s’havia de destinar a un fons especial per al clima per a finançar la transició ecològica del país.

Un dels arguments que feien servir els partidaris del no era: “Tots aquests costs addicionals, que ascendeixen a milers de milions de francs, no tenen cap impacte notable en la reducció del CO₂, atès que Suïssa tan sols és responsable de la mil·lèsima part de les emissions mundials.” Contundent, i més en un país exemplar en matèria de política climàtica.

I aquest altre: “Aquesta política, fins i tot suposant que assoleix els objectius que se li assignen, no tindrà cap efecte sobre el clima mundial; donarà una consciència tranquil·la i una imatge més verda davant l’electorat verd –que, sens dubte, no estarà satisfet i continuarà exigint més. La nova llei del CO₂ recull una forma de narcisisme ambiental per a l’ús exclusiu de les autoritats suïsses. El problema és que aquesta política d’imatge serà cara.” “Narcisisme ambiental”, m’agrada la construcció semàntica.

Repercussions? No ho sé. Però sense que hi tingui res a veure directament, resulta que el 7 de juliol, tres setmanes després, el govern francès va enterrar la idea de fer un referèndum per a inserir la protecció ambiental dins la constitució. Ho va anunciar el primer ministre, Jean Castex, tot dient que el govern lamentava molt de no fer el referèndum, que considerava “essencial” per al país. El maldecap de fons era que, per a la fer el plebiscit, calia que l’Assemblea Nacional i el Senat acordessin un text comú, però no van trobar consens. Tot va venir, diuen, perquè el Senat no volia que a la constitució hi entrés la paraula “garantir” referida a la preservació del medi. Aquesta és l’explicació oficial. Si n’hi ha una altra i no es van posar d’acord, més enllà de la pura semàntica, per no posar el peu en un jardí complicat com els suïssos, mai no ho sabrem.

De totes maneres, malgrat que després de conèixer part de l’informe de la GIEC tots estem una mica més espantats –i representa que conscienciats– que no abans respecte del canvi climàtic, seria bo saber quanta gent està disposada a assumir, amb l’alegria del convers, un cost addicional per a la seva butxaca… Sense pensar en què fan les fàbriques dels xinesos. Ahir, un article de la BBC deia que les emissions de carboni de la Xina no només són enormes i creixen, sinó que eclipsen a les d’uns altres països. Segons els experts consultats per a l’article, si la Xina no fa grans reduccions en l’alliberament de contaminants a l’ambient, el món no pot guanyar la lluita contra el canvi climàtic. Per a pensar una mica…