Vallmanya, irradiadora d’història

Aquest llibre és una joia. No sols per als qui en compartim el paisatge i la història menuda, local: ho és per a la història del país, perquè la casa de Vallmanya, al terme municipal d’Alcarràs, va ser l’eix del Francesc Macià primer president de la Generalitat de l’era moderna i irradia història pels quatre costats i més. La història dels primers anys republicans, ben en particular a les terres del Segrià, de gran vitalitat llavors com arreu del país, en els diferents espais de la vida col·lectiva, des del rabassaire i el sindicalisme obrer i camperol als atacs al president sobretot sobretot de la dreta catalanista. Irradia història també des del final de la guerra del 36 fins avui mateix, la de la deixadesa contemporània sobre aquesta masia rellevant més enllà i per sobre dels anys que té. El llibre és Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià, signat per set autors (Pagès Editors).

Costa de creure que el poble d’Alcarràs i la seva batllia practiquin el negacionisme respecte de Cal Macià, però així és, expliquen els autors que més vertebren aquest llibre per les seves continuades i fines investigacions, l’arqueòleg Joan-Ramon González, l’historiador Marc Macià i l’economista Ferran Dalmau. Els autors que complementen amb agudesa els tres investigadors principals esmentats són el president Quim Torra, el periodista Francesc Canosa, el professor d’història David Sancho i l’historiador de l’art Alberto Velasco.

Costa de creure que a Alcarràs, dècades abans sempre un pas endavant en el terreny agrícola, que fa ben poc ha donat peu i nom a un film de recorregut internacional, ara li sembli que no ha de fer cas a la plataforma que propugna el salvament de Cal Macià. Una es pregunta i li pregunta a l’ajuntament alcarrassí si la modernor de les plaques solars en els antics camps fruiters en extinció els fa perdre de vista el patrimoni històric material, i l’immaterial, espiritual, del passat.

Deixo parlar Marc Macià en una entrevista d’aquesta setmana al Punt Avui, tota ella recomanable: “Hi ha un problema de memòria. Macià és encara avui una figura oblidada en molts pobles de Catalunya. A la ciutat de Lleida, on va viure més de trenta anys, la casa està desapareguda i l’església on es va casar està en estat ruïnós, i és BCIN [bé cultural d’interès nacional]. Lleida té l’honor de tenir l’avinguda més curta de la història de la humanitat dedicada al personatge. No en té ni una trista estàtua. I la casa de Vallmanya és l’única on va viure que queda dempeus. Ens n’oblidem com si Macià fos un polític qualsevol: és el fundador de l’arquitectura institucional catalana. Les institucions que haurien de salvar Cal Macià no existirien sense Macià, que és també el fundador del partit que governa les tres administracions.”

La finca era propietat de qui seria la seva esposa, Eugènia Lamarca, gran terratinent: 4.000 hectàrees, 10.000 jornals. Era una masia d’aquelles on vivien els treballadors que la mantenien i també els colons que la treballaven i les seves famílies. Per a Francesc Macià va ser un espai de recomposició. Anar-hi volia dir sortir de Barcelona i arribar a una casa i un paisatge que, gràcies al viatge en cotxe (llavors de quatre hores), li mantenien el cap clar. Des de Vallmanya telefonava, organitzava reunions i l’agenda presidencial, rebia aquest i aquell altre, llegia els diaris i preparava els seus viatges arreu del país.

La gran burgesia catalanista el va atacar per aquesta finca, molt més, indiquen i documenten els investigadors en aquest llibre, que els sindicats pagesos en aquells anys de la llei petita de contractes de conreus que va fer tirar endavant. No podien suportar, els grans burgesos, que algú que, per matrimoni, podria haver format part del seu món, s’hagués decantat per la classe treballadora i la petita burgesia.

Una escriuria i no pararia sobre la història i el present de Cal Macià. Trobo doncs més pertinent recomanar-vos aquest llibre, que va més enllà de la història local. Per la meva banda, profund agraïment als autors, ells saben prou bé les raons de la meva gratitud.