Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Després d’anys de procés polític, el 2017 va tenir una tardor calorosa a Catalunya. El referèndum d’autodeterminació va inaugurar els fets de l’octubre d’aquell any i, a final de mes, Catalunya havia declarat la independència, havia perdut l’autonomia i havia vist com perseguien els dirigents independentistes als tribunals.

Durant aquestes setmanes hi va haver moltes sessions de mediació, entre les quals el president del govern basc, Iñigo Urkullu, que va prendre protagonisme. Urkullu va dipositar els documents d’aquells dies als arxius de la Fundació Sabino Arana, a l’Arxiu Històric del País Basc i al Monestir de Poblet, i aquest juliol va donar permís per consultar-ne una part.

Hi ha unes 615 pàgines i 300 documents. Amb el títol ‘Catalunya, seguiment de la situació’, conté correus electrònics d’Urkullu, missatges de WhatsApp, reflexions, notes, cartes, hemeroteca seleccionada i més documents. Aquests texts i el llibre publicat fa poc per Carles Puigdemont, M’explico: de la investidura a l’exili, aporten una mica de llum sobre la mediació d’Urkullu. La història següent es completa amb informació d’aquestes fonts i d’algunes altres.

Les narracions coincideixen: la mediació del president Iñigo Urkullu en el procés independentista català va començar el 19 de juny de 2017. Ho va anunciar Urkullu mateix el 28 de febrer de 2019, quan va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra els dirigents independentistes de Catalunya, tal com va afirmar el president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, al seu llibre M’explico: de la investidura a l’exili.

Deu dies abans, Puigdemont havia anunciat la data del referèndum d’autodeterminació –el primer d’octubre de 2017– i la pregunta: ‘Voleu que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república?’ En la vigília del trentè aniversari de l’atemptat d’Hipercor, Puigdemont i Urkullu es van reunir a Barcelona durant quatre hores amb Jonan Fernández, secretari de Pau i Convivència del govern basc, i Neus Munté, consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Puigdemont: ‘No hi ha marxa enrere, president. No ho volen. Tot el que pugueu fer perquè Rajoy es mogui serà benvingut’

Urkullu: ‘Ho intentaré. Estic molt preocupat per tot això que passa’

A l’aeroport Urkullu es va trobar amb la vice-presidenta de govern, Soraya Sáenz de Santamaría, a qui va informar de la seva reunió amb Puigdemont i li va demanar que es reunís amb el president de govern espanyol, Mariano Rajoy, per parlar de la situació a Catalunya. Aquesta reunió es féu el 19 de juliol a la Moncloa. L’endemà també es va reunir amb el secretari general de PSOE, Pedro Sánchez, la secretària general del PSE-EE, Idoia Mendia, i el president del comitè executiu nacional del PNB, Andoni Ortuzar, a Ajuria Enea.

La següent reunió entre Puigdemont i Urkullu fou el 26 d’agost, quan el president basc va acudir a la mobilització contra els atacs gihadistes a Barcelona i Cambrils. Va ser llavors quan li va explicar la conversa que havia tingut amb Rajoy al juliol.

Els contactes es van intensificar al setembre i, sobretot, a l’octubre; ‘Exponencialment’, segons que recull Urkullu als seus documents. El llibre de Puigdemont també revela que Urkullu va tenir un gran protagonisme aquells dies. Però sobretot va tenir contactes amb Catalunya: el bescanvi de missatges amb Puigdemont ocupa un ampli espai de la carpeta d’Urkullu, molt superior al bescanvi de missatges amb Rajoy.

Aquells dies, molts sectors van demanar al president basc que intervingués entre Madrid i Barcelona. En l’àmbit polític: el conseller d’Empresa de la Generalitat, Santi Vila; el ministre de Justícia espanyol, Rafael Catalá; el secretari general de PSOE, Pedro Sánchez; el Síndic… En l’àmbit econòmic, un grup d’empresaris li va demanar que hi intervingués i va tenir contactes també amb l’Església Catòlica.

20 de setembre. La Guàrdia Civil entra al Departament d’Economia de Catalunya. Urkullu va enviar aquest missatge a Rajoy:

‘Senyor president, amb respecte: ‘Això no pot continuar així. Permeti’m de recordar-li, entre les converses que hem tingut, una de telefònica, després d’una carta que li vaig enviar el 30 de maig de 2014. Era l’any en què es feia el referèndum d’Escòcia i la consulta catalana. Li vaig parlar de la necessitat d’abordar i reformular la realitat del model d’estat, d’aprofundir en la qüestió catalana i la previsió de futur que hi havia al País Basc i, en vista de tot això, la proposta que jo tenia. La seva resposta va ser: ‘Vostès aguantin aquí.’ Li vaig contestar que aquesta no era una resposta, que havia de valorar si la situació no mereixia una reunió per aprofundir en la reflexió […]. Honestament, crec que és urgent de reconèixer l’existència d’una qüestió política que s’ha de resoldre amb acords i mitjançant el diàleg. No comparteixo res de tot això que fa i em preocupa que es qüestioni la fractura social i la capacitat política i institucional’

Rajoy ‘va escoltar’ i va respondre que ‘s’encarregaria’ del que s’havia de fer, segons que va declarar Urkullu al judici del Tribunal Suprem. El mateix dia va informar el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, de la situació a Barcelona.

No va ser l’únic contacte que Urkullu tingué amb Juncker sobre el procés català. El 2 d’octubre, l’endemà del referèndum, el president li va enviar una carta titllant els fets a Catalunya de ‘problema de proporcions històriques’ i oferint la seva mediació. La resposta va arribar a Urkullu el 8 de novembre; Juncker va respondre que calia ‘estabilitat i unitat’, no pas ‘divisió’. Va afegir que la Unió Europea havia demanat a les dues parts que deixessin de banda la ‘confrontació’.

Els fets d’octubre

1r d’octubre. Llargues cues als col·legis electorals per a votar. I a les nou del matí, atacs: agressions a la multitud per part de la policia i la Guàrdia Civil a diversos punts del país. El resultat: centenars de ferits, però 2.286.217 vots; dels quals 2.044.038 són partidaris que Catalunya sigui un estat independent.

Aquella nit Urkullu va difondre un missatge a les xarxes socials demanant de ‘evitar situacions traumàtiques’ i d’entrar en el camí de la conversa l’endemà. També va parlar a favor d’un referèndum acordat, citant exemples dels models Quebec i Escòcia:

‘Encara que pensàvem, dèiem i denunciàvem que aquesta situació podia passar, ens entristeixen profundament els fets que avui veiem a Catalunya, especialment les iniciatives que augmenten els riscs de fractura social. Abans de continuar acostant-nos al barranc, vull fer una crida a evitar situacions rupturistes’

El 3 d’octubre Catalunya va fer una aturada nacional; una mobilització en massa en protesta per l’assetjament viscut durant el referèndum. No obstant això, el rei Felipe VI va llegir un dur missatge contra els dirigents polítics catalans i va dir, entre més coses, que els ciutadans catalans havien actuat contra la llei. Va ser el punt de partida de la persecució que vingué després i que va donar un impuls a l’estratègia de persecució, segons que a explicar Rajoy al llibre Una España mejor (‘Una Espanya millor’):

‘Aquest missatge va ser tranquil·litzador per al govern. Passàvem moments de gran dificultat en la solitud […]. Les seves paraules ens van animar i crec que això mateix van poder sentir tots els qui batallaven legalment contra el secessionisme: policies, jutges, fiscals i funcionaris. Van sentir el rei dir que ‘la responsabilitat dels poders legítims de l’estat era garantir l’ordre constitucional’, que era allò que fèiem tots’

La valoració d’Urkullu va ser diferent i així ho va publicar a les xarxes socials: ‘M’ha semblat sorprenent el discurs de Felipe VI. La meva desesperació i la meva preocupació han augmentat.’ L’endemà, declaració institucional del president basc: ‘Més enllà de les declaracions que va fer ahir Felipe VI, crec que hi som a temps.’ Urkullu parlava de ‘decepció’ perquè no havia detectat en el discurs del cap de l’estat espanyol ‘cap gest que pogués ajudar a aprofundir la convivència’. El dia 6, Urkullu havia parlat amb el cap de l’estat sobre Catalunya, les converses amb Rajoy i les valoracions públiques del president basc sobre les declaracions de Felipe VI.

Puigdemont va respondre a Felipe VI el 4 d’octubre amb una altra declaració. El mateix dia, Urkullu va rebre dues peticions d’intervenció més: la primera, d’Ideaia Mendia, secretària general del PSE, i Andoni Ortuzar, president del PNB. Es va preguntar al president si estaria disposat a participar en un projecte de diàleg sobre la qüestió catalana, juntament amb els presidents de les Illes Balears i el País Valencià. El mateix dia, quan es trobava amb Ortuzar i el membre del seu partit Joseba Aurrekoetxea, va rebre una trucada de l’abat de Montserrat per demanar-li que fes de pont entre Rajoy i Puigdemont.

Segons Urkullu, va enviar un document als dos presidents: diàleg, negociació, acord, ratificació. Això és el que diu literalment el document, com assenyala Puigdemont al seu llibre:

«Atesa la situació actual de crisi i la detenció incomunicada, es proposa al president del govern espanyol i al president de la Generalitat la següent metodologia:

1. Distensió
Prorrogar un període de distensió de tres mesos per restablir la comunicació política i permetre el diàleg. Aquest acord requereix el compromís del govern espanyol i de la Generalitat de no prendre mesures unilaterals en les seves estratègies durant aquest període.

2. Entrevista
Trieu tres persones de cada govern i formeu una taula de diàleg preliminar entre els dos governs. Aquest consell es comprometrà a treballar amb discreció durant els tres mesos vinents, amb l’objectiu de promoure l’acostament d’actituds i obrir el camí per a la comprensió mútua i l’acord.

3. Acord sobre un marc per a la negociació política
Assumiu junts, com a objectiu d’aquesta taula de diàleg, arribar a un acord sobre un marc de negociació política entre tots dos governs. Aquest marc hauria de definir l’agenda dels temes, el diàleg, la metodologia de treball i el calendari dels processos de negociació que els dos governs estan disposats a iniciar. El president del govern [espanyol] i el president de la Generalitat tenen el nostre compromís i disposició a proporcionar una manera d’implementar aquesta metodologia de treball.»

No era pas la primera proposta d’Urkullu, que ja n’havia enviada un el 14 d’agost. La idea era d’impedir el xoc de trens i ‘modelar el camí per gestionar el conflicte’. Per això va establir com a primer criteri ‘distingir els eixos necessaris en la negociació amb l’estat dels centres de decisió propis de les forces sobiranistes’. Va proposar com a segon criteri la formació d’estratègies ‘constructives’ per a cada eix, perquè la negociació amb l’estat no condicionés els avenços de l’eix sobiranista.

Va posar a cada eix tasques concretes: al sobiranista, ‘redefinir l’estratègia general, reforçar la pluralitat sobre les bases de l’autogovern, construir una majoria social per a un nou estatus, crear aliances en el marc europeu i buscar suports per als polítics catalans encausats en el terreny internacional’. Per una altra banda, a la taula de negociació amb l’estat li corresponia d’arribar a curt termini a acords en matèria de competències, acordar el marc de la relació entre Catalunya i l’estat i la manera de recollir-lo en un nou estatut, parlar d’autodeterminació i consultar i reconduir la situació dels polítics catalans encausats, encapçalats pel president Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i la responsable d’Educació Irene Rigau per haver organitzar una consulta sobre la independència el 9 de novembre de 2014. Urkullu no va obtenir resposta, segons els seus documents:

«Proposta de metodologia per a un canvi

Premissa estratègica: canvi d’agulla – correspondència – via compartida

[…]

Es basa en la premissa de la necessitat que aquesta confrontació passi d’un escenari amb ‘via de circulació unilateral i bidireccional’ i amb risc de ‘xoc de trens’ a una negociació de conflicte i progrés gradual per a arribar a una estació final compartida.

[…]

Aquest canvi d’estratègia implica lògicament un ‘moviment important’ que pot resultar ‘dolorós’ per a alguns sectors i que uns altres poden entendre com una concessió […].

Tres criteris metodològics:

El primer criteri és distingir quins eixos conformen la capacitat pròpia d’actuació i decisió de les forces sobiranistes i quins necessiten la negociació amb l’estat. Diferenciar significa diferenciar-los i gestionar-los separadament […].

Eix de decisions pròpies: 1. Redefinició de l’estratègia general. 2. Reforçar el consens intern i la pluralitat a la base de l’autogovern. 3. Construir una majoria social suficient per a un nou estatus. 4. Creació de noves aliances en l’àmbit europeu. 5. Recerca de suport internacional per als polítics catalans encausats.

Eix de la negociació amb l’estat: arribar a acords prioritaris a curt termini sobre gestió competencial i autogovern. 2. El marc de relació entre Catalunya i l’estat i el seu reflex en un nou estatut. 3r. Qüestió d’autodeterminació-consulta. 4. Situació dels polítics catalans processats.

El segon criteri és formular estratègies constructives per a cada eix de decisions pròpies, perquè avancin sense estar condicionades pel que faci o no faci l’estat, sinó per la voluntat concertada de les forces sobiranistes.

Eix de decisions pròpies: 1. Redefinició de l’estratègia general. 2. Reforçar el consens intern i la pluralitat a la base de l’autogovern. 3r. Construir una majoria social suficient per a un nou estatus. 4. Creació de noves aliances en l’àmbit europeu. 5. Recerca de suport internacional per als polítics catalans encausats.

Estratègies: 1. Formular el dret de decidir com un dret de decidir conjuntament. 2. Afirmar la necessitat d’un àmbit d’interdependència, amb un marc temporal obert, i amb el progrés de l’autogovern. 3. Situar el repte democràtic en l’assoliment d’una majoria social qualificada que permeti d’assolir un estatus de sobirania plena. 4. Compartir estratègia amb més nacions europees sense estat per elaborar una directiva clara a la Unió Europea que defineixi les condicions per a una consulta legal i acordada en societats amb vocació majoritària d’autogovern evident i permanent en el temps. 5. Ampliar una línia de treball internacional per promoure una plataforma internacional de gran significació que protegeixi la llibertat dels polítics catalans processats.

El tercer criteri és classificar cada eix de negociació amb l’estat en apartats interrelacionats però amb gestió autònoma i establir una hipòtesi d’acord per a cada un. L’objectiu d’aquest criteri és evitar el context d’un desordre negociador; pretén aconseguir una gestió intel·ligent que permeti d’avançar gradualment en l’escenari de conflicte i negociació.

L’eix de la negociació amb l’estat: 1. Assolir acords prioritaris a curt termini sobre gestió competencial i autogovern. 2. La relació marc entre Catalunya i l’estat i el seu reflex en un nou estatut. 3. Qüestió d’autodeterminació-consulta. 4. Situació dels polítics catalans processats.

Hipòtesi d’acord: 1. Un decàleg d’acords prioritaris per a millorar la gestió de l’autogovern els quatre anys vinents. 2. Aconseguir un veritable marc de bilateralitat confederal (que pugui materialitzar-se en una referència a la figura dels drets històrics) que reconegui el dret de fórmules de decisió conjunta. 3. Consulta amb el suport d’Europa.»

El 6 d’octubre Urkullu era al parlament basc durant una sessió de control. Va aprofitar la sessió i el dia anterior per reunir-se amb el president del PP de la comunitat autònoma basca, Alfonso Alonso. Un dels temes principals va ser Catalunya, i es va oferir a parlar sobre la ‘qüestió territorial’ i fer de mediador: ‘Per la meva banda, almenys, no m’asseuré a veure xocar els trens.’ Aleshores també hi havia veus públiques que indicaven la necessitat de la mediació.

En aquesta tasca, Urkullu també va trucar a la porta del Vaticà. Matteo Zuppi va fer una trucada a l’arquebisbe de Bolonya per saber quin paper podia fer el Vaticà en la mediació. El 8 d’abril de 2017, Zuppi va participar en el desarmament oficial d’ETA. Va actuar com a notari per confirmar el desarmament d’ETA, juntament amb el sacerdot irlandès Harold Good. L‘octubre del 2019 va ser nomenat cardenal pel papa Francesc. Però el Vaticà no va expressar la disposició a mitjançar en el cas català.

No obstant això, l’Església Catòlica tenia un paper a fer-hi. El 8 d’octubre, Juan María Uriarte es va reunir amb el bisbe emèrit de Guipúscoa a petició dels abats de Montserrat i Poblet per tenir una reunió amb l’arquebisbe de Barcelona. Tots dos abats havien estat amb Vila, Puigdemont i Junqueras i, segons els texts d’Urkullu, tots tres polítics van demanar al president basc que fes aquesta tasca de missatgeria.

Abans d’acabar el dia, missatge d’Urkullu a Puigdemont, al telèfon mòbil:

‘President! Avui he fet nombrosos tràmits en relació amb la conversa que vàrem tenir. En totes les instàncies. He parlat amb nombroses persones d’institucions. Tot i que sé que li han arribat els meus missatges i els continguts de les meves propostes, encara no he rebut cap trucada del president de govern espanyol. Potser caldria pensar en com modular la proposta d’ajornar la DUI sense que sigui cap ‘amenaça’ per a qui demana ‘un retorn a la legalitat’. Resto a la seva disposició’

Aquells dies les relacions entre Puigdemont i Urkullu eren diàries a Telegram. ‘Era la primera vegada que semblava tenir l’autorització del govern espanyol’, tal com recull Puigdemont al seu llibre. Urkullu va enviar un altre missatge a Puigdemont en què desenvolupava el primer punt de document anterior:

«Primer pas. Declaracions coordinades
En relació amb la proposta que vaig enviar aquesta setmana, suggereixo que es faci un primer pas molt concret. Proposo que, sense necessitat de diàleg directe o mediació, de moment, hi hagi una confluència tàcita entorn de la conveniència de fer públiques dues declaracions coincidents.

Primera declaració
La Generalitat proposarà de deixar en suspens la declaració unilateral d’independència per poder explorar els dies i setmanes vinents les possibilitats d’un procés de diàleg i acord que doni una solució democràtica a la situació creada.

Segona declaració
El govern espanyol farà valdre l’anunci de la Generalitat i, si es confirma, es mostrarà disposat a explorar la via del diàleg i l’acord mitjançant les vies democràtiques per canalitzar una solució a la situació creada.

En la meva humil opinió, si durant les setmanes, hores o dies vinents s’encadenessin aquestes dues declaracions, el pas següent hauria de ser començar una comunicació directa entre tots dos governs.»

Puigdemont [no té cap esperança]: ‘Aquests bascos sempre juguen a favor seu, però és la primera proposta seriosa per a reconduir la situació, per la qual cosa cal aprofitar-la.’

Era, per tant, el 8 d’octubre; faltaven dos dies per al ple que podia servir per a la declaració d’independència, i aquell dia no era l’únic en què parlaven els presidents català i basc. Segons que recull Puigdemont al seu llibre, el president del PNB, Andoni Ortuzar, li va demanar en un sopar que no declarés la independència, al·legant que la situació interna del PP era difícil i que, si no renunciava a la independència, el govern de Rajoy no es mouria:

‘No declarin la independència. Si declaren la independència, tancaran la porta a qualsevol negociació. Madrid vol desescalar, però heu de renunciar a la declaració d’independència. El president Rajoy no vol establir el 155, però el collen molt’

Reflexió de Puigdemont sobre la petició d’Ortuzar: comparteix la proposta prèvia d’Urkullu de suspendre la declaració d’independència; està disposat a deixar-la en suspens, però no a suspendre-la:

‘Entenc que el PNB hi ha posat molt bona voluntat i té ganes d’arribar a acords. Però no em demanen que alenteixi, sinó que em rendeixi, cosa que no podem fer’

Ortuzar sabia la situació del PP per boca de Rajoy. Rajoy mateix diu al seu llibre Una España mejor:

‘Vam parlar molt amb els nacionalistes bascos. L’Andoni Ortuzar i el mateix Aitor Esteban van venir a dinar amb la Soraya [Sáenz de Santamaria] i jo a la Moncloa. En aquest cas, l’objectiu no era obtenir un suport que no teníem i no tindríem mai. Només els vam demanar que intentessin que Puigdemont actués amb seny per evitar una situació extrema. Tampoc ho van aconseguir.’

10 d’octubre: declaració interrompuda

El 10 d’octubre al vespre es va programar una sessió plenària al Parlament de Catalunya, que podia fer efectiva la declaració d’independència. Però aquell matí, Puigdemont ja havia informat Urkullu de la seva decisió:

‘Obriré una porta a la negociació. No declararé la independència i ampliaré el termini per a donar temps a les converses’

14:11, missatge d’Urkullu a Rajoy:

‘Benvolgut president! No sé quina serà la disposició final del president Puigdemont aquesta tarda. Només vull que sàpiga que he fet tots els esforços possibles els darrers dies perquè tot sigui mínimament raonable.’

A les 17.15, el mateix remitent va enviar un altre missatge al mateix destinatari. Faltaven tres quarts d’hora per a començar la sessió plenària:

‘Benvolgut president! En aquest punt, si es compleix allò que sospito que podria ser una part nuclear de l’acord del president Puigdemont, ho interpretaria amb un símil futbolístic: en lloc de passar al joc vertical, cal una passada horitzontal, que alguns fins i tot interpretaran com una passada posterior. Seria aconsellable de fer-ne una valoració moderadament positiva i mostrar-se disposat al diàleg, en el marc del Parlament de Catalunya, a més dels altres canals utilitzats, i al Congrés dels Diputats.’

A les 20:35 un altre missatge, el tercer, després d’haver parlat Puigdemont al parlament, i per mantenir la posició dels missatges anteriors. El president de la Generalitat no havia fet una declaració d’independència i, per tant, Urkullu va demanar a Rajoy que en fes una valoració positiva: ‘Crec que és més important interpretar la voluntat de diàleg.’ El dia 10 Puigdemont va fer cas d’Urkullu. Van passar uns segons fins que la declaració d’independència de Puigdemont va ser suspesa. En qüestió de segons, les cares dels concentrats al carrer, prop del parlament, van passar de l’eufòria al dolor (i a la confusió).

El gest de Puigdemont, però, no va tenir cap efecte a Madrid. L’endemà Rajoy va anunciar la intenció d’activar l’article 155. I la seva ràbia va augmentar fins al punt d’assenyalar Puigdemont, Urkullu i altres:

‘Ho tenien plantificat. No hi havia cap voluntat de diàleg. Han aconseguit tot allò que volien. Era una farsa. Els bisbes, Urkullu, Moragas… L’únic que volien era aturar-nos. En canvi de res. Van ajudar a fer creure que hi havia voluntat de diàleg’

Tot i això, Urkullu va ser optimista; va voler mostrar a Rajoy que Puigdemont no havia fet una declaració d’independència i va fer arribar el mateix missatge al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i al president del Consell Europeu, Donald Tusk, en cartes enviades el 19 de maig. També va promoure públicament la idea d’una no-declaració d’independència i d’una opció pel diàleg, escrivint a Twitter:

‘El president Puigdemont i el seu govern han proporcionat una oportunitat per al diàleg amb l’estat espanyol. Esperem que aquesta oportunitat, amb la diligència necessària, aplani el camí per a una solució política al problema de naturalesa política’

Urkullu va intentar d’aconseguir de Puigdemont i de Rajoy un compromís, segons que va explicar el 2019 en el judici del Tribunal Suprem: que Puigdemont rebutgés la declaració d’independència i convoqués eleccions, i que Rajoy abandonés l’aplicació de l’article 155. Va proposar a tots dos fer ‘declaracions encadenades’ ‘per obrir un període de distensió de tres mesos i acordar una metodologia de treball’. En aquest intercanvi, Urkullu ‘en cap cas’ no va posar com a condició a Rajoy acordar un referèndum: ‘En cap cas no vàrem parlar d’autodeterminació‘.

‘És evident que no és acceptable per a la CUP [la declaració de Puigdemont del 10 d’octubre], i això és l’important’, va dir. No és l’única vegada que el lehendakari va esmentar en les seves notes la CUP; es pronuncia durament contra el partit en els següents apunts del 19 d’octubre:

‘En aquesta etapa de diàleg hauria de ser possible d’aprofundir la fractura de la CUP i empènyer-la com més aviat millor a refugiar-se als ajuntaments, objectiu prioritari del partit una vegada complerta la missió de rebentar l’estabilitat institucional. […] És un disbarat extrem’

Urkullu va recollir en les seves notes del 19 d’octubre les principals preocupacions sobre la classe política sobiranista. ‘El procés i l’evolució de Puigdemont-Junqueras-Mas deixa fora de radar de manera irresponsable la veritable qüestió: hi ha una àmplia majoria de dos terços amb un autogovern més profund en l’horitzó.’ Va ser especialment dur contra Junqueras:

Urkullu: ‘Aquesta batalla –entre ERC i el PDECat– suposadament violenta no ho serà tant, perquè Junqueras ha sortit vencedor en aquesta batalla, en un joc en el qual ha quallat en ell la pitjor part de la política’

Tampoc no li va agradar Puigdemont. Durant aquells dies, Urkullu va enviar un resum de la feina feta en el cas català a tres membres del PNB: Andoni Ortuzarri, Koldo Mediavilla i Joseba Aurrekoetxea. El president ‘va sentir una confusió constant’ amb Puigdemont perquè havia ‘planejat’ tot el que es faria, però alhora perquè li va dir que no volia aplicar la declaració d’independència. També el va acusar d’haver adoptat enfocaments ‘poc raonables’ per evitar una declaració unilateral d’independència (DUI) en una nota del 26 d’octubre, la vigília del dia que el parlament va aprovar la DUI. Tot i això, Urkullu va sentir ‘això mateix’ amb les mesures preses per Mariano Rajoy i el comportament de Pedro Sánchez.

Urkullu mostra més harmonia en el bescanvi de missatges amb la dirigent del PDECat, Marta Pascal, i el conseller Santi Vila. ‘Sóc molt conscient de la vostra situació personal i col·lectiva. I, per tant, elogio el vostre exercici de coherència i responsabilitat davant el sofriment. Enhorabona. Una abraçada sensible’, va escriure a Pascal el dia 26. I a Vila:

‘Excel·lent Santi! En hores en què sóc molt conscient de tot i tinc molt clar el criteri amb cada persona, t’escric per a dir-te: t’agraeixo que siguis honrat. Si tens l’oportunitat de venir al País Basc, tant si continuo com a president com si no, et faré l’abraçada físicament que t’envio avui de manera imaginària però sentida’

Un altre punt destacat en les explicacions als assistents és que Urkullu els subratlla que ha començat a enviar missatges responent a la ‘demanda continuada del president Puigdemont’ i que després també li ho van demanar ‘més personalitats’. Ací hi ha la principal discrepància entre les versions d’Urkullu i Puigdemont: que Puigdemont, en el seu llibre, no expressa la seva voluntat de no dur a terme la declaració d’independència i que la renúncia del 10 d’octubre només s’explica com un pas per a propiciar el diàleg. És diferent el punt de vista d’Urkullu: segons ell, Puigdemont no volia arribar a materialitzar la DUI i va demanar ajuda al president basc per evitar-la.

És el que, per exemple, ha interpretat el diari català El Periódico. En relació amb això hi ha la diversitat d’interpretacions del paper d’Urkullu: el desequilibri en la quantitat de missatges escrits a Puigdemont i a Rajoy i les motivacions o incentius que Urkullu mateix va poder tenir per impedir la DUI i el 155 indiquen que, més que mediador, va actuar de missatger i, més en concret, alertant sobre el perill de les tesis de Madrid, va mirar de posar fre al projecte polític del sobiranisme.

Precisament, per a completar el relat, si s’omplís un buit es podria posar una mica més de llum en el paper d’Urkullu: què va respondre exactament Rajoy a Urkullu en aquests bescanvis de reunions i missatges. Per saber-ho no hi ha permís, de moment. Crida l’atenció un altre buit: en els papers d’Urkullu no hi ha cap relació directa amb cap membre d’ERC, tot i que el partit era present a la Generalitat. Berria ha preguntat a ERC per aquesta interlocució, però el partit ha descartat de respondre a les preguntes.

21-25 octubre: convencent per als comicis

A partir del 21 d’octubre, Urkullu va començar a enviar cartes més llargues a Puigdemont amb reflexions sobre la situació política. A la de 21, la proposta estatutària de l’època de Juan José Ibarretxe li va recordar el camí que havia recorregut:

‘La frustració forma part del camí recorregut en el progrés d’un poble que vol decidir la consciència nacional i el seu futur. Però d’aquest procés formen part la paciència i la insistència democràtica. […] Per aconseguir més sobirania, cal aconseguir majories socials més sòlides, cohesionades i integradores que les assolides i assentar-se en aliances internacionals i empresarials i econòmiques més àmplies’

L’endemà va mencionar explícitament la possibilitat de convocar eleccions: demanant-li que obrís un ‘nou cicle’. Va afegir una altra idea el 23 d’octubre: demanar un vot per mantenir les institucions i l’autogovern, ‘perquè un referèndum sense garanties suficients no pot ser una base legal ni legítima en el camí cap a la independència’. Tot i això, Urkullu parla enutjat amb Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, perquè continua la intenció d’aplicar l’article 155. A les 16:55 i a les 17:00 els va escriure a tots dos:

‘No ens deixeu marge als qui vam aconseguir que el 10 d’octubre no fes la declaració [d’independència]’

D’altra banda, és significatiu que en les converses d’Urkullu amb el cardenal Omella consten algunes converses amb Puigdemont que no apareixen en els papers sobre els seus contactes amb el propi Puigdemont. Per exemple, aquesta de les 16.46 hores del 21 d’octubre:

‘Acabo de parlar amb el president. No hi ha res a fer. La seva base és que es repeteix la història de Decret de Nova planta; que es torna al 1934; que el govern espanyol vol humiliar i que a més compta amb el suport de PSOE; que el PSC és part del 155. […]

Que no és només ell, que la societat catalana ja no accepta això, que la persecució és total, que no pot demanar la dissolució del parlament i les eleccions enmig d’aquesta persecució. Que les persones són  empresonades i encausades i no el pot dissoldre [el parlament]. […]

Que, un cop proclamada la declaració, es mantindrà ‘tantes hores com siguin necessàries’ –potser dins el parlament si la societat hi col·labora–

Que veuran què fan si els volen detenir. Que passaran uns quants anys a la presó. Només veu la possibilitat que el govern espanyol estigui disposat a fer marxa enrere i a dialogar per a poder-ho aturar.

No hi ha hagut manera de fer cap més reflexió’

El 25 d’octubre, una altra carta d’Urkullu a Puigdemont. Que ha parlat amb Sánchez i que tenia la sensació que Rajoy també volia abaixar la tensió. El mateix dia, el lehendakari es va reunir a Ajuria Enea amb quatre empresaris catalans: Emilio Cuatrecasas, Juan José López Burniol, Marian Puig i Joaquim Coello, per cosir una proposta d’última hora. L’objectiu, el mateix que fins llavors: que Puigdemont convoqui eleccions i que Rajoy deixi en suspens l’aplicació del 155, sense que se’n pugui impedir l’aprovació pel senat. Tot, sense garanties per Puigdemont.

Enmig de la confusió, missatges de certesa. L’Assemblea Nacional Catalana organitza reunions obertes i els diputats de Junts pel Sí donen per segura la declaració d’independència. Un d’aquests diputats, Antoni Castellà, a Gràcia, va reconèixer que tenien ‘pressions’, sobretot ‘de part del sector econòmic’, però va afegir que la independència és ‘una causa justa’ perquè Madrid s’havia negat a parlar.

26 d’octubre: de les eleccions a la DUI

Urkullu va aconseguir de Puigdemont el compromís de convocar les eleccions: ho va confirmar el president català al president basc el 26 d’octubre al matí, en vigílies de la declaració d’independència. ‘Dissoldré el parlament i convocaré eleccions autonòmiques, seguint el procediment de l’ordenament jurídic reflectit en la legalitat de l’Estatut de Catalunya …’. Puigdemont va respondre breument: ‘Això no ho puc dir en aquests termes.’ No obstant això, Urkullu considerava necessari esmentar expressament la legalitat, cosa que Puigdemont considerava bo.

Quan s’anava gestant la possibilitat d’acudir a les eleccions, la notícia es va estendre immediatament a Catalunya, aquell matí del 26 d’octubre, i de seguida van esclatar les protestes: una manifestació estudiantil es va traslladar a la plaça de Sant Jaume i dos parlamentaris de Junts pel Sí van expressar la intenció de deixar l’acta de diputat. El cap de l’executiu català havia convocat una compareixença de premsa per anunciar les eleccions. A les 14.02 escriu a Urkullu:

‘President, una revolució s’ha posat en marxa entre nosaltres. Els meus diputats renuncien. No ho puc aguantar’

La resposta d’Urkullu, tres minuts després:

‘En aquesta situació es toquen els extrems, en alguns prevalen les emocions, però la raó prevaldrà. Penseu en els que no es donen de baixa, en tots els que no es manifesten, que són la majoria. Com més s’allargui la sortida, pitjor. Fixeu-vos en la perspectiva de mitjà i llarg termini. Juguem al marcatge curt, que no és el millor per al futur d’un poble’

Urkullu va explicar al judici del 2019 que Puigdemont havia tingut ‘pressions al carrer i al grup parlamentari de Junts pel Sí’, fet que el va fer canviar d’opinió. Així mateix, Urkullu ha reconegut que no va poder donar ‘garanties’ a Puigdemont que no s’aplicaria el 155, sinó que li va oferir ‘una intuïció’.

Sense garanties, Puigdemont va anunciar a la tarda la intenció de rebutjar les eleccions i fer efectiva la declaració d’independència. Públicament, aquesta era també la tesi de Junqueras, que en declaracions a l’agència Associated Press la vigília va dir que Espanya ‘no havia deixat cap més opció’ que la declaració d’independència.

El 26 a la tarda hi havia sessió plenària al parlament. La declaració d’independència era prevista  l’endemà. Urkullu va enviar almenys quatre missatges a Puigdemont: ‘Pedro Sánchez em pregunta si acceptaria, com acceptaria el govern espanyol, la moció presentada pel PSOE al senat […]. Si no es canalitza bé, veig el risc que s’apliqui l’article 116 [l’article 116 de la constitució espanyola regula els estats d’alarma, lloc i excepció]’. També va advertir del perill d’aquest article a la cap del PDECat, Marta Pascal. Puigdemont li va respondre agraint l’esforç, però mostrant quin greu li sabia l’actitud de Madrid. I Urkullu, a les 21.50:

‘No li dic fins a quin punt estic decebut, després de tot el que s’ha fet des del País Basc a petició seva, perquè he de suportar al meu país els cartells que diuen que Urkullu ha tancat les portes de la independència’

No obstant això, es va mostrar disposat a continuar la mediació.

La declaració d’independència es va materialitzar a les 15.27 hores del 27 d’octubre; 70 dels 135 parlamentaris van votar-hi a favor. Contrast al ple i als passadissos; cares serioses entre Junts pel Sí i els membres de govern; llàgrimes de felicitat entre els de la CUP. I a les escales de parlament, més de 500 batlles amb les vares dels ajuntaments. La concentració de Junqueras i Puigdemont davant una bandera de les Nacions Unides. Ningú no sabia gaire bé què passaria a partir de llavors, però una cosa era segura: el senat espanyol tenia aprovat l’article 155 i de seguida ho va aprofitar perquè Rajoy destituís tots els membres de govern i convoqués eleccions el 21 de desembre. L’autonomia catalana, suspesa.

En aquest context, Urkullu va escriure un missatge a Facebook quan feia quatre hores i mitja que el parlament havia declarat la república. Aquesta decisió i l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola feien ‘encara més necessari’, segons Urkullu, el diàleg i la solució política ‘sense condicions prèvies i sense humiliacions’. Va afegir que l’article 155 no s’havia d’aplicar ‘en absolut’.

També va comunicar la seva opinió privadament aquell mateix matí. Un sol missatge, a cinc destinataris: Puigdemont, Rajoy, Pascal, Ortuzar i Sánchez. En aquella carta, Urkullu va fer un últim intent d’impedir la declaració d’independència i l’aplicació del 155 perquè fos presentada i aprovada com a esmena al senat.

Tenia tres punts: que el govern espanyol no fes entrar en vigor el 155 si el parlament no declarava la independència; que els dos governs s’asseguessin en una taula de diàleg per aconseguir ‘un acord de convivència’; i que convoquessin eleccions a Catalunya. En la mateixa línia es trobava l’oferta del PSOE hores abans que el senat aprovés el 155 perquè no entrés en vigor si Puigdemont convocava eleccions. El suport de PSOE era significatiu perquè prosperés el 155.

Però el govern del PP havia pres la decisió i no hi havia possibilitat de modificar-la. Rajoy mateix ho va explicar clarament al llibre Una España mejor:

‘No veia cap raó per a suspendre una decisió que no era fruit d’un enuig; era fruit dels estudis de les setmanes i d’arguments jurídics i polítics molt sòlids. Abans d’arribar a aquesta norma constitucional, acumulem raons que no desapareixerien si Puigdemont convocava eleccions; la independència continuava declarada’

Rajoy també parla al seu llibre de propostes de mediació, en concret sobre les ofertes per a impedir la declaració d’independència i la no aplicació de l’article 155:

‘Vaig rebre diverses formulacions i missatgers, però només un missatge: Puigdemont vol per escrit una garantia que si convoca a eleccions, no hi haurà represàlies? Vaig pensar: “Ja hi tornem a ser”, i vaig respondre a tots els missatges que vaig enviar que no hi havia negociació, ni garantia, ni acord

Els documents d’Urkullu proporcionen informació sobre el possible impacte del procés català a Àlaba, Biscaia i Guipúscoa.

Amb un ull, Urkullu va mirar la relació entre Madrid i Barcelona, ​​però amb l’altre va examinar les possibles conseqüències del procés català al País Basc. Aquesta és la conclusió de les comunicacions i anàlisis contextuals d’Urkullu. Una anàlisi és com Urkullu veu en clau basca la dinàmica a favor del dret a decidir.

Hi ha dues cites als papers. La primera, en un document de seguiment de la situació a Catalunya, que data del 6 de novembre de 2017. El document no té signatura i s’hi llegeix: ‘els discursos alternatius al lehendakari i el PNB no tenen arrels al País Basc’: ‘Les manifestacions de dissabte i les consultes de diumenge, Gure Esku Dago, no canvien el terreny de joc basc. Revelen les limitacions de l’estratègia que ELA intenta promoure.’

Urkullu rep més documents. El 29 d’octubre, es detecta un ‘risc d’inestabilitat’ i que pot preveure ‘una onada recentralitzadora’. Però la crisi també es manifesta com ‘una oportunitat’: ‘És d’extraordinària importància el paper del president basc en les seves relacions permanents amb totes les institucions i partits, i també amb la comunitat internacional.’

Un any després, Pedro Sánchez, ja com a president, va alertar a Urkullu que el president de la Generalitat, Quim Torra, havia de pronunciar un discurs a Sant Sebastià per Gure Esku Dago. En aquest missatge, Urkullu explicava a Sánchez que Gure Esku Dago havia organitzat l’acte i que es veia ‘en situació d’acceptar’ de rebre Torra com a president. La conferència es faria a Sant Sebastià quatre dies abans de l’enquesta sobre l’estatus polític i hi assistiren diversos membres del PNB.

El missatge es va enviar el 30 d’octubre a les 9.44:

‘Benvolgut president!

Fins ara us he dit que hi havia una estratègia al País Basc per copiar el procés català (no amb gran èxit, però…) per part de l”esquerra nacionalista’ i, més concretament, per part d’una ‘plataforma social independent’ anomenada Gure Esku Dago. Aquesta plataforma ha organitzat consultes públiques i cadenes humanes aquests darrers anys en defensa del dret de decidir. Tot i el modest èxit de les seves convocatòries, continua essent un element tens i, tot i que van dir al juny que suspendrien les seves activitats fins a les eleccions municipals, provincials i europees, continuaran. S’ha preparat una conferència el 14 de novembre amb el president de la Generalitat, Quim Torra, a Sant Sebastià.

Amb aquest propòsit, a final de la setmana passada vaig rebre una trucada del despatx del president, aprofitant que anava a Sant Sebastià, per veure si podríem fer una reunió el 14 de novembre. Em vaig veure en condicions d’acceptar-la i donar la benvinguda a la reunió. T’aviso si creus que necessito transmetre-li un missatge o reflexionar-hi’

El procés sobiranista a Catalunya també ha estat objecte de debat al parlament basc i EH Bildu tenia intenció de presentar-hi una moció de reconeixement a la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017. El pla no va sorprendre Urkullu. ‘Tot i que era d’esperar, tenint en compte el piulet del president Ibarretxe’, va dir que no hi votaria a favor: ‘No podria, per coherència. Perquè no estic a favor dels camins unilaterals; menys encara a favor dels que aconsegueixen dividir la societat’. En aquesta reflexió, Urkullu va expressar la seva preocupació per les ‘possibles conseqüències per al futur del País Basc’ en l’aprovació de la moció parlamentària.

Treballant en una proposta de consulta

En pocs mesos, diversos actors polítics significatius havien canviat. Puigdemont –i els consellers Toni Comin, Clara Ponsatí, Meritxell Serret i Lluís Puig–, exiliats; i Jordi Sànchez, Turull i Cuixart, Oriol Junqueras, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Joaquim Forn i Carme Forcadell, empresonats. Quim Torra va ser elegit president i tres setmanes després el canvi va arribar a la Moncloa: una setmana després de la publicació de la sentència Gürtel que relacionava el PP amb la corrupció, el congrés espanyol va aprovar una moció de censura contra Mariano Rajoy i Pedro Sánchez va assumir el govern.

Perquè reeixís la moció de censura van caldre els vots del PDECat i ERC, cosa que va permetre d’obrir una altra perspectiva també en la resolució del conflicte català. En aquesta situació, Urkullu va esbossar el 4 d’octubre de 2018 una proposta de full de ruta per a aquesta solució. Segons la seva opinió, l’acord havia de ser un ‘punt de trobada’ que satisfés les parts en una mesura ‘raonable’. Urkullu veia Madrid disposat a fer un referèndum sobre un nou estatut i considerava que el mínim per al sobiranisme era acordar un referèndum d’autodeterminació. Per tant, va recollir un ‘possible punt de trobada abans de començar el procés negociador’.

També va proposar la pregunta d’aquesta possible consulta: ‘Vol que Catalunya obri un procés polític, amb garanties de legalitat i bilateralitat, per acordar el seu estatus d’autogovern amb les institucions estatals?’ Pel que fa a la metodologia, considerava necessari de formar dues taules de diàleg: una de pública i una de discreta. A més dels dos governs, hi hauria el PDECat, el PSC, Catalunya en Comú-Podem i el PNB. ‘Així mateix, les entitats socials i empresarials i econòmiques són imprescindibles en una complicitat que doni peu a la interpretació d’una part important de la societat catalana i espanyola.’ Urkullu va traslladar l’11 de desembre de 2018 a Sánchez la seva proposta de donar una nova oportunitat al diàleg a Catalunya i per a Catalunya. El document es titulava ‘Bases d’un acord de represa’.

Torra i Sánchez van seure públicament a la mateixa taula el 21 de desembre, però, el febrer de l’any següent, el congrés no va aprovar el projecte de pressupost de govern de Sánchez i aquest va convocar eleccions, primer el 28 d’abril, en què no va tenir majoria, i després el 10 de novembre. Va ser elegit president el gener del 2020 gràcies, entre més vots, als del PNB i l’abstenció d’ERC. Dirigents independentistes, presos i exiliats. El president Torra, inhabilitat. El partit de Catalunya no s’ha pas acabat.

Aquest article és una traducció d’un reportatge publicat al diari Berria.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.