11.09.2023 - 20:39
|
Actualització: 12.09.2023 - 01:32
Us deia a l’editorial d’ahir que calia que el poble parlàs. Que, en un moment de tanta confusió política com aquest, la manifestació de l’Onze de Setembre havia de servir per a entendre’ns millor a nosaltres mateixos. Per això calia una demostració de força de l’independentisme, deu anys després de la Via Catalana, i s’ha aconseguit. La gent no falla mai, i comprovar-ho any rere any és reconfortant. Després del parèntesi forçat de la pandèmia, cada any ha anat eixint més gent al carrer, enguany més que l’any passat, i l’any passat més que l’altre, el primer en què fou possible de reprendre la marxa amb normalitat.
M’hi he estat dues hores llargues, a la Gran Via, sense moure’m i veient desfilar davant meu un autèntic riu de manifestants. Als qui hi éreu no cal que us explique què s’hi ha viscut, el sentiment que hi planava. Per als qui no hi heu estat, el resum pot ser molt simple i ràpid de fer: una nació, la catalana, ha tornat a caminar. I ho ha fet conscient de què feia.
Perquè la manifestació de la Diada té aquesta faceta única i fascinant que és la transversalitat –per això la presidenta Forcadell es va equivocar tant posant-la en qüestió, hores abans, des del partidisme.
Sempre dic que tan sols em preocuparé si un dia, en aquesta manifestació –i en les altres també, però sobretot en aquesta– deixe de veure aquesta barreja fascinant que fa la força del moviment per la independència. Encara no havia arribat a la Gran Via que ja havia saludat –i havia donat les gràcies per l’esforç de ser-hi– una dona gran amb evidents dificultats físiques que acompanyava la seua família, els néts amb estelades a les mans, els grans amb la samarreta de l’ANC. I només ha estat el pròleg, això. Durant hores han desfilat gent jove i gent gran, de tota classe i condició. Grups d’amics i grups organitzats de tota mena. Famílies i gent solta. Ciutadans que s’anaven trobant i s’abraçaven i es preguntaven com anava tot. Gent arribada de tots els Països Catalans que parlava català de manera orgullosa, però que també es deixava sentir en tot de llengües diverses. Gent vinguda amb els famosos autocars de ben lluny i gent vinguda amb metro de Barcelona i l’àrea metropolitana. Gent de vestimentes diverses, reflex circumstancial precisament de la transversalitat social, gent que portava estelades i banderes. I pancartes, i aquestes pancartes menudes, de mà, que aquests darrers anys han tingut tant de pes a l’hora de donar veu al poble, a l’hora de desfer-se de les consignes oficials. No tinc cap motiu per a preocupar-me, doncs. Cap ni un.
Deu anys després de la Via Catalana, la gent una vegada més ha demostrat que hi és. I aquesta resistència, aquesta resiliència, és molt important. Gent que no pensa, que no pensem, abaixar el cap ni afluixar, faça què faça el govern o el parlament, faça què faça Espanya. Que sis anys de repressió i violència espanyola no han estat capaços de dissoldre’ns com a poble. Que Espanya no aconseguirà res, per aquesta via, tret d’obligar-nos encara més a guanyar.
Enguany a la manifestació hi ha hagut pocs crits, poques consignes –segurament a causa d’aquests dubtes que els canvis polítics sobtats projecten entre la gent. Excepte un, claríssimament, que era el d’independència. Sense subterfugis, sense mitges tintes, sense dissimulacions, sense por de res. Ni autodeterminació, ni amnistia ni res de tot això.
[VÍDEO] Dolors Feliu: “Independència o blocatge, independència o eleccions!”
I alhora hi ha hagut menys polítics, menys presència dels partits, que mai. O anaven barrejats discretament entre la gent sense protagonisme o han entrat i eixit, en un recorregut marginal de quatre-cents metres, pensat perquè les televisions els retratassen i per a donar una imatge interessada d’allò que havia passat.
Però tant se val, perquè, com ha dit Dolors Feliu a l’escenari, en cloure l’acte, “la unitat existeix: som nosaltres”. I té tota la raó la presidenta de l’ANC. Perquè, votem què votem –si votem–, pensem què pensem i defensem què defensem, avui desenes de milers de persones hem decidit de caminar junts pels carrers de Barcelona, exactament de la manera com camina una nació: units, sense demanar al del costat res més sinó quin futur vol i si vol compartir-lo, il·lusionats –novament–, segurs del destí que ens espera.
Gràcies per haver-ho fet una altra vegada.
PS. Fa temps que hi ha sectors polítics que menen una campanya de desprestigi contra l’ANC. Per això també ha estat important de comprovar, novament, que ningú no pot acostar-se ni de lluny a la seua capacitat de convocatòria.
Si els polítics critiquen l’ANC es bon senyal d’anar pel bon cami