Un paisatge mai no cap en un ull

Un altre article que comença al mercat dominical del llibre de Sant Antoni, en un diumenge que bufava un vent fred –després veureu per què ho recalco, això del temps. Passejo i ja albiro una estesa de lloms acolorits de Selecta; m’hi atanso i un de blau em crida més que cap: el segon volum de Ciutats de Catalunya de Josep Maria Espinàs. D’entrada confesso que penso que no me l’enduré, que ja tinc prou Espinàs parlant d’indrets del país, a casa; però se m’acut mirar-ne l’índex i veig que hi ha un capítol dedicat a Montblanc, vila ducal amb què tinc un fort vincle –el poble de mitja família meva; bé, la ciutat, segons Espinàs. Llavors em dic que si val gaire no me l’enduc, perquè és evident que no me’l llegiré sencer, però és que només són cinc euros i puc pagar amb targeta, així que ja el tinc a la bossa i quan arribo a casa m’hi llanço i sé que dedicaré l’article de la setmana que ve a un tros d’un llibre de l’any 1958 –i em miro amb sornegueria la pila de novetats pendents que creix en un racó de la sala.

Ciutats de Catalunya (dos volums) són els articles que Espinàs va escriure per a El Noticiero Universal (el Ciero) sobre ciutats catalanes. El concepte de ciutat s’ha d’entendre d’una manera molt laxa i a més situar-lo en l’època que van ser escrits, aviso –diria que va visitar totes les capitals de comarca, però no m’he dedicat a comprovar-ho, tant és. En el segon volum, es torna a reproduir l’”Explicació” a tall de pròleg que va escriure per al primer volum, i de seguida hi veiem els trets característics de l’escriptor i periodista; ens diu que és “un llibre escrit a peu dret” i que no ha volgut “parlar de res que no hagués vist”. En aquesta de mena de pròleg o justificació, Espinàs defensa que aquests articles seus són cròniques, que no són ni un reportatge exhaustiu sobre cada ciutat ni tampoc textos de ficció: “Catalunya té carn i ossos i el cronista ha de parlar de manera que se li vegi la carn i se li vegin –una mica– els ossos.”

Per poc que hi entris, en aquestes Ciutats de Catalunya, t’adones que ja el 1958, a trenta-un anys, el que fa és el que farà sempre que escrigui sobre llocs: fixar-se en el paisatge, sí, però sobretot en el paisatge ciutadà, i passar-ho tot sempre pel filtre de la seva mirada: “La riquesa de matisos del món és sempre superior a la capacitat de visió de l’home”, assumeix sense problemes, i llavors etziba una d’aquelles veritats tranquil·les i enlluernadores que Espinàs sol deixar anar com si res i que qui les llegeix o les sent se les enduu per donar-hi voltes i més voltes: “Un paisatge mai no cap en un ull.”

I és perquè no cap en un ull que ens interessa que ens expliquin el paisatge (en el sentit més ampli, hem quedat, també l’humà) des de diferents ulls. I ensopegar amb els ulls d’un Espinàs jove a la vila de mitja família meva m’encén un munt de llumetes, em porta una efervescència a la memòria i a la imaginació que m’accelera el pols, i no exagero. Calculo: la mare devia tenir deu anys aquell matí ventós que Espinàs va visitar Montblanc. Diu que era “un diumenge que bufava un vent fred”, i jo encara em sento la fredor de l’aire del carrer a les galtes mentre ho llegeixo asseguda a la punta de la butaca.

Un diumenge fred d’hivern o principis de primavera la mare devia jugar al carrer? El va veure passar? S’hi va fixar? És impossible saber-ho però és meravellós imaginar-ho. Espinàs visita primer els monuments religiosos i civils més importants de la vila, que en són uns quants, i no és el que més m’interessa, tot i que em sorprèn que no es fixi en l’orgue de l’església de Santa Maria, que per poc que miris el veus i t’hi encantes. I de seguida diu que “la vila és alguna cosa més que un ‘conjunt monumental i artístic'”. La plaça Major el fascina –”indiscutiblement alegre des del punt de vista urbanístic”– i jo em pregunto si hi havia cap parent meu assegut sota un dels oms de la plaça quan Espinàs s’hi va embadocar; tampoc ho sé, però m’entretinc recreant-ne l’escena, potser amb el tiet Anton tornant del tros carregat de carxofes, o amb l’avi Eduardo fent un tomb per estirar les cames, o la tieta Joana que passava a cuita-corrents per anar a visitar sa germana, l’àvia Isabel.

El jove Espinàs, llargarut i bigotut, voltant pel carrer Major i la plaça, veu que se celebra “un concurs de Rock and Roll” i sento un orgull que no em pertany quan afirma: “quedi clar que Montblanc pot ser vila ducal sense ser un museu, en el sentit immòbil de la paraula.” Després puja cap a la Serra i primer ensopega amb un home que juga a fet i amagar amb el seu gos i tot seguit amb una senyora que estrena ulleres –”si la saludeu pel carrer us dirà: ‘M’heu conegut per les ulleres, oi?’, com si la notícia l’hagués escampada el diari”–, i aquí el cap ja em vola boig perquè l’avi Eduardo també feia ulleres, a banda d’arreglar rellotges, ràdios i teles, i potser aquella dona se les havia fetes fer amb ell. I torno als ulls, de passada, als ulls d’Espinàs observant la quotidianitat de la infantesa de la mare, i els ulls de la mare i de la resta de montblanquins de l’època (cinc mil habitants, el 1958) fixant-se o no en aquella visita il·lustre.

Veig Espinàs pujant cap a la Serra, sé per on puja, sé com empeny el cos per arribar fins al capdamunt, sé com li impacta, des del santuari, la vista de tota la Conca, sé com s’hi entreté i ho contempla tot, com se li atura el temps sobretot si té la sort de trobar-s’hi tot sol, deu fer visera amb la mà, enlluernat per un sol d’hivern que allà dalt brilla fort, me l’imagino contemplant l’estesa de les muralles, fixant-se en els conreus, els boscos i els erms que envolten la vila, emmarcant-la al lloc que toca amb “ull obert i esperit atent”, amb “la finor de l’escriptor” i “la sagacitat del periodista”, com ho diuen a la solapa els de l’editorial Selecta.

I és clar que era veritat que un paisatge mai no cap en un ull, però quants ulls caben en un paisatge no ho sap ningú, que el paisatge és infinit, és canviant, és realitat, és memòria, és imaginació, i una anècdota tan senzilla com un periodista passejant per una ciutat per escriure’n una crònica, al cap dels anys, llegida des d’un altre indret i un altre temps, pren tota una altra dimensió. És per això que sempre calen cronistes, em dic, cronistes a tots els racons, perquè es fixin en el que han vist i no en el que han de veure, perquè una senyora que estrena ulleres l’any 1958 a Montblanc, el 2022 és una escletxa de llum en els records de la néta de l’òptic autodidacte, per exemple, i ni el cronista, ni la senyora ni l’òptic no ho sabran mai. I com em fascina, avi, això, com et fascinaria.