Josep Maria Espinàs (© Albert Salamé) i Georges Perec (© Pierre Getzler).

“L’any 1957 vaig prendre la decisió de conèixer Barcelona d’una manera més directa i detallada”: és Josep Maria Espinàs a les notes del novè volum de la seva obra completa (la Campana, 1991), dedicat al que va escriure sobre la ciutat i titulat Carrers de Barcelona. No el trobareu enlloc, aquest llibre, si no és que feu com jo i us dediqueu a regirar parades del Mercat dominical de Sant Antoni (hi ha algú que de tant en tant “allibera” llibres d’Espinàs i si estàs atent pots fer-hi l’agost).

Les notes que Espinàs va escriure per a aquest novè volum són una mena de petit manual d’instruccions de com mirar la ciutat, o més ben dit: de com ell mira i ha mirat la ciutat. Vistes des d’ara, aquestes pàgines es poden considerar un document històric, però “si avui sabem alguna cosa dels vells carrers és perquè els escriptors d’ahir en van donar una visió actual, és a dir, una descripció contemporània. Si el cronista del 1800 hagués estat un historiador, ara no tindríem cap notícia escrita de la Barcelona del 1800″. No se m’acut un elogi millor del gènere de la crònica, encara que ell després s’apressi a dir que la seva és una reflexió molt “elemental”. Del 1957 al 1991 han passat gairebé quaranta anys i la ciutat ha canviat molt (és a les portes d’unes olimpíades, per exemple) i Espinàs confessa que “rellegint aquestes pàgines recupero una realitat esborrada”. Però si deia que són com un manual d’instruccions, aquestes notes, és perquè més endavant ens explica quin és el seu mètode, que diu que aplica de forma rigorosa: “Observar cada carrer a diverses hores del dia”. No sentiu ja una flaire de Perec? Ja la sentireu, ja.

“Recordo molt bé que, sovint, compareixia a l’indret triat a les nou del matí, a les dues de la tarda, a les set del vespre… i a vegades hi tornava després de sopar. Perquè molts carrers són diferents segons l’hora. Jo practicava, alternativament, l’aturada i la passejada. L’aturada és indispensable. Només quan ens aturem les coses es comencen a moure, a viure. Si nosaltres passem, tot sembla quiet. Si ens quedem immòbils, mirant, les coses passen: passen coses.” Així mira Espinàs. Quan uns anys després, als setanta, publica encara dos llibres més sobre carrers de Barcelona, Espinàs és entrevistat per Josep Martí Gómez i Josep Huertas Claveria (“dos grans periodistes, que amb els anys he pogut conèixer i admirar cada vegada més”) per a Tele/exprés. Se l’emporten a passejar per la ciutat per fer-ne un reportatge, i li proposen d’anar a un carrer “normal, de barri” sobre el que no hagi escrit mai res. Gómez i Huerta escriuen: “S’ha assegut a la terrassa d’un bar i durant un quart d’hora ha observat el que passava pel carrer. Amb els seus ulls de novel·lista ha escrutat, com en un reduït aleph borgià, allò que era viu al carrer de Vallespir.” Després ve tota una pàgina on es descriu, o més aviat s’enumera, el que l’escriptor ha observat i que acaba així: “Ha vist la vida perquè s’ha aturat en aquell lloc, un quart d’hora d’un vespre, i Josep Maria Espinàs pensa que a tothora un s’ha d’aturar al carrer perquè tots els moments són diferents i la vida canvia amb la porta que s’obre en la nit i de cop s’humanitza amb la figura d’un home emmarcada en la penombra del portal i a cada minut que passa el carrer és un altre carrer perquè hi neix, s’hi transmuta, hi passa el ritme de la vida.” És inevitable relacionar-ho amb l’interès per l’infraordinari de Georges Perec. Però si encara hi ha qui no ho veu, n’aporto tot seguit la prova definitiva.

Confessió d’Espinàs per acabar de convèncer-vos del tot: “He arribat a fer –rarament, és cert– un exercici singular de disciplina: triar una porta qualsevol d’un carrer, sense cap interès aparentment especial, i des de l’altra vorera estar-me un quart d’hora pendent d’aquella porta tancada –o d’aquell xamfrà desert. Quan la porta s’ha obert, o quan en aquell xamfrà ha comparegut algú, el moviment, la novetat, ha adquirit una força plàstica extraordinària.”

Triar una porta. No us imagineu Espinàs davant d’un portal de Barcelona i Perec davant d’un de París fent exactament el mateix “exercici singular de disciplina” simultàniament? No torna a ser això un elogi, una defensa, una declaració d’amor a la crònica i alhora una invitació a l’escriptura com un joc? Fa temps que sé que tots dos escriptors –admiradíssims i adoradíssims– són del 7 de març (Espinàs, 1927; Perec, 1936) i que això deu voler dir alguna cosa. Doncs ja la tinc. Espinàs mirant-se la ciutat de carrer en carrer és Perec empaitant l’infraordinari.

Triar una porta, observar-la quiet i descriure –sense jutjar (gaire), afegiria jo, amb el permís dels dos mestres– tot el que hi veus, recollir una realitat perquè no s’esborri, una realitat que ara és present, és actual, però que d’aquí a un temps ja serà el retrat d’una època. Sona solemne però alhora és tot un joc, no se m’acut una manera millor de descriure què és la crònica literària: un joc solemne només a l’abast de juganers metòdics i lliures com Espinàs i Perec.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.