Triquell: “Vaig passar de patir allò que vivia a gaudir-ne”

Cesc Triquell (Sant Quirze del Vallès, 2000) es va presentar al càsting d’Eufòria sense saber gaire què hi trobaria, i va acabar segon. Més tard, va identificar que en les primeres fases del programa vivia una certa depressió. Eufòria va ser una voràgine, tot un fenomen cultural, i qui mirava el programa podia veure que aquell noi no era com els altres. No seguia el camí marcat de com ha de ser un concursant d’un programa de televisió. No tenia inconvenients a ser transparent, per les coses bones i les dolentes. Potser això és el que el va fer connectar amb l’audiència i arribar a la final. Això, i la música que té dins. Aquesta setmana ha publicat Entre fluids, el primer disc després d’Eufòria, però aquests darrers mesos ja havia compartit avançaments, com ara “Jugular”, “Clímax”, “Road trip” i “CBD i espardenyes”, amb una gran acollida. Una proposta íntima que s’allunya de les sonoritats més sovintejades. Unes cançons que, al cap i a la fi, connecten amb aquell noi diferent que vam conèixer a TV3 però que ara fa el seu camí.

—En pocs mesos els concursants heu passat a ser coneguts i heu hagut de gestionar una dimensió mediàtica. A Eufòria, a més de cantar, us van ensenyar com portar-ho?
—Hi havia espais on parlar de com ens sentíem. Un cert acompanyament, però era una feina més aviat individual. D’ubicar qui sóc, què vull ensenyar al món, com em mostro i com ho processo tot. Com que tot és tan ràpid, a vegades ni t’adones de com ho fas. A més, anàvem a cegues perquè era el primer cop que es feia Eufòria i cap de nosaltres sabia quin format seria ni com evolucionaria. Cadascú ho ha portat a la seva manera.

—I vós?
—Depèn del dia. N’hi ha que et sents més segur i uns altres no tant, sigui per l’estat emocional o per com va la vida al marge d’això. He tingut fases, no he seguit una constant.

—L’experiència del programa de televisió va ser molt intensa, però l’aventura de veritat comença ara. Com l’entomeu?
—Com que ja tenia la inèrcia d’escriure i fer música, ho porto incorporat, independentment del reconeixement i la voràgine pública. Són coses que confonen i et fan creure que el que vols és l’aplaudiment i la fama, quan el que realment et demana el cos és cantar i fer música tal com et surti. Miro de tocar de peus a terra, vagi com vagi aquest nou cicle, i centrar-me en la música i la microcultura de la gent que treballa rere el projecte Triquell.

—Qui són?
—Hi ha un dissenyador gràfic, un guionista cinematògraf, una directora de fotografia… gent involucrada no solament en l’apartat musical, sinó també d’una manera emocional. El projecte Triquell és l’evolució del meu grup, Alter Soma. Som els mateixos i vam incorporar-hi en Carlos, que és baixista. Crec que la nostra fórmula és aquesta: mesclar i trobar un punt intermedi entre sintetitzadors i percussions electròniques, i el component indie-rock tradicional de guitarra i baix. Procurem ser fidels a allò que ens definia abans, però trobant nous mètodes d’expressió. Hem fet les cançons en català, quan abans eren en anglès.

—Com és que heu fet el canvi?
—He passat un procés de trencar les barreres de la vergonya i els prejudicis amb l’escriptura en català. És molt més difícil de fer mètriques en català que en anglès, i si els teus referents vénen de fora tens molt incorporats els dibuixos i les mètriques. A vegades canto en anglès i ho intento de transformar a català. Hi ha moltes maneres creatives diferents, i em sembla que l’àlbum és un reflex dels diferents ritmes, formes, processos i estructures que pot tenir la música.

—Segurament no en sé prou, de música, però no sabria dir quin gènere musical és l’àlbum…
—Jo tampoc. Entre fluids segueix el mantra del gènere fluid, d’intentar moure’s i fer que el procés creatiu sigui una mica més passiu, de no obsessionar-me. Volem fer un mestissatge d’allò que ens agrada i sentim, i no vendre-ho com una cosa tancada i segmentada. Entre fluids és això, un bany. Quan ets en un riu, l’aigua que et recorre sempre és en canvi constant.

—El que no és, segur, és un àlbum de pop urbà comercial, com és moda.
—Miro de no seguir una fórmula mercantil, més pretensiosa que no pas espontània.

—Les cançons han tingut molt bona acollida i el concert de presentació ha esgotat les entrades.
—Ho agraeixo de tot cor. Ho valoro i vull estar a l’altura per als concerts a la sala Apolo, al Kursaal, a la Llotja o on sigui.

—Quin era el concert més gran que havíeu fet abans de tot plegat?
—Crec que en un bar, amb unes vuitanta persones. Havia de fer una festa major i va venir la pandèmia. I el dia que torni al bar, ho encaixaré amb la màxima filosofia possible. Sigui quan sigui, necessitaré expressar-ho. Sigui qui sigui que miri.

—M’ha semblat que amb el disc ens deixeu entrar al vostre cap i escoltar què sentiu. Hi ha cançons més íntimes i unes altres de més explosives, hi veiem una gamma d’emocions. Hi esteu d’acord?
—L’has clavada. Hi ha una part de mi que compon més racionalment, més mètricament. Preparar versos i amb la canya de la part instrumental. I hi ha una altra part de mi més introspectiva i vulnerable, que ho ha passat més malament. Té ganes de plasmar tot allò que m’ha fet patir per a descomprimir i vomitar-ho. Compartir-ho i transmetre-ho. Em concilio amb traumes, pors, inseguretats, vulnerabilitats… Són dues facetes que per mi són compatibles.

—Compondre us serveix de teràpia?
—Moltíssim. Entro en un parèntesi emocional. Miro cap enfora, el món on visc, i jutjo què m’agrada i què no. Què està desequilibrat, què em sembla injust, quins vicis hi trobo… Compondre també és un procés col·lectiu, i hi ha més components al grup. Com més treballes i més coneixes amb qui treballes, més veus quins ritmes té cadascú, com donar peu que tothom se’n senti partícip. Que sigui una obra que tothom que la interpreti se’n senti orgullós.

—Quina és la vostra cançó preferida del disc?
—No ho sé, depèn del dia. A vegades n’entra més bé una que una altra. Avui potser et diria “Nirvana”. Va ser producte d’un moment existencialista i la vam produir tots els integrants de la banda en una estada que vam fer a Caldes. Va ser un moment de transició meu, passar de patir tot allò que vivia a gaudir-ne.

—Per què patíeu?
—Estava sobreestimulat, no tenia temps d’ubicar bé les coses i palpar-les bé. Pels ritmes d’això, del que ve, del que m’ha passat, del que em passa… Com que el creixement del projecte és tan exponencial, i la magnitud i els ritmes de tot eren tan grans… S’ha de saber fer un pas enrere i mirar-s’ho amb perspectiva. Amb “Nirvana” vaig fer-ho. Va ser una vomitada espontània de pensaments i pors.

—A mi m’agrada “Road trip”, em fa sentir bé.
—M’encanta, “Road trip” és brutal. Va ser el moment de tornar amb el cercle sa de gent, que trobava a faltar. Passar un estiu de rutes constants. Buscàvem la desconnexió i mantenir l’optimisme. Ens obrim emocionalment, però no des de l’intimisme.

—Una altra cançó de les que vau avançar va ser “CBD i espardenyes”. Fumeu gaire?
—Esporàdicament, va a fases. El CBD té un efecte ansiolític que està bé, però no ho vull cada dia. Intento desfer-me de les dependències. La gent busca maneres de pal·liar l’estrès amb què vivim, que no és sa. És distòpic.

—Ens hi hem acostumat i ho donem per fet.
—Ens hem acostumat a ser productius i vendre’ns a les necessitats de la indústria de la qual formem part. La vida lenta és necessària.

—Sou el primer ex-concursant d’Eufòria que publica disc, però n’hi ha més d’anunciats. Notàveu la pressa per a publicar just després de sortir del programa per no perdre el tren de l’atenció del públic?
—Després dels mesos que vaig interpretar música d’una altra gent tenia ganes d’aturar la locomotora i començar a crear, al marge d’allò que s’esperés de mi. Evidentment, ha de ser un dels elements, però has d’intentar no renunciar a la puresa d’allò que vols fer. Si no, comences a intoxicar la naturalesa orgànica del procés.

—En Pedro va explicar que ara no li venia de gust de fer música, per més que fos allò que s’esperava.
—És clar. Per mi, és la declaració de principis més sincera. Hi ha fases de la vida en què no estàs creatiu. Què fas? Et sotmets a uns ritmes que no són els teus per obeir uns cànons que no has decidit? O esperes que arribi el moment que realment sorgeixi alguna cosa que parli de tu de veritat i consolidi un projecte que potser a mitjà o llarg termini pot funcionar?

—Però no deixa de ser cert que hi ha molts músics molt bons, però que no s’hi poden dedicar i són desconeguts. El programa dóna una notorietat i una oportunitat per a dedicar-s’hi, però no es pot perdre de vista que ara hi ha setze concursants més que també voldran destacar.
—Espero que ningú no hagi de dependre d’un plató i un programa per a crear contingut. Et donen l’exposició, però és durant un temps molt limitat. Els ritmes de la televisió van i vénen. Què vols? Un projecte que vingui de pressa i desaparegui igual de ràpid? O vols consolidar una cosa que valgui la pena i parli de tu? Li dic a en Pedro que si el seu cos li demana d’aturar-se, ho faci. Si no, arriba un moment que petes.

—Quan s’acabava la primera temporada d’Eufòria el director d’entreteniment de TV3 va dir que s’esperarien un any per fer la segona perquè volien deixar-vos espai per a créixer, però pocs mesos després ja tenim el programa a ple funcionament i amb cantants nous.
—Ha estat un fenomen cultural, entenc que el vulguin repetir.

—El mireu?
—N’he vist resums i he seguit alguns concursants. Conec en Carlos i la Natàlia. L’any passat també vaig conèixer l’Elena, que era amiga de l’Scorpio. Els animo a saber molt bé qui són de veritat, no qui els fan ser, i què vénen a dir i de quina manera ho volen dir.

—Quina perspectiva teniu de cara al futur?
—Intentar ser passiu i estar receptiu a allò que vingui, siguin hòsties o abraçades. Encaixar-ho, acceptar-ho i entendre-ho. Però la música sempre serà l’element que m’acompanyi, això ho tinc claríssim. I palpar-ho bé, perquè mai se sap quant dura.