Tres consideracions sobre la cosa aquesta de Rússia

A vosaltres o a mi ens pot resultar més agradable o menys això que diré ara, però la diplomàcia és cega a la moral

Vicent Partal
Vicent Partal
06.09.2021 - 06:31
Actualització: 06.09.2021 - 08:31
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Aquests darrers dies un parell d’articles periodístics molt especulatius, confusos i en aparença coordinats han revifat la fantasia aquesta del possible interès de Rússia en el cas català. Divendres, en aquest article, ja vaig explicar les claus del més sonat de tots, el text publicat per The New York Times, i ahir Josep Casulleras va posar els punts sobre les is amb aquest article definitiu que us recomane de llegir: “Les febleses i vergonyes del jutge obsessionat amb Rússia i Catalunya“. Josep Lluís Alay i Aleksandr Dmitrenko ja hi han respost denunciant la manipulació dels fets, cosa que també ha fet l’oficina del president Puigdemont. En conseqüència, crec que no cal insistir en aquest afer particular. Tanmateix, sí que em sembla que tot això que ha passat mereix tres consideracions en general.

Primera. El partidisme a Catalunya pot arribar a límits irracionals

Que el govern espanyol intente la connexió entre Rússia i Catalunya no hauria de sorprendre ningú –fa temps que ho prova sense cap resultat. Però que viole els drets civils de les persones per a fer-ho sí que ens hauria d’interessar, i de preocupar, a tots. I sobre això expresse una gran sorpresa arran d’alguns comentaris de polítics o arran d’alguns articles, com els que ha publicat d’una manera abundosa i molt destacada el diari Ara, que han volgut traure profit partidista de la situació.

Simplement, perquè no entenc que cap independentista puga donar crèdit a una investigació prospectiva de la Guàrdia Civil filtrada per un jutge que fins i tot ha estat desqualificat per la fiscalia, dient-li que tot açò és fum de botges. Retallar i enganxar fragments de converses per crear una aparença de qualsevol cosa és un truc més vell que la tos. I la capacitat d’empastifar d’aquest cos armat espanyol és llegendària. I fent campaneta, que es diu. Posem per cas, m’hauria de creure al peu de la lletra les barbaritats que han arribat a dir de dirigents d’Esquerra i de Junts, detinguts per exemple en l’operació Vólkhov, d’on naix precisament aquest cas?

Segona. I si interessem a Rússia?

La segona consideració és sobre l’objecte del debat. Personalment, jo tinc Rússia en molt mala consideració. Vaig treballar en els afers russos durant molts anys i vaig comprovar com oprimien les nacionalitats de l’URSS. Des d’aleshores, conec massa gent que odia o tem Rússia per a permetre’m frivolitats en aquest camp. És, si ho voleu així, una qüestió ja gairebé personal i difícil de canviar, a la meua edat. Andres Kuusk, un dels meus millors amics, un important periodista estonià, sempre porta posat l’anell del seu avi, assassinat a Sibèria, per no oblidar ni un sol dia per on els varen fer passar els russos. I estic convençut que Vladímir Putin va ordenar l’assassinat d’Anna Politkóvskaia, una de les periodistes més brillants i honrades que he conegut en la meua vida.

Amb aquestes dues referències personals, vull dir que jo no m’enganye gens respecte d’allò que Rússia és i representa i sobre el joc a què juga. I tinc claríssim que no m’agradaria gens caure en les seues xarxes ni dependre’n. Ara, dit això, què passaria si Rússia tingués interès en la independència de Catalunya? Hauríem de menystenir eixa carta per poc presentable i descartar-la?

Jo no tinc proves concretes de res. Intel·lectualment, puc entendre quin és l’interès de Rússia en Catalunya i hi ha indicis clars respecte d’això, com la repassada de Lavrov a Borrell. Que jo sàpiga, res no ha anat mai més enllà. Però si hi anàs, si mai hi anàs, hi ha ningú que pense que Catalunya hauria de reprimir-se i evitar els contactes amb Moscou perquè Rússia no és un país dels bons o per no fer enfadar una Unió Europea que s’ha captingut de la manera que s’ha captingut amb nosaltres? La meua sola resposta possible a aquesta pregunta, ara per ara només retòrica, és que no conec ni un sol cas, ni un, en què una cosa semblant haja passat en cap altre indret del món.

I tercera. La diplomàcia, en qualsevol cas, és cega a la moral

I això em duu al tercer punt de què volia tractar. A vosaltres o a mi ens pot resultar més agradable o menys això que diré ara, però la diplomàcia és cega a la moral. Sempre. I això implica que si en el món realment vols jugar al mateix nivell que juguen els altres has de tenir una certa amoralitat. Espanya, per exemple, avituallava vaixells russos a Ceuta en plena crisi de Síria fins que l’OTAN li va estirar les orelles. Ho feia, simplement, perquè li interessava. I, mentrestant, tenia tropes estacionades al Bàltic per defensar-se de Rússia! I si això és així, si ells ho poden fer i no passa res, per quins set sous, en canvi, l’esquifida diplomàcia catalana ha d’esquivar un possible contacte no dic ja Rússia sinó qualsevol altre país “lleig” del món.

Durant un temps puc entendre que, tenint la convicció que la Unió Europea defensaria políticament els drets dels nostres ciutadans, no es fes res que pogués molestar Brussel·les. Però, vist tot això que hem vist, té cap trellat mantenir aquesta política avui? Brussel·les, ja ho hem comprovat de sobres, només es mou per por. I doncs?

En les memòries de Raymond Aron hi ha un relat fascinant d’un sopar amb Henry Kissinger, persona que considere un dels més grans criminals en la història de la humanitat. Aron sopava amb Kissinger quan va sonar el telèfon i li van explicar quants morts havien fet els bombarders americans aquell dia al Vietnam i a Cambotja. Kissinger va escoltar-ho en silenci i després de penjar el telèfon va continuar sopant com si res. Aron estava estupefacte i li va dir que ell no podria sopar després, d’haver-se assabentat d’una cosa tan greu. I Kissinger va respondre-li: “Per això sóc jo el secretari d’estat i no vós.”

El cinisme de l’escena, la repugnància moral que causa, no hauria d’encegar-nos. Aquesta és la realitat del món, el món funciona així, i si els catalans, qui siga en nom nostre, volem fer diplomàcia de debò, si volem comptar en l’escena internacional, ja cal que sapiguem que algú de nosaltres s’haurà d’enfangar fins a les celles. Ep! Si això va de debò i si es pretén un resultat real.

 

PS1. Fa temps que considere que els articles de Joan Ramon Resina, articles que a VilaWeb tenim la sort de poder publicar cada dilluns, són imprescindibles per a entendre el nostre país. Però el d’avui, (“La resistència, encara“) ho supera tot. Us demane que el llegiu i el compartiu tant com pugueu: “El Consell per la República s’hauria d’abstenir de cercar una transversalitat fictícia amb l’ajuda dels partits. De Gaulle no pot col·laborar amb Vichy.”

PS2. Dissabte farà vint anys dels atacs d’al-Qaida a Nova York i Washington que van canviar el món. Aquells atemptats van deixar pas a vint anys de guerres que han desestabilitzat bona part del planeta i que tenen unes conseqüències terribles també en les democràcies occidentals. Per això us oferim aquest especial multimèdia, 11-S, vint anys de guerres després.

Aquest especial forma part del projecte Històries de VilaWeb, un nou apartat del diari que es presenta en un format molt visual, especialment adaptat per a llegir als mòbils. És un pas endavant important per a nosaltres que tan sols és possible gràcies al suport dels 21.000 subscriptors. Sobre això, em permet de demanar-vos als qui no ho sou, si ens volen ajudar, fent-se subscriptors o fent una donació. Només si creixem en subscriptors podrem assumir les millores que volem fer, de les quals les Històries de VilaWeb és un tast.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
05.09.2021  ·  22:11

Sembla que, encara a data d’avui, hi ha molts catalans que es pensen que el món real s’assembla a allò que eixia a la serie de dibuixos animats de Heidi. El problema que poden arribar a tindre és que la independència de Catalunya interesse molt a algú, siga Rússia o algú pitjor. En aquest cas, tota aquesta colla de passerells no només seran prescindibles: seran molests per als nous propietaris. Llavors tindran un problema gros. I potser amb la indiferència de tota la resta.

Joan Font
Joan Font
05.09.2021  ·  22:19

Vicent. estic totalment d’acord amb tu, (bé no es una novetat). Tenim de jugar al mateix joc que els nostres enemics i deixar d’anar sempre amb el lliri a la ma.

carme vilella
carme vilella
05.09.2021  ·  22:36

Jo crec que tan Espanya com Europa tremolen pensant que Rússia, pugui donar cap mena d’ajut a Catalunya, a ells els seria un gran reves moral i potser estratègic i econòmic, en canvi el russos crec que els agradaria el joc. Estic decor amb el que dieu al l’article Rússia em fa tremolar, estats Units també, Espanya a mes de fer-me tremolar em treu de polleguera. Barregem-ho tot i que comencin a treballar els polítics. Tot son mentides però potser els donen una idea.

Francesc Aguilar
Francesc Aguilar
05.09.2021  ·  22:39

El Consell d’Europa és una organització internacional creada a Estrasburg pel Tractat de Londres, de 5 de maig de 1949. Pot ser-ne membre qualsevol estat europeu que accepti els principis de la llei i que garanteixi els drets humans fonamentals i la llibertat dels ciutadans. Rússia forma part del Consell d’Europa, a l’igual que Turquia.

Mª Teresa Brasó
Mª Teresa Brasó
05.09.2021  ·  22:57

Esgarrifan els articles i declaracions fetes per alguns dits independentistes que es tiren a sobre de persones pel sol fet de ser investigades de manera totalment ilegal per la guardia civil.
VERGONYA, INDECENCIA.
Totalment d’acord amb l’editorial.

joan rovira
joan rovira
05.09.2021  ·  22:59

1. Sobre el diari ARA, cap sorpresa. El traspàs d’En Carles Capdevila va accelerar, d’acord amb l’accionariat -inclosos alguns periodistes-, la dissonància cognitiva del catalanisme col•laboracionista -escriuen esbiaxadament diferent de què passa- per tal de pal•liar la mentalitat retributiva. (substitueixen intencionadament el tangible per l’intangible colonial)

2 i 3. A l’ONU hi seuen tots els estats. (la política crua és amoral)
Tot i el mural de Per Krogh que presideix la cambra del Consell de seguretat de l’ONU:
https://www.un.org/en/ccoi/security-council-chamber

Melitó Camprubí
Melitó Camprubí
05.09.2021  ·  23:05

El procés de transformació d’una nació oprimida en un estat independent és complex i difícil. El primer pas podria ser el de verificar si som capaços de fer funcionar l’administració autonòmica, provincial, comarcal i municipal present amb un bon nivell de competència i d’eficiència. Si, com crec, el primer test d’stress no el passem per bastant, parlar dels russos em sembla una broma estrafolària… per respecte a Leassing, a Zweig, a Grosmann i a tants i tants altres. Una broma o una ingenuïtat dignes d’un referèndum virtual.

Joan Maria Camprodon
Joan Maria Camprodon
05.09.2021  ·  23:26

Ni un paper a terra. De la llei a la llei. Si hi ha més aturats, fem més menjadors socials. Un dia tindrem trens de rodalies mitjanament decents, és questió de temps. El castellà, també llengua oficial. Es pot parlar de tot si no hi ha violència. Mai parlarem amb països masclistes o que violin els drets humans. Som profundament europeus, tot i que Europa no ens fa ni cas. I malgrat la Policia i la Guàrdia Civil, estimem Espanya.

De la llei a la llei, al Tribunal Suprem i a la presó. El català i l’aranès, úniques llengües naturals de Catalunya. Hi ha violència, masclisme i atemptats als drets humans cada dia, per això són necessaris el diàleg i la diplomàcia, i també un exèrcit. Serem europeus si ens convé. El Regne Unit i els països de l’EFTA també són Europa. Els papers poden esperar a terra, que d’allà no en cauran. Ja n’estem tips de repressió i d’espoli fiscal.

I puta Espanya.

Ed Garrido
Ed Garrido
05.09.2021  ·  23:27

Comprar o llegir el diari “Ara” des de fa ja uns anys es pitjor que llegir “La Vanguardia”. Esta controlat per els Erkis Vera, Miro, Soler, Saez, Orriols…cal una reflexio dels que encara llegeixen aquest pamflet. Es probable que inclus el Serhi Sol o l’home del sac Amoros estiguin darrere. D altra banda Sr Partal, excel.lent article com sempre.

Sílvia Poll
Sílvia Poll
05.09.2021  ·  23:30

Doncs ho sento, benvolgut Vicent però avui no estic d’acord amb tu.
Jo espero que si algún dia el nostre pais aconssegueix ser lliure i independent, sigui per fer-lo millor i una d’aquestes coses, per mi seria no tenir cap tipus de relaciò amb paisos com Rusia, mentre tingui um dictador com Putin.

Jordi Caldentey
Jordi Caldentey
05.09.2021  ·  23:47

L’actual Règim, que és el mateix del d’en Franco amb els retocs cosmètics indispensables que li han donada aparença ‘democràtica’ quaranta anys, amb l’objectiu de rebre ajudes d’Europa com a estat pobre, se va imposar amb l’ajut diplomàtic i més, molt més que diplomàtic, d’en Hitler i d’en Mussolini. Un dels dos partits puntals d’aquest Règim, encara avui se nega a condemnar el cop d’estat, la dictadura i l’extermini de la dissidència política de l’homòleg espanyol d’en Hitler i d’en Mussolini.

Però dins

Jaume Riu
Jaume Riu
05.09.2021  ·  23:49

DIPLOMACIA DES DE L’EXILI
Quan Partal parla de Rússia sempre ho fa amb coneixement de causa, i ho celebro.
Amb les informacions inventades que hem conegut darrerament, és fàcil d’entendre la forma de proceder de la premsa oportunista, com per exemple el País o el diari Ara, perquè ho han fet sempre.
Vull afegir que l’interès de Rússia pel Procés d’independència també és fàcil d’entendre si posem en el mateix context un gasoducte de Sibèria connectat al gasoducte d’Argèlia, i hi ha Catalunya en un enclau geopolític estratègic, interessantíssim.
De les misèries de la diplomacia (sic), i de la diplomacia esquifida de Catalunya, només tinc la visió positiva del que s’està aconseguint amb la diplomacia des de l’exili.

NIL MALET
NIL MALET
06.09.2021  ·  00:13

Tot per la pàtria! I punt!

Delfí Sabartés
Delfí Sabartés
06.09.2021  ·  00:17

Molt senzill. Desitjo la independència de l’estat espanyol; llavors qualsevol aliança per sortir-ne ja m’està bé. Què és Rússia? Endavant.
De seguir sent tant perepunyetes, sempre ho tindrem magre fins que ja no podrem.
Vull formar part d’un estat propi, l’estat català. Com qualsevol altre del món.

Shaudin Melgar
Shaudin Melgar
06.09.2021  ·  00:31

Gràcies, Vicent, un plaer llegir-te.

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
06.09.2021  ·  00:33

Dissent -i molt- de tu, Vicent:

La pròpia història ens mostra que les grans potències sempre ens han deixat als peus dels cavalls per a massacrar-nos.

França un parell de vegades, Anglaterra i els imperis germànics també. No cal que m’explique però tots sabem una mica d’història.fer-nos lluitar entre nosaltres.

Fins i tot han estat astuts a dividir-nos i reprimir-nos entre nosaltres: l’escandalós cas de La Germania de València que pretenia fer del regne de València……”una República a l’estil de la de Venècia”….entre 1517-23, fou reprimida per tropes milicianes del Principat. O la carta del Consellers de la Generalitat del Principat adreçada a la Generalitat Valenciana pregant-los a aquests deixassen d’autoanomenars com els …”vers i authentics cathalans”. Extrem aquest que vist des d’avui astora.

Concretant: El nostre mètode actual d’internacionalització de la guerra de descolonització passa per usar la praxis española del TORO DE TORDESILLAS.

És a dir, ningú mata el bou però tothom li produeix un xicotet arrap que no deixa de sagnar fins produir-li la dessagnació.

Per això, li’n calen molts.

Que a la Xina, Rússia, EUA en un moment els puguem interessar per a qualsevol carambola no vol dir que siguen els nostres aliats. Nosaltres més enllà de la posició geopolítica que tenim, n’hi ha poc a oferir. A més que no et valoren. Rellegiu El Princep de Maquiavel. Som només cojunturals per a elles.

Si recordeu, crec que fou Lituania qui estigué a punt de reconèixer l’1 d’octubre, i l’estat colonial tingué que esmerçar vora a 90 milions d’euros amb armament i d’altres regals per a que no ho feren. Això és un “arrap”.

Com qui paga la festa de l’estat colonial som les 3 comunidadz hautònomas implicades, però tenim un topall d’espoliació i travessat eixe, caem nosaltres i l’estat colonial per mor a l’estructura econòmica.

El que ens cal és produir molts “aliats” petits que es posen en posició de captar les “donacions” forçades de Madrid fins exhaurir els recursos dels ministeris d’exterior colonials.

Hi pense en Holanda, Flandes, Dinamarca, repúbliques bàltiques, Noruega, Irlanda, Finlàndia, etc. que estan reconduint les decisions de la U.E. i si n’afegim Georgia, Ucraïna, Israel, Palestina, Marroc, Algèria,…hi ha camí a recórrer.

Quan entrem en aquesta dinàmica de jugar amb les grans potències tenim 2 exemples immediats: l’ampliació del port de València i l’ampliació de l’aeroport del Prat.

Que res tindrien a veure en la negociació si existiren les repúbliques valenciana, illenca i catalana. O la Confederació Ba-Ca-Via, del patriarca, enginyer i mecenes suecà Nicolau-Primitiu Gómez Serrano. La versió liberal i centrista del pensament d’en Joan Fuster. Versió, aquesta, desconeguda a la resta de la nació.

Veritat que, així, sí que s’estenen aquestes obvietats?

Josep Blesa (València)

Esther Miquel
Esther Miquel
06.09.2021  ·  01:15

Gràcies per aquest editorial.

Ramon Perera
Ramon Perera
06.09.2021  ·  01:17

Aplico la idea que va popularitzar en Xavier Sala i Martín en el sentit de que la independència té costos, sí, però que cal comparar-los amb els de mantenir la dependència.
Aquests últims els coneixem prou bé.
Per valorar els costos de ser un estat independent:

– Acceptarem que ens reconegui França, la França que va practicar una repressió duríssima contra els argelins que volien la independència? La França que elimina llengües i cultures dels pobles que viuen en el seu territori?
Fa poc temps [l’any 2017] un conegut meu alsacià em deia: “Nosaltres no demanem la independència. Només voldríem que França respectés la nostra cultura.”

– Acceptarem que ens reconeguin els USA, els USA que acaben de sortir de l’Afaganistan, on no havien d’haver entrat mai i ja hem vist com l’han deixat? Els USA que van crear el centre de tortura de Guantànamo, i encara el mantenen? Els USA que mai han donat una explicació creïble sobre l’assassinat del president Kennedy?

– Etc.

Molt d’acord sobre el PS1. Ja havia llegit l’article de Joan Ramon Resina i també penso que el d’avui té un grandíssim nivell.

Oriol Roig
Oriol Roig
06.09.2021  ·  02:32

Potser caldrà fer un pacte amb el diable… Si Espanya/Europa no s’avenen a negociar els terminis de la separació, es pot subhastar el dret a utilitzar els ports de Barcelona, Tarragona i Palamós a Rússia, la Xina i/o Suïssa per a que durant els propers 20, 30 o 50 anys hi puguin fondejar part de la seva marina de guerra o comercial.

Núria Castells
Núria Castells
06.09.2021  ·  02:57

Posats a somiar, el millor seria que tinguéssim una diplomàcia capaç de jugar la carta russa davant aquesta Europa miserable que ens deixa als peus dels cavalls espanyols tan tranquil·lament.
Que de veritat els fes arribar a témer que el sr. Putin s’hi posaria.
Llavors, un cop acollonits, que els EUropeus toquessin el crostó a Espanya i que, en conseqüència arribéssim a un acord per repartir-nos els deures i els havers… de manera que ja no ens calgués tractar amb Rússia.

Naturalment, no crec, en absolut, que cap polític nostrat, ni cap equip de diplomàtics catalans a l’interior (existeixen?) sigui capaç de res semblant.
Per tant, oblidem aquesta bonica fantasia de diumenge.
I consolem-nos, de moment, amb els èxits indubtables del sr. Boye i companyia. Que guanyaran.
(Esclar que a la Comissió Europea, això també se li’n fotrà).

Secundí Mollà
Secundí Mollà
06.09.2021  ·  03:41

Totalment d’acord amb l’editorial. I amén.

PAU BOLDU
PAU BOLDU
06.09.2021  ·  06:56

El principal socia de Russia es la franquista Merkel i els seus alemanys. Rusia es un bon soci per molestar a usa i que els hi preocupi Catalunya, i que la nefasta, inutil i franquista UE torni a fer el ridicil en que ens te acostumats

Francisco Sánchez
Francisco Sánchez
06.09.2021  ·  07:08

Val més no fer volar coloms. El general desconeixement dels pobles de la Unió Europea respecte del cas català és encara molt més accentuat a Rússis. Altra cosa són els governs. Els de la UE ja ens han fet ben palès que estan a favor del seu soci espanyol. I llevat de l’enganxada Lavrov-Borrell, motivada pel cas Navalni, el govern rus no ha dit ni ase ni bèstia sobre Catalunya. Ni ho farà, mentre no els convingui per a la seva partida d’escacs global amb la UE, el seu gran comprador de gas.

Albert Ventura
Albert Ventura
06.09.2021  ·  07:29

Volen sortir d’Espanya agafant-se-la amb paper de fumar. On s’es vist que els republicans nordamericans cerquessin l’ajuda de les monarquies francesa i espanyola per la seva independencia, que el conservador Churchill s’entengues a les mil maravelles amb el dolentot del Stalin o que els republicans irlandesos estiguessin encantats de rebre armes del kaiser Guillem?.

Albert Miret
Albert Miret
06.09.2021  ·  07:43

He visitat gairebé tots els països europeus. He viscut anys en un d’ells, i la meva experiència m’ha ensenyat que cap altre país europeu treballa en contra dels seus ciutadans ni, encara menys del seu territori més productiu. Cap altre es dedica gairebé exclusivament a fer la vida impossible a un país veí ocupat per la força de les armes, i del qual viuen tota la resta d’un estat. Per tant per a mi, qualsevol altre país que fos més intel·ligent (o sigui tots), seria sens dubte molt més amable amb nosaltres que el que actualment ens espolia sense pietat per l’odi ètnic com a única instrucció amb què instrueixen a la seva societat. Menys manies: El pitjor enemic possible de Catalunya i de tots els catalans, el tenim a 500 km, no pas més lluny, per tant, qualsevol aliança amb un altre país ens seria més profitosa que seguir depenent d’aquest país boig, cruel i rabiós que ataca a qui el manté. L’enemic del meu enemic, és amic meu, sigui d’on sigui.

GUILLEM VERGER
GUILLEM VERGER
06.09.2021  ·  07:49

A aquestes consideracions jo n’hi afegiria una darrera, referent a l’esmentat article del NYT: no ens estranyem que la premsa espanyola (i també la catalana) publiqui “informacions” que són mentides (ara se’n diuen fabricacions) amb l’únic objectiu de difamar l’adversari polític. En canvi, donem per fet que el que publiquen determinades “prestigioses” capçaleres internacionals va a missa o, si més no, que no incorren en la barroeria i intoxicació habituals en les nostres latituds. Tothom es pot equivocar, però pressuposant un desconeixement (que no és el cas) de les redaccions sobre el que publiquen, determinades col·laboracions no haurien de passar certs filtres. I ens hauriem de preguntar també què hi ha al darrera d’aquestes pràctiques de la suposadament rigorosa premsa internacional, i suposadament també guardiana de les garanties democràtiques.

Sílvia Fortuny
Sílvia Fortuny
06.09.2021  ·  08:15

Estic força d’acord amb l’editorial d’avui. Vist el que està fent Europa amb nosaltres, no cal posar-se selecte i triar quin aliat ens agrada més, però justament aquesta indiferència d’Europa és la prova fefaent que no interessem Rússia, doncs la U.E. ja correria a resoldre el cas dels catalans. No obstant, el problema no és Rússia sinó l’obsessió del país veí amb els seus fantasmes permanents que ho empastifen tot.

Carles Blas
Carles Blas
06.09.2021  ·  08:15

Totalment d’acord amb Josep Maria Camprodon. Vull afegir una conversa que vaig escoltar just abans d’una conferència a Brussel.les poc després del un d’octubre a la que el MHP Puigdemont va assistir com a públic. El conferenciant discutia amb un altre home sobre el possible desenllaç, i em va quedar gravat: “a l’entorn diplomatic és molt clar que si no hi ha morts, no es farà res (en favor de Catalunya)”. Aquesta és la verdadera diplomàcia. I encara que voldria que Catalunya independent fos un actor internacional diferent, ara per ara, fem part d’un país que no dubta a ser supercompiyogui de dictadures, a protegir dictadors de ser jutjats, a fer de la venda d’armes una font de riquesa principal, a mirar cap un altre costat quan els immigrants moren intentant arribar a Europa, i que no respecta gairebé cap dels drets fonamentals, amb el suport incondicional de la unió europea.

Victor Serra
Victor Serra
06.09.2021  ·  08:49

Parlar amb tothom segons els nostres interessos, d’acord. Però acceptar l’ajuda de Rússia té dues cares. L’ajuda en sí i la dependència que et crea d’un soci poc desitjable, perquè gratis no ens ajudarien. No sé si la balança seria positiva. Crec que no.

Pep Agulló
Pep Agulló
06.09.2021  ·  08:49

O JO, O L’ENEMIC, MAI L’ADVERSARI INDEPENDENTISTA

Jo tampoc entenc que algú que es diu independentista es pugui aliar amb els arguments de l’enemic contra un altre adversari independentista. No podem deixar-ho només en que és partidisme. És molt més.

És renunciar a l’objectiu pel qual se suposa que lluites, per tal de tenir l’hegemonia de no se sap ben bé què. És una perversió caïnita. En termes polítics és l’argument contrari del que parla l’editorial. La puresa (o l’hegemonia) d’una ideologia per damunt de la realpolitik amoral.

Sobre l’objecte del debat. Ho tinc claríssim, com deia un conegut escriptor: “doneu-me un f. de p. que em porti a la independència”.

La repugnància que causen entre les files de l’independentisme ortodox aquestes pràctiques d’aliar-se amb qui calgui, a banda de prejudicis morals, hem de veure-hi una certa coartada (excusa) de la por per no llençar-se per totes. Una falsa puresa que amaga covardia.

Annamanu Ràfols
Annamanu Ràfols
06.09.2021  ·  09:01

Un “informe” d’un cos policial i una investigació d’un jutge que posseits, fascinats i obsessos per una determinada ideología utilitza , en propi benefici i s’apropia d’un instrument com es el Dret . Pot haber-hi quelcom més abjecte ?

JORDI SEDÓ
JORDI SEDÓ
06.09.2021  ·  09:20

Si un va en serio per una cosa, cal cercar les eines i aliances que calgui, tocant de peus a terra, que ni Espanya ni Europa volen trencadisses, per molt justes i legítimes que siguin. I si estas en inferioritat de condicions, si convé cal aliar-se amb el diable, que no vol dir vendre-li l’ànima, quan veus clarament que els que tu creies àngels, passen olímpicament de tú. Tan se’n val si és Rússia, Venezuela, Iran o la Xina, si serveixen per a assolir el nostre objectiu. Siguent tan primmirats i bonistes, així ens va.

Josep Manuel
Josep Manuel
06.09.2021  ·  09:31

Em sorpren que encara n’hi ha qui creu, que USA o cap pais d’Europa, farà ús d’una política democràtica quan no convé als seus interessos. Les aparences enganyan, sobretot quan vols ser enganyat.

Llorenç Marquès
Llorenç Marquès
06.09.2021  ·  10:14

Crec que ja, es hora de dir i admetre sense pors o complexes, que si volem fer moure Europa i que se impliquin en lo de Catalunya i Espanya,… Caldra enfangar-se fins la celles, caldrà demostrar a Europa, que estem disposats a respondre als invasors repressors, amb las mateixes eines, – nostres,, llogades o ambdues coses – per que només quan Europa vegi que anem de debò, mourà fitxa, no abans per molt suposat diàleg que es tingui amb l’invasor represor, per que lo que vol Europa es pau i tranquil·litat, anar passant temps, i que els, seus negocis, a, Catalunya segueixin rajan sense cap problema, i els catalans i catalanes que volem la independència, ja ens ho farem… Si no ens enfanguem fins las celles, si no perdem l’absurd bonisme, si no adquirim mentalitat de soldat i de combat, ens faran desaparèixer, temps al temps….

Josep Juanola
Josep Juanola
06.09.2021  ·  11:26

Per guanyar, hem de ser més fillsdeputa que ningú (perdoneu l’expressió), sobretot més que els espanyols. El repte és brutal, però si no som més fillsdeputa que ells no els guanyarem mai.
Res de lliris, res de guants blancs, res de ser polit…
Ser agressius, no tenir pietat, cremar tots els contenidors que faci falta, i papers, molts papers al terra.
I si ens hi ha d’ajudar Rússia o Satanàs no importa, ja tornarem a ser nosaltres quan siguem independents.

Joaquim Radresa
Joaquim Radresa
06.09.2021  ·  11:37

Catalans i catalanes, no oblideu mai, el que va dir el cap de la diplomàcia anglesa, quan es va assabentar, de la caiguda de Barcelona, l´11 de setembre de 1714.
Al preguntar-li, si ells eren aliats dels catalans en aquella guerra, la seva contesta ve ser : ” Anglaterra, no té aliats, Té interessos “. Pragmatisme, s´en diu ?. Jo, en dic traïció.

Rafael Benavent
Rafael Benavent
06.09.2021  ·  11:49

“Val més ser cap de sardina que cul de porc”. O de lleó, o d’elefant….Si l’independentisme està d’acord, és hora d’anar per faena tots junts, SENSE PROTAGONISMES PARTIDISTES. Si no, que pleguen els partits que s’en diuen. Molt interessant i il·luminadora l’editorial d’avuí: Imprescindible, fonamental, l’art diplomàtic manejant els fils vers l’èxit sense perdre l’equilibri-relacional-equidistant amb els qui necessites per aconseguir-ho. De moment, som DE Espanya. Una cua (o un cul). Algun avantatge ens pot donar l’experiència, no?

jaume vall
jaume vall
06.09.2021  ·  12:12

Doncs mireu, com en tants altres aspectes de la vida, depèn.
Sobre l’ampliació de l’aeroport. Depèn. Sobre pertànyer a la UE. Depèn. Acostumem-nos a deixar de banda el “mai” o el “sí, absolutament”. Això són maximalismes que només tenen sentit si ens referim a atemptar contra la dignitat i els drets humans.
La resta, depèn.
L’abraçada de l’ós rus o xinès? En principi no m’agrada. Però depèn. A canvi de què?
D’una cessió temporal d’un actiu econòmic nostre, sense cap altra consideració política ? Per què no. Que jo sàpiga tots els països, fins i tot els més civilitzats comercien amb Rússia i la Xina.
D’un allunyament dels nostres drets socials, d’una “russificació / sinofília emocional” No, mai. Si els tentacles político-socials dels seus autoritarismes atrapen un país, aquest ja ha begut oli.

josep soler
josep soler
06.09.2021  ·  12:22

Ens cal urgentment un nou partit i noves entitats pels independentistes que avui no tenim a ningú que ens representi en el Parlament i els ajuntaments.

És el Consell per la República qui pot organitzar-ho des de l’Europa no ocupada. Però primer el CxR ha d’entendre que cap dels 3 partits que es fan dir independentistes, faran res per posar en perill la seva nòmina en la gestoria de la colònia. És perquè encara no ho ha entès que no passem dels 100.000 en el cens.

Oscar Bernades
Oscar Bernades
06.09.2021  ·  12:28

Algú hauria d’haver respost amb aquella frase que diu “Anglaterra no té amics, només interessos”, i canviar Anglaterra per Catalunya, però clar, encara som massa tendres per certes coses.

Jordi Onrubia
Jordi Onrubia
06.09.2021  ·  13:27

La ‘cosa aquesta de Rússia’ vol dir que el MHP Puigdemont ja deu fer temps que has entès que cal cercar, escoltar i avaluar possibilitats i opcions de realpolitik. Això ja és un fet.

D’exemples n’hi ha milers. Alemanya negocia amb Rússia el seu subminstrament de gas. Quan Trump era president a cap empresa europea, espanyola ni catalana se li va ocòrrer interrompre els seus negocis amb els EUA.

Sembla que ens queixem quan l’UE i Esp. practiquen la realpolitik, quelcom que creiem que està fora de la nostra estètica, però l’UE i tota la resta d’Europa sap que Esp. viu de Catalunya, i que Catalunya és un territori no només estratègic sinó clau perquè Esp. no caigui (més) en fallida i s’ensorri el domino europeu.

Si Catalunya usa una sèrie de palanques, com Rússia, Xina o els propis EUA, l’UE obligaría Esp. a negociar la separació de Catalunya amb un bon acord transitori de ’subsistència’ i ‘refundació’ del seu Estat, com quan Esp. va anar deixant de ser, suposadament, receptor d’ajudes, i passà a ser, suposadament, contribuent net.

La realpolitk no és ni bona ni dolenta, és realpolitik, i Catalunya ha de saber jugar les seves opcions. Però això no ho pot fer la gestoria autonòmica, sinó un CxR sense paranys de transversalitat partidista.

Pepita Carlos
Pepita Carlos
06.09.2021  ·  15:20

Gràcies Vicent per aquest article estic totalment d’acord.
I amb tal de ser independent i treure’ns de sobre aquesta malaida Espanya, seria capaç de aliarme em el mateix diable.

Àngels Folch
Àngels Folch
06.09.2021  ·  15:39

Completament d’acord amb l’editorial. Si volem ser com tots els estat hem d’aprendre a fer les coses com les fan els estats i deixar-nos de ser llepafils i primmirats.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
06.09.2021  ·  16:16

A les grans potencies els importa un rave el futur dels Països Catalans.

Simplement som uns espanyols insolidaris amb la majoria de les gents de l’Estat.
Som uns ciutadans que no respecten la legalitat constitucional espanyola.

Només estic d’acord amb l’article quan diu que Espanya té dret a relacionar-se amb qui vol i els catalans mai hem tingut aquest dret.. des de 1714.

Joan Royo
Joan Royo
06.09.2021  ·  18:30

El suport a l’alliberament de Catalunya benvingut sia, vinga d’on vinga.

Carles Viñals
Carles Viñals
06.09.2021  ·  20:48

Que jo sàpiga, cap diari rus o xinés s’ha fet ressó de d’aquesta desvergonyida intoxicació parida per la Guàrdia Civil, com sí ho ha fet el NYT, vaixell insígnia de la immaculada, lliure i democràtica premsa nordamericana.

Rússia ? Xina ? Oh, quin horror. Vade retro, Satanàs !!! Allunyem-nos d’ells com de la pesta, que ja ens ajudaran Europa i els EUA als qui Espanya lubrica sucosament la conciència amb diners espoliats a Catalunya. Infinitus est numerus stultorum.

Pareu l’orella, si us plau: Jo acceptaría la independència de Catalunya, tant si me la ofería un poder feixista com d’un de comunista. I a aquells que, escanadalitzats us poseu les mans al cap, us diré que del feixisme o del comunisme se n’acaba eixint un dia o altre, però la submissió a un poder hostil pot fer-se molt llarga; tant, que acabi irremeiablement en l’assimilació irreversible.

Us recordo que portem, pel cap baix, tres segles llargs.

Robert Carreras
Robert Carreras
06.09.2021  ·  21:35

L’1 d’Octubre vam guanyar perquè tots ens vam emplaçar a fer un referèndum.
No ens va importar si era legal o no, constitucional o no, validat per Europa o no.
No voliem saber com s’havia organitzat, només voliem votar i ho vam fer. I per això vam guanyar. Perquè la represió es va acabar molt abans que nosaltres decidicim tancar tots els col.legis electorals.
Si volem la independència hem d’actuar igual: Aconseguir la independència sense importar-nos amb quins mitjants s’aconsegueix i si és legal, constitucional o acceptat per altres. Només així la guanyarem.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies