13.11.2020 - 21:50
Hi ha determinats autors de la literatura mundial que s’han convertit en alguna cosa més que escriptors i han passat a ser personatges que van molt més enllà de la seva obra literària. N’hi ha d’àmbit local, com pugui ser el cas de Josep Pla a casa nostra, objecte de moltíssims estudis molt variats, i n’hi ha d’abast internacional, com ara Ernest Hemingway. Un personatge d’aquest abast, tant per la importància de la seva obra com per l’aura que l’envolta, és Georges Simenon. L’escriptor belga, pare del comissari Maigret, és una icona cultural en llengua francesa, però també una icona de la cultura europea des dels anys 30 fins als anys 70. Ben llegit i ben rebut a casa nostra –sobretot mentre la principal llengua de cultura a Catalunya era el francès– Simenon és un personatge que ha sovintejat les lleixes de les nostres llars. Si a aquest fet li afegim la fascinació per la gastronomia que viu el país aquests darrers anys, resulta del tot comprensible que una de les novetats destacades del darrer trimestre sigui Simenon i Maigret s’entaulen, el llibre d’un dels grans gastrònoms francesos, Robert J. Courtine, que ha publicat Vibop edicions amb un pròleg a càrrec de Xavier Pla.
El llibre conté dos petits assaigs de Courtine i un munt de receptes suposadament atribuïdes a madame Maigret, la dona del comissari de policia més famós de la literatura, però que en realitat va preparar Courtine. Això sí, cada una d’aquestes receptes va acompanyada de la referència exacta de la novel·la o el relat en el qual apareixen, perquè Courtine en va fer el buidatge pertinent.
Qui era Courtine i per què li interessava tant la relació de Simenon amb la cuina? Comencem per dir que Robert J. Courtine (1910-1998) va ser el crític gastronòmic del diari Le Monde i que va escriure més de trenta llibres dedicats a la cuina, el menjar i el beure. La seva postura era de radical oposició a la nouvelle cousine i, per tant, era un defensor de la cuina tradicional. De fet, aquí és on entronca de ple amb l’interès per l’obra de Simenon, perquè tota la cuina que apareix als llibres de Maigret reflecteix aquesta passió per la cuina tradicional. En una carta que va escriure Simenon com a pròleg del llibre diu: ‘Són experts aquells que distingeixen les pintures falses de les veritables, les obres d’art de pacotilla de les autèntiques. Vós ho feu a la cuina, que també és un art, potser el més antic de tots.’
Així, el lector podrà trobar tres receptes de sopes, vuit entrants, dues truites, tres salses, sis receptes de marisc i closca, onze de peix, onze més de caça i aviram, sis de menuts, vint receptes de carn, quatre de verdures i quinze postres, una varietat tan impressionant com els mateixos llibres de Simenon.
Aquest punt de passió per la cuina senzilla és quelcom que lliga Simenon amb Josep Pla, entre més coses, i una de les motivacions que ha fet que Xavier Pla, un dels màxims especialistes en l’obra de l’empordanès, també hagi realitzat una part important de la seva tasca investigadora sobre l’escriptor belga. Ho palesen el llibre Simenon i la connexió catalana i el pròleg que ha fet per a aquesta traducció del llibre de Courtine.
Directament en francès
El professor Pla ha explicat a VilaWeb que Simenon, avui dia, és un autor que continua essent molt llegit als Països Catalans, tot i que cada vegada la seva lectura va essent més minoritària: ‘A Simenon se’l llegia directament en francès i el que passa ara és que, malauradament, cada vegada hi ha menys gent que sàpiga francès. El lector culte català prescindia de traduccions a la nostra llengua o de les traduccions espanyoles, perquè és un francès que és molt a l’abast dels lectors, perquè parla d’un realisme molt concret i amb una llengua francesa molt clara. Però sí, Simenon continua tenint molts lectors i els valors literaris que ell defensava, com ara la creació d’un ambient, l’evolució del personatge anònim i discret i la descripció minuciosa de la realitat, són molt vigents en molts dels seus títols, que no han envellit malament.’
A la recepció de Georges Simenon a casa nostra hi va tenir un paper fonamental un d’aquests escriptors injustament oblidats avui, Ferran Canyameres, que segons Xavier Pla ‘és l’únic editor de Simenon que es va arruïnar’. Pla sempre intenta realçar l’obra de Canyameres ‘perquè és un excel·lent dietarista, el seu dietari de l’exili és molt important, té un llibre de memòries ambientat a París molt interessant, alguna novel·la a la Simenon, és un escriptor a tenir molt en compte, potser de segona fila però de molta qualitat’. Segons explica el professor Pla, Canyameres va conèixer Simenon, qui li va dir que se semblava a Maigret, i es feren amics. Els dos fumaven amb pipa i varen començar una petita amistat que feu que Canyameres aconseguís un contracte per a traduir Simenon per a l’editorial Albor.
Ràpidament es va veure que fer aquesta tasca des de l’exili era impossible. Simenon havia imposat un contracte draconià que obligava Canyameres a publicar deu títols cada any i, a més a més, ell havia de ser-ne l’únic traductor. Com que la feina era impossible, Canyameres va subcontractar més traductors. Quan tenia els deu primers llibres fets, la censura espanyola els va tirar enrere i Canyameres va haver de pagar els avançaments a Simenon i la feina als traductors, que en molts casos eren col·legues a l’exili com ell. ‘Tot això es va anar fent una bola i va acabar arruïnant-lo i al final va subcontractar els llibres per a l’editorial Aymà.’
Xavier Pla explica que la importància de comptar amb aquest llibre en català és que mostra ‘precisament que Simenon era un apassionat de la realitat i de la vida i per això molt sovint apareix la cuina als seus texts perquè per a Simenon, igual que per a Josep Pla la cuina és cultura. Simenon per crear un ambient en té prou amb descriure l’olor d’una olla fumejant, això ja és un detall transcendent per explicar la casa i els seus habitants i per això apareixen moltes referències al menjar, com en Josep Pla i aquesta mirada sobre la gastronomia és també una reivindicació local i tradicional. Heu de pensar que Simenon era belga i que la cuina de la mare està feta amb molta mantega i que moltes de les receptes del llibre són de la cuina del nord de França i no de la Mediterrània’.
Pla també aprofita l’avinentesa del seu text introductori per fixar la importància de Simenon i la seva obra. ‘Encara hi ha molts de prejudicis sobre la novel·la negra i jo crec que l’important és que Simenon, en totes les seves obres hi posa la víscera i després funcionen millor o pitjor, però per a ells no hi ha gèneres.’
