Per què l’exposició de Torres-Garcia a Nova York no vindrà a Barcelona?

Mercè Ibarz
Mercè Ibarz
24.10.2015 - 08:23
Actualització: 24.10.2015 - 10:23
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

No veurem a Barcelona l’antològica del pintor uruguaiano-català Torres-Garcia que demà diumenge s’obre al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) fins al 15 de febrer. No pas perquè no ho hagi intentat el nostre MNAC ni s’hagi implicat a fons en el projecte. El seu director, Pepe Serra, ha fet l’impossible per portar-la a Montjuïc i perquè l’etapa decisiva de Torres (així se li diu tot sovint) estigui més present a Nova York del que no ho hauria estat sense la seva insistència. Què està passant?  Que el MNAC està escanyat. No té gaire diners per a les exposicions temporals que ell mateix no produeixi, han de ser ben petites. I això que l’exposició no és en realitat tan cara de moure, segons els pressupostos de les itineràncies expositives. L’antològica, que el MoMA presenta com “The Arcadian Modern”, és a dir, el Modern arcàdic, sí que vindrà després a Espanya, primer a Madrid i després a Màlaga.

A Catalunya, pel que es veu, no sols el MNAC està escanyat sinó que tampoc cap patrocinador està interessat en Torres-Garcia. A Madrid, on es podrà veure de maig a setembre vinents, paga Telefónica, que l’ensenyarà en les sales de la seva fundació. A Màlaga, on es veurà a d’octubre 2016 a febrer del 2017, el Museu Picasso d’aquella ciutat sí que té pressupost i els espònsors necessaris.

1445462890_720549_1445463114_sumario_normal
“La Catalunya Industrial”, esbós, 1917. Havia de ser cinquè el fresc del Palau de la Generalitat, que Torres-Garcia no va poder pintar en ser defenestrat per Puig i Cadafalch a la mort de Prat de la Riba, valedor de Torres. Completava els altres quatre frescos que va pintar al saló que avui porta el seu nom. El quart, “Lo temporal no és més que símbol” es troba ara a l’exposició del MoMA i durant uns quants mesos estarà absent del saló. © Ramon Maroto. Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, CRBMC. Generalitat de Catalunya

Aviat aconseguirem, doncs, que gairebé ningú sàpiga a Catalunya què va representar  Torres-Garcia en la nostra història cultural. Ni menys encara quina potència decisiva té l’etapa catalana –28 anys d’obres realitzades a Barcelona i a Terrassa—en la polièdrica trajectòria creativa d’aquest artista colossal, que ha necessitat tot el segle XX per ser reconegut, ara, en la segona dècada del XXI, com un dels referents capitals de l’art modern, a Europa i a Nova York. I un dels fars de la creació a Llatinoamèrica, a partir del seu retorn a Montevideo el 1935 i del seu gran llegat pedagògic, el Taller Torres-García (ara sí, amb accent).

Si el MNAC hagués pogut portar l’exposició, l’hauria ampliada justament amb més atenció a l’etapa catalana. Cert que el 2011 en va fer una, que el 2003 n’havíem vist una altra al Museu Picasso i que, el 1998, Carlos Pérez, l’intèrpret internacional del lloc nuclear que Torres ocupa en l’estreta vinculació entre art modern i pedagogia, va aconseguir dur les seves joguines a la Pedrera, des de l’IVAM (prou que li va costar, que tampoc no hi havia gaire interès previ a Barcelona). Però la revisió que ara proposa l’exposició del MoMA és tota una altra cosa. És el reconeixement més important fins ara,  per fi, d’aquest artista. Per això hauria estat capital que s’hi integressin millor, ni que fos només a Barcelona, i amb el seu corresponent catàleg,  els decisius anys catalans.

 

Captura de pantalla 2015-10-23 a les 19.13.07
Home, 1930. Joguet desmuntable, en cinc peces. Torres-Garcia és també un dels referents internacionals de la relació entre pedagogia i art modern. Amb la marca Aladdin Toys, Torres i la seva família van intentar comercialitzar-les a Nova York, sense fortuna. © Joaquín Cortés Noriega

Com a mínim, el MNAC ha aconseguit que un dels frescos del Saló Torres-Garcia del Palau de la Generalitat sigui a Nova York.  També, el disseny per al cinquè fresc, que  Torres ja no va poder pintar a Palau. El seu gran valedor, el president Prat de la Riba moria l’1 d’agost de 1917, a 46 anys, i amb la seva pèrdua trontollà el fabulós projecte cultural que la Mancomunitat havia engegat i sostenia, que coneixem com a Noucentisme, lluminosa resposta a l’Espanya fosca del 1898 i la pèrdua de les colònies d’ultramar.

El fresc que no veurem mai a la Generalitat, reproduït més amunt, és “La Catalunya Industrial”, que lliga i clou les visions idíl·liques dels altres frescos amb la Catalunya obrera, passant pel quart fresc, que ara està al MoMA, una visió ja menys idíl·lica, que Torres va titular “Lo temporal no és més que símbol”, a partir d’una frase del Faust de Goethe que aleshores corria de mà en mà entre els lectors cultivats catalans. Prat de la Riba digué un dia amb optimisme que quan ningú se’n recordaria d’ell, tots recordaríem en canvi Torres-Garcia. Si ara ens veiés, se’n tornaria de pet cap a la tomba.

Breument: Torres-Garcia (1874-1949) va arribar a disset anys amb la família. Es van instal·lar a Mataró, d’on era el pare, que havia emigrat a l’Uruguai, on s’havia casat amb María García, filla de canaris també emigrats. Autodidacta, sense estudis reglats, es va començar a formar a Barcelona en les acadèmies de belles arts del moment. Aviat es va fer conèixer, pintant i també escrivint articles als diaris i revistes catalanes, produint els primers textos programàtics a Catalunya, i a Espanya, de renovació de l’art modern, com els artistes nous escrivien a tot Europa. L’etapa catalana la podeu trobar amb més o menys detall aquí. El seu vessant teòric i pedagògic va ser importantíssim.

Crido l’atenció sobre l’etapa de París, que veig que la premsa i les teles deixen de banda: el grup Cercle et Carré, que Torres-Garcia va fundar a la capital francesa  i va reunir d’altres artistes colossals del segle passat, entre ells Mondrian, Kandinsky, Le Corbusier… Podeu consultar la llista d’artistes del grup ací.

1938-19 (2) còpia
Forma abstracta en espiral modelada en blanc i negre, 1938. Una de les obres pintades al seu retorn a Montevideo el 1935, després de tantes experiències i de constant activisme artístic, com ara el que a París l’havia reunit amb els principals artistes constructivistes i racionalistes del moment, el grup Cercle i Quadrat. © The Museum of Modern Art, New York, foto de Christian Roy

Una recomanació. No us perdeu, si no l’heu vista encara, l’excel·lent exposició que el MNAC dedica als artistes catalans entre els anys 1950-1977. S’acaba demà, diumenge. Per primer cop es veu a l’extraordinari museu de Montjuïc una molt bona i força extensa representació d’artistes i tendències que encara no formen part del cànon de les col·leccions dels nostres museus. El MNAC engega així una línia de treball que el Museu d’Art Contemporani de Barcelona ha desestimat en favor d’una col·lecció internacional d’aquelles que tantes hi ha a Europa. Curada pel director Pepe Serra, el cap de col·leccions Juan José Lahuerta i Valentín Roma, conservador en cap defenestrat del Macba aquesta primavera, és un molt bon exemple de tantes coses per fer i que el MNAC acara amb valentia. Imprescindible.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies