Topada amb llops al país dels cedres

  • La Bíblia esmenta fins a 77 vegades els cedres del Líban. Malauradament, la desforestació i el canvi climàtic n’han reduït molt la població

VilaWeb
Sergi Unanue
03.04.2023 - 21:40

La reserva natural de Shouf és la més gran del Líban i on hi ha més cedres libanesos. Les muntanyes d’aquesta regió, que es troben entre les més altes del món àrab, són recobertes de la cintura al coll amb aquests arbres vellutats de color verd ampolla. Però els cims estan despullats de vegetació i, en aquesta època de l’any, atapeïts de neu. Per a molts libanesos, aquestes són les muntanyes dels cedres. Per a mi, a més, es convertirien en les muntanyes dels llops.

Em disposava a fer nit a la falda d’una d’aquestes muntanyes. Ja era completament fosc i buscava amb la llanterna un lloc adient per a muntar-hi el campament. Havia de ser planer per poder descansar mínimament bé i, al mateix temps, disposar d’algun element que em permetés de col·locar una lona impermeable que fes de tendal. Aquella nit havia de ploure, i com que se m’havia trencat la tenda uns dies abans en el pitjor moment, em vaig veure forçat a ser creatiu per no acabar xop a mitjanit.

Dos arbres sense fulles i una lleugera esplanada entremig em van convèncer. Vaig estar-me una bona estona preparant-ho tot, però al cap d’uns minuts em ficava dins el sac, orgullós d’aquella estructura malgirbada que faria posar-se les mans al cap a qualsevol expert en supervivència. Havia hagut d’enganxar la lona amb cordills a les branques i en pedres. Si plovia, pràcticament em protegiria del tot. Em vaig cobrir completament i vaig deixar que el meu cos anés escalfant de mica en mica l’interior del sac. Vaig tancar els ulls i em vaig relaxar escoltant els sorolls del bosc. La brisa lleugera fregava branques i fulles, tot creant un lleuger xiuxiueig etern i d’intensitat canviant. Cada pocs segons, algun ocell nocturn udolava en la foscor.

La senzilla protecció que vaig habilitar per passar la nit en aquella muntanya.

Però, de cop, un so em va fer obrir els ulls de bat a bat. Se sentia un respir. Dues inspiracions tan fortes que quasi em permetien d’imaginar-me els narius d’un animal dilatant-se per agafar aire i expulsar-lo. A continuació, el trepig d’unes fulles a pocs metres em va fer incorporar de cop. En un acte instintiu vaig allargar un braç cap als bastons de senderisme i amb l’altre vaig encendre la llanterna que portava lligada al cap. Aquella llum sobtada i el meu moviment matusser van espantar la bèstia tant com ella m’havia esgarrifat a mi. El soroll que va fer en fugir corrents em demostrava que no era un animal petit. De fet, havia de ser força gros, tot i que tampoc era tan pesat com ho seria un porc senglar. La foscor em va impedir de veure’l, però el meu cos em demanava d’anar-me’n. En la quantitat de vegades que m’havia trobat animals salvatges acampant abans d’aquella nit, no havia experimentat mai aquella necessitat física i visceral de marxar cames ajudeu-me. Sentia calfreds recorrent-me el cos i els meus sentits es mostraven més actius que mai mentre recollia a tota velocitat el campament que havia muntat amb tanta honra.

Un guarda forestal ho va confirmar l’endemà. No hi havia cap dubte: era un llop. Un llop gris. “Com a molt podia ser una hiena, però seria molt estrany”, em va comentar dins l’escalfor de la seva caseta de fusta. Ho va dir amb tota naturalitat, traient-li importància, mentre m’oferia un te i amb el seu posat calmat em feia veure que no hi havia cap perill real. Els atacs a persones són extremadament estranys. Però tot i això, el meu instint més bàsic va actuar com s’espera que ho faci davant la presència d’un depredador.

El guarda em convida a escalfar-me dins la seva caseta.

Finalment, vaig acabar passant la nit al poble més proper, uns quilòmetres més avall. Havia hagut de dormir sota unes marquesines de la plaça principal per protegir-me de la pluja. Ara ja era uns 500 metres més amunt, envoltat de neu i de cedres. Arribar fins allà no havia estat fàcil. Les grans quantitats de neu havien esborrat tot rastre de camí i qualsevol cosa que s’hi assemblés. Cada poques passes se m’enfonsava la cama sencera, cosa que em dificultava molt l’avenç. Amb esforç i mig panteixant, vaig arribar a la caseta del guarda, però encara faltava molt per a superar el port.

Em vaig acomiadar d’aquell amable senyor, que em va omplir la cantimplora i em va regalar fruita de temporada. Novament, m’endinsava per aquell bosc de cedres mil·lenari. El primer registre escrit que parla d’aquests arbres es remunta a fa uns 4.700 anys. L’Epopeia de Guilgameix, que és considerat per molts el poema més antic de la història, narra les aventures d’un heroi mesopotàmic que s’enfronta a la naturalesa a la recerca de la immortalitat. Als boscos de cedres de l’actual Líban hi trobà el dimoni Humbaba, en un relat fosc i dur que tracta la por de la mort del seu protagonista, un personatge que acabà essent venerat com un ésser diví. Diu la llegenda que Guilgameix va construir una ciutat amb la fusta d’aquests mateixos cedres.

El bosc de cedres del dimoni Humbaba.

Per als libanesos, són un motiu de gran orgull. De la seva preuada fusta, els fenicis en treien vaixells mercants que solcaven la Mediterrània, els egipcis esculpien obres d’art i els otomans la feien servir per a construir línies ferroviàries que unien el seu vast imperi. De fet, la Bíblia esmenta fins a 77 vegades els cedres del Líban. Malauradament, la desforestació i el canvi climàtic n’han reduït molt la població, però ací, a les muntanyes, hom es pot fer a la idea de la majestuositat d’aquests boscos i per què eren tan venerats en l’antiguitat per tota civilització que tenia la sort d’admirar-los.

Tot d’una, em topo amb un espècimen com cap altre que hagi vist fins ara. Un tronc de 16 metres de perímetre es bifurca en nous troncs que, per si sols, ja farien un gran arbre. Una placa ho testimonia: aquest és el cedre libanès més vell que queda en l’actualitat. Fa més de 3.000 anys començava una de les vides més longeves que es poden contemplar avui dia al planeta. Per sota les seves branques hi han passat fenicis, egipcis, assiris, babilonis, perses, romans, àrabs, turcs… La seva sola presència impressiona qui el veu.

El cedre libanès més vell del planeta, amb més de 3.000 anys.

No és estrany, doncs, que després de segles i segles passant d’unes mans a unes altres, quan finalment el Líban es va independitzar de França l’any 1943, ho fes amb la silueta d’un cedre a la bandera. De fet, ja formava part de l’emblema nacional d’ençà que va guanyar la independència de l’imperi otomà, l’any 1918, i els francesos el van mantenir també quan van ocupar el país dos anys més tard.

A partir dels 1.700 metres ja quasi no hi ha cedres. Comença l’alta muntanya libanesa. Fa mesos que ningú passa per ací, des d’abans que arribessin les nevades. Per això, no hi ha cap camí a seguir i em veig obligat a inventar-me el recorregut com bonament puc. Cada tres passes, una cama se m’enfonsa dins la neu. En alguns trams, la capa de pols blanca té uns quants metres de gruix i m’immobilitza amb el pes de la motxilla. Avançar és feixuc i, sobretot, humit. Al cap d’unes hores, tinc els peus com si els hagués posat dins una piscina, amb botes i mitjons inclosos. He de baixar ràpidament, o m’arrisco a sofrir congelacions si em veig forçat a fer nit en aquestes altituds tan fredes.

M’enfonso amb les dues cames dins la neu.

Per sorpresa meva, no em caldrà ser a alta muntanya per passar nits sota zero. Enguany, la primavera al Líban és especialment freda i plujosa. Uns dies més tard del meu pas per Shouf, ja eixut i recuperat després d’un breu descans, acamparé a 1.500 metres. Sense tenda, passaré una nit dolentíssima, envoltat gran part de la nit d’una boira que impregnarà el meu sac d’espessa humitat que acabarà gebrant-ho tot al seu pas, incloent-hi a mi. Tremolant, amb una fina capa de gel recobrint el sac, observaré la càlida sortida del sol, tot esperant amb fruïció els primers raigs que m’ajudin a escalfar-me. Poc m’esperaré, en aquell instant, que aquest dia que començarà de la pitjor de les maneres possibles acabarà convertint-se en una jornada màgica en què descobriré tresors libanesos desconeguts d’un valor històric inquantificable.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor