‘Tonto talk’, el tòpic cinemàtic que no mor

És una tècnica tan antiga com les radionovel·les i els còmics, molt efectiva per a mostrar diferències lingüístiques (i, per tant, culturals) entre protagonistes i forans

Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
23.06.2022 - 19:40
Actualització: 23.06.2022 - 19:41
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Quan ens posem a mirar una pel·lícula o una sèrie on apareix un personatge estranger, sigui d’on sigui la producció i l’actor, ja ens esperem que parli d’una certa manera: frases simples, sense conjugar, amb infinitius, i deixant-se el verb ser i tants articles com calgui per a fer l’efecte. És quelcom que, si hi pensem fora de context, solem trobar ridícul i valedor de mofa, de les primeres coses en què es fixen els nens que juguen a indis i vaquers. No obstant això, continua veient-se.

Aquest tòpic cinematogràfic té un nom en anglès: tonto talk, que curiosament no té relació amb l’insult en castellà (tot i que en català es va traduir com a ximple), sinó amb el nom de l’acompanyant del genet solitari. Tonto voldria dir “salvatge” en potawatomi, una llengua gairebé extingida d’Illinois, als EUA. El tonto talk és una tècnica tan antiga com les radionovel·les i els còmics, molt efectiva per a mostrar diferències lingüístiques (i, per tant, culturals) entre protagonistes i forans, i sol tenir la conseqüència, de pas, de deshumanitzar una persona o un grup, de fer-los aliens. Té els orígens en les pel·lícules d’indis i vaquers, com indica el seu nom, i té uns orígens fins a cert punt realistes: es basa en el pidgin anglès natiu americà, un sistema mixt que feien servir els nadius del continent americà per comunicar-se amb els europeus. D’aquí, els traductors a les llengües romàniques de les pel·lícules d’indis ho adaptaren com van saber, i segurament trobarien que la millor manera de reflectir la manca de flexió en el verb a l’anglès (he wants – he want) seria fer servir la forma infinitiva (ell vol – ell voler).

És clar que no escriuria un article sobre aquest fenomen si no s’hagués estès més enllà dels westerns traduïts. I és que se’n poden trobar exemples a través dels anys i les llengües (i en algunes pel·lícules molt bones, com Dersu Uzala, en rus, o Ali: la por es menja l’ànima, en alemany). Amb els anys, s’ha fet servir menys per ridiculitzar i més per crear “salvatges nobles”, personatges amb molta saviesa més enllà del coneixement sobre el món occidental. Recentment, a l’exitosíssima sèrie La casa de papel, es veu en el personatge d’Helsinki, un forçut d’origen balcànic d’aparença dura però amb un gran cor. L’actor que l’interpreta, Darko Perić, és realment serbi, i viu a Catalunya de fa temps. Es veu clarament, però, que es força a modular el seu accent, a exagerar-lo a estones per donar un cert caràcter al seu personatge. Com s’explica, si no, que en la mateixa escena conjugui sense problema una tercera persona del plural del passat simple d’indicatiu (ellos dijeron, que, a més, és un verb irregular) i que a la vegada sigui incapaç de fer-lo en primera persona (yo dejar el coche)?

La qüestió que sorgeix és, per tant: és realment així com parlen els aprenents de llengües romàniques? Per una banda, parlar exclusivament en infinitius no sembla una manera eficient de parlar en català o castellà; si bé la riquesa morfològica que tenen pot resultar aclaparadora en començar, les persones aprenen ràpid, i més amb contacte sostingut. I és que els infinitius són una categoria sovint metalingüística; és a dir, que se solen fer servir per referir-se al verb mateix. Per altra banda, és ridícul l’ús del nom per referir-se a un mateix (Ali voler menjar) que surt en alguns guions menys pensats. Totes les llengües tenen pronoms personals, i són de les primeres paraules que s’aprenen d’una llengua. En aquests casos és quan es confon la diferència amb la infantilitat, la dificultat per expressar-se amb l’estupidesa.

Aquest article no pretén ser una denúncia del racisme al cinema i a la televisió; no pretenc que s’aconsegueixi la igualtat entre els pobles amb una representació realista de l’aprenentatge de llengües, ni crec que una expressió artística perdi tot el seu mèrit per fer servir tòpics com aquests. És simplement una d’aquelles situacions en què hom es fixa en allò que cau dins del seu domini, que pot trobar de mal gust, com un doctor que es riu de les sèries de metges o un programador amb les pel·lícules en què surten hackers. Cadascú és sensible a allò que té més a prop. Sí que crec, però, que una expressió artística de qualitat passa per reflectir el món a partir de la realitat abans que a partir de tòpics apresos d’altres obres, que, de pas, ajuda a entendre’ns millor els uns amb els altres.

Alejandro García és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat.

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €