Tesis (17)

  • Carme Junyent explica els ets i uts dels àpats d'abans i després de les presentacions de tesis doctorals en aquest nou capítol de la sèrie "No patiu per mi"

Carme Junyent
16.08.2023 - 21:40
Actualització: 16.08.2023 - 21:42
VilaWeb
Fotografia: restaurant Tesi, de Santpedor.

Hi ha una mena d’àpats que són un gènere en si mateix: els relacionats amb les tesis doctorals. Aquests tant poden ser abans de la tesi (generalment els ofereix el director als membres del tribunal) com després (que solen anar a càrrec del doctorand). És un costum que sembla que va de baixa, tot i que això també va per territoris. Potser sortosament, perquè hi ha qui els considera una mena de tribut. Casos com el del doctorand que, com que no va obtenir el cum laude, va pagar només la meitat de l’àpat i va dir als membres del tribunal que paguessin la resta, indiquen que potser sí que ho era.

Ja fa molts anys, a la Universitat Complutense, vaig participar en un tribunal que havia d’avaluar la tesi d’un noi de la Costa d’Ivori i, quan es va acabar la lectura, el tribunal va desaparèixer, el director també, i jo em vaig quedar amb el doctorand i els seus amics fent un pica-pica al bar de la universitat. Em va semblar un menyspreu. És clar que aquella tesi ja havia començat malament. En la seva intervenció, la secretària del tribunal va arribar a dir: “Yo como española me siento ofendida por las críticas a la colonización.” Val a dir que la mateixa secretària m’havia reservat habitació en un hotel de quatre estrelles a la Gran Via de Madrid, i, quan va ser l’hora de marxar, a l’hotel em van dir que si no pagava no me n’anava. Jo els vaig dir que això anava a càrrec de la Complutense, i em van respondre que, com que la Complutense no pagava, no sortia d’allà si no pagava jo.

En general, aquests esdeveniments acostumen a ser agradables, perquè gairebé sempre s’han assolit els objectius, tot i que, a vegades, en els àpats que es fan abans, tens la sensació que et volen predisposar favorablement. I això sempre m’ha semblat molt ofensiu per als doctorands, perquè tu ja has llegit la tesi, tens la teva opinió i, com que generalment són bones, és una pràctica sobrera.

Pel que fa als àpats post-tesi, naturalment depenen molt dels comensals. Això ha anat canviant, però abans aquests dinars eren un món molt mascle. Jo em vaig trobar en un, quan havia esclatat l’escàndol del Pedro J. Ramírez (l’havien filmat amb l’Exuperancia Rapú). Els altres membres del tribunal, tots homes, havien vist el vídeo. I el comentaven amb sobreentesos, perquè, com que jo era davant, els devia fer por d’escandalitzar-me. A mi, de fet, m’escandalitzava molt més que perdessin el temps amb aquella bestiesa.

En un altre cas, aquest cop a Madrid, vaig experimentar allò que diuen que allà el poder es viu de molt a prop, perquè tota la discussió va anar sobre el funcionament de la RAE. Era quan hi havia entrat el Juan Luis Cebrián i els meus col·legues lingüistes estaven indignats. Un d’ells, que es considerava ferm candidat a ocupar-hi un seient (crec que no ho ha aconseguit mai), deia que la RAE estava dividida entre els que volien que hi entrés ell per arreglar-ho tot i els qui no volien que hi entrés perquè tot continués igual. Em temo que tot continua igual.

Una de les vegades que m’he sentit més malament en un d’aquests dinars va ser amb motiu de la tesi d’una noia africana de l’Opus. De fet, la lectura va anar molt malament, perquè crec que hi havia molts errors de direcció i, en conseqüència, errors conceptuals que no hauria tolerat en un estudiant de primer. Les deliberacions van ser molt dures, perquè jo no estava d’acord en cap cas que se li atorgués un cum laude. A l’hora de la lectura de l’acta –estàvem en una mena de teatre ple de gent de l’Opus– en donar a conèixer la nota, el més impactant va ser el silenci del públic. Després vam anar al dinar i a mi em va escandalitzar molt veure com el director de la tesi exigia a la doctoranda que encarregués els plats més cars de la carta. Potser era perquè pagava l’obra.

Malgrat tot, tal com he dit, aquests àpats acostumen a ser una bona experiència, perquè no deixen de ser un dinar entre col·legues que permet sovint aprofundir en aspectes de la tesi, en àmbits de recerca diferents…, i també s’hi expliquen històries. Com aquella que em van explicar d’un catedràtic que havia accedit a la universitat després de la guerra i que era un cap de la Falange de Madrid. Quan va haver de presentar-se a les oposicions, va treure la pistola, la va deixar damunt de la taula i va dir al tribunal: “Sus señorías pueden empezar a preguntar.” De fet, crec que aquesta història s’inspira en un cas semblant a Mèxic, a l’època de la revolució, on un dels correligionaris de Pancho Villa va fer el mateix.

No acostumo a recordar els restaurants on he anat en aquestes ocasions, però parlant de tesis, crec que val la pena recomanar el restaurant Tesi de Santpedor. Hi vaig anar a parar en unes vacances que vaig fer al Bages i després hi he tornat moltes vegades i l’he recomanat molt. Un dia els vaig preguntar per què hi havien posat aquest nom i em van dir que per ells el restaurant era la seva tesi doctoral. Per mi sempre han tingut un cum laude.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor