Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura 2015, va culminar ahir la seva visita a Barcelona en un acte multitudinari al CCCB. Fou una conferència-entrevista acompanyada de l’escriptor Francesc Serés en què va emocionar els assistents, per la senzillesa i la humilitat, i la franquesa. Va parlar, per exemple, de com s’ho fa per entrevistar set-centes persones que van viure i sofrir de prop la catàstrofe de Txornòbil; perquè li expliquin les seves emocions, els seus records i les seves pors, i tot l’amor que duien dins i que la radiació va cremar; de com en surten milers de pàgines de transcripcions, de relats que pugen de l’ànima, fins que ‘va apareixent la música del llibre’ –i quin llibre: ‘Pregària de Txernòbil’ (Raig Verd, 2016).

El vestíbul principal del CCCB era ple a vessar. Hi havia expectació, i molta gent, dempeus i tot, per escoltar aquesta escriptora bielorussa que va haver de passar més d’una dècada exiliada per la persecució del règim de Lukaixenko. És una dona incòmoda per al poder establert després de la caiguda del comunisme, tant a Bielorússia com a Rússia mateix: ella ha donat la paraula a centenars de testimonis, a gent normal i corrent que ha pogut sortir de l’anonimat, confegint amb les seves veus uns llibres que són obres corals sobre el fracàs del trànsit del comunisme decrèpit a un capitalisme salvatge i inhumà; sobre les atrocitats comeses pels soldats russos a l’Afganistan i el patiment dels familiars que els esperaven a casa pensant que eren herois; sobre les dones soviètiques que van anar a la guerra i sobre la fi del temps i de la història amb l’explosió del reactor número 4 de la central de Txornòbil el 26 d’abril de 1986…

Rússia i la por
Entre els assistents a la gran sala del CCCB hi havia molts russos, bielorussos, ucraïnesos…, tots expectants, emocionats de tenir al davant una periodista que admiren, a qui agraeixen que hagi explicat a Europa què ha passat a Rússia i què és i què fa el règim de Putin, i de poder escoltar-la de primera mà. Aleksiévitx va parlar de la Rússia d’avui, de les dues Rússies: la que se sent europea i la que se sent única i incomparable, la que mira a la Xina, la del poder autoritari, la de ‘l’elit política que està enfadada perquè no sap on ficar tots els diners que té.’ I la seva Rússia? ‘Els de la meva Rússia són pocs. I callen. Per por de perdre la feina, perquè ni tan sols poden marxar.’

Perquè encara hi ha por. ‘El sistema soviètic autoritari va inculcar la por a diferents generacions. Aquesta por encara persisteix avui, perquè per haver dit segons què pots perdre la feina o ser expulsat de la universitat… Sí, la por. El sistema totalitari fa que la gent s’inhibeixi, que la gent no surti al carrer, no protesti. Això persistirà fins que no se’n vagin aquests governants que tenim ara’, deia divendres passat, tal com recollia Montserrat Serra. I ahir reblava: ‘Alimenten el fantasma de la guerra a propòsit, per a encadenar la gent, per atemorir-la. La guerra és l’única experiència que coneixem. És l’única forma en què podem existir. Als anys noranta la gent cridava llibertat, i no sabia què volia dir això.’

I d’aquí ve la frustració: ‘La generació de la Perestroika ens hem sentit frustrats. Per què va passar això? Perquè el rus que es va sentir enganyat va trobar l’escapatòria en una superidea que justificava les penúries, amb la filosofia del castell assetjat. Així es fa més fàcil de viure en aquesta penúria, difonent la idea que ens humilien, que el món ens humilia… i d’aquesta manera, si en un hospital no hi ha prou gases, doncs no passa res.’

‘Per què no es tornaven boges?’
Aleksiévitx ha estat capaç de transmetre això en la seva obra, deixant que flueixin els testimonis, la gent que ho ha hagut de suportar, deixant espai i endreçant petites històries quotidianes que prenen força per la dimensió coral, quan se succeeixen, una rere l’altra, i fan el relat implacable. Però sempre partint de la senzillesa. ‘Fa falta molta feina per arribar a la senzillesa’, li deia Serés, que recordava la distinció entre ‘la veritat oficial i la de les persones’.

Ella deia que no mira de fer entrevistes, sinó de tenir converses. ‘Vaig a veure una persona com si fos un amic. No és cap entrevista, és una conversa sobre la vida, sobre tots els temes de la vida. S’ha d’intentar parlar d’amic a amic. Necessitem la veritat humana.’

Serés: ‘La literatura passa a pocs centímetres de nosaltres. És a prop.’

Aleksiévitx: ‘La nostra vida no consisteix a fer coses grans. Per a mi la cosa més important és recollir noves perspectives sobre fenòmens de la vida quotidiana, instants de la nostra vida. Perquè al final de la nostra vida ens quedaran tots aquests instants.’

Serés: ‘Arriba un moment que un escriptor sent la necessitat, el deure, d’explicar una cosa perquè, si no, es perdrà… Us passa això?’

Aleksiévitx: ‘No. Jo vull parlar de la vida. No tinc cap deure. És un interès per la vida, per saber quina mena de dones són les dones amb qui parlo. Per què no es tornaven boges [les dones que va anar a la guerra]? Volia trobar-ne la resposta. Les dones no tenien mai res a veure amb Mart, amb el déu de la guerra; la guerra era un assassinat per a elles. Elles m’explicaven com morien els ocells, i com els matava una bala perduda. La dona sentia aquest amor. Per a mi això era un impuls important, una tasca intel·lectual, no era pas cap deure. Després jo establia una relació amb elles, però era per la voluntat de transmetre què passava.’

Al cap i a la fi, tant l’un com l’altra es referien a una mateixa cosa. La Liudmila Ignatenko amb qui va parlar Aleksiévitx, la dona d’un dels primers bombers que van anar a apagar el foc del reactor a la central de Txornòbil, mort per la radiació, i en Majeed, l’algerià sense papers que va viure durant molts anys en males condicions en un paller a Saidí, fins que es va esfumar, la història del qual Serés explica a ‘La pell de la frontera’ (Quaderns Crema, 2014), tenen una cosa en comú. Una cosa fonamental: que les seves històries s’haurien perdut si l’un i l’altra no les haguessin atrapades. ‘La literatura passa a pocs centímetres de nosaltres’, deia Serés. I el periodisme, el periodisme en essència. Això que ells han fet i que ahir ens explicaven. És un periodisme molt allunyat de la urgència del periodisme d’avui, és un periodisme que ha requerit molts anys de cocció.

La conversa entre Serés i Aleksiévitx prenia intensitat. Perquè arribava a tocar l’essència de què és la literatura més despullada, la que cerca històries que són grans perquè ens són comunes i les tenim a tocar i les presenta sense cap artifici. I se’ns feia un nus a la gola, tot era silenci i conteníem la respiració perquè Aleksiévitx ens explicava coses de la gent amb qui ella ha parlat durant tants anys i semblava que parlava de nosaltres.

Perquè al final tot allò que deia anava a parar a la tensió brutal entre l’amor i la mort. Va parlar de la dona que explica com estimava el seu marit, el bomber que va perdre la vida per la radiació extrema a què va ser sotmès quan intentava apagar el foc a Txornòbil. Aquella dona estava embarassada i, malgrat els advertiments dels metges i de tothom, s’atansava sempre al seu marit, el cos del qual s’anava desfent pels efectes de la radiació a l’hospital de Moscou on el van ingressar. I s’hi atansava, en tenia cura i l’abraçava perquè se l’estimava, i perquè pensava que la criatura, dins del seu ventre, quedava protegida. Ella què sabia. Era amor. I era mort.

Ho resumia així Aleksiévitx: ‘M’agradaria entendre el fenomen de l’amor. El mal és molt estètic, i el bé no és tan penetrant, és més indefens. Només hi pots arribar amb la bellesa. Per això “Pregària de Txernòbil” comença amb un relat que no saps si és sobre l’amor o sobre la mort; sembla que és sobre la mort, però també és sobre l’amor veritable. La meva tasca és treure’n l’espiritualitat. Perquè l’odi no ens salvarà. Només ens salvarà l’amor.’

Però Aleksiévitx sent inquietud pel futur, per l’impacte de la globalització, per la hiperinformació, per les noves formes de terrorisme… ‘El futur no es pot preveure. Cada vegada és més difícil de ser humà. Com ens relacionarem entre nosaltres? És impossible d’entendre segons qui. Com una persona continua essent una persona a l’infern?’

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.