Skopje, la capital més inusual d’Europa

Passejar pels carrers de la capital de Macedònia del Nord és una experiència similar a la de passejar per Las Vegas o per algunes regions de Port Aventura. El popurri arquitectònic de Skopje, els edificis massa nous d’estil clàssic i la presència desproporcionada d’estàtues li han fet guanyar-se la reputació de la ciutat més estranya, falsa o inusual d’Europa.

Per les finestres de l’alberg on dormo sento de bon matí els càntics de les mesquites que ens envolten. Sóc al barri turc, ben bé al mig del basar antic. Certament, caminar per aquest laberint de carrers és com voltar per una ciutat petita de Turquia. A banda i banda hi ha comerços de tota mena i restaurants on, per descomptat, hi venen kebabs, però també plats menys internacionals, com la lahmacun, el pide o els manti. Curiosament, aquesta és l’única zona de la ciutat que em recorda a un barri vell. Un d’otomà, per ser exactes.

Travessant el riu Vardar s’accedeix a la part suposadament europea, on en principi hi hauria de trobar el centre històric. En compte d’això, hi ha un ventall d’edificis que recorden a un collage fet amb retalls de diaris i revistes que tenen poc a veure entre si. Per entendre el perquè d’aquesta situació, decideixo d’anar primer fins a l’antiga estació de tren, icona de la història moderna de la ciutat.

L’edifici té una part completament en runes, i un rellotge ben gran que fa anys que no funciona. Es va aturar el 26 de juliol de 1963, quan passaven disset minuts de les cinc del matí. A aquella fatídica hora, les parets de la ciutat i el terra van començar a sacsejar, i una gran part dels edificis es va esfondrar. Aquells vint segons de terratrèmol van destruir el 80% de Skopje. Les runes van matar més de 1.000 persones, i més de 200.000 van quedar sense casa. Era la catàstrofe més greu que havia sofert mai la capital de la República Socialista de Macedònia, llavors una de les sis repúbliques que formaven part de l’antiga Iugoslàvia.

Després d’allò, calia reconstruir ràpidament la ciutat, tant per aixoplugar els milers de famílies sense sostre com per mirar de reanimar-ne el desenvolupament econòmic. L’encarregat va ser Adolf Ciborowski, un arquitecte polonès que ja havia hagut de planificar la reconstrucció de Varsòvia després de la Segona Guerra Mundial. En aquest cas, va mirar d’assegurar una densitat baixa de població per si hi havia un altre terratrèmol. La nova ciutat es va construir seguint un estil modernista sobri sense gaires floritures, tret del barri turc, on va mantenir l’estètica otomana, tot i que també va assegurar-se que els nous edificis no fossin gaire alts per no tapar la vista a la fortalesa de Kale, que s’eleva en un turó del costat. Aquella imponent edificació del segle VI dC s’havia construït, precisament, amb les runes provocades per un altre terratrèmol, el 518, a la ciutat romana de Scupi.

Sembla que a alguns no els satisfeia, la nova estètica grisa de la ciutat, i trobaven a faltar els monuments i edificis històrics que abans formaven el nucli antic de Skopje. Amb aquest pretext, el 2010 el govern macedoni va anunciar el projecte Skopje 2014, una iniciativa per a construir nous emblemes de la ciutat o recuperar-ne de perduts. Però per a molts va ser vist com un intent del VMRO–DPMNE, el partit nacionalista conservador que era al govern, per fortificar la identitat nacional i crear un nou sentiment d’orgull entre la població després de la independència de Grècia l’any 1991. Un altre motiu era crear noves atraccions turístiques per a incentivar la presència de visitants estrangers en un dels països que aleshores tenien menys turisme del continent.

L’impacte del projecte és innegable, sobretot visualment. De l’antiga estació, enfilo cap a la plaça de Macedònia, el centre neuràlgic de la ciutat. Al bell mig, hi ha una gran estàtua eqüestre de 22 metres i més de 40 tones. Qui munta el cavall és Alexandre el Gran, un personatge històric que els macedonis reclamen com a propi. Els grecs no hi estan d’acord, de manera que la figura ha estat font de polèmica. Per això, l’escultura es va acabar anomenant “El gran guerrer”, si bé és obvi a qui representa.

D’ací estant, es poden veure un munt d’edificis d’estil neoclàssic que, de tan nous, semblen de mentida. El Museu d’Arqueologia és, probablement, el més impressionant de tots, amb prop de vint columnes jòniques a la façana que el doten d’un aspecte certament monumental. Just davant, hi té el pont de les civilitzacions, amb ni més ni menys que 28 escultures de bronze.

No és cap anomalia a la ciutat. De fet, és un dels altres trets distintius del projecte Skopje 2014, que ha convertit la capital de Macedònia en la ciutat de les estàtues. N’hi ha moltíssimes. Miris on miris, en trobes: als ponts, a les places, a la vora del riu, a les entrades dels edificis, a carrers sense motiu aparent, als peus d’altres estàtues… Totes recorden grans personatges de la història, sobretot els relacionats amb la nació, com el ja esmentat Alexandre el Gran, però també la mare Teresa, l’emperador bizantí Justí I el Vell, i els sants Ciril i Metodi.

Totes aquestes inversions han desfermat un bon grapat de crítiques de les minories que viuen a la ciutat, que no s’han vist representades en la reformulació de la identitat de Skopje. Un exemple són els albanesos, que conformen el 20% de la població però senten que se’ls ha tingut en compte. Per aquest motiu, la comunitat albanesa ha començat a fer construccions paral·leles pel seu compte, cosa que fa de Skopje en un aparador gairebé anarquista en l’àmbit de l’urbanisme.

Al mateix temps, molts macedonis han criticat el projecte per l’alt cost. Inicialment, es va pressupostar per 80 milions d’euros, però n’ha acabat costant més de 500 milions. Això, en un país a la cua d’Europa en PIB per càpita, amb una taxa d’atur que en aquell moment era de vora el 30% i amb una taxa de pobresa del 41%, va aixecar el clamor d’una part important de la societat que no veia com això podia ajudar el país.

De tornada a l’alberg, passo pel bonic pont de pedra del riu Vardar, el més antic de la ciutat, amb quasi 800 anys d’història. És de les poques construccions anteriors al segle passat que queden dempeus. Al seu voltant s’estenen els inusuals nous edificis del projecte Skopje 2014 sense gaire coherència ni bon gust. La capital de Macedònia del Nord continua essent una de les menys visitades d’Europa i són pocs els qui hi troben cap bellesa. Però, al mateix temps, és innegable que la situació al país ha millorat. Les dades econòmiques han anat creixent any rere any i les taxes de desocupació i pobresa s’han reduït a la meitat. A més a més, el nombre de visitants s’ha triplicat en tan sols una dècada.

Potser les reformes urbanístiques no han tingut l’efecte que esperaven els dirigents macedonis, però sí que hi ha resultats. Skopje no és coneguda per la seva bellesa arquitectònica, si bé per a molts sí que s’ha convertit en la capital kitsch del vell continent. Un escenari que sembla el d’un film sobre una societat distòpica, amb centenars d’estàtues curioses repartides per tot arreu. I de mica en mica, com més va més viatgers s’hi volen acostar per veure com és la capital més inusual d’Europa.