Les poblacions originàries de l’Argentina són doblement invisibilitzades. A la discriminació ancestral de tots els pobles que ja eren al continent americà quan van arribar-hi els espanyols, s’hi afegeix el fet que molta gent –ací i allà– en desconeix completament l’existència. El professor i activista Sergio Rojas és d’ètnia qom, de la zona del Chaco. Ha treballat en un diccionari de neologismes del qom elaborat amb el suport del Grup d’Estudis de Llengües Amenaçades (GELA), de la UB. Aprofitant que passava per Barcelona hem parlat amb ell.

Sergio Rojas, professor i activista qom
Sergio Rojas, professor i activista qom (fotografia: Albert Salamé).

Voldria començar pel desconeixement que tenim quan algú ens parla dels pobles originaris de l’Argentina. Tots ens pensem que els argentins són descendents dels immigrants del segle XX, però poques vegades pensem que ja hi havia algú abans.
—L’estat s’ha encarregat d’invisibilitzar-nos i ha fet servir tots els poders al seu abast: el sistema educatiu, l’església, etc. Totes les eines de poder de l’estat han servit per a fer invisibles els pobles indígenes que habitaven aquell lloc abans del 1492. Nosaltres, com a pobles indígenes, tenim una història de resistència i, ara per ara, de lluita diària de caràcter econòmic, jurídic, educatiu, social… per a continuar defensat els nostres drets. Al Chaco, d’on provinc, hi ha tres pobles indígenes: els qom o toba, que som nosaltres, els mocoví i els wichí. Parlem i ensenyem les nostres llengües en paral·lel a un procés de pèrdua i desaparició dels idiomes a les grans ciutats, com Resistencia o Buenos Aires, on hi ha hagut les grans migracions per trobar feina i el contacte amb el castellà ha fet desaparèixer la llengua materna, el qom.

Als anys vint del segle XX, el vostre poble va viure una de les pitjors matances que es recorden a la història indígena de l’Argentina.
—La corona espanyola va fer coses terribles, però també l’estat argentí com a estat-nació s’ha encarregat de violentar, trepitjar i vulnerar els nostres drets. El 19 de juliol de 1924 hi va haver la massacre de Napalpí, en què la força aèria argentina va bombardar els pobles indígenes del Chaco, amb gairebé un miler de morts. Pocs anys després, vam viure la massacre del Zapallar, l’any 1933. I en plena democràcia, l’any 1947, quan manava el general Juan Domingo Perón, es va bombardar el poble pilagá a Rincón Bomba. Reclamem que l’estat reconegui aquests fets com a crims contra la humanitat. Fa poc hi va haver un pronunciament dels tribunals de Formosa a favor de les comunitats indígenes per la massacre del 1948. Però cal tenir en compte que el rescabalament econòmic és irrisori. Pràcticament una burla.

L’Argentina mateixa en deu saber molt poc, de la seva existència.
—Això és la cosa més trista! Els nostres compatriotes desconeixen la nostra situació. I fins i tot que existim. Hi ha un desconeixement general de la població i un desinterès per part de l’estat. I, òbviament, els grans mitjans de comunicació de Buenos Aires ni tan sols parlen de la qüestió indígena. No existim. Als argentins els agrada dir que descendeixen dels vaixells, com recordava fa poc el president Alberto Fernández, però hi ha uns pobles indígenes que ja hi eren abans no es creés l’estat nació.

Expliqueu-me alguna cosa sobre vós.
—Sóc llicenciat i professor bilingüe intercultural. Gràcies a un programa de les Nacions Unides he pogut formar-me com a expert en drets de les poblacions indígenes, a Deusto i a Ginebra. Ara visc temporalment a França, però continuo treballant i elaborant materials per a l’educació en qom.

Per què heu passat per Barcelona?
—He vingut a agrair en nom del meu poble el suport de la UB i del GELA en el finançament del glossari dels neologismes de la llengua qom, un projecte que vam començar l’any 2014. He pogut explicar als alumnes de la UB l’elaboració, la metodologia i els resultats d’aquest projecte i el context sociolingüístic, econòmic i polític de les nostres comunitats del Chaco.

I quina és la situació legal d’aquestes comunitats?
—La nostra és una situació de vulnerabilitat. Hi ha molts problemes amb els recursos naturals. La llei d’emergència territorial, que ens empara, caduca cada quatre anys i si l’estat no la renova, ens quedem sense protecció legal. Aquesta llei, a més, és vulnerada contínuament. Les grans multinacionals compren grans extensions de terreny i ens obliguen a desallotjar casa nostra. I no tan sols això, sinó que desforesten els boscs per cultivar soja, que fumiguen amb glifosat, un verí que contamina els horts i els animals de les comunitats indígenes.

Quina és la relació dels qom amb la terra?
—Hi tenim una relació espiritual. Considerem sagrats els recursos naturals. Històricament, aquests recursos ens han donat la vida, perquè allà on vivien, hi creixia allò que necessitàvem. Però el canvi originat per la creació de l’estat argentí i la divisió provincial, aquests territoris van quedar en mans privades. Ara no tenim accés als recursos de les muntanyes, dels rius… L’accés a l’aigua i la desforestació de la muntanya nativa fa que visquem una autèntica crisi climàtica.

Com ho viviu?
—L’alimentació ha canviat, per exemple. Els pobles indígenes s’alimenten a base de farina, greix i oli per a fer tortes fregides. Un fet que ha escurçat l’esperança de vida. Això s’afegeix a un sistema de salut lamentable. En molts pobles, no hi ha ni un tensiòmetre ni una aspirina i en alguns casos cal fer quatre-cents quilòmetres per a arribar a l’hospital més pròxim. Per acabar-ho d’adobar, alguns indígenes que no saben parlar castellà es moren perquè no els atenen als hospitals.

La covid deu haver estat una tragèdia.
—S’ha mort molta gent gran i germans, com Orlando Sánchez, pioner en l’educació intercultural bilingüe, i Juan Chico, un investigador i activista en l’explicació del nostre passat des de la perspectiva indígena. Això ha estat molt trist i ha impactat moltíssim el nostre poble.

També us sentiu vulnerables respecte de l’atac de la policia i les forces de l’ordre?
—Un oncle meu es va morir “oficialment” en un accident de trànsit, però denunciem que va ser mort pel govern, que reprimeix i persegueix els líders socials indígenes. Aquest cas ha quedat impune. Ni s’ha investigat per part de la policia, ni s’ha dictat sentència per part de la justícia.

Parlem de la qüestió de la llengua. Quants parlants té el qom?
—No tenim estatístiques oficials, però diria que arreu de l’Argentina hi deu haver unes tres-centes mil persones que parlen la nostra llengua. Hi ha qom al Chaco, Salta, al sud de Bolívia, al Paraguai, Buenos Aires, Rosario i La Plata. Però no tenim estatístiques fefaents sobre qomparlants de primera llengua, ni tampoc de qomparlants de segona.

Com funciona l’educació en qom?
—Fa trenta anys, l’anomenada llei de l’aborigen chaqueny va facilitar de crear establiments educatius a la província en què s’estudiés en llengua indígena. Els dissenys curriculars són fets per l’estat, que no els ha fixats ni contextualitzats. Cada lloc o regió, sigui els poble mocoví, els wichí o els qom, té el seu context. Alguns professors, com jo mateix, som autodidactes. És a dir, escrivim els materials propis i ensenyem des de la nostra cosmovisió com a qom. Depèn força de cada regió. Per exemple, quan vaig estar a Pampa del Índio, al nord de la capital, la major part dels alumnes parlaven qom, però quan vaig traslladar-me a Resistencia, em vaig trobar amb una altra realitat sociolingüística. Els nens que arribaven a l’escola tenien el castellà de primera llengua i calien unes altres eines. Hem fet experiències d’immersió, portant nens i joves de Resistencia a zones rurals on es parla el qom i on hi havia un intercanvi directe entre parlants i no parlants.

M’imagino que la transmissió d’aquesta cosmovisió, més enllà de les paraules, és fonamental.
—Vam convocar tots els avis i àvies per a acompanyar els estudiants a les excursions a la muntanya. Els ancians ensenyaven els noms i les utilitats de les plantes. Va ser una experiència molt interessant, perquè va animar la canalla a parlar qom entre si, i també amb els avis.

A la ciutat, el desarrelament deu ser molt important.
—A les grans ciutats, els adolescents tenen molts problemes d’alcohol i drogues, i alguns acaben en la delinqüència o es moren en baralles de bandes o a mans de la policia. És una situació socioeconòmica molt complicada.

Mantenir la identitat lluita contra molts enemics històrics, polítics, econòmics, socials, culturals…
—Aquesta és la nostra lluita i, sovint, sembla que fa pujada! T’enfrontes a la justícia, al govern, a molts actors que sembla que fan el mal contra la nostra comunitat. Jo mateix era en una sortida d’immersió quan em van avisar que volien desallotjar la meva mare de casa seva!

No hi ha, a vegades, un cert cansament dins les comunitats, que potser porta alguns a l’assimilació com a forma d’acabar amb aquests maldecaps?
—Es veu especialment a les zones urbanes, en què n’hi ha molts que es passen directament al castellà i s’obliden de la llengua pròpia. Aquests darrers anys, amb l’obertura de les escoles de primària, secundària i terciària, hem fet una tasca de recuperació familiar. Els alumnes preguntaven als pares i als avis i resignificaven les paraules. Tenim una situació complicada, en tots els sentits, però som aquí encara, treballant i lluitant pels nostres drets.

El moment actual, en què es parla de la qüestió indígena arreu de l’Amèrica Llatina, us pot ajudar?
—Que se’n parli em sembla molt bé. Ara, a partir d’aquí, em sembla difícil que els governs facin una intervenció decidida en suport de les poblacions indígenes. Vull agrair al poble de Catalunya el fet de donar-nos l’oportunitat d’explicar-nos i donar a conèixer el nostre cas. Sovint tenim la sensació que depenem més del suport que rebem de l’exterior que no pas del que hauríem de rebre dels nostres governs. Això, que ja és històric, em sembla molt trist.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.