La diada ‘que ens vam donar entre tots’

Quatre dècades i dos anys més tard de la primera llei de normalització lingüística, qui ens havia de dir als catalans del sud que hauríem de sortir a manifestar-nos en defensa de la llengua, que vol dir en defensa pròpia. “Aquest Sant Jordi, llibre, rosa i mani”, fa el lema, i, sense entrar en les suspicàcies típiques del nostre tarannà, trobo que hauria de ser el començament d’un hàbit, aprofitant que ja ens agafa al carrer. Vull dir que Sant Jordi bé podria ser, a més a més, un dia fix de reivindicació del català, una ocasió permanent per a marcar territori davant d’intents criptoespanyolitzadors com el “Sant Jordi per a tothom”, capital Madrid, que ens han plantat enguany.

“Volem que aquest Sant Jordi contribueixi poderosament al lligam entre Catalunya i Madrid”: així ho manifestava la delegada a la capital espanyola, per si calia declarar més intencions sobre la primera diada dels enamorats del govern d’Illa. En relació amb l’agenda cultural del president –la d’abans que se’ns posés de dol per la mort del papa–, us remeto a la columna del sempre clarivident Ot Bou, i així de descansada passo a fixar-me en altres detalls. Per exemple, en el paper dels mitjans que tot l’any es fan ressò de la situació catastròfica del català, i que, arribats els volts de la nostra diada de la lletra, deixen en suspensió la catàstrofe, les alarmes i l’emergència, com si fos possible fer vacances d’un incendi declarat.

Com a exemple, una mostra de la ràdio nacional catalana d’aquest cap de setmana mateix i que sembla feta a mida per al que diem: després d’entrevistar unes estudiants de filologia catalana com el gran exotisme, perquè la llengua va tan de baixa i oh, que bonic, unes xiquetes s’hi volen dedicar, tot seguit passen a demanar als tertulians que recomanin un llibre “en català o en castellà, és igual”. En aquest moment, molts oients vam saltar de la cadira: què vol dir, “és igual”? Que no ens ho han explicat ells mateixos, que som en el moment que menys igual és de la història, que no n’han fet planys i fins i tot programes especials? Quina mena de broma és aquesta?

Tant hi fa si els mitjans són públics o privats, ja no hi ha excusa: ara mateix, la responsabilitat d’aixecar la llengua és de tothom qui la parla, tanta més si té un altaveu que permet de multiplicar-la. Perquè cada minut que dediquem a despromoure un llibre en català per a promoure’n un de castellà, és un minut que es perd de projecció de la nostra veu al món, i aquest temps és irrecuperable. No ens el tornaran pas a Madrid, per més lona que posin a la Gran Vía amb els nostres dinerets. Com si la potència editorial de la llengua dels cinc-cents milions de parlants no tingués prou teles i ràdios i diaris i dies del libro a disposició tot l’any per a fer-se un lloc en l’imaginari bibliogràfic dels catalans.

Toc-toc, comunicadors del país: ens ho creiem, això de l’emergència, o només és material per fer-ne gràfics de coloraines al TN o per omplir l’hora de les tertúlies matinals? Perquè acaba fent la impressió que un dia toca parlar del baròmetre d’usos de llengua igual com l’altre es fa notícia d’un succés a Mérida o de l’al·lèrgia primaveral, perquè l’actualitat ha de ser fresca perquè sigui actual. Evidentment, si fem l’esforç ja l’entenem, la idea: Sant Jordi és la festa més bonica de l’any –així hem quedat–, la que ens fa sentir més cofois als catalans –així ho repetim sempre–, però, és clar, coincideix amb el dia mundial del llibre, mun-di-al: per què ens hauríem de voler tancar amb aquesta mania nostra del català, un dia que és tan bonic i tan “de tothom” –ja falta menys per a sentir dir “la diada que ens vam donar entre tots”. De fet, hi ha res de més català que arronsar-nos davant de la llengua del costat?

En aquest sentit, un dels missatges més clars que ens donem a naltros mateixos és gairebé un gènere santjordià: el de l’entrevista promocional de novetats de catalans que ens expliquen el món… en castellà. En aquestes prèvies de la diada cada vegada més llargues, ja és un clàssic donar espai a llibres divulgatius que exclouen el català com a llengua vàlida per a parlar de coses importants, des dels misteris de la microbiota intestinal fins als entrellats del nou ordre mundial. Són l’equivalent escrit d’aquestes connexions de tevetrès que no saben ensopegar ningú al carrer que pugui opinar de re en el nostre idioma, o dels programes que no saben trobar l’expert que ens podrà parlar clar i català d’una certa especificitat. Conciutadans que ens vénen a dir, cadascun amb els mitjans que té a l’abast –escrits, parlats, enregistrats, publicats– quina llengua és la de món i quina és autoreferencial, d’anar per casa.

En la línia que hem dit, podem suposar que demà al vespre serà notícia la manifestació, és clar, i tot seguit les llistes bífides dels més venuts en català i en castellà. Com és habitual, sense caure del cavall, com si llibres i llengua no tinguessin cap lligam: el bilingüisme feliç que promouen els mitjans, separat de la llengua que ha de sortir al carrer per a ser, per a agafar aire, asfixiada com és per l’altra. Algun dia ho haurem de veure, algun Sant Jordi haurà de ser que deixarem de trobar natural tant de despreniment sense retorn, aquest negoci que cap poble amb un mínim d’amor propi no toleraria: és això de cedir l’aire que necessitem a qui no el necessita, aquesta dissociació d’assumir que l’expressió escrita del català, la diada del seu patró, no hagi de ser l’absoluta protagonista.