Rituals, comiats i records (28)

  • Carme Junyent ens parla dels restaurants vinculats amb tota mena de rituals en aquest nou capítol de la sèrie "No patiu per mi"

Carme Junyent
27.08.2023 - 21:40
Actualització: 27.08.2023 - 21:46
VilaWeb
Fotografia: Entre Dos Mons.

L’acte de menjar també forma part dels rituals en les cultures més diverses. Jo tinc com a gran ritual el dinar de Nadal, i després, amb tots els altres àpats tradicionals, sóc molt més flexible. Però sí que he creat un seguit de rituals relacionats amb el menjar. Per exemple, amb la gent del GELA cada any fem dos dinars de germanor: el de Nadal i el de final de curs. També faig trobades periòdiques amb familiars i amics per retrobar-nos. Amb els meus fills, un dels més antics que tinc és la calçotada. Durant molts anys vam anar al Molí de Cal Tof, del Vendrell. Com que en els darrers anys l’han tancat, vam canviar de restaurant i vam anar a un de Valls. La cosa ja no era el mateix, s’havia perdut allò que donava el fet de trobar-nos al mateix lloc i amb les mateixes persones.

Un ritual no ha de ser necessàriament una cosa que fas paròdicament. Jo a vegades he donat valor de ritual als comiats. Ja he comentat que quan es va morir la meva mare vam anar a dinar al restaurant Corbera, que era el lloc que coneixíem més quan érem petits. També quan es va morir el meu pare vaig anar primer a Beseit i després, amb els meus fills, a dinar a la Fonda Miralles d’Horta de Sant Joan.

A la Fonda Miralles ja hi havia anat unes altres vegades. És un lloc prou conegut per la seva cuina i la qualitat del menjar. La darrera vegada que hi vaig anar em vaig ficar de peus a la galleda demanant si tenien clotxa. La cambrera, amb tota la paciència, em va explicar que si volia tastar la clotxa li havia de demanar a algú de la zona que me’n fes una, perquè no era un menjar de restaurant, sinó de vinya i natura. L’endemà del funeral del meu pare, els meus fills, que aleshores tenien 14 i 11 anys, estaven molt nerviosos i la veritat és que ens vam fer un tip de riure amb totes les emocions incontrolables que ens anaven sortint. Això de riure quan es mor algú proper ho he viscut altres vegades. Quan es va morir la meva iaia Pilar, per exemple. Totes les cosines ens vam haver d’amagar perquè ens va agafar un atac de riure i la gent que venia a donar el condol no podia entendre aquella escena davant de la mort de la nostra àvia. Tot són reaccions.

Un comiat que sí que va ser conscient va ser el que vam fer amb el marit d’una cosina meva que sabíem que s’havia de morir. Vam anar al Capritx de Terrassa, ells dos, la filla gran i la seva parella, i el meu fill gran i jo. De fet, hi vam anar perquè en un dels múltiples dinars familiars en els quals havíem coincidit, havíem estat parlant de restaurants, i ella m’havia dit que darrerament no li importava la quantitat a l’hora de menjar, sinó que el que volia era degustar. Van anar sortint múltiples records relacionats amb el fet de menjar i jo li vaig proposar que anéssim al Capritx. Aquell sopar va ser realment inoblidable, potser perquè la coneixien; el tracte va ser exquisit i el menú degustació em va semblar especial i excepcional. Ella va gaudir de tots els gustos, la conversa va anar molt bé i va ser la darrera vegada que ens vam veure.

Més enllà d’aquells moments tan especials, anar a restaurants també pot crear records del no-res. Per exemple, a Falset hi he anat diverses vegades i a diversos restaurants, i sempre n’he sortit amb un d’aquests records especials. Recordo haver anat al Celler de l’Àspic. Vaig anar fa temps al Cairat, un restaurant que encara crec que és un dels millors de la zona.

A Cambrils recordo haver anat al Rincón de Diego, un lloc molt recomanable. També vam passar un diumenge inoblidable amb la meva amiga llepafils a la Siuranella, un restaurant que no coneixíem, i que ens va agradar molt tant el menjar com el lloc.

A Vic, on també he estat bastantes vegades, he sovintejat molt el Casino, lloc de grans trobades amb molts amics i molts records. També el Divicnus, que és un dels millors de la ciutat. El Llorenç Comajoan em va fer conèixer el Magda Subirana, un lloc que sembla que prefereixen els meus col·legues universitaris i que, a part de ser un lloc molt bonic, serveixen un menjar excel·lent amb l’amabilitat de la Magda.

El dia que vaig anar a veure les llibreries de Calonge va coincidir amb el pitjor dia per anar a Palamós. Havia reservat taula a un restaurant que es deia Entre Dos Mons, però aquell dia hi havia la rua del carnaval de Palamós, que com se sap és una de les més concorregudes del país. Impossible trobar aparcament, ni públic ni privat.

Finalment, gràcies als meus coneixements de conferenciant, vaig localitzar una plaça per a la biblioteca. Sabia que aquell dia la biblioteca no estava oberta i sobretot sabia que en cas que ocupés la plaça la policia només actuaria si la biblioteca ho sol·licitava. Per tant, ho vaig aprofitar i potser vam haver de caminar només dos quilòmetres. El restaurant el porta una parella de japonesa i català, i la cuina que ofereix és de fusió amb plats que han après a fer del sogre japonès. Va ser una gran experiència amb ganes de tornar-hi, però si és sense carrosses, millor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor