Revitalització lingüística

En la situació actual d’amenaça extrema de la diversitat lingüística del món, la revitalització lingüística hauria de tenir una importància cabdal

Grup Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
27.10.2022 - 21:40
Actualització: 28.10.2022 - 17:43
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan vas a un congrés esperes aprendre-hi coses i endur-te a casa coneixements, propostes, hipòtesis i arguments per a continuar-hi pensant. I això és el que va passar al III Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades (III CIRLIM), organitzat per la Universitat de Girona, la Universitat de Perpinyà i l’Smithsonian Center for Folklife & Cultural Heritage (Washington), celebrat del 13 al 16 de setembre de 2022.

En la situació actual d’amenaça extrema de la diversitat lingüística del món, la revitalització lingüística hauria de tenir una importància cabdal, però el cert és que es tracta d’una tasca difícil. Hi ha ben pocs exemples de revitalitzacions reeixides (el hawaià, el maori…) i sovint s’ha aconseguit tot just allunyar la perspectiva de la substitució. James Costa (Université Paris 3 Sorbonne Nouvelle) ens va parlar de 170 anys d’intents de revitalització de l’occità, i el resultat és que aquesta llengua es troba al caire de l’abisme. Potser per això en aquest congrés va predominar una certa actitud de revisió de la tasca feta fins al moment, i sobretot una crida a desenvolupar una actitud crítica amb un seguit de concepcions i de pràctiques que hem pretès aplicar en totes les comunitats i que sovint pequen d’etnocèntriques i, fins i tot, traspuen una mentalitat colonial.

Aquest va ser justament el plantejament de Julia Salabank (SOAS University of London) i Justyna Olko (University of Warsaw), que creuen que cal descolonitzar la revitalització, és a dir, superar la perspectiva occidental sobre el que li cal a una llengua per revitalitzar-la (l’estàndard, l’escriptura, l’escola…). Van esmentar l’efecte que té l’estàndard establert per lingüistes de fora de la comunitat en alguns casos, en què els parlants se senten lluny de la varietat proposada i no l’accepten o bé desenvolupen la idea que són mals parlants, atès que la seva manera de parlar no coincideix del tot amb la variant proposada. Hem de ser conscients de les conseqüències de les nostres accions, que poden ser fins i tot contraproduents. En definitiva, cal prendre en consideració allò que cada comunitat necessita i no pas aplicar receptes universals. Això no vol pas dir que no hàgim de posar en comú estratègies que hagin funcionat; poden ser útils en algunes comunitats, es poden adaptar.

Gerald Roche (La Trobe University) ens va presentar un Tibet on es parlen unes quantes llengües a més del tibetà, entre catorze i trenta-tres, tot i que aquesta diversitat és generalment desconeguda. Roche ha treballat amb una d’aquestes llengües, el manegacha. Primer ens va presentar la política lingüística xinesa, que va descriure com un sistema colonial de dominació que es proposa erradicar la diversitat lingüística. La Xina reconeix cinquanta-cinc minories nacionals, entre les quals la tibetana, i en cadascuna reconeix una llengua nacional, de manera que la resta de llengües són reclassificades com a dialectes i completament excloses de qualsevol mesura de protecció (educació, mitjans de comunicació, salut…). Des del 2001, a més, hi ha hagut una promoció molt agressiva del mandarí com a llengua nacional. La voluntat del sistema, segons Roche, ha estat sempre substituir els “dialectes” per les llengües reconegudes de les comunitats nacionals i, després, substituir aquestes llengües pel mandarí. Al Tibet, entre el 2008 i el 2012 hi va haver protestes importants en contra de l’ocupació xinesa i com a conseqüència hi va haver una onada d’activisme lingüístic en defensa del tibetà, però només del tibetà. En comptes de generar-se solidaritat cap a les altres llengües tibetanes, hi va haver una campanya en contra d’aquestes llengües. El discurs al Tibet es va emmirallar, doncs, en el discurs xinès. Com a conseqüència, els parlants de manegacha han anat deixant de transmetre la llengua, i l’han substituïda pel tibetà o per alguna varietat de xinès. Més enllà, tot l’entorn internacional que dóna suport al Tibet va acceptar també aquesta imatge monolingüe del país i va donar suport, així, a la campanya xinesa i tibetana contra la resta de llengües del Tibet. Roche considera que hem de ser crítics amb aquesta mena d’exclusions i tenir present qui excloem en les nostres recerques, en les nostres xarxes de solidaritat.

Sens dubte, el procés que fa que una llengua es trobi amenaçada es produeix en un context polític particular, com acabem de veure en el cas del Tibet. En una sessió sobre llengües de l’àrtic en vam veure un altre exemple. Annika Pasanen (University of Helsinki) ens va explicar que les llengües saami de Finlàndia, Noruega i Suècia presenten una situació relativament bona i que hi ha hagut avenços en els darrers anys, mentre que la comunitat de Rússia, on la llengua no té cap mena de reconeixement, presenta una situació molt més delicada. D’altra banda, vam saber que el canvi climàtic té efectes greus en les zones on viuen aquestes comunitats, fins al punt que la situació es va definir com a catastròfica, un aspecte important que pot provocar processos de substitució lingüística en els pròxims anys, perquè afecta el territori i el sistema de vida de les comunitats.

També és innegable el caràcter polític de la revitalització lingüística, com va destacar Gerald Roche, que va proposar explorar la política de revitalització lingüística específicament com a política de solidaritat, inclosa la solidaritat entre comunitats que lluiten per resistir l’opressió lingüística, però també entre investigadors i comunitats en general. James Costa va afirmar que la revitalització lingüística fracassa quan es despolititza, quan esdevé un moviment social i no pas polític. Un moviment despolititzat esdevé un club social, un hobby. Costa va utilitzar l’obra de Jacques Rancierre per pensar què fa que un moviment sigui polític: la lluita per guanyar la inclusió en la societat de la part que no hi pot prendre part. La despolitització representa la pèrdua de la capacitat d’un moviment per reflexionar sobre el conjunt de la societat (dur a terme activitats sense canviar les relacions socials i polítiques). Però cal tenir present, va advertir Costa, que quan et dediques a la dinamització lingüística penses com un estat sense els recursos de l’estat (podríem afegir, fins i tot, contra l’opressió de l’estat), una situació destinada al fracàs. Va recordar també, citant Fishman, que la revitalització fracassa perquè la gent no s’adona del perill fins que ja és massa tard. De fet, molts parlants d’occità consideren que és impossible que la llengua desaparegui, malgrat la situació en què es troba la llengua, i es va preguntar com es pot treballar amb comunitats on prevalen aquestes ideologies.

El cert és que lluitem, les comunitats i els lingüistes, contra un sistema que busca perpetuar-se i perpetuar els propis interessos, contres les idees rebudes, les ideologies dominants, contra una visió imperial, contra la lògica capitalista, contra els estats. Tot un engranatge que afavoreix les llengües majoritàries i mira d’esborrar totes les altres. Elena Benedicto (Purdue University), en la seva conferència amb Elizabeth Salomón, va centrar la seva intervenció en aquest aspecte, en les forces que van en contra de les llengües minoritzades, les llengües que molesten; un elefant a l’habitació (fent servir l’expressió en anglès) que no podem ignorar si volem tenir alguna opció. També hem d’identificar aquestes ideologies en nosaltres mateixos, lingüistes, i bandejar-les de la nostra mirada, de la nostra feina.

Sens dubte els lingüistes hem de ser conseqüents. Carme Junyent ens va explicar fa un temps que havia anat a un congrés sobre revitalització que es feia a Itàlia i l’única llengua que hi va sentir va ser l’anglès. En aquest congrés, el III CIRLIM, de les quatre plenàries, una va ser en anglès, una en català, una en català i mayangna, i una en occità. En la primera edició del mateix congrés la plenària inaugural es va fer en quítxua.

Però no n’hi ha prou amb els lingüistes. Segons Benedicto, hem d’intentar canviar les ideologies lingüístiques dominants, l’opinió pública; aprendre màrqueting tal vegada, o mitjançant l’art. José Antonio Flores Farfán (CIESAS) es va referir també a l’art per a superar la minorització, i va posar com a exemple el rap en maia, que té tant d’èxit que ja ha superat els parlants de maia i s’ha estès per tot Mèxic i més enllà –justament el col·lectiu ADN Maya, promotor del rap en maia, acaba de rebre el premi Linguapax 2022.

Els obstacles són molt grans i potents (l’elefant), sens dubte. Per això no n’hi ha prou amb els professionals que es dediquen a la revitalització; no n’hi ha prou amb els parlants de llengües amenaçades. Necessitem estendre aquest concepte de solidaritat que reivindica Roche a tota la societat, als parlants de llengües majoritàries. Tothom pot esdevenir agent actiu a favor de la revitalització de llengües o, com a primer pas, deixar de ser agent, actiu o passiu, a favor de processos de substitució lingüística. Sortir de l’engranatge, descolonitzar la ment.

Mònica Barrieres és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes